1 de gener de 2008

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Amb facilitat diem paraules, i fins i tot paraules bones. Però dir una paraula és comprometedor, i, de vegades, si és bona encara més. Avui, solemnitat de santa Maria, Mare de Déu, i primer dia de l'any, és un dia per a dir una paraula que ens pot comprometre, és una paraula que acostumem a dir: Feliç any nou! Bon any!

I es va esdevenir això: Una persona de certa rellevància, anys enrere, va anar dient a un grup de persones que va trobar la paraula habitual d'avui: Bon any! Passats tres mesos una de les persones del grup va venir al personatge rellevant i li comunicà: —Escolti, que això del feliç any no ha funcionat.

És clar, qui desitjava aquesta felicitat, es va quedar mut, sense saber què respondre, i encara menys plantejar-se si podia fer quelcom per ajudar a l'altre a assolir que l'any fos passablement "bo".

Passa que el nou any, un any bo, no el dóna el calendari, ni la societat o les persones amb els bons desitjos de felicitat. El nou any el dóna Déu, com ens dóna la vida i la llum de cada dia. Tan sols aquí rau la felicitat.

La felicitat que ens ve de Déu és la veritable benedicció de Déu. La benedicció que la Paraula de Déu del llibre dels Nombres ens convida a pronunciar: Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.

Aquesta és la benedicció de Déu que dóna la felicitat. Que Déu passa, et mira i et dóna la seva pau. Com ens diu el text d'Ezequiel: Així va ser el teu naixement: Quan vas néixer no et tallaren el cordó, no et netejaren, ni et van faixar amb bolquers. Ningú es va compadir de tu, sinó que et van llançar al mig del camp, de fàstic que feies. Tot passant vora teu, et vaig veure espeternegant i bruta de sang, i aleshores et vaig dir: viu! (Ez 16 5).

Així va viure el poble de Déu, Israel, malgrat les seves infidelitats. Gràcies a la mirada de Déu, que passava, el mirava i tornava a repetir-li: Viu! O quan s'apareix el Ressuscitat als seus apòstols, es presenta al mig, els mira i els diu: Pau a vosaltres, la meva pau us dono... Rebeu l'Esperit... Jo seré sempre amb vosaltres... Aquesta presència del Ressuscitat, la seva mirada que arribava fins al fons del cor els va mantenir en la pau, i gràcies a la vida nova que feia brollar l'Esperit en ells, van anunciar amb força i saviesa la bona notícia de l'Evangeli.

Beneir algú és l'afirmació més significativa que podem oferir-li. És més que una paraula de lloança o d'estima, més que fer-li veure les bones qualitats.

Beneir és afirmar, dir sí a la condició d'estimat d'una persona. Més encara: donar una benedicció és crear allò que es diu. Una benedicció va més enllà de l'admiració i de la condemna, de la distinció entre vicis i virtuts; una benedicció té a veure amb fer palpable la bondat en l'altre, en la persona estimada a la qual es beneeix.

Beneir una persona és posar-la en una relació positiva amb Déu. I una vegada establerta aquesta relació tot s'orienta cap al bé. És el que ha fet Déu amb nosaltres, com diu Pau als efesis: Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel (Ef 1,3).

Maria ens obté aquesta benedicció del Senyor, perquè és la serventa del Senyor, una persona, una criatura totalment dòcil a Ell. I ens diu a nosaltres, com va dir als servents en les noces de Cana: Feu el que Ell us digui. Ella ens ensenya a viure la docilitat al Senyor. En aquest sentit és la nostra mare, mare de la nostra vida espiritual. Maria és la mare de Déu, perquè ha concebut per obra de l'Esperit Sant; amb la seva maternitat, a través del Fill, ens obté el do de l'Esperit Sant, perquè puguem entrar en una relació amb el Pare.

Pau en treu la conclusió d'aquesta obra de Déu: No sou ja més esclaus, sinó fills; si sou fills, sou també hereus per voluntat de Déu. Aquesta benedicció divina ens ha vingut per santa Maria, Mare de Déu. Ella ens dóna Crist, la nostra pau; ella és el camí que ens porta cap el Camí que ens dóna la pau; ella, la reina de la pau, ens diu amb la mirada posada en el seu Fill i en nosaltres: Feu el que Ell us digui. Maria no va ser una criatura superficial, sinó profunda que acull tot el que ve de Déu. No solament la Paraula de Déu sinó tots els esdeveniments que es donen en la seva vida els acull amb docilitat i amor generós. Esdeveniments a través dels quals Déu es fa present, es manifesta als homes... Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Maria no es deixa portar per les presses de la vida. Ella recull la vida en el seu cor, sense presses i espera que a través de les circumstàncies d'aquesta vida, que recull i medita en el seu cor, vagi emergint la mirada de Déu, que serà la veritable font de pau. El que en farà la Reina de la Pau.