DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 11a); 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Un camí, un pont i una taula.

1. Un camí

Dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emaús. També cada deixeble de Jesús en la seva vida va fent camí. I nosaltres ens podem preguntar: Caminem cap a la Veritat? Caminem cap a la mentida?

Som nosaltres els deixebles de Jesús en camí. Som els qui hem estat rescatats de la manera absurda en que vivíem. Però, podem fer el camí decebuts i amb un posar trist, perquè ens havíem fet unes il·lusions que no s’han acomplit. És que tal vegada ens havíem construït un ídol.

I tal vegada ens havíem girat cap a les nostres pròpies cledes, i ens havíem enroscat amb la Serp Antiga, Satanàs, la malícia, la maldat sobre maldat entrant en la juguesca de la mentida sobre la mentida. Així, el cristià pot arribar a ser un mal testimoni, un testimoni fals i groller, aquell que diu sempre primer jo i els altres després de després de mi.

Alerta! Cap a on caminem?

Si Jerusalem representa el nucli, el centre de la fe, caminar cap a Emaús representa el caminar cap a nosaltres, la nostra manera de viure, les nostres pròpies cledes, volem tornar a les olles d’Egipte, a la manera absurda de viure d’abans. Alerta! Perill!

2. Un pont

En el nostre camí ens trobem amb algú, amb l’altre que ens interpel·la, ens qüestiona la nostra posició davant la vida, ens ensenya, ens obre els ulls, ens obre els sentits, ens obre la mirada, una mirada que s’eixampla obrint-se al coneixement sempre més profund de Déu i del seu Misteri.

Jesús és el pont que als deixebles d’Emaús els fa passar de la decepció, de la incredulitat a l’obertura de la Veritat. Jesús no és un ídol que alliberaria el poble de l’opressió dels romans.

Jesús és la Veritat, que ens ha rescatat amb la seva sang preciosa, que amb la seva mort, com deien ja les Escriptures, i amb la seva resurrecció ens ha fet de pont en el nostre camí d’aquesta vida cap a la vida veritable, cap a la casa del Pare, la vida eterna. I és Jesús que ens interpel·la cada dia com a deixebles i ens instrueix i ens revela poc a poc el sentit de la vida per ell, amb ell i en ell.

3. Una taula

Jesús mateix ens para la taula. Primer ens exposa el sentit de les Escriptures. Ara ho hem escoltat en les lectures proclamades avui, en aquesta taula de la Paraula. I després posat a taula ens partirà el pa de l’acció de gràcies i ens el donarà.

És en aquest moment que els deixebles d’Emaús se’ls obriren els ulls i el reconegueren. És el moment que nosaltres el tenim que reconèixer com l’únic aliment de vida que tenim fins a la vida eterna. Únic aliment en el nostre camí cap a la vida eterna.

El camí sempre el tenim davant nostre. Però, som nosaltres els qui elegim el sentit que volem prendre. Alerta!

Si reconeixem el qui hem de conèixer, Jesús, no podrem romandre tancats en les nostres pròpies cledes. Haurem de sortir, haurem de buscar els altres, tornar cap al centre de la fe, Jerusalem, per anunciar el que hem sentit i vist, la Paraula que ens ha estat exposada i el menjar que se’ns ha ofert, l’aliment total i absolut que necessitem per ser cristians, deixebles del Crist.

La taula de l’Eucaristia és l’acció de gràcies per excel·lència. La taula de la Paraula de Déu i la taula de la fracció del pa. I, és en la mesura en que ens alimentem d’aquesta taula que la nostra vida anirà configurant-se a Jesús, això és, a Déu que serà tot en tots.

Així albirarem la vida de ressuscitats, de tocats per l’Esperit Sant, estimats i salvats per Déu. La nostra existència és un camí, on tenim un pont ferm i segur que ens condueix cap a la Veritat que és Jesús mateix, aprofitem el pont per tornar a Jerusalem, al centre de la fe, i així podrem compartir la taula de l’Eucaristia, l’aliment en la fatiga del nostre camí cap a la vida eterna. Amén. Al·leluia! Un camí, un pont i una taula.

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

L’evangeli centra l’atenció en aquell dia particular de la resurrecció de Jesús. Era la matinada del primer dia de la setmana. Ens trobem en el dia que ve després de dissabte, el dia u per als jueus. Amb això, els evangelistes fan referència al primer capítol del Gènesi. Déu creà la llum el primer dia de la primera setmana de l’univers. Aquell mateix dia va ressorgir viu Jesús de la tomba. El primer dia de la primera setmana de l’univers Déu va crear la llum; el primer dia de la setmana de la nova creació, Jesucrist, la llum del món, venç la mort i el pecat. Ara aquest dia és únic, és el dia de la creació definitiva que Jesús ha inaugurat, l’inici del temps nou, el temps de la salvació definitiva.

Maria Magdalena, com totes les dones, van al sepulcre a la matinada, quan encara és de nit. Aquest detall és típic de l’amor femení, que les mostra com veritables models de deixebles de Crist. Elles corren, es mantenen en vela, busquen, mentre els deixebles havien abandonat, havien fugit, s’havien replegat en ells mateixos, tancats i paralitzats per por. Jesús els reprèn per la duresa de cor, per la manca de fe.

Les dones havien entrat a la tomba buida i havien trobat un jove vestit de blanc. Ell els anuncia la bona nova de la resurrecció: Jesús no hi era. «Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir», diu el jove, el missatger de Déu, a les dones. Que Jesús va al davant, que Jesús precedeix, vol dir que el ressuscitat ha reconstruït la possibilitat de seguir-lo. Ser deixeble no és altra cosa que seguir Jesús, anar darrere d’ell. No som mai nosaltres a posar-nos al davant de Jesús. A Pere li havia dit: torna darrere meu, Satanàs, en un moment en què Pere s’allunyava del seguiment de Jesús, perquè no entenia allò que era de Déu, sinó dels homes. La resurrecció ara fa de nou possible el seguiment de Jesús que havia fracassat amb la creu i amb la mort, amb la fugida i l’abandonament dels deixebles. El camí de Jesús, interromput per la seva mort, continua en el seguiment dels deixebles. Ells reben per heretat aquestes paraules del Senyor que hem escoltat avui: «Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’evangeli». La resurrecció implica necessàriament una actitud missionera, el testimoniatge, la proclamació de la bona nova. La resurrecció és missió universal. La fe de cadascú de nosaltres va néixer del testimoniatge i de la predicació que algú ens va fer en un moment o altre de la nostra vida.

I mirem com Jesús no confia la missió a persones perfectes o als poderosos d’aquest món, sinó a éssers fràgils, a homes del poble i sense lletres, sense instrucció, però que l’experiència de la resurrecció els ha transformat per complet. Els apòstols, els escollits per predicar la bona nova a tota la creació, eren pecadors perdonats, que no es recolzaven en les pròpies forces, sinó en les forces d’un Altre, de l’Esperit Sant. El Sanedrí estava meravellat, veient la valentia amb què parlaven Pere i Joan. La Paraula de Déu havia transformat aquests homes humils i sense lletres en persones valentes i segures de si mateixes. Els deixebles han rebut l’Esperit Sant, i ara entenen com totes les Escriptures s’acompleixen en Jesús. Els apòstols, abans durs de cor, porucs, tardans per creure, mancats de intel·ligència per comprendre les Escriptures, ara han assolit una fe plena, difonen la llavor de l’evangeli per tot el món i no poden callar allò que han vist i sentit. Han après que la veritable justícia no és la que respon simplement als interessos mesquins dels homes, sinó la que es fonamenta abans en l’obediència de Déu.

Les lectures d’avui ens ensenyen a viure amb parresia, amb franquesa, a no callar la Paraula de Déu que escoltem i que meditem. Anunciar l’evangeli és l’ultima paraula que Crist ressuscitat ens ha deixat, el seu testament, el manament el qual hem de ser sempre zelosos d’obeir. Més que amb paraules, el ressuscitat ens confia l’anunci de l’evangeli amb el testimoniatge de la nostra pròpia vida, quan es viu amb coherència, amb franquesa, sense por de les dificultats que podem trobar en el camí.

Ser cristians vol dir viure d’acord amb una llei profunda, interior; que és la llei de l’Esperit. És la necessitat interna la que guia la conducta del cristià, la llei de l’amor, la qual fa impossible guardar per a si mateix o callar la Paraula de Déu, totes les coses que Jesús ha manifestat amb la seva resurrecció.

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Pneuma. Un buf, una mica d’aire, quelcom que no té consistència, que no es pot agafar, que s’esmuny, que no deixa cap rastre. Tot el contrari del terme oposat, sarks, carn. La carn es pot circumscriure, es pot tocar, ocupa un lloc en l’espai, fins i tot es pot menjar. Esperit i carn. Aquestes dues paraules travessen tota la història del cristianisme, en una tensió que arriba fins als nostres dies, encara no resolta.

Així, ja de bon principi, des dels primers instants de la nova vida de la comunitat del Ressuscitat, es planteja aquest dilema. Carn i esperit. Per a l’autor i la comunitat de les cartes joanees aquest dilema serà vital: «Pel món corren molts impostors: no confessen que Jesucrist hagi vingut realment en la carn. Els qui diuen això són l’Impostor i l’Anticrist» (2Jo 1,7). Voldríem aferrar Déu, el Logos, amb la nostra ment, fins a convertir-lo en una idea, en un producte de la nostra raó, oblidant que és ell la font i la llum de tot el que podem pensar. És el Logos el qui ens aferra a nosaltres, perquè la Paraula, en efecte, s’ha fet carn. S’ha circumscrit en la nostra realitat, en la nostra història. I com? Assumint un cos com el nostre, i amb aquest cos també una història humana. A partir d’ara Déu no l’aferrem amb la ment, com un producte de l’intel·lecte, sinó que el mengem, en la realitat del sagrament, entrant en comunió vital amb ell. I el recordem, el fem present en la història, com una realitat viva, capaç d’omplir-la de nou dinamisme i sentit.

El qui s’ofereix amb el seu cos com a menjar per a la vida de la nova comunitat, menja ara davant els deixebles, com a prova fefaent de la realitat de la resurrecció, com a prova fefaent que no es tracta d’una experiència subjectiva o merament espiritual, sinó d’una falca que obre en el tronc de la història una ferida susceptible de rebre l’empelt de la vida divina. El gest familiar de Jesús menjant peix a la brasa desvetlla en els deixebles el dinamisme del record, tan important per a Lluc per a interpretar correctament la resurrecció, en tots els seus relats pasquals i en el Llibre dels Fets: «Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea» (Lc 24,6); «tots els profetes havien anunciat que el Messies de Déu havia de patir» (Fets 3,18); «cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44). I aquest record és memorial, en la història, del projecte de Déu, un projecte que passa per l’assumpció i la transformació del sofriment i la mort, per retornar a la creació i a la història el seu dinamisme vital originari. I en aquest dinamisme hi som assumits tots nosaltres, peixos pescats en les xarxes del baptisme. Per això, amb el salm 8 que hem cantat, ens preguntem i preguntem: «Què és l’home, Senyor, perquè us en recordeu?» (v. 5). I és que el memorial és en primer lloc l’actualització que fa Déu de nosaltres, de la nostra història, per mitjà del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: una història que, falcada per la creu, li és sempre present, eternament actual.

I mentre mengem, en cada eucaristia, la carn espiritual del Peix santíssim, del Senyor que s’ha deixat pescar en les xarxes de la Passió per ser el nostre aliment i la nostra joia, nodrim i enfortim el nostre compromís baptismal mentre ens convertim i ens penedim, perquè ell faci venir els temps de la consolació. Amén.

DIUMENGE PASQUA: RESURRECCIÓ DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 10,34a.37-43; Sl 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

«S’han endut al Senyor i no sabem on l’han posat». La primera reacció de Maria Magdalena és ben humana, podríem dir que fins i tot ben sensata; ella havia vist com posaven el cos de Jesús al sepulcre. Segons el quart Evangeli Josep d’Arimatea i Nicodem van prendre el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d’enterrar entre els jueus, concretament amb una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Maria Magdalena anava doncs al sepulcre de matí, quan encara era fosc segurament per visitar la tomba d’aquell a qui tant havia estimat i qui tant li havia perdonat. La pedra treta és la primera evidència de que quelcom de no previst havia passat i Maria Magdalena sabedora de que molts voldrien atemptar contra Jesús fins i tot mort, pensa que el cos pot haver sigut robat i comunica aquesta sospita seva a Pere i a l’altre deixeble. Són Pere i l’altra deixeble els qui veuen noves evidències desconcertants, aplanat el llençol d’amortallar i el mocador que li havien posat al cap lligat encara al mateix lloc. Però encara no havien entès que segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Aquest Pere que aquell matí de diumenge fou alertat per Maria Magdalena i que veié però encara no acabà de creure és el qui fa l’anunci de la noticia als qui l’escolten a casa de Corneli, aquell centurió de la cort Itàlica que vivia a Cesarea, que era un home piadós, que creia en l’únic Déu amb tota la seva família, que feia moltes almoines als membres del poble jueu i que sempre pregava. Un dia, a l’hora de la pregària de la tarda, Corneli va tenir una visió i va veure clarament un àngel de Déu que entrava a casa seva i que li deia que anés a Jafa a cercar un tal Simó de sobrenom Pere, allotjat a casa d’un blanquer d’ofici; ell hi envià dos cridats i un soldat pietós i Pere se’n va anar amb ells acompanyat d’alguns germans de Jafa (Cf. Ac,10). Així la noticia de la resurrecció arribava a Corneli cridat per Déu a escoltar-la per boca de Pere. En uns dies Pere havia passat de no reconèixer en aquells signes la bona nova de la resurrecció de Crist a ser-ne propagador entre els qui l’escoltaven, de la negació passà a l’evangelització.

A la bona nova de la resurrecció cadascun s’hi acosta d’una manera diferent, cadascun al seu ritme. Maria Magdalena, una dona, serà la primera en veure indicis i ben aviat es prosternarà als peus del Mestre. L’altra deixeble, aquell a qui Jesús estimava tant, sols veure aquella tomba buida ho tindrà clar, veurà que les Escriptures s’han acomplert, que allò que Jesús els havia dit era cert, que al tercer dia havia ressuscitat. A Pere li caldrà veure’l, parlar-hi, reparar la seva negació i confessar-li el seu amor tres cops; però al cap i a la fi esdevindrà el primer dels apòstols i acabarà donant la vida per Ell. I així un darrera l’altre, algun voldrà posar la mà a la ferida del costat i el dit al forat dels claus, altres el reconeixeran en partir el pa i Pau, finalment com el darrer de tots, com a un que neix fora de temps, com un avortó, també en fa experiència enmig d’una llum encegadora i d’una veu del cel i de ser-ne perseguidor passa a ser evangelitzador.

Nosaltres no hem viscut aquestes experiències, ni hem vist la tomba buida, ni el llençol aplanat; però hem rebut una tradició, la bona nova de la resurrecció s’ha anat transmetent generació rere generació fins a nosaltres. És la fe de l’Església, una fe que essent sempre un do de Déu rebem i compartim en comunitat i a la que ens hi incorporem pel baptisme. Renovant ahir les nostres promeses baptismals al cap i a la fi és com si haguéssim escoltat també la veu d’aquella Maria Magdalena torbada i que ve cap a nosaltres tot corrent per dir-nos que el sepulcre és buit i nosaltres en escoltar-la li hauríem de dir que és buit perquè s’ha acomplert allò que havia estat predit, que ja sabem pel deixeble que Crist tant estimava, per Pere, per Pau i per tants d’altres que realment Crist ha ressuscitat.

DIUMENGE DE PASQUA: RESURRECCIÓ DEL SENYOR

VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Mt 28,1-10

Queda ben clar, l’home que érem abans ha estat crucificat amb Crist, hem mort amb Crist i morint amb una mort semblant a la seva, també serem ressuscitats amb una resurrecció parella a la seva; ens ho ha dit ben clar l’Apòstol. De totes les meravelles que Déu feu pel seu poble al llarg de la història de la salvació, no n’hi cap de comparable amb la de Crist. Amb Ell Déu participà, intervingué directament i de manera personal en la història de la humanitat, fent-se home com qualsevol home, llevat del pecat, morint com qualsevol home i a la fi vencent la mort i donant-nos la possibilitat de participar de la seva resurrecció, fent-nos fills de Déu mitjançant Ell que és el Fill.

Des de la creació del món, des de que Déu creà l’home no hi ha hagut ni haurà cap gesta comparable a la salvació que ens ha vingut per Crist. Cert que alliberant el poble de l’esclavatge d’Egipte i fent-lo travessar el mar per terra eixuta, tot el poble sentí un gran respecte pel Senyor i cregueren en Ell, però no tardaren en defallir i crear-se un ídol de fosa, obra d’homes i res més. Com ens ha dit el profeta Baruc, no seguiren el camí de Déu i per això no visqueren en pau per sempre. Però malgrat les infidelitats Déu no deixà d’estimar a l’home, el seu pacte de pau es manté ni que desapareguin les muntanyes i se somoguin els turons, com ens ha dit el profeta Isaïes. En paraules de sant Elred: «sembla que aquestes coses siguin poc, són com a fosques, però en elles s’amaga nostre Senyor Jesucrist. Està ocult en elles.» (Sermó 11). La passió, mort i resurrecció de Crist és la mostra evident d’aquest amor. Abraham havia obeït al Senyor oferint al seu fill Isaac, però no era aquesta la manera amb que Déu havia de redimir la humanitat. El Pare anà molt més enllà, envià al seu propi Fill i aquest fou mort, clavat a la creu, víctima de la nova idolatria. Però clavant-lo a la creu no feren res més que acomplir allò que s’havia d’acomplir, s’obria el camí perquè els injustos abandonessin els seus camins, els homes malèfics els seus propòsits i la misericòrdia del Senyor, tant generós a perdonar, s’oferís a tota la humanitat.

Tot plegat quan clarejava el matí d’aquell diumenge ni Maria Magdalena, ni l’altra Maria s’ho podien imaginar. Elles volien anar vora el sepulcre del mestre, el cos del qual s’havia enterrat de manera precipitada. Arribat el capvespre d’aquell divendres elles havien estat allí quan aquell home ric d’Arimatea, que es deia Josep i que era també deixeble de Jesús, havia anat a trobar Pilat per demanar-li el cos del crucificat i Pilat va manar que li donessin. Les dones eren allí quan Josep prengué el cos, l’embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre nou, que ell s’havia fet tallar a la roca i veieren com va fer rodolar una gran pedra a l’entrada del sepulcre i se n’anà; perquè elles també eren allà assegudes enfront del sepulcre assegurat amb una guàrdia de soldats. Per això passat el dissabte quan ja clarejava, res més lluny de les seves expectatives que trobar-se de cop i volta amb les conseqüències d’un gran terratrèmol, la pedra del sepulcre rodolada i un àngel assegut sobre d’ella. Eren tant sols signes d’un prodigi encara molt més gran i elles serien les primeres en fer-ne experiència; entre la por i la joia Jesús els sortí al pas tot dient-los “Déu vos guard” i enviant-les com a missatgeres de la més gran bona nova, Crist ha ressuscitat d’entre els morts i el trobaran a Galilea. Maria Magdalena i l’altra Maria foren així les darreres en veure el cos de Jesús mort i les primeres en postrar-se als seus peus i en adorar al ressuscitat, les primeres en veure’l, les primeres en anunciar la joia de la resurrecció.

«Avui el Ressuscitat ens repeteix a nosaltres, com a aquelles dones que havien romàs al costat d’ell durant la Passió, que no tinguem por de convertir-nos en missatgers de l’anunci de la seva resurrecció. No té res a témer qui es troba amb Crist ressuscitat i a ell s’encomana dòcilment. Aquest és el missatge que els cristians estan cridats a difondre fins als últims confins de la terra.» (Benet XVI, Àngelus 9 d’abril de 2007). Aquest és el missatge d’aquesta nit santa, la nit en que la foscor s’ha fet llum, la mort vida i la por, joia. Realment el Senyor ha ressuscitat. Al·leluia.