Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
El llibre del Siràcida ens convida a fer l'elogi, d'entre els nostres avantpassats, dels homes de bé. Unes altres traduccions parlen d'homes il·lustres; l'hebreu els anomenarà homes piadosos. En definitiva, persones que van passar per aquest món deixant petjada. El llibre sagrat abans de fixar-se en allò que va ser més característic dels nostres Sants Pares Fundadors Robert, Alberic i Esteve, fa una referència als qui van deixar petjada en l'exercici del poder; als bons consellers, per la seva intel·ligència; als qui van ensenyar paraules de saviesa; als qui van compondre belles melodies, o van escriure bells poemes... Tots aquests van rebre honors en la seva vida, van ser la glòria del seu temps. No van passar en va per aquest món.
D'altres, en canvi, no han deixat record, van passar com si no haguessin viscut... Ésser com si no haguessin estat... Passar sense deixar petjada. Tota una obra i una vida inútil.
Què ens diu la Paraula de Déu en aquesta solemnitat, i quina aplicació ha tingut en la vida i l'obra dels nostres Pares Fundadors? Què ens diu la Paraula de Déu dels nostres avantpassats Robert, Alberic i Esteve, i què podem i hem d'aplicar a la nostra vida, d'ells, com a iniciadors de la vida de Cister?
La Paraula de Déu fa d'ells també un elogi com a homes piadosos, o il·lustres, homes de bé. Són d'aquells que van passar i van deixar la petjada de la seva bondat. Són d'aquells, el record dels quals perdura perquè el bé que van fer persisteix en els descendents, perdura en la seva posteritat. Aquells que, gràcies a la seva obra, a la seva vida, han fet possible la fidelitat de molts altres descendents. I que ja no s'obliden, sinó que el seu record perdura i la seva saviesa es recorda i s'enalteix de generació en generació. Són d'aquells que, com a iniciadors de l'Orde i de la vida de Cister, van fer possible el despertar i la grandesa d'una Europa que avui torna a estar adormida.
Homes de bé, passar fent el bé. És la saviesa, la caritat, que no s'oblida. Aquests són els camins que, després, al llarg dels segles, fins avui han transitat milers i milers de monjos, vivint el mateix carisma eclesial. Passar fent el bé! Potser no és això avui dia molt necessari en aquesta societat on hi ha tant de sofriment i tanta crispació?...
És una obra inútil, l'obra i la vida de milers de monjos que han passat la seva vida, i la continuen passant, en els espais monàstics al llarg de tants segles?
Sí, per a molts és una obra inútil. Desgraciadament, fins i tot, de vegades per a homes d'Església és una obra inútil. Per a homes qualificats d'Església que desconeixent l'ensenyament del salmista, creuen que són ells els qui edifiquen la casa.
A aquests caldria recordar-los l'equilibri de la vida de Crist que passa trenta anys en el silenci de Natzaret, i solament tres en una vida pública breu. Caldria recordar que en aquesta mateixa vida pública breu, aquest Crist té com a aliment la voluntat del Pare, que busca viure temps perllongats d'oració. Un Crist que viu sempre amb la saviesa i la llum de l'Esperit...
Amb aquesta saviesa Crist va passar entre nosaltres, els homes, fent el bé, com ho van anunciar els seus deixebles després de la resurrecció, quan comencen a anunciar el seu evangeli, la seva bona notícia. I quina noticia pot ser millor sinó publicar aquest bé que Jesús va venir a realitzar en la nostra humanitat. Anunciar aquest bé i perllongar-lo seguint les petjades de Jesús, deixant-se portar pel seu esperit.
Seguir realment el Salvador, escriu Climent d'Alexandria, és treballar per assolir la seva impecabilitat, la seva perfecció, adornar i dirigir la pròpia ànima i tenir en tot i per tot el seu mateix esperit (Climent d'Alexandria, Quin ric se salvarà? GCS, 17/2, 173).
Aquest ha estat sempre el camí del seguiment del Crist. Aquesta ha estat sempre la resposta de l'home a la crida divina: posar-se en camí, complint la voluntat de Déu que crida a la perfecció, a manifestar en la nostra vida la seva imatge. Quina imatge donem, quina imatge dono jo?
En la lectura de la carta als Hebreus se'ns recorden uns exemples molt eloqüents: Abraham. Aquest es posa en camí, fiant-se de Déu, però sense tenir clar com serà el camí. Va viure amb un caire provisional, tot esperant... I va morir sense posseir la promesa. No és gaire fàcil això. Sempre com a forasters i estrangers. I així també Isaac i Jacob...
Va ser el mateix amb els nostres Pares Fundadors... En la inseguretat del camí. Ja que Cister no es va enlairar fins que arribà san Bernat. Robert ha de deixar la fundació. Alberic, que el succeirà, veurà arribar el final del seu camí sense tenir clar el futur, un futur incert que encara arriba a viure Esteve. No hagué de ser fàcil la seva vida.
Avui també vivim temps d'incertesa. Poques coses es viuen amb seguretat. A tots els nivells. Nosaltres a nivell religiós ens lamentem de l'escassetat de vocacions, de les esglésies buides... Però què succeeix en la nostra societat? Una societat dita del benestar, pendent de moviments d'economia en la borsa d'on es fa dependre la seguretat d'aquest món, mentre milions de germans van enfonsant-se en la mort per no tenir ni tan sols una mínima bossa per al menjar del dia. I mentrestant, nosaltres preocupats dels números. Números de diners, números de persones, de vocacions, números, números...
L'evangeli d'avui ens recorda que molts números poden ser perillosos. Que no és fàcil que un ric entri en el Regne dels cels. Més aviat, és impossible. Que cal tenir la capacitat de deixar allò de més estimat en aquest món per a fer una opció seriosa per Déu.
I fer una opció seriosa per Déu és estar sempre en l'aventura del camí com Abraham... tenir cura d'assegurar la confiança en Déu, estar amatent, costi el que costi a complir la seva voluntat, passar com va passar el nostre Mestre, Jesús, fent el bé. A qui sigui, i com sigui. Fer el bé. Quin camí de bellesa! Quina font d'alegria interior!
