Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver
Germans,
Pecat, amor i perdó. Així podría resumir-se, ben breument, el missatge de l'evangeli, com de la mateixa primera lectura de la missa d'avui. Però, l'amor que fa que el pecat sigui perdonat tot seguit, immediatament, automàticament, és un amor comandat per la fe.
Trobem, de primer, el conegut text de David: el seu pecat, el pecat d'aquell home apassionat, realment enamorat de Déu, però débil també davant el sexe, i débil fins al punt que la seva sensualitat farà que mori el marit que el destorbava, en un pecat certament monstruós i horrible. Però Déu és infinitament débil, Ell, el Totpoderós, davant el qui realment l'estima. Heus ací, doncs, que durament retret de part de Déu pel profeta Natan, que David creu que per ell parla Iahvè realment, i el rei s'humilia, i demana perdó, tot reconeixent el seu pecat. I impressiona que, tot seguit, sense intèrval —Déu és Pare, Déu és amor, i ens coneix a fons, sap que sobre la malícia impera en nosaltres la debilitat i l'estupidesa, les passions i la ceguesa—, David és perdonat. N'hi ha prou per a això en restablir la relació normal de dependència amb Déu: Tu ets el Senyor, jo el servent. Perdona'm!
Panorama semblant se'ns presenta en el bell episodi de la dona pecadora. Aquell fariseu no sap comprendre —quan més petit és el cor de l'home, més li costa de perdonar; quan més baixa d'estatura és una ànima, tant més alta se sent, tant més desprecia els altres- i àdhuc menysprea a Jesús, perquè pensa que no sap amb qui se les heu, en permetre que la dona ni tant sols se li acosti. El diví Mestre, però, que essent Déu com és, coneix a fons el cor de l'home i la seva misèria integral, obra de manera que ell mateix es doni la resposta: Sí, estima més aquell a qui més s'ha perdonat, en aquest cas la dona, i —també la inversa és infinitament veritat— és perdonada en tant que ha estimat, que ha obert amb fe el seu cor ple de desconsol i adolorit pel buit que hi han deixat tants amors bruts, purament físics.
No cal a la dona ni tan sols parlar, ja que parlen prou els seus gestos tan bells i aparentment tan humiliants per a ella, de fer en públic. I noteu-ho, és la fe (tal com diu la frase que clou el text evangèlic d'avui) la que l'ha salvada. La fe li ha fet veure que només Déu salva, només Déu perdona, i que aquell home és portador de Déu i, com a tal, pot perdonar i perdona, pot netejar i neteja.
Sí, germans, ho diu sant Pau a la segona lectura presa de la seva carta als Gàlates: No pas perquè complim la LLei som justificats, ans perquè hem cregut, i per això, perquè creiem en Ell, viu Crist en mi, i jo visc per aquesta fe i d'aquesta fe, de creure en Aquell, qui m'ha estimat el primer, i fa posible en mi l'amor.
Avui, germans, costa particularment a la joventut —i potser a tots plegats— el sagrament de la Penitència. I els sacerdots –els preveres- hem d'entonar aquí el MEA CULPA!, perquè, sens dubte, no l'hem sabut presentar com calia: no és pas un tribunal seriós i terrible, on cal pesar i calibrar al milímetre pecats i penes, sinó una joiosa trovada d'Amor amb Aquell que ens ha estimat. I perquè ens ha estimat, ens ha portat a la vida primer, ens ha salvat després, i està sempre disposat, com el Pare del fill pròdig, a acollir-nos en els seus braços, a perdonar-nos una i mil vegades, per poc que hi anem, que ens hi adrecem, que realment l'estimem i volem lliurement restablir les relacions amb Ell, tant com cal, de criatures a Creador, de fills a Pare, de gratificats a gratificador, de salvats a Salvador.
Cal, però, també per part vostra, germans, el mínim esforç d'acceptar el sagrament, de saber que Déu se serveix de ministres imperfectes: els bisbes, els sacerdots…, d'instruments a voltes humanament inútils per a administrar-nos la seva gràcia infinita. Mossèn Tal, o el pare Qual, poden ser, i moltes vegades són humanament, una desgracia, però Déu ha volgut que, en tant que tals, siguin, o siguem, els seus representants, i cal que tinguem la humilitat d'acceptar els camins de Déu, d'allunyar-nos de tot fariseïsme, i de fer un acte de fe en el Déu que salva; i apropar-nos amb tranquil.la serenor, com el qui va a veure a Aquell a qui estima per sobre de tot, al confessonari.
Sens dubte la joia de l'encontre queda més palesada en un acte penitencial comunitari, però és convenient també de freqüentar en fe i humilitat, en joia i amor, el sagrament en forma tradicional i individual, i saber aceptar totes les formes, ens costin o no, perquè, per a qui estima de veritat, TOT ÉS GRÀCIA! Amén.
