Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80
Una persona em contava un somni que havia tingut fa temps i els protagonistes del qual eren monjos.
«Aquesta persona va somiar que s'endinsava en una gran església, en un gran temple. Acabat d'entrar, la porta, de grans dimensions i pes, es va tancar hermèticament. Va anar avançant cap endavant a través de tot el temple, i quan va arribar al presbiteri es va trobar amb uns grans tubs de pedra, va entrar en un d'ells i es va trobar amb un petit quadre o pla on hi havia indicat un camí que va anar seguint. A mesura que avançava les paraules que deia s'elevaven ràpidament en el tub convertint-se en sons agradables, harmonies musicals. I va observar que en cadascun dels altres tubs hi havia un monjo. Tots aquests sons que sortien dels tubs els recollien fora un grup de monjos copistes que els convertien en bells poemes, o belles composicions musicals».
Aquest somni m'ha dut a pensar en les dues figures bíbliques que ressalta avui la Paraula de Déu en aquesta solemnitat de sant Joan Baptista. Així com en la nostra pròpia vida monàstica.
En primer lloc, David, un home segons el cor de Déu, de qui va fer un Salvador per al seu poble. David va ser un home de Déu que va penetrar en aquest gran temple. El temple de la creació, en el poble de Déu, i va avançar cap al Messies, i va entrar en un dels grans tubs de pedra de què parla el somni. I les seves paraules i els seus gestos molt diversos van ser recollits pel seu poble per a elaborar bells poemes i composicions musicals que van donar consistència a l'esperança del Messies en el poble d'Israel, a tota la seva descendència.
Després va venir Joan Baptista. Aquest comença a vibrar pel Messies, a saltar de goig en el ventre de la seva mare, abans d'entrar en el temple. La seva orella té una especial sensibilitat a la presència del Messies. Escolta, en la foscor del ventre d'Elisabet, com Déu pronuncia el seu nom.
Obre els seus ulls a la llum embolcallat en la «gràcia de Déu». Per això els pares Zacaries i Elisabet l'anomenaran Joan, és a dir «el Senyor concedeix gràcia». I com un regal singular de Déu als seus pares, al poble d'Israel i a tota la humanitat, entra en el temple, la porta del qual es tanca hermèticament després d'all. I iniciarà un camí d'anunci del Messies. Sense mirar enrere. «Qui mira cap enrere, un cop té la mà a l'arada, no és digne de mi». Déu mai és passat, no té res per a conservar, sinó sempre dinamisme creador. Déu és en si mateix, sempre present, un present creador de bellesa. I per a nosaltres el més atractiu futur.
Joan Baptista se sent totalment agafat per aquesta passió de Déu. És «gràcia de Déu». És Joan. I dintre d'aquest gran temple va amb la seva paraula de foc avançant a l'encontre del Messies, de l'Anyell de Déu, que ve a salvar al món. I ens avança el seu missatge de reconciliació.
Paraula de foc, espasa afilada, fletxa brunyida. Servent del Senyor. Avança a mesura que va creixent seduït per Déu, en una escolta permanent de la seva voluntat.
I s'endinsa en els tubs de pedra per a anar recorrent el camí, i vivint les més diverses situacions. Experimentant el cansament, el fracàs... Per això enviarà missatgers a Jesús: «Ets tu el qui havia de venir o n'hem d'esperar un altre». Són els ecos de la nostra veu dintre dels tubs de pedra. Mai no estem segurs de l'autenticitat d'una bona melodia en la nostra vida. Però, no obstant això, Joan sempre va caminant en aquella esperança que confia que el Senyor és bo i és recte. Que el qui l'havia cridat, li tenia preparada la recompensa i el salari.
I el que sortia dels tubs ho recollien els copistes, per a escriure estrofes plenes de bellesa i sons harmoniosos. I el poble de Déu ha plasmat la figura del Baptista en la força de la brillant composició literària de l'evangeli, on ens apareix Joan Baptista amb l'equilibri harmònic d'una vida agafada per complet per la veritat de Déu. I continua essent el dit que ens assenyala el Messies, que ens mostra les senderes per a trobar-nos amb el nostre Salvador.
Per això ja des d'abans del s.IV el poble cristià ha tingut sempre molt a prop la figura del Baptista, en la seguretat que segueix sent avui per a nosaltres Joan Baptista, és a dir que el Senyor ens continua donant la seva gràcia.
Però amb aquesta gràcia de Déu se'ns crida a fer el camí a través dels tubs de pedra. A cada tub hi havia un monjo. Com fem aquest camí cap el Messies? O també ens diu el somni que a fora hi havia un grup de monjos copistes que escrivien bells poemes, o magnifíques composicions musicals.
«Un bell poema em surt del cor», ens recorda també el salmista. «Cantaré i dansaré per el Senyor», diu encara en un altre lloc. Anem escrivint aquest poema bell? Anem assajant el nostre cant i dansa per al Senyor, amb la melodia de Joan Baptista?
