Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
En aquesta setmana s'ha iniciat la lectura de tres nous llibres, com són: La segona epístola de sant Pau als cristians de Corint, continuar amb els llibres dels Reis i l'evangeli segons sant Mateu. La primera lectura per tant, era de la continuació del primer llibre dels Reis [17, 7-16], on se'ns ha posat l'accent en que "no es va buidar el pot de farina, tal com el Senyor ho havia dit per boca d'Elies" (verset 16). I és que la fe d'Elies és com la d'Abraham, ja que calia una confiança total en Déu per atrevir-se a demanar a la viuda, sense saber el resultat, que li doni menjar amb les poques provisions que li queden. Però la viuda comparteix la mateixa fe atenint-se a la paraula de Déu i fiant-se de la promesa. El que és un episodi que prepara admirablement els més bells textos paulins sobre l'accés dels pobles a la salvació únicament per la fe en la paraula de Déu, independentment de les obres de la llei.
El salm responsorial escollit ha estat el 4 [2-3. 4-5. 7-8 (R.: 7a)] que ens ha dit que "la son és un do de Déu"; i és un fet que com més ens apartem de Déu i de la vida simple i natural, més aspectes artificials necessitem. Una pregària jueva per abans de ficar-se al llit beneïa Déu perque "envia la son a les meves parpelles". I és que Ell ens adorm i Ell ens desvetlla.
I l'evangeli era de sant Mateu [5, 13-16], on se'ns ha parlat de la "sal o llum", però, en quines condicions? I és que les màximes de Jesús sobre la sal (verset 13) i la llum (14-16) mereixen en el primer evangeli un tractament especial, ja que ambdues tenen aquí un sentit missioner. Ésser la sal de la terra és ser-ne l'element més preciat: gràcies a ell, la terra pot seguir la seva vocació i la seva historia. Ésser la llum del món és fer per manera que els propis actes esdevinguin signes de Déu per als homes. Però, ¿com pot el cristià d'avui ésser sal de la terra o llum del món, quan els homes prescindeixen del seu testimoniatge i no tenen cura de les seves declaracions? Segurament, no pas retirant-se en la possessió d'algunes veritats o l'apropiació d'algunes conductes! Potser caldrà que accepti de veure's amenaçat en la seva fe, i es dediqui a descubrir respostes sempre noves per a les preguntes insaciables dels homes, perquè la seva fe es torni altra vegada sal per als seus germans! Potser caldrà que aprengui a escoltar, a compartir, a perdonar, a rebre, perquè la resplendor de la seva llum tingui novament alguna cosa per il.luminar! Amén.
