DIUMENGE XI DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
2Sa 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11; Ga 2,16.19-21; Lc 7,36-8,3

Reflexió: la Llei i la gràcia

L'hebreu «torà» posseeix un significat més ampli, menys jurídic que el grec «nomos». Designa un «ensenyament» donat per Déu als homes per a reglamentar la seva conducta. S'aplica abans de res a les lleis que la tradició de l'Antic Testament feia dependre de Moisès. El Nou Testament, fundant-se en aquest sentit del terme, clàssic en el judaisme, anomena «la llei» tota aquesta legislació que es remunta a Moisès (Rm 5,20), per oposició al règim de gràcia inaugurat per Jesucrist (Rm 6,15, Jn 1,17). No obstant això, es parla també de la «llei de Crist» (Ga 6,2). La teologia cristiana distingeix els dos Testaments, anomenant-los «llei antiga» i «llei nova». Per recobrir tota la història de la salvació, reconeix a més l'existència d'un règim de «llei natural» (Rm 2,14s) per a tots els homes que van viure o viuen al marge dels dos precedents.

La paraula que designa la gràcia (en grec «kharis») no és pura creació del cristianisme; figura ja a l'Antic Testament. Però el Nou Testament va fixar el seu sentit: És el nou règim instaurat per Jesucrist i en oposició a l'economia antiga. La gràcia és el do de Déu que conté tots els altres, el do del seu Fill (Rm 8,32). És el do que irradia de la generositat del dador i embolcalla en aquesta generositat la criatura que el rep. Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la paraula grega, traduïdes en llatí per «gratia» i en català per gràcia, es presten a designar alhora la font del do en el qui dóna i l'efecte del do en el qui rep. És que el do suprem de Déu no és totalment aliè a les relacions amb què els homes s'uneixen entre si, a més que existeixen entre ell i nosaltres nexes que revelen en nosaltres la seva imatge. Mentre que l'hebreu «hen» designa en primer lloc el favor, la benevolència gratuïta d'un personatge d'alta posició, i després la manifestació concreta d'aquest favor, demostrat pel qui dóna i fa gràcia, recollit pel qui rep i troba gràcia, i, per fi, l'encant que atreu les mirades i s'atreu el favor, el grec «kharis», amb un procés gairebé invers, designa en primer lloc la seducció que irradia la bellesa, després la irradiació més interior de la bondat, finalment els dons que manifesten aquesta generositat.

Per a nosaltres la Llei és Crist, que és el do, la gràcia de Déu mitjançant la qual ens manifesta el seu amor i la crida a viure tenint Crist com la nostra Llei. En aquest sentit sempre serà difícil la concreció d'una norma per tenir la seguretat del compliment de la Llei de Crist, que ha manifestat el do de la seva gràcia, estimant fins a l'extrem. La nostra Llei ha de ser doncs un esforç permanent per fer de l'amor la nostra llei.

Paraula

«He pecat contra el Senyor». «Un cor contrit tu no el menysprees», diu el salmista. Per això Déu perdona David davant la seva consciència de pecat i el seu penediment. Déu és un Déu misericordiós i de justícia, però fa prevaler la misericòrdia envers la criatura humana.

«L'home no es justifica per la llei, sinó només perquè ha cregut en Crist». Dominen en la vida creient de molts cristians la norma, la llei, ja que solem buscar la seguretat amb el seu compliment, però aquesta és una seguretat que no arriba fins a allò de més profund del nostre cor. Fins al cor solament hi arriba la Paraula de Déu, que ho sondeja tot. Per això, és necessari que busquem una estreta relació amb la persona i l'ensenyament de Crist, per a dur pau i veritable seguretat al cor.

«Visc jo, però no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi». Aquest ensenyament de sant Pau és un gran estímul per a nosaltres a seguir aquest mateix camí, que d'altra banda ja hem començat pel baptisme, que és el moment que comencem a ser temple de Déu, que Crist comença a viure en nosaltres.

«Aquesta dona estima molt i es que eren molts els pecats que li han estar perdonats, però quan no hi ha a perdonar, no hi ha tant amor». L'amor atreu l'Amor. L'amor atreu el perdó. Encara que en ocasions vivim aquests camins de l'amor de forma una mica heterodoxa, per negligència, per debilitat, per ignorància... però en el fons del nostre ésser busquem l'amor i volem i necessitem viure l'amor. Convé que no deixem endurir mai el cor com el fariseu de l'evangeli, que és la manera que ens incapacitem o ens tanquem per a l'amor.

Saviesa sobre la Paraula

«La súplica i les paraules dels qui preguen han de fer-se amb un mètode que impliqui pau i discreció. Hem de pensar que estem en la presència de Déu. Cal ser agradables als ulls de Déu tant per la postura com pel to de veu. Ja que, així com és propi dels desvergonyits estar sempre cridant, també ho és d'una persona discreta pregar amb pregàries moderades. Qui prega, benvolguts germans, cal que no ignori com va pregar el publicà al costat del fariseu en el temple. No va pregar amb els ulls alçats amb arrogància cap al cel, ni amb les mans desvergonyidament aixecades, sinó colpejant-se humilment el pit i confessant els pecats ocults, i d'aquesta forma sol·licitava la misericòrdia de Déu. Déu escolta el cor i no els sons». (Sant Cebrià, Tractat sobre el Parenostre)

«Per conèixer el preu de la nostra ànima, hem de considerar el que Jesucrist va fer per ella». (Sant Rector d'Ars)

«És impossible aconseguir la victòria sobre qualsevol passió si no estem penetrats d'aquesta idea mare: que la nostra indústria i el nostre propi treball no poden per si sols obtenir el triomf sobre ella». (Cassià, Col·lació 5,13)