DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

1Re 19,16b,19-21; Sl 15,1-2.5.7-8.9-10.11 (R.: 5a); Ga 5,1.13-18; Lc 9,51-62

Germans,

Per poc que hàgim parat atenció a les tres lectures de la taula de la Paraula d'avui, ens haurem adonat que el fil conductor que les uneix està centrat en el tema de la llibertat. Llibertat en relació a l'elecció, en la primera lectura, llibertat en front de l'esclavatge de qualsevol mena de contingència, en la carta de sant Pau als Gàlates i llibertat respecte als lligams afectius, en l'evangeli. Podem dir que no és lliure aquell que fa el que vol sinó aquell que fa el que és objectivament millor, amb autonomia i seny. La llibertat no està en no dependre de res ni de ningú sinó en establir unes relacions amb l'ambient extern i les persones que afavoreixin una interrelació positiva i creativa. Per això sant Pau ve a dir que l'amor de benvolença, aquell que vol el bé de l'altre d'una manera desinteressada, engendra llibertat en l'harmonia. La llibertat, però, no s'improvisa, i tampoc mai no és del tot aconseguida, ja que comporta un joc de renúncies i opcions que s'han d'anar afinant amb el temps i que, per altra part, són sovint inevitablement doloroses.

En la primera lectura que hem escoltat, veiem com el profeta Elies realitza un gest simbòlic tirant el seu mantell sobre Eliseu, gest que s'ha d'entendre com una transmissió del carisma profètic sobre el deixeble. D'aquesta manera Eliseu, immers fins ara en el seu treball quotidià, és cridat a abraçar una forma de vida nova. És lliurament i amb una generositat espontània que Eliseu ho sacrifica tot per respondre a la crida de Déu. D'acord amb el que he dit més amunt, Eliseu renuncia al seu propi interès per llançar-se tot ell vers una nova missió, sens dubte plena de sorpreses, però que té en Elies un referent prou creïble com per abandonar-s'hi sense condicions a costa de deixar enrere tot allò que constituïa fins ara el seu arrelat patrimoni i que ell relativitza tot d'una compartint-t'ho entre els seus.

El lligam d'aquest text de l'antic testament amb l'evangeli d'avui es troba en la diferència de radicalitat entre la crida d'Elies i la que Jesús proposa als seus possibles seguidors. Elies permet a Eliseu d'anar a besar el seu pare i la seva mare abans d'emprendre el seguiment del profeta. Jesús, en canvi, es mostra més exigent amb aquells que li demanen de seguir-lo. La seva missió és massa urgent com per permetre's acomiadaments que sempre poden ser temptadors de claudicació i que fins i tot poden fer tornar enrere. Jesús està iniciant la seva pujada definitiva a Jerusalem on consumarà la seva missió sofrint la passió i la mort per la seva fidelitat a la veritat i per docilitat a la voluntat salvífica del Pare. En aquest camí irrefrenable, no hi ha lloc per a esperes i retards. Jesús, que no té on reposar el cap, té en canvi com a única urgència l'anunci del Regne de Déu. Davant d'aquest anunci tot esdevé relatiu, tot passa a segon terme, tot s'ha de sacrificar. La missió de Jesús i el seu seguiment està per damunt de qualsevol lligam o prioritat de sang i de lloc. D'aquí que el deixeble de Jesús no pot tenir cap més urgència que la que esperona el mateix Mestre.

I aquí hi entrem també de ple nosaltres, els qui ens diem cristians, és a dir, seguidors del Crist i que volem identificar-nos amb ell. Al cap i a la fi el Crist no ha vingut a fer la seva pròpia comoditat, sinó que ell porta entre mans una missió rebuda del Pare en favor de tots els homes. I allò que afecta a tots els homes està per damunt de qualsevol interès privat. Jesús demana la nostra col·laboració perquè siguem conscients de fins a quin punt ell ha experimentat en la pròpia vida la missió irrenunciable que el Pare li ha donat. I aquesta missió ell l'ha acollida lliurement i l'ha feta seva, perquè allò que és del Pare és també del Fill. Per tant, la causa de Jesús ha de ser també la nostra causa sense pal·liatius, sense reserves ni planys de cap mena perquè ell ha estat el primer a comprometre's per nosaltres fins a deixar-hi la pell.

Podríem preguntar-nos ara en quin nivell de seguiment del Mestre ens trobem nosaltres, si realment estem disposats a acompanyar-lo fins a Jerusalem i, des d'allí, fins on sigui. També podríem preguntar-nos si realment hem entès bé què vol dir ser lliures i despresos de tot i de tots. Sant Pau ens diu que Crist ens ha alliberat de l'esclavatge i vol que siguem lliures amb la seva mateixa llibertat, amb la seva decidida disponibilitat a la voluntat del Pare. Una exigència tan radical com aquesta només serà possible si ens adherim de cor i de ment al Crist, i si deixem que ell ens ensenyi aquest camí d'alliberament i de renúncia per tal que nosaltres l'acollim amb un convenciment joiós.

Germans, estem en camí, som pelegrins cap al Regne, amb l'esperança de ser-ne un dia cohereus amb Crist. Emmirallem-nos, doncs, en ell, optem decididament per ell i prenguem-nos seriosament allò que té de radical el seu missatge evangèlic per tal que arribem a fer experiència de la llibertat que animava la passió de la seva missió, és a dir, el seu desig vehement de fer la voluntat del Pare. I la voluntat del Pare, tal com ens ho fa demanar Jesús mateix en el Parenostre, és que això d'aquí baix funcioni com allò d'allà dalt, si em permeteu emprar aquest llenguatge col·loquial. Des de la nostra perspectiva limitada i caduca aquesta petició pot semblar una utopia irrealitzable, però des de la llibertat sorprenent de Déu, ha de ser, sens dubte, una fita i una realitat plausibles.

DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
1Re 19,16.19-21; Sl 15,1-2.5-11; Ga 4,31-5,1.13-18; Lc 9,51-62.

Reflexió: Seguir el Crist

"Seguir el Crist". Aquesta és la tasca del cristià. El cristià és un altre Crist. Al principi de la vida de l'Església se'ls anomenava "els deixebles del Camí". La vida cristiana és, doncs, senzillament un "seguiment" del Crist. La primera paraula de Jesús als deixebles que tria és aquesta: Seguiu-me! Perquè, com recorda Jesús en el mateix evangeli, no són els deixebles els qui trien al Mestre sinó que és Jesús qui els crida. A Simó i Andreu, a Jaume i Joan, a Mateu... La seva paraula plena d'autoritat provoca l'adhesió.

Després romandran amb ell, que els anirà iniciant progressivament en la seva missió i en el misteri de la seva persona. Perquè no es tracta només d'aprendre unes doctrines, sinó compartir un destí amb la persona de Jesús. Els va a exigir una renúncia total; a les riqueses, a la seguretat, a l'abandó dels seus. Una resposta radical, com ens suggereix també l'evangeli d'aquest diumenge. Haurien de seguir a Jesús fins a la creu. És a dir arribar a viure, com Crist, a l'amor fins a l'extrem. «Si algú vol venir darrere meu, cal que renunciï a si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (Mt 16,24). Jesús, exigint als seus deixebles tal sacrifici, no només dels béns, sinó també de la seva persona, es revela com a Déu i acaba de revelar fins a on van les exigències de Déu. Seguir Crist, estar prop d'ell, per a imitar-lo, creure en ell, és a dir mantenir una relació viva amb la seva persona.

Per a Pau, seguir a Crist és conformar-se amb ell en el seu misteri de mort i de resurrecció. Aquesta conformitat, a la qual estem predestinats per Déu des de tota l'eternitat (Rm 8,29), s'inaugura en el baptisme (Rm 6,2ss) en la nostra incorporació al seu misteri de vida, i ha d'aprofundir-se per la imitació (1Co 11,1), mitjançant una permanent actitud d'acollida de la seva paraula, dels seus gestos, de la seva persona; viure amb ell la comunió voluntària en el sofriment, enmig del qual es desplega el poder de la resurrecció.

Segons Joan, seguir Crist és lliurar-li la fe, una fe sincera, fundada en la seva sola paraula i no en signes exteriors (Jn 4,42), fe que sap superar les vacil·lacions de la saviesa humana (Jn 6,2.66-69); és seguir la Llum del món prenent-la per guia (Jn 8,12); és situar-se entre les ovelles reunides en un sol ramat mitjançant l'únic pastor (Jn 10,1-16).

Finalment, el creient que segueix els apòstols (Ac 13,43) comença així a seguir el Crist «onsevulla que va» (Ap 14,4 Jn 8,21s) fins a penetrar darrere d'ell, «en l'altre costat del vel, on va entrar ell com a precursor» (He 6,20). Llavors es realitzarà la promesa de Jesús: «Si algú em serveix, que em segueixi, i on jo estic, allí estarà també el meu servidor» (Jn 12,26).

Paraula

«Eliseu matà la parella de bous, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies». Una crida profètica amb una resposta prompta, sense dilació d'Eliseu. Una resposta radical, encara que llegint l'evangeli observem que la radicalitat total ve a través de la crida de Déu mitjançant Jesucrist: «Deixa que els morts enterrin els seus morts».

«Crist ens ha alliberat de l'esclavatge per a ser lliures». Crist crida les persones a "ser elles mateixes". L'educació de Déu comença en l'interior de les persones, perquè l'amor no s'imposa des de fora, sinó que guanya el cor i es mou amb suavitat i força des de dintre obert a la col·laboració de la mateixa persona. L'amor sempre comporta un respecte profund a l'altre.

«La vostra vocació és la llibertat... Una llei que es concentra en el "estima els altres». Una vocació que es desenvolupa a partir dels desitjos de l'esperit, de la saviesa de l'esperit, que ha de dur a projectar-nos cap als altres amb summe respecte, ajudant-los també a ser ells mateixos. Podríem recordar l'axioma de sant Agustí: "Estima i feu el que vulguis".

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Aquest seria un plaer molt gratificant per a molts que es diuen "cristians". Jo crec que hi ha avui dia molts cristians "incendiaris". No han arribat a comprendre que el foc no ha de baixar del cel. Ja va baixar. Va deixar la foguera encesa, perquè els qui el segueixen prenguin aquest foc i el traslladin fins al cor dels altres. Els qui siguin.

Saviesa sobre la Paraula

«D'igual forma que succeeix amb el cos humà, el cristià ha de ser conegut com a cristià en tot el seu ésser; cal que testimoniï, tenint-los com trets de la seva vida, tots aquells béns que existeixen en el Crist. Doncs, si segons una part ets tal com ho exigeix el nom de cristià, però en una altra t'inclines al contrari, no faràs altra cosa que dividir-te, fent les vegades d'enemic de tu mateix, concitant en tu per la virtut i el vici tal guerra civil, que de cap manera podràs estar en pau ni reconciliat amb tu mateix. Doncs, com diu l'Apòstol, quina comunitat hi ha entre la llum i les tenebres?» (Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana, 15)

«Crist és el centre de la història i de totes les coses, ens va conèixer i ens estima, company i amic del nostre viure, baró de dolors i d'esperança; el qual ha de venir de nou i ha de ser, finalment, el nostre jutge i, segons confiem, també la nostra plenitud i la nostra benaurança. Crist és el principi i la fi, l'Alfa i Omega, rei del món nou, la raó oculta i suprema de la història humana i de la nostra sort futura; ell és el mitjancer i com un pont traçat entre la terra i el cel; en grau més gran, més que tots, és el més perfecte Fill de l'home, perquè és Fill de Déu, etern, infinit i Fill de Maria, la beneïda entre totes les dones, mare seva segons la carn i mare nostra per comunió amb l'Esperit del Cos místic». (Pau VI, Homilies)

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80

Una persona em contava un somni que havia tingut fa temps i els protagonistes del qual eren monjos.

«Aquesta persona va somiar que s'endinsava en una gran església, en un gran temple. Acabat d'entrar, la porta, de grans dimensions i pes, es va tancar hermèticament. Va anar avançant cap endavant a través de tot el temple, i quan va arribar al presbiteri es va trobar amb uns grans tubs de pedra, va entrar en un d'ells i es va trobar amb un petit quadre o pla on hi havia indicat un camí que va anar seguint. A mesura que avançava les paraules que deia s'elevaven ràpidament en el tub convertint-se en sons agradables, harmonies musicals. I va observar que en cadascun dels altres tubs hi havia un monjo. Tots aquests sons que sortien dels tubs els recollien fora un grup de monjos copistes que els convertien en bells poemes, o belles composicions musicals».

Aquest somni m'ha dut a pensar en les dues figures bíbliques que ressalta avui la Paraula de Déu en aquesta solemnitat de sant Joan Baptista. Així com en la nostra pròpia vida monàstica.

En primer lloc, David, un home segons el cor de Déu, de qui va fer un Salvador per al seu poble. David va ser un home de Déu que va penetrar en aquest gran temple. El temple de la creació, en el poble de Déu, i va avançar cap al Messies, i va entrar en un dels grans tubs de pedra de què parla el somni. I les seves paraules i els seus gestos molt diversos van ser recollits pel seu poble per a elaborar bells poemes i composicions musicals que van donar consistència a l'esperança del Messies en el poble d'Israel, a tota la seva descendència.

Després va venir Joan Baptista. Aquest comença a vibrar pel Messies, a saltar de goig en el ventre de la seva mare, abans d'entrar en el temple. La seva orella té una especial sensibilitat a la presència del Messies. Escolta, en la foscor del ventre d'Elisabet, com Déu pronuncia el seu nom.

Obre els seus ulls a la llum embolcallat en la «gràcia de Déu». Per això els pares Zacaries i Elisabet l'anomenaran Joan, és a dir «el Senyor concedeix gràcia». I com un regal singular de Déu als seus pares, al poble d'Israel i a tota la humanitat, entra en el temple, la porta del qual es tanca hermèticament després d'all. I iniciarà un camí d'anunci del Messies. Sense mirar enrere. «Qui mira cap enrere, un cop té la mà a l'arada, no és digne de mi». Déu mai és passat, no té res per a conservar, sinó sempre dinamisme creador. Déu és en si mateix, sempre present, un present creador de bellesa. I per a nosaltres el més atractiu futur.

Joan Baptista se sent totalment agafat per aquesta passió de Déu. És «gràcia de Déu». És Joan. I dintre d'aquest gran temple va amb la seva paraula de foc avançant a l'encontre del Messies, de l'Anyell de Déu, que ve a salvar al món. I ens avança el seu missatge de reconciliació.

Paraula de foc, espasa afilada, fletxa brunyida. Servent del Senyor. Avança a mesura que va creixent seduït per Déu, en una escolta permanent de la seva voluntat.

I s'endinsa en els tubs de pedra per a anar recorrent el camí, i vivint les més diverses situacions. Experimentant el cansament, el fracàs... Per això enviarà missatgers a Jesús: «Ets tu el qui havia de venir o n'hem d'esperar un altre». Són els ecos de la nostra veu dintre dels tubs de pedra. Mai no estem segurs de l'autenticitat d'una bona melodia en la nostra vida. Però, no obstant això, Joan sempre va caminant en aquella esperança que confia que el Senyor és bo i és recte. Que el qui l'havia cridat, li tenia preparada la recompensa i el salari.

I el que sortia dels tubs ho recollien els copistes, per a escriure estrofes plenes de bellesa i sons harmoniosos. I el poble de Déu ha plasmat la figura del Baptista en la força de la brillant composició literària de l'evangeli, on ens apareix Joan Baptista amb l'equilibri harmònic d'una vida agafada per complet per la veritat de Déu. I continua essent el dit que ens assenyala el Messies, que ens mostra les senderes per a trobar-nos amb el nostre Salvador.

Per això ja des d'abans del s.IV el poble cristià ha tingut sempre molt a prop la figura del Baptista, en la seguretat que segueix sent avui per a nosaltres Joan Baptista, és a dir que el Senyor ens continua donant la seva gràcia.

Però amb aquesta gràcia de Déu se'ns crida a fer el camí a través dels tubs de pedra. A cada tub hi havia un monjo. Com fem aquest camí cap el Messies? O també ens diu el somni que a fora hi havia un grup de monjos copistes que escrivien bells poemes, o magnifíques composicions musicals.

«Un bell poema em surt del cor», ens recorda també el salmista. «Cantaré i dansaré per el Senyor», diu encara en un altre lloc. Anem escrivint aquest poema bell? Anem assajant el nostre cant i dansa per al Senyor, amb la melodia de Joan Baptista?

DILLUNS DE LA SETMANA XII/II DURANT L'ANY

Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga

Homilia predicada per fra Lluís Solà

2Re 17,5-8.13-15a.18; Sl 59,3.4-5.12-13 (R.:7b); Mt 7,1-5

En el relat de la piadosa mort de sant Lluís Gonzaga, que hem pogut escoltar aquest matí a Vigílies, escrit per un contemporani seu que la va presenciar, hi ha una frase que ja em va cridar l'atenció la primera vegada que el vaig sentir llegir: «Un cop rebut el viàtic, el sant jove Lluís va voler abraçar tots els presents amb gran caritat i alegria, tal com és costum a la Companyia entre els qui vénen o van de camí». És ben cert que la santedat s'amaga, com una perla preciosa, al cor de les realitats més senzilles. El jove jesuïta ens diu, amb la seva mort, com va viure la seva vida, valgui la redundància. Com un camí, un itinerari. Quin camí? El de la fe. Hi ha un altre detall complementari en el relat de la seva mort: poc abans de morir va voler tenir a les mans una candela encesa, com a confessió perseverant de la seva fe. Caminar en la fe, heus ací el sentit, el nucli de la santedat cristiana. Fer propi, assumir el camí de Jesús, seguir-lo, anar amb ell. Sant Lluís, que avui se'ns fa el nostre contemporani i ens ve a trobar en el nostre camí, va seguir-lo, aquest camí, amb un coratge sense fissures, amb una donació ben generosa i esplèndida.

Els sants són tots aquests caminants que ja han rebut l'abraçada del Crist en arribar al terme del seu viatge, però que no poden estar-se de desfer el camí fressat per venir a trobar-nos, a esperar-nos, en qualsevol cruïlla i tombant del nostre itinerari. Ells, que ja en saben la bellesa i la plenitud final, vénen per encoratjar-nos en el nostre desànim, i ens donen la mà, o ens empenyen, o ens fan adonar d'algun matís important del paisatge.

Els cristians tenim la felicitat de sentir-los ben propers tots aquests companys de camí, perquè ells, amb els vestits esquitxats del raïm novell de la Pasqua, fan que el misteri del Crist mort i ressuscitat per nosaltres sigui sempre actual i concret. No deu ser això, la comunió dels sants? Sentir l'escalf de la seva companyia? La tendresa de la seva proximitat? Sentir, sobretot, que a través d'ells ens arriba ja l'abraçada pasqual del Crist, etern en la seva joventut.

Que sant Lluís, patró de la joventut, pregui per nosaltres, i ens mantingui ben joves en la fe, en l'esperança i la caritat. I que, si no l'hem pogut seguir en la innocència, tinguem, si més no, la humilitat d'imitar-lo en la penitència. Amén.

DIUMENGE XII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Za 12,10-11; Sl 62,2-9; Ga 3,26-29; Lc 9,18-24

Reflexió: Confessar Crist

La fe no és per a guardar-la dins un estoig, i mostrar-la en determinats moments per a "quedar bé". La fe és una vida. Una vida que ens ve de Déu, mitjançant Jesucrist. I la vida és quelcom que es dóna en aquest temps que Déu ens ha donat per anar fent camí cap al nostre destí definitiu. Fins a casa seva. Que és també la nostra. En el discórrer concret del temps, en el desenvolupament dia a dia de la vida és quan, lògicament, hem de manifestar el que som, i com ho som. És quan hem de manifestar per tant com jo visc, com jo contemplo aquesta relació amb Jesucrist, que en ser una relació viva i de vida, ha de manifestar-se en la meva vida concreta, en cada circumstància concreta de la meva vida.

I aquí és quan he de considerar com confesso la meva fe en Crist. Una confessió de fe, que en ser una vida, naturalment tindrà matisos diversos. Llavors podríem fer una molt llarga relació de testimoniatges. Hi ha hagut confessions de fe, i n'hi seguirà havent al llarg de la història.

En proposo una: Unamuno comença la seva obra «El Cristo de Velázquez» fent al·lusió a la fe del poble:

«Aquí encarnada
en aquest Verb silenciós i blanc
que parla en línies i colors, diu
la seva fe el meu poble tràgic...»

Una confessió de fe que es manifesta en relació al Crucificat, a la seva Passió.

Un teòleg d'avui, Olegario Gonzalez, escriu sobre el Crist: «El que tenim en l'existència de Crist és, per tant, no solament un fet intern de la història humana, sinó sobretot una revelació de l'entranya divina. Déu no és indigència sinó generositat i amor. Jesús és "l'ungit" de Déu, el Messies, el Crist. Aquest nou nom de Jesús serà el nom identificador de tots els qui després l'han seguit, cregut i esperat en ell, fins i tot mort per ell. De Crist ens denominem cristians». (L'entranya del Cristianisme)

Una confessió de fe més en línia amb l'evangeli d'aquest diumenge, que ens parla d'un Crist que ens revela, ens parla de la profunditat de Déu.

«I no proveu de fer passar per legítim res del que feu pel vostre compte; només allò que és en comú: una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en caritat, en una joia sense tara: això és Jesucrist; millor que ell no hi ha res». (Sant Ignasi d'Antioquia, Als de Magnèsia 7)

Una confessió de fe que va en la línia d'una unitat profunda de tot: amb Ell, entre nosaltres. Molt en la línia de la reconciliació amb Déu i entre nosaltres, que, en definitiva, és el missatge que Crist ens va portar i ens deixà com a missió, per a viure en la nostra vida de fe.

Paraula

«Abocaré sobre el llinatge de David un esperit d'afecte i de benvolença». Un esperit que ens permet reconèixer Crist en la seva vida, mort i resurrecció com l'Enviat de Déu. Necessitem aquesta gràcia per ser conscients de la proximitat, de la presència d'aquest Déu bo entre nosaltres. I necessitem aquesta benvolença que sempre trobem en Ell, però que també els altres cal que trobin en nosaltres.

«Tots sou fills de Déu per la fe en Crist... Us heu revestit de Crist». Cal cuidar el vestit. Cal cuidar la nostra fe, viure-la de manera més fidel, en una relació més cordial i fraterna amb els nostres germans. Trenquem amb freqüència aquest "vestit". No tenim la "passió" per la unitat. Se'ns "escapa" el misteri trinitari a la nostra vida.

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». La fe sempre va ser i serà una interpel·lació personal que ens fa Déu a través del Crist. És important no oblidar mai aquesta pregunta en la nostra vida de fe. I considerar com és la nostra resposta en la vida concreta de cada dia.

Saviesa sobre la Paraula

«Els bisbes, ajudats pels preveres i diaques, van rebre el ministeri de la comunitat per presidir, en lloc de Déu, el ramat, del qual són pastors, com a mestres de doctrina, sacerdots del culte sagrat i ministres dotats d'autoritat. Ensenya, doncs, aquest sagrat sínode que els bisbes han succeït per institució divina els apòstols com a pastors de l'Església, i qui els escolta a ells, és Crist qui escolta, i qui els menysprea, menysprea el Crist i Aquell que el va enviar». (Lumen Gentium)

«No hi ha res millor que la unitat: preocupa-te'n! Pren-los tots damunt teu, com a tu el Senyor; aguanta tothom amb amor, com ja ho fas. Dóna't sense descans a la pregària. Demana un coneixement més gran que el que tens. Vigila, posseint com posseeixes un esperit que no dorm. Parla amb tots, un per un, segons la manera de fer de Déu. Pren sobre teu les malalties de tots, com un perfecte atleta. Els qui són una pesta, aquests has de mirar més aviat de subjectar amb mansuetud. No totes les ferides es tracten amb el mateix pegat.... En tot sigues astut com la serp i sempre candorós com el colom. Si ets de carn i d'esperit és perquè tractis amb delicadesa les coses que se't presenten a la vista i, les invisibles, demana que et siguin manifestades». (Sant Ignasi d'Antioquia, Carta a Policarp)