DIMECRES DE LA SETMANA III DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

1Sa 7, 4-17; Sl 88, 4-5. 27-28. 29-30 (R.: 29a); Mc 4, 1-20

Al web d'una organització catòlica nascuda a Catalunya que té com a lema «viure el cristianisme sense complexos» hi trobem consignes com aquestes: «Escriu al Sr. Montilla demanant la dimissió del Secretari General d'Interior · Escriu al conseller Maragall protestant pel seu projecte de suprimir la classe de religió al Batxillerat · Davant la creació d'un "Consell de Gais, Lesbianes i Transsexuals", escriu al President Montilla queixant-te», etc.

«Escolteu —diu Jesús al web de l'Evangeli—. El sembrador va sortir a sembrar…». Quina cosa tan senzilla… Déu com un sembrador que surt a sembrar… i és que totes les paràboles del Regne que va explicar Jesús ens apropen a la senzillesa, a la paciència i a la discreció de Déu, que sap prou bé que la sembra del Regne ha de seguir el seu procés. Com el pagès, que ja hi compta que una part de la llavor es malmetrà.

De la lectura atenta de la paràbola del sembrador crec que se'n pot deduir una manera de ser els cristians en el món, una manera de ser i de fer Església, una saviesa, en definitiva, que contrasta amb les consignes del web en qüestió, si més no amb l'estil i l'oportunitat de plantejar-les. La paràbola ens invita a apropar-nos al llenguatge, a l'estil de Jesús, al llenguatge, a l'estil, si se'm permet de dir-ho, de Déu mateix, que respecta els processos humans actuant sempre des del més profund de la realitat, discretament, i no des de la superfície, amb cops d'efecte cridaners.

Contrastem, doncs, amb la paràbola d'avui, el web del nostre propi cor, de la nostra intel·ligència i de la nostra sensibilitat. Com a cristians, laics, religioses, o monjos, sabem quin és el nostre lloc en el món, en l'Església, i com hi hem de ser? Fixem-nos en la llavor: cau a terra, resta amagada, mor… i finalment, quan l'espera del pagès arriba a terme, «dóna fruit, trenta, seixanta, cent». El pagès, després de sembrar, ha esperat, pacientment, discretament, amb la confiança que, al capdavall, la collita seria ben abundosa… «qui tingui orelles, que ho senti».

DILLUNS DE LA SETMANA III DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

1Sa 5, 1-7. 10; Sl 88, 20. 21a. 21b-22. 25-26 (R.: 25a); Mc 3, 22-30

Des de fa dues setmanes la primera lectura dels llibres de Samuel —el tercer dels profetes de la Bíblia hebrea— ens acompanya en un procés no poc important, i sovint ben difícil de fer: la lectura de la història humana, de la nostra història, complexa, com a història de Déu.

David, que ja és rei de Judà, és reconegut avui també com a rei de les tribus del nord, com a rei d'Israel. Així, l'ungit del Senyor esdevé centre de comunió del seu poble. Aquesta és la seva missió com a representant de Déu: aplegar en la unitat el poble dispers per tal de preparar-lo a acollir el Regne que ve.

Ens podríem fixar, per confirmar-ho, en una altra figura messiànica importantíssima de la Bíblia: Josep, venut pels seus germans, esdevindrà possibilitat no tan sols de nova vida per al seu poble a Egipte, sinó sobretot lloc de trobament, principi de reconciliació per als germans dividits per l'enveja i la gelosia. Tant en el cas de David —ho acabem de llegir— com en el cas de Josep, el text sagrat ens en dóna la raó: «perquè el Senyor era amb ell». Perquè el Senyor és amb Josep, perquè el Senyor és amb David, David i Josep poden ser sagrament del Déu que salva i fer-lo present en la història del poble en camí.

I això ens duu a Jesús. David, Josep… són figures de Jesús. Ens ajuden a comprendre Jesús com a Sagrament de Déu que significa i produeix la plenitud de la salvació. En Jesús, que ve a encadenar el guerrer valent —Satanàs— per tal de saquejar-li la casa, per tal de destruir les forces del mal que tenallen l'home, i ja no simbòlicament com en el cas de David conquerint per a Israel la Jerusalem dels jebuseus, en Jesús, la victòria contra l'Enemic, el Maligne, el qui impedeix precisament que puguem llegir en la nostra història les petjades de Déu, esdevé el signe eloqüent de la irrupció del Regne, el Regne que el salm 88 ja somniava: «El meu amor estarà amb ell fidelment, en el meu nom aixecarà el seu front: estendré fins al mar el seu poder, fins a les fonts dels rius el seu domini».

DIUMENGE III DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Estimats germans i germanes,

El profeta Isaïes anima el poble, deprimit pel l'exili i caigut en la foscor de la desesperança: "El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix..." Quan Jesús recorda aquestes paraules, diu tot seguit: "Convertiu-vos". Ell sap molt bé que la nostra naturalesa tendeix al pecat, i que lluitem entre dues tendències. Si no ens convertim, si no renovem el nostre cor, podem caure en situacions absurdes, que formen part de la nostra existència, i que són conseqüència de la nostra limitació i del mal ús de la llibertat. La tendència al mal, la nostra feblesa, les equivocacions constants, el pecat... poden matar-nos l'esperança. Llavors ens ofeguem en una tristesa sense estímuls o en una apatia que ens deixa fora de joc. És molt fàcil caure en la rutina. Hem de ser creatius o, si més no, observadors. Sempre oberts per tal de veure, comparar i quedar-se amb el millor. Els cristians hem d'estar amatents a la Paraula de Déu. "Una llum resplendeix", diu Jesús citant Isaïes.

Jesús és la llum que ens revela el sentit de la vida. Déu se'ns manifesta d'aquesta manera particular, tot donant-nos una capacitat especial de veure-hi. La seva llum, projectada sobre les nostres realitats, motiva serenor i esperança. "Els heu omplert de goig, d'una alegria immensa", diu la primera lectura. Alegria que hem de saber comunicar per ser creadors de vida, col·laboradors de Jesús, anunciadors d'una autèntica pau, artesans d'un món millor. La paraula no és creïble si no va acompanyada d'obres. Ni l'abundor de paraules ni les grans explicacions no ens omplen, ni asserenen el nostre esperit; però una vida honesta i coherent dona gran confiança i resposta a molts dubtes. Jesús ens crida, repeteix la invitació, i espera. En l'oració col·lecta demanen a Déu: "feu que visquem d'acord amb la vostra voluntat, i que... donem fruit abundant de bones obres".

El nostre procés de conversió va unit a una vida intensa de pregària. Sota la influència de la recentment acabada Setmana per la Unitat dels Cristians, vull citar un prevere sant, de l'Església Ortodoxa russa (S. Joan de Cronstadt) que escriu: "quan preguem, ens fem forts en la fe i en l'esperança; ens omplim de pensaments lluminosos i positius; augmentem el nostre amor a Déu i ens obrim al seu Esperit". Podem convertir aquestes paraules seves en un lema molt pràctic: "Creu, espera, prega i no temis les dificultats". Si preguem no tenim por quan emprenem qualsevol activitat, i ens convencem de la importància de portar-la a terme. També, i això és ben cert: si preguem "aprenem a respectar la dignitat de les persones, sense tenir en compte les seves aparences". Recordem ara les paraules de Pau a la segona lectura: "...que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar...". Ens cal, doncs, revisar contínuament les nostres actituds "per millorar la nostra vida cristiana", segons l'oració sobre les ofrenes.

Aquest projecte de vida cristiana el fem possible quan anem units, respectant les diferències i confiant mútuament. Nosaltres també ens sentim cridats com els apòstols de l'Evangeli d'avui: "Veniu amb mi". Amb les mans obertes, i el cor lliure i generós, intentem seguir el Crist, arrelats en la nostra realitat, estimant-la, i vivint el nostre moment històric. El Papa Benet XVI des de fa molts anys parla de l'Església del futur en diferents entrevistes: "Quan Déu hagi desaparegut completament per a molts homes, experimentaran la seva pobresa total i horrible. I aleshores descobriran la petita comunitat dels creients com alguna cosa totalment nova. Com una esperança que els surt a l'encontre, com una resposta que sempre han buscat enmig de la fosca". Ens cal, doncs, "trobar el nostre nucli en la fe i en la pregària", en paraules del Papa. Que així sigui, germans, amb l'ajut d'aquesta Eucaristia, on se'ns diuen moltes coses, on Jesús es presenta com a Llum, Paraula, i Aliment.

Podem acabar meditant i contemplant les últimes paraules del Salm 26:

"Sigues valent!. Sigues valenta!. Que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor!".

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El llibre del Siràcida ens convida a fer l'elogi, d'entre els nostres avantpassats, dels homes de bé. Unes altres traduccions parlen d'homes il·lustres; l'hebreu els anomenarà homes piadosos. En definitiva, persones que van passar per aquest món deixant petjada. El llibre sagrat abans de fixar-se en allò que va ser més característic dels nostres Sants Pares Fundadors Robert, Alberic i Esteve, fa una referència als qui van deixar petjada en l'exercici del poder; als bons consellers, per la seva intel·ligència; als qui van ensenyar paraules de saviesa; als qui van compondre belles melodies, o van escriure bells poemes... Tots aquests van rebre honors en la seva vida, van ser la glòria del seu temps. No van passar en va per aquest món.

D'altres, en canvi, no han deixat record, van passar com si no haguessin viscut... Ésser com si no haguessin estat... Passar sense deixar petjada. Tota una obra i una vida inútil.

Què ens diu la Paraula de Déu en aquesta solemnitat, i quina aplicació ha tingut en la vida i l'obra dels nostres Pares Fundadors? Què ens diu la Paraula de Déu dels nostres avantpassats Robert, Alberic i Esteve, i què podem i hem d'aplicar a la nostra vida, d'ells, com a iniciadors de la vida de Cister?

La Paraula de Déu fa d'ells també un elogi com a homes piadosos, o il·lustres, homes de bé. Són d'aquells que van passar i van deixar la petjada de la seva bondat. Són d'aquells, el record dels quals perdura perquè el bé que van fer persisteix en els descendents, perdura en la seva posteritat. Aquells que, gràcies a la seva obra, a la seva vida, han fet possible la fidelitat de molts altres descendents. I que ja no s'obliden, sinó que el seu record perdura i la seva saviesa es recorda i s'enalteix de generació en generació. Són d'aquells que, com a iniciadors de l'Orde i de la vida de Cister, van fer possible el despertar i la grandesa d'una Europa que avui torna a estar adormida.

Homes de bé, passar fent el bé. És la saviesa, la caritat, que no s'oblida. Aquests són els camins que, després, al llarg dels segles, fins avui han transitat milers i milers de monjos, vivint el mateix carisma eclesial. Passar fent el bé! Potser no és això avui dia molt necessari en aquesta societat on hi ha tant de sofriment i tanta crispació?...

És una obra inútil, l'obra i la vida de milers de monjos que han passat la seva vida, i la continuen passant, en els espais monàstics al llarg de tants segles?

Sí, per a molts és una obra inútil. Desgraciadament, fins i tot, de vegades per a homes d'Església és una obra inútil. Per a homes qualificats d'Església que desconeixent l'ensenyament del salmista, creuen que són ells els qui edifiquen la casa.

A aquests caldria recordar-los l'equilibri de la vida de Crist que passa trenta anys en el silenci de Natzaret, i solament tres en una vida pública breu. Caldria recordar que en aquesta mateixa vida pública breu, aquest Crist té com a aliment la voluntat del Pare, que busca viure temps perllongats d'oració. Un Crist que viu sempre amb la saviesa i la llum de l'Esperit...

Amb aquesta saviesa Crist va passar entre nosaltres, els homes, fent el bé, com ho van anunciar els seus deixebles després de la resurrecció, quan comencen a anunciar el seu evangeli, la seva bona notícia. I quina noticia pot ser millor sinó publicar aquest bé que Jesús va venir a realitzar en la nostra humanitat. Anunciar aquest bé i perllongar-lo seguint les petjades de Jesús, deixant-se portar pel seu esperit.

Seguir realment el Salvador, escriu Climent d'Alexandria, és treballar per assolir la seva impecabilitat, la seva perfecció, adornar i dirigir la pròpia ànima i tenir en tot i per tot el seu mateix esperit (Climent d'Alexandria, Quin ric se salvarà? GCS, 17/2, 173).

Aquest ha estat sempre el camí del seguiment del Crist. Aquesta ha estat sempre la resposta de l'home a la crida divina: posar-se en camí, complint la voluntat de Déu que crida a la perfecció, a manifestar en la nostra vida la seva imatge. Quina imatge donem, quina imatge dono jo?

En la lectura de la carta als Hebreus se'ns recorden uns exemples molt eloqüents: Abraham. Aquest es posa en camí, fiant-se de Déu, però sense tenir clar com serà el camí. Va viure amb un caire provisional, tot esperant... I va morir sense posseir la promesa. No és gaire fàcil això. Sempre com a forasters i estrangers. I així també Isaac i Jacob...

Va ser el mateix amb els nostres Pares Fundadors... En la inseguretat del camí. Ja que Cister no es va enlairar fins que arribà san Bernat. Robert ha de deixar la fundació. Alberic, que el succeirà, veurà arribar el final del seu camí sense tenir clar el futur, un futur incert que encara arriba a viure Esteve. No hagué de ser fàcil la seva vida.

Avui també vivim temps d'incertesa. Poques coses es viuen amb seguretat. A tots els nivells. Nosaltres a nivell religiós ens lamentem de l'escassetat de vocacions, de les esglésies buides... Però què succeeix en la nostra societat? Una societat dita del benestar, pendent de moviments d'economia en la borsa d'on es fa dependre la seguretat d'aquest món, mentre milions de germans van enfonsant-se en la mort per no tenir ni tan sols una mínima bossa per al menjar del dia. I mentrestant, nosaltres preocupats dels números. Números de diners, números de persones, de vocacions, números, números...

L'evangeli d'avui ens recorda que molts números poden ser perillosos. Que no és fàcil que un ric entri en el Regne dels cels. Més aviat, és impossible. Que cal tenir la capacitat de deixar allò de més estimat en aquest món per a fer una opció seriosa per Déu.

I fer una opció seriosa per Déu és estar sempre en l'aventura del camí com Abraham... tenir cura d'assegurar la confiança en Déu, estar amatent, costi el que costi a complir la seva voluntat, passar com va passar el nostre Mestre, Jesús, fent el bé. A qui sigui, i com sigui. Fer el bé. Quin camí de bellesa! Quina font d'alegria interior!

DIUMENGE II DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

Germans,

Després de la festa del Baptisme del Senyor, la litúrgia enceta el llarg temps de durant l'any, trenta-quatre setmanes interrompudes per la Quaresma i el Temps pasqual, en el qual anirem repassant els misteris de la vida del Crist, en aquest cicle A, de la mà de l'evangelista sant Mateu que ens presentarà el Crist com el nou Moisès, salvador i redemptor del seu poble.

En aquest segon diumenge, però, la litúrgia de la paraula es fa ressò encara del tema del baptisme del Senyor del diumenge passat, concretament en la versió de sant Joan, amb el testimoniatge de Joan Baptista. El quart evangelista no descriu pròpiament el baptisme de Jesús però ens dóna indirectament una versió testimonial força explicativa de l'escena. Dins la teologia de l'evangelista, Jesús és ungit amb l'Esperit Sant que baixa del cel com un colom i es posa damunt d'ell en el moment del baptisme, i Joan Baptista l'assenyala com l'anyell de Déu que pren damunt seu el pecat del món i confessa al mateix temps la divinitat de Jesús. Així Joan Baptista fa una presentació solemne de Jesús davant els seus deixebles i s'avança a l'esdeveniment pasqual mostrant Jesús en la seva missió de redemptor del món. En aquest primer capítol de l'evangeli de Joan les confessions de fe realment van encadenades una després de l'altra: primer la de Joan Baptista, després la d'Andreu al seu germà Pere, tot seguit la de Felip davant Natanael i finalment aquest apòstol desconfiat confessa també espontàniament Jesús com a Fill de Déu i Rei d'Israel.

No podem deixar de fer esment dels verbs clau de la teologia del quart evangelista i que ja fan acte de presència en els inicis del seu evangeli, essent una mostra el fragment que avui hem escoltat: verbs com veure, venir, dir, testificar o donar testimoni, enviar, saber, mirar, posar-se, en el sentit de romandre, o existir, aniran apareixent al llarg de l'evangeli com a vocabulari força típic de la seva teologia. Joan descriu les escenes amb una gran vivesa descriptiva, com en cambra lenta i amb una precisió instantània, com quan diu: "Joan veié que Jesús venia i digué: Mireu l'anyell de Déu". Un seguit de verbs que ens recorden aquells altres verbs cèlebres de Juli Cèsar a la Guerra de les Gàl·lies: "Veni, vidi, vinci". Sens dubte aquest llenguatge i sintaxi de Joan delaten la seva condició semita, amb poc domini de la llengua grega, però, per contra, aconsegueixen donar a la seva redacció un to incisiu a les escenes de manera que les accions dels personatges i el seu llenguatge tinguin una força captivadora per a l'oient o el lector.

Aquesta escena evangèlica ens dóna, doncs, com d'una forma panoràmica, la missió programàtica de Jesús amb el testimoniatge eloqüent del Baptista inspirat pel Pare que el va enviar a batejar. Ens trobem aquí també davant una escena teofànica en la qual el Baptista evoca el testimoni que el Pare i l'Esperit donen de Jesús. L'escena, de regust postpasqual, ens parla obertament de l'Esperit Sant, revelat per Jesús mateix abans de la seva passió i manifestat obertament el dia de la Pentecosta, cinquanta dies després de la resurrecció de Jesús. D'aquesta manera, el quart evangelista ens presenta Jesús ungit per l'Esperit Sant ja des de l'inici de la seva missió evangelitzadora. Per això, Jesús encarna perfectament la figura del servent del Senyor de què parla el profeta Isaïes en la primera lectura. Jesús serà la llum per a tots els pobles i el qui portarà en ell mateix la salvació d'un cap a l'altre de la terra. Ell serà també el servent obedient que s'oferirà dòcilment com un anyell mansoi per tal de fer la voluntat del Pare, tal com hem cantat en el salm responsorial.

L'Església se sent reflectida en el testimoniatge de Joan Baptista tot assenyalant com ell constantment Jesucrist com l'Anyell de Déu que lleva el pecat del món, així com proclamant que el Messies o Ungit del Senyor comunica incessantment als seus seguidors l'Esperit Sant del qual ell n'estava plenament investit i, a més, en nom de Jesús ressuscitat i amb la força del seu Esperit ella administra els sagraments de salvació que dimanen del Misteri Pasqual del nostre Redemptor. Aquesta setmana, que celebrem l'octavari per la unió dels cristians, tenim una privilegiada oportunitat per meditar i posar en pràctica la nostra confessió de fe en aquell que és el nostre únic Mestre i Pastor i el Salvador de tots els homes. Com no serà escoltada pel Pare la pregària del seu Fill estimat que li suplica insistentment per la unitat de tots els seus deixebles: "Que tots siguin u, Pare, com Vós i jo som u". Cal que també nosaltres ens solidaritzem amb la mateixa pregària de Jesús al Pare per tal que siguem més conscients de la gran necessitat que tenim de viure units en la mateixa fe i en una mateixa caritat.

Finalment, només us vull recordar l'obertura inaugural de l'Any Jubilar que aquesta tarda tindrà lloc solemnement a la nostra catedral primada amb motiu dels mil set-cents cinquanta anys del martiri del sant bisbe Fructuós i dels seus diaques sant Auguri i sant Eulogi. El Sr. Arquebisbe ha publicat una carta pastoral amb motiu d'aquest any jubilar en la qual explica amb detall el contingut i els objectius del mateix. Us recomano que la llegiu. Que aquest joiós jubileu dels nostres sants màrtirs doni a la nostra antiga església de Tarragona una nova vitalitat en el seu compromís cristià per tal que tots ens sentim solidaris del pensament ecumènic del sant bisbe Fructuós que, tot dirigint-se al lloc del seu martiri, va afirmar públicament que li calia tenir constantment present l'Església catòlica d'orient a occident.