LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L’ADVENT

Diumenge 1r d’Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (XVIII,1-5)

«Ve el nostre Déu, no callarà». Va venir el Crist, Senyor Déu nostre i Fill de Déu; la primera vinguda va ser amagada, però la segona serà manifesta. En la primera vinguda es va donar a conèixer només als seus servents; en la segona, es donarà a conèixer als bons i als dolents. La primera vegada va venir d’amagat per ser jutjat, i la segona vegada vindrà a jutjar. Quan va ser jutjat, callà; el seu silenci ja havia estat predit pel profeta: «Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i no obria ni tan sols la boca».

Però «ve el nostre Déu, no callarà». No va obrir la boca quan el jutjaven, però no callarà quan ell hagi de jutjar. Per més que ara tampoc no calla per a aquell qui l’escolta. Però, si diu que no callarà, ho diu perquè fins els qui ara el menyspreen sentiran la seva veu. Actualment, el coneixement dels preceptes ordenats pel Senyor és motiu de burla per a molts, perquè no veuen ni allò que Déu promet ni els càstigs amb què amenaça. Els homes que només veuen les coses d’aquí i no creuen en les futures, observen com hi ha molts béns i molts mals que els tenen indistintament els bons i els dolents. I per això el seu cor diu: «Déu no es mira les coses humanes ni les governa; i ens ha deixat a mercè de la fortuna en aquest profund racó de món on ens té abandonats». Menyspreen els manaments perquè no veuen cap senyal que indiqui el judici.

Però, tots sabeu que, quan Déu ho vol, es compadeix i judica de seguida. Però quan no ho vol, ho deixa per després. Per tal que els qui obren el mal temin i es converteixin. Que Déu no vol condemnar ningú sinó salvar-nos tots, i per això és pacient amb els qui obren el mal perquè es tornin bons. Diu l’Apòstol que «la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i tota injustícia i Déu paga a cadascú segons les seves obres». Acabat, l’Apòstol amonesta i reprèn l’home que menysprea el seu creador i diu: «¿Menysprees la riquesa de la seva bondat i la seva magnanimitat?» I perquè és bo amb tu i et fa objecte de la seva longanimitat i sofreix i és pacient amb tu i no et castiga, ¿el menysprearàs? «¿Ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?».

Tot el que l’home fa ho tira al seu tresor. L’home bo posa en el tresor celestial totes les obres de misericòrdia que ha fet en benefici dels homes que ha ajudat. I sap que el tresorer que les hi guarda és fidel, perquè el custodi és el Senyor totpoderós. Els fidels posen la seva confiança en el poder del Senyor.

Quan vindrà visiblement el nostre Déu, aleshores no callarà; convocarà davant d’ell tots els pobles i examinarà els tresors dels bons i dels dolents. Fes, doncs, una penitència útil. Si et corregeixes, aquell cofre on guardaves les teves males obres es buidarà i s’omplirà el de les bones.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Josep Manel,

Ets una persona optimista. Ja ho sabia, per raó de la nostra amistat. Però m'ho confirmes quan, parlant per telèfon sobre aquesta fatigosa qüestió de la crisi, em dius que ja passarà. Que hi va haver altres crisis molt fortes en anys passats, com per exemple els anys 60 amb la qüestió del petroli. I de totes ens en vàrem sortir.

És possible. I potser la història ens ho mostra una mica. Que l'home té sempre recursos per anar endavant en la vida. Però també és cert que hauríem de mirar a quin preu va donant nous passos, tenint en compte que «és la persona de l'home el que cal salvar, la societat humana la que s'ha de renovar» (Gaudium et Spes 3).

Avui el món està en una situació molt diferent de fa uns anys. Vivim en una dimensió més global. Qualsevol succés o esdeveniment, en el més allunyat punt de la nostra residència, ens afecta. Tot té una repercussió en tot. I en tots. És impossible «baixar del tren» com deia algú, o allunyar-se d'aquesta «casa comuna» en què ens ha tocat viure.

D'altra banda estem configurant una vida on domina cada dia més allò de més material. Els valors durs i purs que destil·len matèria, el tenir, en detriment d'uns valors més humans, d'uns valors espirituals, que porten a un índex molt baix de cotització de l'home.

Cada dia el ritme de la vida s'obre a camins més vertiginosos, més inconscients, diria jo també. I això és perillós per a la vida humana, en general. «La pròpia història està sotmesa a un procés tal d'acceleració que amb prou feines li és possible a l'home seguir-la. El gènere humà corre una mateixa sort i no es diversifica ja en diverses històries disperses. La humanitat passa així d'una concepció més aviat estàtica de la realitat a una altra de més dinàmica i evolutiva, d'on sorgeix un nou conjunt de problemes que exigeixen noves anàlisis i noves síntesis» (GS, 5).

Jo crec que en la Paraula tenim sempre una oferta de llum, de seny, de vida autèntica. Aquesta Paraula ens diu: «Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim». (?) No és gaire fàcil adonar-se del moment quan estem submergits en el vertigen de la vida, on amb prou feines som capaços de seguir la informació diària del món. Ens diu encara: «Comportem-nos dignament, sense orgies, ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges».

Doncs, tot això és el que ens atreu. Ara arriba el desembre i començarem a preparar el Nadal, precisament amb tiberis i disbauxa, en grups de les més diverses institucions: polítiques, empresarials, socials, educatives. Tot això és dolent, negatiu? En si mateix jo diria que no. Però em pregunto si tot això és un instrument de llum, que ajudi a arraconar les tenebres, la foscor de les nostres vides, a configurar un clima social més amable.

Sembla que quelcom de la llum del dia es percep, en una certa consciència que he de ser més sobri, que he de ser més solidari. Però això, ho perceben els de dalt, els qui tenen el poder, els recursos? O és ocasió d'una nova imposició als de sota per crear més pobresa, més submissió?

S'acaba la nit i el dia s'acosta. Però el sol pot detenir-se, i que el dia arribi amb retard, o no arribi. Josep Manel només conduint-nos com en ple dia, amb dignitat, podem accelerar aquest nou dia. I només així podem trobar la font d'un veritable optimisme. Una abraçada,

+ P. Abat

LECTIO DIVINA

Salm 121 [122]

1 Quina alegria quan em van dir:

«Anem a la casa del Senyor!»

2 Ja han arribat els nostres peus

al teu llindar, Jerusalem!

3 Jerusalem, ciutat ben construïda,

conjunt harmoniós!

4 És allà que pugen les tribus,

les tribus del Senyor,

a complir l'aliança d'Israel,

a lloar el nom del Senyor.

5 Allí hi ha els tribunals de justícia,

els tribunals del palau de David.

6 Augureu la pau a Jerusalem:

«Que visquin segurs els qui t'estimen!

7 Que sigui inviolable la pau dels teus murs,

la quietud dels teus merlets!»

8 Per amor dels meus germans i els meus amics,

deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu!»

9 Per la casa del Senyor, el nostre Déu,

et desitjo el benestar.

Idees generals sobre el salm

És un cant de pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem. En arribar els pelegrins es queden extasiats contemplant els seus edificis, les seves torres i muralles, i sobretot el seu temple, lloc de la presència de Déu. Per al jueu era fascinant visitar Jerusalem. Hi voldria viure sempre. Com que això no pot ser, somia visitar-la alguna vegada i amarar-se del seu misteri. Cada pelegrí, quan s'acomiada i llança una última mirada sobre la ciutat santa, aviva en el seu cor la seva nostàlgia i el desig de tornar.

Es divideix en tres parts: v. 1-2 / 3-5 / 6-9

El nom de la ciutat apareix en cadascuna de les parts. Jerusalem és un nom compost de dues paraules i significa «ciutat de pau». El tema de la ciutat apareix amb molta força a la segona part; el de la pau, sobretot en la tercera. L'expressió «casa del Senyor» apareix al principi i al final del salm.

v. 1-2 Ens situen a l'inici del pelegrinatge, i l'arribada a la ciutat.

v. 3-5 Desenvolupen el tema de la ciutat:

a) arquitectura, construccions, ferms, compactes

b) religiós, la ciutat és com una casa comuna

c) judicial, amb els tribunals de justícia

v. 6-9 Desenvolupen el tema de la pau. Immens desig de pau per a tothom.

Es desitja la pau, perquè és el centre de la fe de tot un poble, punt d'encontre entre Déu i Israel. Es desitja la pau, ja que és el centre del poder judicial. Dos temes que ocupen el centre del salm. Dos motius principals per celebrar la ciutat: el temple (fe) i els tribunals (justícia). Com es podria celebrar la fe sense la presència i la pràctica de la justícia?

Déu no fa res en aquest salm. Es parla de casa seva, de les seves tribus, que pugen a celebrar el seu nom. El Senyor, per tant, té una casa, un nom i unes tribus. Tot això celebra la ciutat que congrega al poble al voltant de dos aspectes: fe i justícia.

Llegeix

Comencem amb una lectura comunitària. Subratllem les seves idees principals. Podem fer a continuació una lectura silenciosa personal.

Medita

v. 1-2

El pelegrí escolta la notícia del viatge a Jerusalem o la invitació a visitar la casa del Senyor. Tot pelegrí feia seu aquest text d'Isaïes: «Mentrestant, vosaltres cantareu com en les vetlles de les grans festes; estareu contents com qui s'encamina al so de la flauta cap a la Muntanya del Senyor; a la Roca d'Israel» (Is 30,29). I finalment experimenta la profunda emoció de trepitjar el llindar del temple, amb el qual havia somiat tant. El salmista no diu res, salta, les etapes del viatge. Per a un jueu Jerusalem és la seva amant, la promesa, la dona estimada a la qual dedica els seus millors elogis. «Aquest salm anhela l'eterna Jerusalem, sospira per ella. En la peregrinació sospirem, ens alegrem, ens trobem, no anem sols. Tots junts formem una flama, i aquesta flama està formada per la conversa dels que s'encenen mútuament. Mútuament l'amor sant els arrossega a un lloc terrenal. Quin ha de ser l'amor que els arrossegui cap a una altra ciutat més elevada, dient: "Anirem a la casa del Senyor!" És anar a aquella casa que ens fa dir: "Veurem la llum en la teva llum", o també diu: "En vós hi ha la font de la vida". (Sant Agustí)

v-3-5

Explosió d'entusiasme quan veuen la ciutat, plena de bellesa i harmonia. És allà que pugen les tribus tres vegades l'any, com diu l'Escriptura: «Tres vegades a l'any els homes aniran a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, per la festa dels Àzims, per la festa de Pentecosta, i per la festa dels Tabernacles. Que ningú no es presenti davant el Senyor amb les mans buides» (Dt 16,16). Jerusalem no és tan sols lloc de culte. També hi ha l'administració de la justícia. Diu Isaïes: «Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats. T'anomeran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel"» (1,26). Així doncs, unió de culte i de justícia. Seran moltes les recriminacions dels profetes per no practicar aquesta justícia: «Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us, ni que allargasséssiu les oracions jo no us escoltaria. Busqueu la justícia, detureu l'opressor, defenseu l'orfe, pledegeu a favor de la vídua. Després veniu» (Is 1,15-18).

Va ser la tragèdia de molts jueus: pregaven de veritat, oferien sacrificis, però després no practicaven la justícia. Déu no es deixa subornar. El mateix sant Agustí es pregunta: «Se'ns va dir: anirem a la casa del Senyor. Però no hi anem amb els peus sinó amb els afectes. Que cadascú de nosaltres es pregunti a si mateix com comparteix amb el pobre, amb el germà necessitat, amb el captaire indigent». Per això comenta Orígenes: «Quan els creients no són sinó un sol cor i una sola ànima, i tenen una mateixa sol·licitud, els uns amb els altres, llavors ells són Jerusalem, "com a ciutat ben compacta"».

v. 6-9

Jerusalem és una figura de l'Església. L'Església que hem d'estimar. Però l'amor també accepta el sofriment. Desitjar la pau és desitjar tot bé, ja que la pau era la suma de tots els béns messiànics. Escriu Orígenes: «Hem dit moltes vegades que Jerusalem vol dir "visió de pau". Així doncs si s'edifica Jerusalem en el nostre cor, és a dir, si arrela en el nostre cor una visió de pau, si nosaltres contemplem i guardem en el nostre cor Crist que és la nostra pau, si som en aquesta visió de pau, llavors podrem dir que estem a Jerusalem».

Si no hem arribat a aquesta «visió de pau» almenys romanguem en el desig, i treballem-la amb una vida d'amor, amb aquell amor que ajuda a suportar el sofriment i acceptar la mateixa mort, ja que com ens diu el llibre del Càntic dels Càntics: «L'amor és més fort que la mort» (Ct 8,6). Molts han manifestat aquest desig de la visió de pau, i han treballat i viscut per ella. En el nostre temps moltes vegades en la cançó:

«Imagina que no existeix el paradís,

és fàcil si ho intentes.

Cap infern sota nosaltres

i només el cel damunt de nosaltres».

(Imagine there's non Heaven / it's easy if you try. / No Hell below us / above us only sky).

«Imagina't tothom

vivint avui.

Imagina que no hi ha països,

no és difícil fer-ho.

Res perquè matar o morir

i tampoc cap religió».

(Imagine all the people / living for today. / Imagine there's no countries / it isn't hard to do. / Nothing to kill or die for /and no religion too).

«Imagina't tothom

vivint la vida en pau.

Pot ser que diguis que sóc un somiador.

Però no sóc l'únic.

Espero que un dia t'uneixis a nosaltres

i que el món visqui com una sola cosa».

(Imagine all the people / living life in peace. / You may say I'm a dreamer / But I'm not the only one. / I hope someday you'll join us / and the world will live as one).

Escoltem una altra «cançó» sobre la pau i la unitat, escrita fa dos mil anys:

«Perquè Ell és la nostra pau: De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i en Ell n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fer morir en Ell l'enemistat, i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu, i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny i la pau als qui eren a prop. Per Ell uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare» (Ef 2,14-18).

Jerusalem, per a un cristià és també símbol del cel: «Vosaltres us heu acostat a la Muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, que és la Jerusalem celestial» (Hebr 12,22).

Quan Joan XXIII va saber que estava greument malalt, amb gran pau va començar a recitar el salm 122: «Quina alegria quan em van dir: Anem a la casa del Senyor».

Prega

Senyor nostre Jesucrist,

que diguéreu als Apòstols:

«Us deixo la pau, us dono la meva pau»,

no mireu els nostres pecats,

sinó la fe de l'Església,

i, doneu-nos aquella pau i aquella unitat

que vós vau demanar.

I feu-nos instruments de la vostra pau.

Contempla

Dedica un temps personal a repassar en silenci aquells punts que t'hagin cridat l'atenció: peregrinació, unitat, pau, justícia. O escolta la cançó «Imagine» o rellegeix el text d'Efesis.

Diumenge XXXIV durant l'any: JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ez 34,11-12; Sl 22,1-6; 1Co 15,20.26-28; Mt 25,31-46

Jesús va ser un profeta que anunciava l'arribada del Regne, amb uns signes que anaven units a la seva persona. El centre de la seva predicació era el Regne, era la causa de la seva vida, el que motivava tot el seu dinamisme: mostrar Déu, el Senyor de tot, com a Rei. Tot aquest missatge no es pot separar de la seva persona. El Regne es manifesta en Ell. Per això dirà: «el Regne és enmig vostre». Però, alhora, aquest anunci té una projecció cap al futur. La mateixa oració del Parenostre ho suggereix clarament quan demanem: «vingui a nosaltres el vostre Regne». Crist no va definir mai el Regne, més aviat el va exercitar, el va viure en la seva persona. Per això deia: «Jo no puc fer sinó el que fa el Pare». I d'aquesta manera el Regne el suggereix amb les seves paràboles, i la seva mateixa vida.

El Regne és un do de Déu, que d'una banda demanem, però per una altra cal esforçar-se per entrar-hi i trobar el vestit apropiat per al banquet de noces. Dir «Regne de Déu» és dir Déu, o proclamar aquest Regne equival a assenyalar la persona del Crist.

Quan l'any 1929 hom crida com a proclamació i reparació a Pius XIè: «visca el Papa rei», es mostra a quins extrems pot conduir la ignorància dels textos i de la realitat cristiana més fonamental.

Aquest tema del Regne estava darrere d'algunes discussions del Concili Vaticà II, en la Constitució sobre l'Església, el decret sobre la llibertat religiosa, el pluralisme, la participació... I en alguna publicació sobre aquests temes, de gent contrària a aquests punts conciliars, es mostra el retrat d'un Crist, amb el títol: «Ells li han tret la corona». Altres records més penosos serien els referents als «guerrillers de Crist Rei». Matar en nom de Déu. Matar en nom de Crist Rei, en nom d'Aquell que ensenyava: «apreneu de mi que sóc benèvol i humil de cor». Fins on pot arribar l'home en el seu tancament de cor!

Amb aquests fenòmens o altres semblants es propicia que l'Església arreli en els espais de la política, de la cultura, de la societat... amb un tarannà de força física, de prepotència, de domini... I es dóna la paradoxa que sent la força autèntica de l'Església l'evangeli, hi hagi encara consciències dominades per la nostàlgia de la inquisició. Consciències que no arriben a dir: «visca el papa Rei», però gairebé. El crit se'ls fon a la gola. Consciències que encara tenen somnis de guerrillers, de desembarcar al costat del guerrer, espasa en mà, per imposar la fe. Però això sí: a la seva mida, i no a la de Crist.

Obliden els gestos de Jesús, que va rebutjar el títol de rei quan s'entenia en sentit polític, a l'estil dels «caps de les nacions». Però el reivindica durant la seva Passió, davant Pilat, que el va interrogar explícitament: «Tu ets rei?», i Jesús va respondre: «Sí, tu ho dius, sóc rei» (Jn 18,37), però poc abans havia declarat: «El meu regne no és d'aquest món» (Jn 18, 36).

«La reialesa de Crist és revelació i actuació de la de Déu Pare, que governa totes les coses amb amor i amb justícia. El qual encomanà al Fill la missió de donar als homes la vida eterna, estimant fins al suprem sacrifici i, al mateix temps, li va atorgar el poder de jutjar, des del moment que es va fer Fill de l'home, semblant en tot a nosaltres (cf. Jn 5, 21-22. 26-27). L'evangeli d'avui insisteix precisament en la reialesa universal de Crist jutge, amb la paràbola del judici final. Les imatges són senzilles, el llenguatge és popular, però el missatge és summament important: és la veritat sobre el nostre destí últim i sobre el criteri amb el que serem jutjats. "Vaig tenir fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir", etc. Forma part de la nostra civilització. Ha marcat la història dels pobles de cultura cristiana: la jerarquia de valors, les institucions, les múltiples obres benèfiques i socials. En efecte, el regne de Crist no és d'aquest món, però porta a compliment tot el bé que, gràcies a Déu, hi ha en l'home i en la història. Si posem en pràctica l'amor al nostre proïsme, segons el missatge evangèlic, llavors deixem espai a la senyoria de Déu, i el seu regne es realitza enmig nostre. En canvi, si cada un pensa només en els seus propis interessos, el món no pot menys d'anar cap a la ruïna». (Benet XVI)

Posar en pràctica l'amor, contemplar l'exemple del Crist; deixar que ell sigui el nostre pastor, i reposar en els prats de la seva paraula; deixar que ell faci néixer fonts tranquil·les al nostre espai interior, que restaurin les nostres forces, com ensenya el salm 22, que hem cantat com a resposta a la Paraula. Contemplar l'exemple del Crist, i posar en pràctica l'amor, el seu amor que està en mi, en tu... per l'Esperit que hem rebut. I obrar com ell va obrar. Com va obrar? Ho heu sentit a la primera lectura: «Jo mateix buscaré les meves ovelles, i en faré el recompte... Buscaré les perdudes, faré tornar la que se havia allunyat, embenaré les ferides, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia...».

Aquesta és la força de Déu, aquesta és la veritat del Crist, aquesta és la veritat del Regne. I el seu mirall l'hem de contemplar en el famolenc, l'assedegat, el foraster, en el nu, a la presó...

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 34è durant l'any : Jesucrist, Rei de l'Univers

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre la carta al Romans
Déu ha arribat a lliurar el seu Fill. ¿I tu no pots donar-li el teu pa, a ell que s'ha lliurat per tu i s'ha fet matar? El Pare, a causa de tu, no l'ha estalviat, a ell, el seu propi Fill! I tu, amb indiferència, el deixes morir de fam, mentre que només ets capaç d'aprofitar-te dels seus béns i d'estar pels teus interessos.

S'ha lliurat per tu, per tu s'ha fet matar, per tu erra mendicant; el que tu li dones per ajudar-lo, ho prens dels seus propis béns., i àdhuc en aquestes condicions, no li dones res! No n'ha tingut prou de suportar la creu i la mort; ha volgut conèixer, a més, la pobresa i l'exili, ha volgut anar errant i nu, ha volgut ser abandonat a la presó i experimentar la ineptitud, per poder-te llançar així la seva crida. Si no em vols tornar l'equivalència del que he sofert per tu, tingues-me pietat a causa de la meva misèria, deixat doblegar per la meva feblesa i la meva presó. Si no vols ni donar-te a això, dóna't almenys a la meva modesta petició; no et demano res que et costi, sinó només pa, sostre, algunes paraules de consol.

Si no et quedes intractable, que el pensament del Regne del cel, que les recompenses promeses, que tot això, almenys, et faci millor. Tot això, ¿no ho vols tenir en compte? Aleshores, si més no, que el teu cor s'esquinci, simplement per instint natural, en veure'm despullat. Recorda't de la nuesa que per tu he sofert a la creu. Per tu he estat encadenat, per tu encara n'estic avui. Per tu he dejunat, per tu suporto encara ara fam. He conegut la set quan estava suspès a la creu, en tinc encara a través dels pobres a fi d'atreure't cap a mi i de fer-te humà enfront de la teva pròpia salvació.

Havent-te lligat d'aquesta manera per innombrables beneficis, et demano que m'ho tornis. No t'ho demano com un deutor, jo vull coronar-te com un benefactor i, a canvi d'aquests pobres dons, et donaré el Regne.

Si estic empresonat, no et forço a estirar-me tot trencant les meves cadenes. Només et demano una cosa: que vegis que estic encadenat a causa de tu; ja em serà suficient aquest favor i, en canvi, et dono el cel. Bé que t'hagi alliberat de les teves feixugues cadenes, en tindré prou que et dignis a visitar-me a la presó.
Podria coronar-te sense tot això, però vull ser el teu deutor, a fi que la corona et porti també confiança.