Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ez 34,11-16; Sl 22,1-6; Rm 5,5-11; Lc 15,3-7
Una persona amiga em contava aquest somni que va tenir:
«Des de petita sempre havia somiat tenir una casa. Un dia m'hi trobar. Envoltada de molta gent pujava per mitjà d'una gran escala, fins a arribar a una gran habitació. Un cop allí s'escolten unes veus: mireu, ja arriben. I apareixen tres grans personatges. Després va aparèixer un altre gran personatge vestit d'una gran llum. Jo no li veia la cara. Poc després, embolcallat de llum, se'm va dirigir a mi, i em va dir: dona, què vols? I en aquest moment em vaig despertar».
Qui no somia tenir una casa? Una casa no s'improvisa. Una casa és un espai on es dóna l'encontre, la reunió, l'acollida. És un espai on Déu es dóna a conèixer. (Moratiel, Conversant des del silenci). Per això potser aquest somiar la casa era una forma d'expressar la nostàlgia de Déu. Qui no té nostàlgia de Déu? Qui no té nostàlgia, desig d'arribar i entrar a la casa on sap que l'esperen.
Entrar a la casa, pujar mitjançant la gran escala acompanyats per molta gent. No entrem sols. Entrar a la casa és entrar en el cor. I no entrem sols en el cor. Tornar a la casa, tornar al cor és tornar a l'escalf, a les abraçades dels qui ens estimen. I aquest és un camí que ja des que comencem a somiar no el fem sols. Ja deia el poeta Péguy: «Cal salvar-se junts. Cal arribar junts a la casa de Déu. Que no ens trobi els uns separats dels altres. Cal pensar una mica en els altres, cal treballar una mica pels altres. Què ens diria Déu si arribem a Ell els uns sense els altres?» (Paraules cristianes)
I per això aquest Déu ja va anunciar des d'antic que vindria Ell mateix a mostrar-nos el camí cap a casa. «Que vindria per a recollir-nos en la nostra dispersió, i dur-nos a prats deliciosos, per fer-nos reposar al costat de les fonts d'aigua viva».
Potser necessitem aprendre de cor aquestes paraules del salm 22, i fins i tot el salm sencer. Perquè potser no acabem d'allargar la nostra mà a Déu. És el que també ens recorda Peguy: «Conec l'home, diu Déu. Jo sé com tractar l'home. Com que és el meu ofici i la llibertat una creació meva. I que es pot demanar a l'home molt cor, molta caritat, molt sacrifici. Però no hi ha manera d'assolir un poc de confiança, de repòs, de calma, una mica d'abandó a les meves mans, de renúncia. Tot el temps està en tensió. Jo crec que sóc capaç de conduir-los a poc a poc».
I quan estem junts els uns amb als altres. Quan estem caminant i entrant a la casa els uns amb els altres, apareix el gran personatge. La Paraula es fa presència viva en el nostre espai interior, sense saber com. Aquesta experiència ens la recorda de forma bella sant Bernat: «El Verb de Déu, que és Déu mateix, ve a l'ànima i la deixa; quan no el té es queixa de la seva absència, somia amb la seva presència. L'home, l'ànima, reconeix la presència del Verb que té la sensació de la gràcia; quan no el té el busca, el desitja, el somia sense parar. I percep la seva presència sobre tot pels moviments del cor». (Homolia 74, sobre el Càntic dels Càntics)
No percebem el rostre de Déu. Però en la gran casa del món, quan estem envoltats de molts dels nostres germans, sentim una presència, sentim un alè de vida, la respiració suau d'algú al costat meu i una pregunta:
Dona, què vols?
Home què vols?
I no veiem cap rostre enfront de nosaltres. Perquè aquesta pregunta és com la campana que a les 5 del matí em desperta i em mostra el camí per anar a trobar-me amb el rostre ensonyat o serè dels meus germans. O aquesta pregunta és també la pregunta que m'arriba des dels rostres més diversos d'aquesta societat difícil, que esperen una resposta de part meva.
I és evident que he d'anar dibuixant al llarg de les hores del dia la bellesa d'aquest rostre que, en principi, apareix inexpressiu, ocult, com un llenç que el gran personatge m'ofereix perquè sap que tinc una gran capacitat de crear una obra bella. Però la bellesa pot tenir el seu codi, però el que és clar és que va emergint més enllà de tota norma lògica.
La lògica de la bellesa, com la lògica del cor, jo crec que sempre és desconcertant. I molt més la lògica del cor de Déu. Com ho és l'escena de l'evangeli. Com són també desconcertants i fora de tota la lògica la majoria dels relats de Jesús:
El pastor té 100 ovelles, en perd una, deixa les 99 al desert i va a buscar la perduda. No es parla d'un mínim d'atenció i seguretat envers les 99, mentre marxa pels camins a la recerca de la perduda. Obsessionat el pastor per la qui s'ha extraviat. És la lògica del cor. Immersos en el desert d'aquest món, immersos en la solitud d'aquesta societat.
Immersos en el dolor d'aquest món. Però immersos. Necessitem somiar. Perquè al cor de l'home li van bé els somnis. L'home necessita somniar.
