DIUMENGE XII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Za 12,10-11; Sl 62,2-9; Ga 3,26-29; Lc 9,18-24

Reflexió: Confessar Crist

La fe no és per a guardar-la dins un estoig, i mostrar-la en determinats moments per a "quedar bé". La fe és una vida. Una vida que ens ve de Déu, mitjançant Jesucrist. I la vida és quelcom que es dóna en aquest temps que Déu ens ha donat per anar fent camí cap al nostre destí definitiu. Fins a casa seva. Que és també la nostra. En el discórrer concret del temps, en el desenvolupament dia a dia de la vida és quan, lògicament, hem de manifestar el que som, i com ho som. És quan hem de manifestar per tant com jo visc, com jo contemplo aquesta relació amb Jesucrist, que en ser una relació viva i de vida, ha de manifestar-se en la meva vida concreta, en cada circumstància concreta de la meva vida.

I aquí és quan he de considerar com confesso la meva fe en Crist. Una confessió de fe, que en ser una vida, naturalment tindrà matisos diversos. Llavors podríem fer una molt llarga relació de testimoniatges. Hi ha hagut confessions de fe, i n'hi seguirà havent al llarg de la història.

En proposo una: Unamuno comença la seva obra «El Cristo de Velázquez» fent al·lusió a la fe del poble:

«Aquí encarnada
en aquest Verb silenciós i blanc
que parla en línies i colors, diu
la seva fe el meu poble tràgic...»

Una confessió de fe que es manifesta en relació al Crucificat, a la seva Passió.

Un teòleg d'avui, Olegario Gonzalez, escriu sobre el Crist: «El que tenim en l'existència de Crist és, per tant, no solament un fet intern de la història humana, sinó sobretot una revelació de l'entranya divina. Déu no és indigència sinó generositat i amor. Jesús és "l'ungit" de Déu, el Messies, el Crist. Aquest nou nom de Jesús serà el nom identificador de tots els qui després l'han seguit, cregut i esperat en ell, fins i tot mort per ell. De Crist ens denominem cristians». (L'entranya del Cristianisme)

Una confessió de fe més en línia amb l'evangeli d'aquest diumenge, que ens parla d'un Crist que ens revela, ens parla de la profunditat de Déu.

«I no proveu de fer passar per legítim res del que feu pel vostre compte; només allò que és en comú: una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en caritat, en una joia sense tara: això és Jesucrist; millor que ell no hi ha res». (Sant Ignasi d'Antioquia, Als de Magnèsia 7)

Una confessió de fe que va en la línia d'una unitat profunda de tot: amb Ell, entre nosaltres. Molt en la línia de la reconciliació amb Déu i entre nosaltres, que, en definitiva, és el missatge que Crist ens va portar i ens deixà com a missió, per a viure en la nostra vida de fe.

Paraula

«Abocaré sobre el llinatge de David un esperit d'afecte i de benvolença». Un esperit que ens permet reconèixer Crist en la seva vida, mort i resurrecció com l'Enviat de Déu. Necessitem aquesta gràcia per ser conscients de la proximitat, de la presència d'aquest Déu bo entre nosaltres. I necessitem aquesta benvolença que sempre trobem en Ell, però que també els altres cal que trobin en nosaltres.

«Tots sou fills de Déu per la fe en Crist... Us heu revestit de Crist». Cal cuidar el vestit. Cal cuidar la nostra fe, viure-la de manera més fidel, en una relació més cordial i fraterna amb els nostres germans. Trenquem amb freqüència aquest "vestit". No tenim la "passió" per la unitat. Se'ns "escapa" el misteri trinitari a la nostra vida.

«I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». La fe sempre va ser i serà una interpel·lació personal que ens fa Déu a través del Crist. És important no oblidar mai aquesta pregunta en la nostra vida de fe. I considerar com és la nostra resposta en la vida concreta de cada dia.

Saviesa sobre la Paraula

«Els bisbes, ajudats pels preveres i diaques, van rebre el ministeri de la comunitat per presidir, en lloc de Déu, el ramat, del qual són pastors, com a mestres de doctrina, sacerdots del culte sagrat i ministres dotats d'autoritat. Ensenya, doncs, aquest sagrat sínode que els bisbes han succeït per institució divina els apòstols com a pastors de l'Església, i qui els escolta a ells, és Crist qui escolta, i qui els menysprea, menysprea el Crist i Aquell que el va enviar». (Lumen Gentium)

«No hi ha res millor que la unitat: preocupa-te'n! Pren-los tots damunt teu, com a tu el Senyor; aguanta tothom amb amor, com ja ho fas. Dóna't sense descans a la pregària. Demana un coneixement més gran que el que tens. Vigila, posseint com posseeixes un esperit que no dorm. Parla amb tots, un per un, segons la manera de fer de Déu. Pren sobre teu les malalties de tots, com un perfecte atleta. Els qui són una pesta, aquests has de mirar més aviat de subjectar amb mansuetud. No totes les ferides es tracten amb el mateix pegat.... En tot sigues astut com la serp i sempre candorós com el colom. Si ets de carn i d'esperit és perquè tractis amb delicadesa les coses que se't presenten a la vista i, les invisibles, demana que et siguin manifestades». (Sant Ignasi d'Antioquia, Carta a Policarp)