SOLEMNITAT DEL COS I DE LA SANG DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17

Reflexió: Festes del Senyor, Corpus Christi

A més de les festes de l'Any Litúrgic, al llarg del qual celebrem el Misteri de Crist, ens trobem, tant a Orient com a Occident, altres festes, que estan també dedicades als misteris de Crist, perquè sempre el centre de la vida litúrgica és el misteri de Crist. No celebrem cap altre misteri en la litúrgia. Però són festes que no es contemplen en els grans misteris que tenen una harmònica col·locació al llarg de l'Any litúrgic, que es va anar configurant a partir dels primers anys de la vida de l'Església com són Nadal, Epifania, Pasqua, Ascensió, Pentecosta. Són festes dedicades a aspectes concrets del misteri de Crist, relacionats amb títols del Senyor, o aspectes de devoció que sorgeixen en un determinat moment de la vida de l'Església.

La festa del Santíssim Cos i Sang de Crist, o com és coneguda més popularment, "Corpus Christi", té un origen teològic devocional. Sorgeix a Roma a l'Edat Mitjana en honor del Santíssim Sagrament, a causa d'una decisió presa pel papa Urbà IV, en concret l'any 1264, amb la Butlla «Transiturus de hoc mundo». Aquesta festa posa de relleu alguns aspectes de la presència real i permanent de Crist en l'Eucaristia. És el moment d'un moviment teològic i popular d'afirmació de la fe en la presència real de Crist en l'Eucaristia, que es va començar a estendre per Occident a partir del s. X. Es va celebrar per primera vegada a Lieja el 1247. Es consolidar en el s.XIV amb la processó del Santíssim Sagrament, i ha arribat a tenir un fort arrelament en la religiositat popular.

En la perspectiva de la institució de l'Eucaristia, en el context pasqual del Dijous Sant, aquesta festa del Cos i de la Sang del Senyor celebra el misteri de la presència, del sacrifici, de la comunió, del sacerdoci de Crist. La processó eucarística expressa una dimensió de culte, d'adoració, de presència del Déu amb nosaltres, d'una Església "en camí" amb el seu Senyor per les rutes del món, per les ciutats i pels pobles.

Paraula

«Melquisedec, rei de Salem, va oferir pa i vi. Era sacerdot del Déu Altíssim i va beneir Abraham». Salem s'identifica amb Jerusalem. Melquisedec com sacerdot-rei és una prefiguració de Jesús. Amb la presentació del pa i del vi marca el que més endavant serà el sacerdoci instituït per Crist, que substituirà el sacerdoci de l'Antic Testament.

«Aquesta tradició que jo he rebut i que us transmès ve del Senyor». És el primer relat de la institució de l'Eucaristia, després dels evangelis. L'Eucaristia serà el record més entranyable, més valorat pels creients cristians. És el memorial que Jesús va lliurar i confiar als seus deixebles, perquè el guardessin i el celebressin. De fet, dintre d'aquest memorial hi ha tot el misteri de Crist: vida, mort i resurrecció.

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni». Celebrar l'Eucaristia, és a dir, menjar el pa i beure el vi, és proclamar la mort del Senyor, però simultàniament és endinsar-se en el misteri del Ressuscitat. En proclamar la Mort de Crist ens incorporem a Ell, per començar a viure amb Ell la vida de ressuscitats.

«Jesús els digué: —Doneu-los menjar vosaltres mateixos». El relat de Lluc ens recorda aquest gest de Jesús que és anunci del sagrament del pa i del vi, o del Cos i la Sang del Senyor. D'aquest sagrament els cristians i els sacerdots estan cridats a ser-ne un instrument que faci possible que aquest aliment alimenti els homes i tinguin vida eterna.

«Ell prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles». Recull els gestos de Jesús, abans de donar l'aliment a la multitud. Són gestos que també es recullen en el ritu eucarístic.

Saviesa sobre la Paraula

«A fi que guardéssim per sempre en nosaltres la memòria de tan gran benefici, va deixar als fidels, sota l'aparença de pa i de vi, el seu cos, perquè fos el nostre aliment, i la seva sang, perquè fos la nostra beguda. Oh banquet preciós i admirable, banquet saludable i ple de tota suavitat! Què hi pot haver, en efecte, de més preciós que aquest banquet en el qual se'ns ofereix, per a menjar, no la carn de vedells o de bocs, com es feia antigament, sota la llei, sinó el mateix Crist, veritable Déu?» (Sant Tomàs d'Aquino, Opuscle 57, festa del Cos de Crist)

«L'Amat va donar una gran festa i va reunir entorn d'ell una cort de grans i nombrosos barons, i durant el festí els va fer grans dons. L'Amic va anar també a la festa i l'Amat li va dir: —Qui t'ha cridat al meu palau? I l'Amic li va respondre: —L'amor i la necessitat m'han fet venir per a admirar els teus trets divins, les teves seduccions i l'esplendor de la teva glòria». (Ramón Llull, Llibre de l'Amic i de l'Amat, n. 94)

«Tal presència es diu "real", no per exclusió, com si les altres no fossin "reals", sinó per antonomàsia, perquè és també corporal i substancial, ja que per ella certament es fa present Crist, Déu i home, enter i íntegre». (Pau VI, Misterium Fidei)