DIUMENGE XIII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
1Re 19,16.19-21; Sl 15,1-2.5-11; Ga 4,31-5,1.13-18; Lc 9,51-62.

Reflexió: Seguir el Crist

"Seguir el Crist". Aquesta és la tasca del cristià. El cristià és un altre Crist. Al principi de la vida de l'Església se'ls anomenava "els deixebles del Camí". La vida cristiana és, doncs, senzillament un "seguiment" del Crist. La primera paraula de Jesús als deixebles que tria és aquesta: Seguiu-me! Perquè, com recorda Jesús en el mateix evangeli, no són els deixebles els qui trien al Mestre sinó que és Jesús qui els crida. A Simó i Andreu, a Jaume i Joan, a Mateu... La seva paraula plena d'autoritat provoca l'adhesió.

Després romandran amb ell, que els anirà iniciant progressivament en la seva missió i en el misteri de la seva persona. Perquè no es tracta només d'aprendre unes doctrines, sinó compartir un destí amb la persona de Jesús. Els va a exigir una renúncia total; a les riqueses, a la seguretat, a l'abandó dels seus. Una resposta radical, com ens suggereix també l'evangeli d'aquest diumenge. Haurien de seguir a Jesús fins a la creu. És a dir arribar a viure, com Crist, a l'amor fins a l'extrem. «Si algú vol venir darrere meu, cal que renunciï a si mateix, prengui la seva creu i em segueixi» (Mt 16,24). Jesús, exigint als seus deixebles tal sacrifici, no només dels béns, sinó també de la seva persona, es revela com a Déu i acaba de revelar fins a on van les exigències de Déu. Seguir Crist, estar prop d'ell, per a imitar-lo, creure en ell, és a dir mantenir una relació viva amb la seva persona.

Per a Pau, seguir a Crist és conformar-se amb ell en el seu misteri de mort i de resurrecció. Aquesta conformitat, a la qual estem predestinats per Déu des de tota l'eternitat (Rm 8,29), s'inaugura en el baptisme (Rm 6,2ss) en la nostra incorporació al seu misteri de vida, i ha d'aprofundir-se per la imitació (1Co 11,1), mitjançant una permanent actitud d'acollida de la seva paraula, dels seus gestos, de la seva persona; viure amb ell la comunió voluntària en el sofriment, enmig del qual es desplega el poder de la resurrecció.

Segons Joan, seguir Crist és lliurar-li la fe, una fe sincera, fundada en la seva sola paraula i no en signes exteriors (Jn 4,42), fe que sap superar les vacil·lacions de la saviesa humana (Jn 6,2.66-69); és seguir la Llum del món prenent-la per guia (Jn 8,12); és situar-se entre les ovelles reunides en un sol ramat mitjançant l'únic pastor (Jn 10,1-16).

Finalment, el creient que segueix els apòstols (Ac 13,43) comença així a seguir el Crist «onsevulla que va» (Ap 14,4 Jn 8,21s) fins a penetrar darrere d'ell, «en l'altre costat del vel, on va entrar ell com a precursor» (He 6,20). Llavors es realitzarà la promesa de Jesús: «Si algú em serveix, que em segueixi, i on jo estic, allí estarà també el meu servidor» (Jn 12,26).

Paraula

«Eliseu matà la parella de bous, convidà la gent i se'ls van menjar. Després se n'anà amb Elies». Una crida profètica amb una resposta prompta, sense dilació d'Eliseu. Una resposta radical, encara que llegint l'evangeli observem que la radicalitat total ve a través de la crida de Déu mitjançant Jesucrist: «Deixa que els morts enterrin els seus morts».

«Crist ens ha alliberat de l'esclavatge per a ser lliures». Crist crida les persones a "ser elles mateixes". L'educació de Déu comença en l'interior de les persones, perquè l'amor no s'imposa des de fora, sinó que guanya el cor i es mou amb suavitat i força des de dintre obert a la col·laboració de la mateixa persona. L'amor sempre comporta un respecte profund a l'altre.

«La vostra vocació és la llibertat... Una llei que es concentra en el "estima els altres». Una vocació que es desenvolupa a partir dels desitjos de l'esperit, de la saviesa de l'esperit, que ha de dur a projectar-nos cap als altres amb summe respecte, ajudant-los també a ser ells mateixos. Podríem recordar l'axioma de sant Agustí: "Estima i feu el que vulguis".

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?». Aquest seria un plaer molt gratificant per a molts que es diuen "cristians". Jo crec que hi ha avui dia molts cristians "incendiaris". No han arribat a comprendre que el foc no ha de baixar del cel. Ja va baixar. Va deixar la foguera encesa, perquè els qui el segueixen prenguin aquest foc i el traslladin fins al cor dels altres. Els qui siguin.

Saviesa sobre la Paraula

«D'igual forma que succeeix amb el cos humà, el cristià ha de ser conegut com a cristià en tot el seu ésser; cal que testimoniï, tenint-los com trets de la seva vida, tots aquells béns que existeixen en el Crist. Doncs, si segons una part ets tal com ho exigeix el nom de cristià, però en una altra t'inclines al contrari, no faràs altra cosa que dividir-te, fent les vegades d'enemic de tu mateix, concitant en tu per la virtut i el vici tal guerra civil, que de cap manera podràs estar en pau ni reconciliat amb tu mateix. Doncs, com diu l'Apòstol, quina comunitat hi ha entre la llum i les tenebres?» (Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana, 15)

«Crist és el centre de la història i de totes les coses, ens va conèixer i ens estima, company i amic del nostre viure, baró de dolors i d'esperança; el qual ha de venir de nou i ha de ser, finalment, el nostre jutge i, segons confiem, també la nostra plenitud i la nostra benaurança. Crist és el principi i la fi, l'Alfa i Omega, rei del món nou, la raó oculta i suprema de la història humana i de la nostra sort futura; ell és el mitjancer i com un pont traçat entre la terra i el cel; en grau més gran, més que tots, és el més perfecte Fill de l'home, perquè és Fill de Déu, etern, infinit i Fill de Maria, la beneïda entre totes les dones, mare seva segons la carn i mare nostra per comunió amb l'Esperit del Cos místic». (Pau VI, Homilies)