DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Jesús tot ensenyant al temple vora la sala del tresor els havia dit que no era d’aquest món sinó del de dalt; aleshores alguns s’escandalitzaren i volien matar-lo, però ningú no l’agafà perquè no havia arribat la seva hora (cf. Jn 8,20). Quan a mitja setmana de la festa ensenyava al temple, no pas la seva doctrina sinó la d’aquell qui l’havia enviat i afirmava que coneixia al Pare; després de sentir-lo molts intentaren d’agafar Jesús, però ningú no el va detenir, perquè encara no havia arribat la seva hora (cf. Jn 7,30). Quan els va dir que coneixia al Pare, que el Pare el glorificava i que Abraham en veure el seu dia s’entusiasmà i s’alegrà, ells agafaren pedres per apedregar-lo, però Jesús s’amagà i sortí del temple perquè encara no havia arribat la seva hora (cf. Jn 8,52). Ara ha arribat l’hora, l’hora de ser glorificat per tal de glorificar al Pare.

Quan Ell els preguntà «Qui busqueu?» I ells li respongueren que cercaven a Jesús de Natzaret, Ell els respongué «Jo soc». En aquesta hora, l’hora de Jesús, aquest qui és, el Fill de Déu fet home i en tot igual a nosaltres llevat del pecat, no es mostra incapaç de compadir-se de les nostres febleses, ans al contrari vol compartir-les patint-les Ell mateix i essent provat en tot. Essent Ell Déu, pren damunt seu els nostres dolors, com anunciava el profeta Isaïes; assotat i humiliat, fou fet pols, i mort, sense obrir la boca. Patint ofenses i escopinades, desenganys i traïcions, bufetades i fuetades; res no el va fer desistir de veure el calze que el Pare li donava a beure. «Jo soc» els havia dit Jesús als deixebles quan atemorits el veieren acostar-se a la barca caminant sobre l’aigua. Ara a l’altra riba del torrent Cedró la mateixa expressió lluny de foragitar el temor dels qui guiats pel traïdor se li apropaven amb llanternes, torxes i tots armats, els fa retrocedí i caure per terra. Aquell qui és el pa, la porta, el pastor i el cep, dona pau a qui en Ell creu i neguiteja al qui el persegueix, al qui rebutja la salvació. El que havia vingut per a ser testimoni de la veritat no és ben rebut per tots, la bona nova de l’Evangeli desestabilitza als qui taquen el cor a la seva paraula i aquella nit molts cors es tancaren a pany i forrellat al que Ell deia i al que Ell representava. De fet es tancaven al pla de salvació però alhora acomplien el paper que Déu els havia reservat en aquest seu pla.

Quan Jesús els tornà a preguntar «Qui busqueu?», ells li tornaren a dir que a Jesús de Natzaret llavors Ell els respongué que ja els havia dit «jo soc». Aleshores s’acomplí el que havia dit que no perdria ni un dels que el Pare li havia confiat. En aquella hora no era encara l’hora ni de Pere, ni de Jaume, ni de Joan, ni de cap dels altres deixebles que el seguirien més tard. Encara els faltava de viure l’experiència de la mort del mestre i viure l’experiència que vindria després de dipositar el cos de Jesús en un sepulcre nou situat en un hort vora l’indret on l’havien crucificat i on no s’havia enterrat encara a ningú. Aquell divendres quan el cel s’enfosquia, aquell que havia dit «jo soc», als ulls de molts havia deixat de ser, havia mort. Però aquell que acceptà la mort i una mort de creu, aquell que s’havia definit amb l’expressió «jo soc», manifestant així la seva divinitat, no havia vingut per restar sota terra tot sol, havia mort per donar molt de fruit, un fruit de vida eterna.

Jesús no morí víctima de la traïció de Judes, un dels seus; ni morí per representar una amenaça pel poder polític en veure en Ell el pretor romà qui sap si un nou líder d’una de les interminables revoltes amb que aquell poble rebel situat a l’extrem oriental del imperi es resistia a l’emperador un cop i un altre; tampoc morí per atemptar contra l’economia del temple d’on havia expulsat violentament mercaders i canvistes; ni tant sols morí per representar una amenaça a la posició dels grans sacerdots als que ja els anava bé tal com estaven. Crist morí per vèncer a la mort, Crist morí per la nostra salvació, Crist morí acomplint la voluntat del Pare, que no era ni és altra que la de redimir-nos.

Avui a Getsemaní, a casa d’Annàs i al Pretori tot són crits demanant la mort del just; avui al calvari tot és solitud i misèria; avui al sepulcre tot és silenci i tot sembla haver acabat. És tant sols un punt i a part, la història de la salvació no s’ha acabat pas, de fet està tot just a punt d’arribar al seu moment cabdal. Nosaltres avui també com Crist compartim el dolor del món, però no podem perdre mai l’esperança de que la veritat acabarà per imposar-se, perquè aquell que ha nascut i ha vingut al món per a ser testimoni de la veritat ens demana també de la creu estant que l’escoltem, que acollim aquella veritat que ens farà lliures, lliures de la mort, lliures de l’esclavatge; és aquesta la vertadera llibertat, la llibertat dels fills de Déu salvats per Crist a la creu.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Com podríem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet?. El Senyor passà pel país d’Egipte per alliberar al poble de l’esclavatge i el poble d’aleshores ençà celebrà aquella nit que és diferent a totes les altres nits. Amb Crist se’ns ha alliberat del pecat i de la mort i d’aleshores ençà la nostra vida és diferent a tota altra idea de la vida que haguéssim pogut tenir en la humanitat fins llavors. Crist és donació total, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres, fins al límit de donar-se Ell mateix per nosaltres, en cos i sang. La passió i la mort de Crist ens mostra que aquest Déu que sempre ha estimat a la seva creatura, arribada l’hora, l’estimà fins a l’extrem. Però aquest amor seu, sense límits, no fou un fet puntual, és essencialment i per naturalesa un amor sempre viu i sempre present. Un amor modèlic, certament, un model a imitar.

Els deixebles aquell vespre, a les vigílies de la festa de Pasqua, no acabaren d’entendre el gest del Senyor, el gest del qui anomenaven Mestre i Senyor, i feien bé de anomenar-lo així perquè ho era i ho és. Pere, arrauxat com sempre, primer no vol que Crist s’ajupi als seus peus, quan sap que si no es renta no és dels seus vol rentar-se de cap a peus; però a ell no li cal rentar-se tot. En canvi aquell altra que es deixa rentar els peus sense queixa, malgrat rentar-se’ls, segueix brut pel pecat que està a punt de cometre.

Jesús anuncia aquell vespre, ens mostra, tres sagraments alhora. Pel baptisme, pel bany, quedem nets d’aquell pecat que la creatura divina arrastra des dels inicis, però essent com som de naturalesa fràgil seguim pecant i ens cal ser rentats de nou, encara que no del tot, és aquest el sagrament de la penitència. Però aquell sagrament que podríem dir que està per damunt de tot altra, és quan celebrem el seu memorial, quan bevem el calze i mengem el pa, quan participem del cos i de la sang de Crist; aquell cos que per nosaltres fou clavat a la creu, aquella sang que brollà repetides vegades aquell darrer dia: del seu front amb gotes de sang a l’agonia de Getsemaní, al Pretori a l’esquena a causa de les fuetades i al cap a causa de les espines de la burlesca corona de rei, al calvari amb aquella llançada que volia assegurar la seva mort i llavors és quan Ell, fins i tot mort, ho donà tot per nosaltres.

Tres sagraments íntimament lligats, en paraules de san Joan Pau II: «hem de vigilar sempre, perquè aquesta gran trobada amb Crist en l’Eucaristia no es converteixi per a nosaltres en un acte rutinari i a fi que no el rebem indignament, és a dir, en estat de pecat mortal. La pràctica de la virtut de la penitència i el sagrament de la Penitència són indispensables a fi de sostenir en nosaltres i aprofundir contínuament l’esperit de veneració, que l’home deu a Déu mateix i al seu Amor tan admirablement revelat.» (Dominicae cenae, 7).

El darrer sopar i la institució de l’Eucaristia no s’entenen sinó associats a la misericòrdia i a la passió de Crist i és aquesta la que li dona un sentit de donació ple. És aquí, arribada l’hora, quan Jesús ens mostra un amor fins a l’extrem, rentant els peus a aquells que ben poc abans discutien sobre quin d’ells havia de ser el primer i Crist els mostra que el primer és el qui serveix; rentant els peus a aquells que poc després el trairan, el negaran i l’abandonaran. És aquí, aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, on l’Església entén el lliurament del cos i de la sang de Crist com a sacrificial, en un ambient pasqual. La sang esdevé de nou signe d’aliança, aquest cop d’una aliança ja no tant sols alliberadora, sinó salvífica, ja que Jesús mor per amor acomplint la voluntat del Pare i servint als germans.

L’eucaristia ens compromet amb Crist, ens compromet amb els germans. No tant sols celebrant un memorial incomparable, preludi i pregustació del Regne, sinó sobretot, fent-nos també nosaltres eucaristia, és a dir, presència per a tots aquells germans nostres que caminen en aquesta vida defallits, desesperançats i desil·lusionats. Fer-nos Eucaristia és compartir la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat, per construir un món més fratern, pacífic, unit i harmoniós amb el seu creador.

Escrivia sant Joan Pau II: «Amb aquest do insondable i gratuït, que és la caritat revelada fins a l’extrem en el sacrifici salvífic del Fill de Déu, del qual l’Eucaristia és senyal indeleble, neix en nosaltres una viva resposta d’amor. No sols coneixem l’amor, sinó que nosaltres mateixos comencem a estimar. Entrem, per dir-ho així, en la via de l’amor i progressem en aquest camí. L’amor que neix en nosaltres de l’Eucaristia, es desenvolupa gràcies a ella, amb ella s’aprofundeix i es reforça.» (Dominicae cenae, 5).

És així, tant sols així, com podrem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet, compartint i demostrant aquell amor que d’Ell hem rebut. El nostre amor s’ha d’emmirallar en aquest gest de lliurament i de servei de Jesús. Donant-nos el seu cos i la seva sang; rentant els peus als seus deixebles; donant-se Ell mateix aquell vespre en l’angoixa i la suor que recorrerà el seu rostre a Getsemaní i l’endemà en el clam a la creu, ens dona exemple.

Nosaltres ara manifestant de la manera més profunda la nostra fe en el poder salvífic d’aquest gest, d’aquest sagrament de salvació; continuem creient, malgrat totes les incomprensions i confusions del món que ens envolta, en la bondat i l’amor de Déu malgrat les vicissituds de la història, sempre certs de que Déu és Pare i ens estima, encara que a vegades el seu silenci sigui incomprensible per a nosaltres (cf. Deus caritas est, 38).

On hi ha vertader amor, allí hi ha Déu; on hi ha amor, allí s’hi fa present Déu que estimà i estima a la seva creatura fins a l’extrem de donar-se Ell mateix per a la nostra salvació. Tots hi som cridats i molts són els elegits.

DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10.21-22.31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25

Avui ja estem a la vigília del tridu pasqual. Des de demà fins al diumenge s’esdevindran els dies centrals de l’any litúrgic. El Dijous Sant celebrarem el do eucarístic del Senyor Jesús a l’Últim Sopar. El Divendres Sant viurem la seva mort, l’adoració de la creu, la comunió amb tots els crucificats d’avui, els sofrents, els pobres, les víctimes de les guerres. El Dissabte Sant serà el dia del gran silenci sobre tota la terra, on l’Església vetlla i espera al costat del sepulcre la resurrecció del Senyor, que celebrarem la nit del dissabte, durant la vetlla pasqual.

A la primera lectura hem escoltat el segon càntic del servent del Senyor. «El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir als cansats». Un matí i un altre, em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. La lectura del profeta Isaïes descriu l’actitud pròpia de ser deixeble, que és la relació profunda i vital amb la paraula. El deixeble de Jesús és qui es desvetlla i obre la seva orella a la seva paraula. Només ella ens orienta en el camí cap a Déu, ens sosté quan estem cansats, perquè és la veritat i la vida, que fa vèncer la mort i el pecat. Ens cal deixar-nos “obrir les orelles”, “escoltar com deixebles”.

Però el fet de ser deixebles de Crist sols s’assoleix com un do gratuït de la misericòrdia divina, no per mitjà de les nostres forces. En la descripció de la Passió de Jesús a l’evangeli de Mateu, es posa molt l’accent en el fracàs dels deixebles. Tot i haver viscut tres anys amb Jesús, cap d’ells no el defensa, Judes el traeix, Pere el nega, els altres fugen. Mateu diu tot això no per criticar ni condemnar, sinó per subratllar que l’acceptació i l’amor de Jesús superen la derrota i el fracàs dels deixebles. Mateu suggereix que podem trencar la relació amb Jesús, però Jesús mai no la trenca amb nosaltres. El seu amor és més gran que la nostra infidelitat.

Ara bé, l’autèntic drama de Judes és el de no haver estat mai un deixeble de veritat. El que Isaïes indica com l’actitud pròpia del «deixeble», escoltar, es perd per ell. Ell no obre la seva orella als ensenyaments de Jesús, pren una decisió deliberada en contra del seu mestre. Mateu veu en Judes, no sols el qui va trair Jesús, sinó el model de l’antideixeble. Separat d’aquell qui és la llum, la paraula, la vida, es perd en les tenebres, en l’absurd, en el buit del sense sentit. Res d’això porta Crist a qui vol ser el seu deixeble. Al contrari, Jesús ha vingut perquè l’home pugui passar de les tenebres a la llum, de la mort a la vida, de l’esclavatge del pecat a la llibertat de l’esperit.

L’acció de Judes està en fort contrast amb l’acte d’amor de la dona que va ungir Jesús en l’escena immediatament precedent de la de l’evangeli que hem llegit avui. Jesús es trobava a Betània, i “mentre era a taula se li va acostar una dona que duia una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i el buidà sobre el cap de Jesús”. Això va indignar als deixebles: per què llançar un perfum tan valuós? S’hauria pogut vendre i donar els diners als pobres. Però Jesús no va acceptar la crítica que els deixebles feien d’ella. Abocant el perfum sobre el cap de Jesús, ella no el malbaratava, preparava la seva sepultura, i també honorava en Jesús a tots els pobres de la terra. Immediatament després d’aquest gest d’amor incommensurable, Judes s’ofereix per trair Jesús. Quin contrast el de les dues escenes! En els dos personatges s’oposen l’àgape i l’anti àgape, l’homenatge ple d’amor i la traïció interessada, la generositat i la cobdícia. “Us asseguro”, diu Jesús, “que, quan aquest evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet”. L’anunci de l’evangeli s’escamparà per tot el món com el perfum abocat. Mateu demana als seus lectors a identificar-se amb ella, a imitar el seu gest. Per ser veritablement deixebles de Jesús ens cal estimar com aquesta dona, no fent l’estrictament necessari, amb l’esforç suficient per complir i quedar bé, com ensenyaria una ètica de mínims. La de l’evangeli és una ètica de màxims, que sobretot es manifesta en creure en el perdó. El veritable pecat de Judes no va ser la seva traïció, va ser més aviat el seu rebuig a la llum, a creure en el perdó. Va desesperar de la misericòrdia que Jesús va continuar oferint-li, encara que l’hagués entregat.

Això també és el que diferencia Judes de Pere. Pere creu que pot ser perdonat de la seva triple negació. Amb una triple confessió d’amor, assoleix la conversió, el perdó, el restabliment com a deixeble. Judes es va negar a creure en la possibilitat del perdó. No ha de ser pas així per nosaltres. Un matí i un altre torna a sortir el sol i la paraula de Déu que recrea el món. Un matí i un altre, en cada Eucaristia, Jesús ens desvetlla l’orella perquè sapiguem escoltar la seva paraula i rebre el seu perdó.

DILLUNS SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14 (R.: 1a); Jo 12,1-11

A uns tres quilòmetres de Jerusalem, enclavada al vessant sud-oriental de la muntanya de les Oliveres, hi ha la vila de Al Azariyeh, literalment, el lloc de Llàtzer, que correspon a la Betània de l’Evangeli. Els pelegrins hi cerquen la tomba de Llàtzer, moguts per la devoció, però nosaltres hi cercarem tota una altra cosa: els primers orígens de la comunitat cristiana, de l’Església. Ho farem també amb devoció, la que omple els nostres cors aquests dies sants, aquesta setmana diferent a totes les altres setmanes de l’any.

A Betània hi ha la comunitat que acull Jesús, el prototipus de la comunitat cristiana: Llàtzer, Marta i Maria. En aquesta comunitat hi descobrim algunes de les notes que, més tard, qualificaran la comunitat dels deixebles del Ressuscitat.

1. Acolliment. Jesús i els deixebles hi són acollits. En tenim altres exemples, als evangelis, el de Zaqueu, que també acull Jesús a casa seva, o el dels nuvis de Canà.

2. Comensalitat. L’acolliment s’expressa en el compartir la taula. Serà una de les notes més distintives de l’Església de Jesús, la comunitat de la fracció del pa: «Allà li oferiren un sopar», hem llegit. Paraules que ens en recorden unes altres de l’Apocalipsi: «Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20).

3. Servei. En el marc de la comensalitat la comunitat se serveix mútuament. L’amor, l’àgape, es verifica en el servei. Sant Benet, en el capítol dedicat al lector de taula, ho expressarà ben sàviament, posant al bell mig del capítol aquestes paraules: «Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res» (RB 38,6). A Betània, doncs, Marta és la icona del servei.

4. Amistat. L’amor es verifica en el servei, però es tracta d’un amor i d’un servei a algú concret, el germà, la germana, amb un rostre, amb un nom. Sant Elred va trobar en l’amistat espiritual el camí de la concreció de l’amor. De fet, Jesús és l’amic de Marta, de Maria i de Llàtzer, i, en aquesta setmana, el veiem disposat a donar la vida no per uns éssers anònims, sense rostre, fosos en la massa del «tots», sinó pels seus amics, no per «tots», sinó per «molts».

5. Unció. L’amor es vessa en el servei. És el perfum de l’amistat que ungeix Jesús. Maria és la icona d’aquesta unció. Una unció que rep Jesús com a rei messies, però que es vessa, de la seva barba i del coll dels seus vestits, a tota la comunitat, a tot el cos, del qual Crist és el cap.

6. Els pobres. Jesús juga amb les paraules, per confondre’ns, o, millor, per ajudar-nos a aprofundir: «Sempre teniu pobres amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu». En realitat, Jesús està dient a la comunitat: sempre em tindreu en els pobres. Una religiosa de casa nostra, valorant els deu anys del ministeri petrí de Francesc, destacava el fet que el papa ha retornat als pobres el lloc que els correspon dins l’Església, no com a destinataris externs preferents de l’opció de l’Església, sinó com a membres de l’Església, vicaris de Crist: «Sempre teniu pobres amb vosaltres», va dir Jesús, a Betània, la casa dels pobres.

7. El testimoniatge de la vida. Llàtzer, que Crist alliberà dels lligams de la mort, és la icona d’aquest testimoniatge, del triomf de la vida sobre el pecat i la mort, el testimoniatge que defineix el sentit i la missió de l’Església. «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar»: l’olor del perfum que avui omple tota la casa és l’anunci i la penyora d’allò que s’esdevindrà d’ací a sis dies, al cor de la nit, en la foscor del sepulcre dels sepulcres.

Set notes: acolliment, comensalitat, servei, amistat, unció, pobres, testimoniatge. Set notes que defineixen la comunitat dels amics de Jesús, l’Església, que haurà de portar a tot el món l’anunci joiós de la vida i de la immortalitat, perquè sempre hi haurà algú, com els grans sacerdots, disposat a matar el testimoniatge que suscita la fe dels creients.

S’escau d’acabar aquesta homilia amb una oració pròpia de la festa litúrgica dels sants amics de Jesús: «Oh Déu, vós proporcionàreu al vostre Fill, a la llar de Betània, l’afecte de l’amistat, la diligència del servei i la promptitud a escoltar; feu que visquem sempre units al nostre Mestre per l’ardor de la meditació i les obres de la caritat, de manera que, havent estat agradables als seus ulls, ens faci entrar a l’estança de la seva felicitat». Amén.

DIUMENGE DE RAMS: PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Diumenge la multitud entapissava el camí que recorria Jesús de Bet-Fagué a Jerusalem amb els seus mantells; divendres es repartien els seus vestits i se’ls jugaven als daus.

Diumenge sortiren al seu pas amb branques d’arbre; dijous al vespre amb espases i garrots anaren a detenir-lo.

Diumenge li cridaven que venia en nom del Senyor i que era beneït; divendres demanaven que el crucifiquessin i el saludaven dient-li burlescament “rei dels jueus”.

Diumenge deien d’Ell que era el profeta que venia de Natzaret de Galilea; divendres li escopien a la cara i li pegaven.

Diumenge s’agità tota la ciutat en fer-hi la seva entrada el Fill de David; divendres era coronat d’espines.

Al vespre Pere deia que ni que hagués de morir no el negaria i tot seguit envalentonat agafava una espasa i tallava l’orella a un dels que havia vingut a detenir al mestre; a la matinada el mateix Pere esporuguit quan li deien que també ell era dels que anaven amb Jesús, maleïa i jurava que no coneixia de res a aquell home.

Diumenge el rei arribava a la ciutat santa muntat en un pollí com havia anunciat el profeta; divendres era enlairat de nou però ara clavat a la creu.

Diumenge molta gent li anava al davant i d’altra el seguia cridant plens de joia “Hosanna”; divendres bramaven dient que preferien la llibertat de Bar-Abàs a la del que Pilat presentava burlescament com el seu Messies.

Diumenge Jesús entrava a Jerusalem enmig d’aclamacions del poble; divendres era tret fora de la ciutat per a ser crucificat.

Aclamat un diumenge; assotat, vexat, humiliat i crucificat un divendres, bet aquí l’acompliment del pla de salvació que Déu havia dissenyat per a alliberar a l’home del pecat i de la mort.

La vida de Jesús en aparença canvià radicalment en tant sols cinc dies i els plans dels grans sacerdots semblava que havien acabat per triomfar; fins i tot Pilat s’adonà que era inútil qualsevol intent per alliberar-lo i es rentà amb aigua les mans com volent treure’s de sobre la sang d’aquell home que veia innocent, que sabia que li havien lliurat per enveja i que malgrat tot fou incapaç de salvar.

Però aquell divendres no triomfà la mort, morint a la creu aquell a qui Déu ajudava, malgrat haver estat assotat, malgrat haver rebut ofenses i escopinades i haver-li arrencat la barba, aquell divendres triomfà l’amor. Tenia raó el centurió quan als peus de la creu exclamava que aquell home era vertaderament el Fill de Déu.

La lliçó de la creu és impartida per aquell qui estimà fins a l’extrem, estimant Ell ens convida també a nosaltres a estimar. Aquell qui veient el ramat dispers anirà davant dels seus a Galilea, va davant nostre en el camí de l’amor amb la seva llengua de mestre; aquell davant del qual al cel, a la terra i sota la terra, tothom doblega el genoll i tots els llavis reconeixen com a Senyor, ens mostra el camí per arribar al Pare i aquest camí no és altre que el de l’amor.

Davant de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs nosaltres ens sentim confortats perquè no som pas com ells; ni hem negat, ni hem traït, ni hem conspirat, ni hem condemnat a Jesús. Però Ell mateix ens diu: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40). Ho recull el mateix evangelista Mateu en el capítol anterior al que acabem d’escoltar; perquè Crist està en el rostre de cada germà nostre, tot allò que fem o deixem de fer a un d’aquests més petits, ho fem o ho deixem de fer al mateix Crist.

Potser ara d’això ja no n’estiguem tant segurs, perquè a un germà nostre potser sí que l’hem negat, potser sí que l’hem traït, potser sí que hem conspirat contra ell o potser sí que l’hem condemnat; personalment o col·lectivament, sols o com a part integrant de la societat, amagats darrera la cridòria dels altres, com aquells reunits davant de Pilat el matí del divendres. O és que potser no neguem al Crist quan tanquem la porta de les nostres societats als immigrants que es juguen la vida per trobar un lloc on viure? No ho fem quan girem la vista cap a un altra costat per no defensar la vida o per no veure al qui té fam, al qui se li arrabassa la casa o al qui és a la presó, justament o injustament?

Tal volta no estem tant lluny de Pere, de Judes, de Pilat o de Caifàs; un per por, l’altra per comoditat, l’altra per enveja i l’altra per trenta monedes, entre tots el van abandonar, deixant-lo sol aquella nit per acabar morint sol al calvari. Cert que Pere es va penedir i es va acollir a la misericòrdia de Déu; cert que Judes en va desesperar pensant que per a ell no hi havia misericòrdia; però ells no aportaren ni una mirada d’escalf al qui en la més absoluta solitud, volent-se fer semblant a nosaltres i captenint-se com un home qualsevol, afrontava la mort; aquell qui no volent guardar-se gelosament la seva igualtat amb Déu, tot i ser Fill de Déu, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; tot per amor a nosaltres.

Però en aquest moment cabdal del pla de salvació també hi ha lloc per a la compassió. Una de forçada com la de Simó de Cirene obligat a ajudar a portar la creu al condemnat; d’altres amoroses com les de Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu, que tot i mirar-s’ho, de lluny estant, patien amb Ell i per Ell. Fins i tot Josep d’Arimatea tragué el valor suficient per anar a demanar a Pilat el cos del crucificat i posar-lo al sepulcre nou que s’havia fet tallar a la roca per a ell mateix.

El fil conductor de la història de la redempció no és altre que l’amor de Déu per la seva creatura. Ell morí per tots, per Pere, que acabà confessant-li tres cops el seu amor i morint per Ell, per Pilat, per Caifàs, fins i tot per Judes. El seu amor espera la nostra resposta, mirant-lo de lluny o negant-lo; acollint-lo al nostre propi sepulcre o traint-lo. Tant com el seu nom està per damunt de tot altre nom, el seu amor està per damunt de tot amor humà, perquè Ell, que és Déu, és l’amor. Avui aclamat, demà clavat a la creu, passat demà vencedor de la mort; sempre estimant-nos fins a l’extrem.

En paraules de sant Joan Pau II: «El Déu etern: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, va assumir la causa de l’home, la causa eterna i última de l’home en Crist, que va donar testimoniatge de la veritat; en Crist, condemnat com a blasfem i com a usurpador; en Crist, assotat i coronat d’espines; en Crist, crucificat, Déu va assumir la causa de l’home: ahir, avui i sempre. I així Crist ens dona una nova vida, un nou començament.» (31 de març de 1985).

De la creu neix la vida nova, fonamentada en l’amor de Déu per la seva creatura, un amor fins a l’extrem de morir per a nosaltres a la creu, pas ineludible de la resurrecció.