Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Aquesta felicitació al fil de la solemnitat d'avui, i més en concret de les lectures de la Paraula de Déu em suggereixen diversos interrogants i sentiments...
La llum vermella de l'estrella és la mateixa llum vermella de la capa dels Mags. L'estrella va en sentit contrari als Mags, però inclinada i mirant els Mags. No serà que els homes anem buscant la llum en aquest món allí on no podem trobar-la? Potser, no serà que la mirada del nen està veient el que els homes cada vegada ens resulta més difícil de percebre: la contradicció en què ens movem a les nostres vides, en la vida d'aquesta societat confusa i contradictòria amb si mateixa, en els seus desitjos i en la recerca de sentit per a la seva existència?
Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum, i sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria...
Déu clareja en la nostra terra; la llum t'embolcalla com un mantell diu el salmista (Sal 104,2). Ara, amb el misteri de l'Encarnació, és la nostra naturalesa la que embolcalla Déu. La naturalesa humana embolcalla i guarda la llum de Déu. Per tal que la nostra naturalesa sigui llum. Llum en el Senyor. El Senyor vol emergir des del fons del nostre ésser. Perquè tu, jo, nosaltres, tots els pobles, caminem sota la seva llum.
Aixeca els teus ulls, mira... Aquell que és al teu costat, Aquell que ve cap a tu, als que vénen des de lluny... Tot radiant i meravellat veuràs amb el cor eixamplat... La novetat desconcertant de la llum divina en el si de la humanitat només pot ser acollida en un cor de carn capaç de meravellar-se, i, sobretot, d'eixamplar-se. És també el que ens recorda la Regla: Avançant en la vida monàstica i en la fe s'eixampla el cor i es corre en la inefable dolçor de l'amor. El cor dels Mags, i abans el dels pastors, i el cor de tots els apassionats cercadors de la llum, és capaç d'exultar i eixamplar-se fins a albergar el misteri i ser testimoni de la llum.
Tu... ets mag, pastor, o cercador de llum? Et pots incorporar al seguici de qualsevol d'aquests.
Els qui posseeixen el poder, o el saber, els qui tenen un cor àrid, mesquí, els qui no saben vibrar en clau d'humanitat..., són les tenebres que enfosqueixen la terra i els pobles.
L'estrella apareix al principi, com un signe, i després no torna a aparèixer fins el final del trajecte. Entre el principi, amb l'aparició del signe, amb el llampec de llum de partida i el final del trajecte hi ha un llarg camí, un camí dur, esquitxat de dubtes, cansaments, pèrdues, desil·lusions, esperances. La part més gran del camí, els homes la realitzen, d'alguna manera, a les fosques. Han de buscar, preguntar, informar-se... La recerca no és una marxa triomfal. I no cal buscar manifestacions espectaculars de l'estrella. El que compta és la perseverança, la capacitat de no abandonar, de no donar lloc al desànim, de no desviar-se cap a refugis còmodes, ni sentir-se satisfets per conquestes provisionals. El que compta és l'obstinació per caminar quan tot sembla inútil, absurd o impossible.
S'ha manifestat la bondat de Déu, el nostre salvador i el seu amor als homes (Tit 3,4). És una paraula de l'Escriptura que hem escoltat també, aquests dies, en la litúrgia de Nadal.
I és curiós que aquesta manifestació suscita torbació, temor, preocupació en els qui tenen autoritat. La presència de Déu que es manifesta en la feblesa se sent com un perill, com una amenaça per a l'ordre constituït. Les jerarquies, de la classe que siguin se senten incomodes en les seves cadires. Sospiten que alguna cosa ha de canviar en profunditat en les relacions humanes. La manifestació, l'Epifania de Déu, és preocupació per al poder, o encobriment del Misteri, o adulteració, o persecució.
En una ocasió un bisbe africà, explicava un missioner, es feia unes fotos revestit de tots els "capisayos" de bisbe, preocupat que no faltés detall... Un missioner li comentava a un altre: els africans han entès, potser, el missatge de Jesucrist? I l'altre li va respondre: -I a Europa l'hem entès?
El poder i el saber manifesten sempre una inquietud profunda davant la manifestació d'un Déu que deixa el seu poder diví, i que manifesta les seves preferències pel més neci i feble d'aquest món. Però el poble senzill i la seva espontaneïtat natural sempre es mostra obert i acollidor davant el misteri d'un amor encarnat, fet servei generós.
La postura d'Herodes i dels seus savis necis, és l'advertiment que no es pot restar tranquil davant la manifestació divina. Que no es pot fingir, ni continuar com si no hagués passat res.
En la celebració d'aquest misteri de l'Epifania hi ha una Paraula que m'interpel·la amb força: El teu cor és capaç de meravellar-se i eixamplar-se?
