DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

L’evangeli centra l’atenció en aquell dia particular de la resurrecció de Jesús. Era la matinada del primer dia de la setmana. Ens trobem en el dia que ve després de dissabte, el dia u per als jueus. Amb això, els evangelistes fan referència al primer capítol del Gènesi. Déu creà la llum el primer dia de la primera setmana de l’univers. Aquell mateix dia va ressorgir viu Jesús de la tomba. El primer dia de la primera setmana de l’univers Déu va crear la llum; el primer dia de la setmana de la nova creació, Jesucrist, la llum del món, venç la mort i el pecat. Ara aquest dia és únic, és el dia de la creació definitiva que Jesús ha inaugurat, l’inici del temps nou, el temps de la salvació definitiva.

Maria Magdalena, com totes les dones, van al sepulcre a la matinada, quan encara és de nit. Aquest detall és típic de l’amor femení, que les mostra com veritables models de deixebles de Crist. Elles corren, es mantenen en vela, busquen, mentre els deixebles havien abandonat, havien fugit, s’havien replegat en ells mateixos, tancats i paralitzats per por. Jesús els reprèn per la duresa de cor, per la manca de fe.

Les dones havien entrat a la tomba buida i havien trobat un jove vestit de blanc. Ell els anuncia la bona nova de la resurrecció: Jesús no hi era. «Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir», diu el jove, el missatger de Déu, a les dones. Que Jesús va al davant, que Jesús precedeix, vol dir que el ressuscitat ha reconstruït la possibilitat de seguir-lo. Ser deixeble no és altra cosa que seguir Jesús, anar darrere d’ell. No som mai nosaltres a posar-nos al davant de Jesús. A Pere li havia dit: torna darrere meu, Satanàs, en un moment en què Pere s’allunyava del seguiment de Jesús, perquè no entenia allò que era de Déu, sinó dels homes. La resurrecció ara fa de nou possible el seguiment de Jesús que havia fracassat amb la creu i amb la mort, amb la fugida i l’abandonament dels deixebles. El camí de Jesús, interromput per la seva mort, continua en el seguiment dels deixebles. Ells reben per heretat aquestes paraules del Senyor que hem escoltat avui: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’evangeli». La resurrecció implica necessàriament una actitud missionera, el testimoniatge, la proclamació de la bona nova. La resurrecció és missió universal. La fe de cadascú de nosaltres va néixer del testimoniatge i de la predicació que algú ens va fer en un moment o altre de la nostra vida.

I mirem com Jesús no confia la missió a persones perfectes o als poderosos d’aquest món, sinó a éssers fràgils, a homes del poble i sense lletres, sense instrucció, però que l’experiència de la resurrecció els ha transformat per complet. Els apòstols, els escollits per predicar la bona nova a tota la creació, eren pecadors perdonats, que no es recolzaven en les pròpies forces, sinó en les forces d’un Altre, de l’Esperit Sant. El Sanedrí estava meravellat, veient la valentia amb què parlaven Pere i Joan. La Paraula de Déu havia transformat aquests homes humils i sense lletres en persones valentes i segures de si mateixes. Els deixebles han rebut l’Esperit Sant, i ara entenen com totes les Escriptures s’acompleixen en Jesús. Els apòstols, abans durs de cor, porucs, tardans per creure, mancats de intel·ligència per comprendre les Escriptures, ara han assolit una fe plena, difonen la llavor de l’evangeli per tot el món i no poden callar allò que han vist i sentit. Han après que la veritable justícia no és la que respon simplement als interessos mesquins dels homes, sinó la que es fonamenta abans en l’obediència de Déu.

Les lectures d’avui ens ensenyen a viure amb parresia, amb franquesa, a no callar la Paraula de Déu que escoltem i que meditem. Anunciar l’evangeli és l’ultima paraula que Crist ressuscitat ens ha deixat, el seu testament, el manament el qual hem de ser sempre zelosos d’obeir. Més que amb paraules, el ressuscitat ens confia l’anunci de l’evangeli amb el testimoniatge de la nostra pròpia vida, quan es viu amb coherència, amb franquesa, sense por de les dificultats que podem trobar en el camí.

Ser cristians vol dir viure d’acord amb una llei profunda, interior; que és la llei de l’Esperit. És la necessitat interna la que guia la conducta del cristià, la llei de l’amor, la qual fa impossible guardar per a si mateix o callar la Paraula de Déu, totes les coses que Jesús ha manifestat amb la seva resurrecció.