DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Jr 31,7-9; Sl125; He 5,1-6; Mc 10,46-52

Germans,

La visió profètica de Jeremies albira ja el retorn dels exiliats des de Babilònia a Jerusalem com una esbotzada de joia incontenible. «Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien; tornarà una gentada immensa», una caravana composta de febles i de malaltissos, la resta d'Israel que el Senyor ha salvat amb la seva mà paternal i provident. Amb esperit de fe, el gran profeta Jeremies confessa la grandesa i l'omnipotència de Déu en favor del seu poble. En temps de crisi i d'hores fosques només en Déu podem posar la nostra esperança per sortir victoriosos dels atzucacs que ens toca viure en tants moments de la nostra història personal i col·lectiva.

Seguim la lectura de l'evangeli de Marc. La clau de lectura del segon evangelista se centra en com esdevenir deixeble de Jesús, i ho veurem en l'escena evangèlica d'avui. Jesús puja per darrera vegada a Jerusalem i arriba a Jericó seguint el curs del riu Jordà. Jericó, la ciutat més antiga del món, era parada obligada en direcció a Jerusalem. A partir d'aquesta ciutat, la ruta a Jerusalem suposa una forta pujada ja que en una trentena de quilòmetres se salva un desnivell de més de mil metres.

Diumenge passat, llegíem la perícopa immediata a la d'avui en la qual vèiem com dos dels deixebles preferits del Senyor, Jaume i Joan, s'entusiasmaven tot anant vers Jerusalem imaginant-se una apoteosi triomfalista amb Jesús com a capdavanter i els seus deixebles com els nous ministres del somniat regne messiànic, tot passant per alt el misteri de la creu que es revelarà a Jerusalem. Jesús, però, els va capgirar els plans tot proposant-los un programa menys engrescador als ulls dels deixebles, però més realista i d'acord amb la missió que el Pare li havia confiat. El deixeble de Jesús està cridat a servir i a ser el darrer de tots més que voler imposar-se pel domini i el poder.

Marc crea les seves narracions amb una intencionalitat concreta. En la d'avui, escena immediata a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, ens ve a dir clarament que els deixebles no són capaços per ells mateixos d'assumir el projecte de Jesús. L'escena del cec de Jericó donarà peu a l'evangelista per fer comprendre com el seguiment autèntic és un do del mateix Jesús. Per començar cal que definim el quadre escènic d'avui. Jericó és la ciutat del benestar, pel clima propici que respira i per la situació política favorable de què gaudeix. Per això Jesús hi passa de llarg, no s'hi deté, ell que predica la renúncia i el servei humil. Jericó és el símbol de la mundanitat i del confort, i no pot entendre el missatge de Jesús. En canvi, és curiós com el segueix una gran gentada, però, amb quina finalitat?, ens podríem preguntar. Un cop fora de la ciutat i en direcció a Jerusalem, apareix en escena un cec vora el camí. Aquest serà el segon encontre guaridor de Jesús amb un cec. El primer fou el del cec de Beth-Saida, a Galilea. Curiosament, Marc, i només ell entre els sinòptics, ens diu el seu nom referit al seu pare, Bar-Timeu, el fill de Timeu. Aquest detall indica no solament que era conegut sinó que l'evangelista vol conferir-li una identitat personal.

Tal com dèiem, Bar-Timeu no està en el camí per on transita Jesús, sinó al marge d'ell, però es troba fora de la ciutat mundana de Jericó. És interessant, com podeu veure, aquesta precisió, perquè el deixeble de Jesús és aquell que fa camí amb ell, conscient del que li espera. Aquest cec no està encara en el camí, sinó vora el mateix. És cec, i per tant, no veu bé la figura de Jesús, com tampoc no la veuen els mateixos deixebles, malgrat veure-hi amb els propis ulls. El programa de Jesús els resta velat encara a la seva comprensió. El cec ha sentit a parlar de Jesús com el Natzarè. Què sap, però, de Jesús aquest cec de Jericó perquè l'invoqui tot cridant: «Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi», un títol clarament messiànic? En principi només sap que Jesús és poderós, i això el motiva a cridar-lo. A més, ara es troba davant una oportunitat única donat que Jesús ja no tornarà a passar per aquell indret. La comitiva, però, fa cas omís del cec i fins i tot l'increpa a què no interrompi la marxa de Jesús vers Jerusalem cridant d'aquella manera. Com si el programa de Jesús no inclogués l'atenció als minusvàlids! A més, és tan gran la  insistència del cec, que els seus crits roben el cor de Jesús, que s'atura i amb ell tota la comitiva. Quin canvi d'actitud la d'aquesta quan veu que Jesús s'interessa pel cec. Ara tots es desfan per ell: «Anima't i vine, que et crida». Jesús, efectivament, crida el cec, que estava fora del camí, perquè se li acosti. En el fons el crida a seguir-lo, a ser deixeble seu. El cec ho abandona tot per llançar-se als peus de Jesús. Marc veu en aquest gest l'actitud de renúncia decidida i total necessària per tal de posar-se en el camí del Mestre. I a la pregunta de Jesús sobre què vol que li faci, el cec tracta a Jesús de Rabuni, que vol dir mestre. L'apelatiu Rabuni apareix només aquí i a l'evangeli de sant Joan en boca de Maria Magdalena, en el seu trobament amb Jesús ressuscitat, cosa que ens permet d'establir un lligam entre ambdues escenes, en el sentit que Marc anticipa d'alguna manera una confessió de fe pasqual en boca del cec. Noteu, a més, que Bar-Timeu confessa Jesús com a Rabuni quan encara té closos els ulls corporals. D'aquesta manera esdevé ja hereu de la promesa anunciada per Jesús ressuscitat a Tomàs, quan li diu: «Feliços els qui creuran sense haver vist». Un cop Jesús ha guarit Bar-Timeu gràcies a la seva fe, comença a ser deixeble tot anant darrere Jesús. La forma verbal emprada per Marc, en l'imperfecte, «el seguia camí enllà», indica  una acció continuada, sense parar. Bar-Timeu, doncs, ha entrat en el camí de Jesús i se'n va amb ell a morir, si cal, a Jerusalem. Així ha esdevingut l'autèntic deixeble.

Veiem, doncs, com aquesta pàgina evangèlica presenta una marcada intencionalitat catequètica. Marc se serveix d'una guarició de Jesús per tal de mostrar als seus oients, nosaltres que escoltem avui aquest evangeli, quin és l'estatut del deixeble i en quines coordenades cal que se situï per tal de no desviar-se del camí del seguiment del Mestre. No perdem de vista, però, que aquest seguiment és fruit d'una crida personal i que tan sols Jesús pot obrir els ulls del nostre cor, sovint entelats per tantes sol·licituds disperses, per tal que descobrim el camí que ens permeti seguir les seves petjades. Disposem d'una eina apropiada per entrar en aquest camí, la mateixa de què se serví Bar-Timeu quan cridava: «Fill de David, Jesús compadiu-vos de mi», i que se l'ha anomenat la pregària de Jesús, tan venerada i practicada a Orient. Que la fe insistent del cec per tal de ser guarit per Jesús, guareixi també les nostres cegueses interiors i ens mogui a adherir-nos fidelment al nostre Mestre i Salvador. Que ens hi ajudi avui d'una manera especial el testimoni de fidelitat dels apòstols sant Simó i sant Judes.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Esther:

Em dius a la teva carta que «cada dia has de fer més piriuetes per no defallir, per continuar amb serenitat el camí. Cada matí he de fer un gran esforç per superar la soledat. Tot i això tinc sort, perquè em sento afortunada de poder comptar amb gent que em vol bé. Això fa que sigui menys difícil aquest camí».

Evident. Són molts els que cada dia, en aquest món, obrint els ulls a la llum del nou dia, no perceben sinó foscor, aixecar-se no sempre és una tasca fàcil. Cal fer veritables piruetes o equilibris. I aquests equilibris són d'allò més variat: n'hi ha provocats per la manca de recursos materials, els qui es pregunten de què menjaran aquell dia, què donaran als seus fills. Terrible! Equilibris dels qui es podreixen en la seva riquesa i busquen al•licients que els allunyin de la pudor de podrit. Hi ha equilibris també provocats per l'asfíxia d'un ritme de vida poc humà, un estrès aclaparador, angoixant. Les piruetes, encara, per aprofitar-se de la bona fe dels altres. En una paraula, equilibris i piruetes per a tots els gustos. S'ha comentat en els mitjans de comunicació la possibilitat de plantejar una Europa de dues velocitats. Una altra versió de les piruetes. Una veritable esquizofrènia, que d'una manera o altra ens posa a la vora del camí. Als uns i als altres.

Algú ha escrit que «el nostre llenguatge ha percebut sàviament els dos aspectes de trobar-se sol. Ha creat la paraula “solitud” o “soledat” per expressar el dolor d'estar sol. I ha creat la paraula “recés” per expressar la glòria d'estar sol».

Estar sol, aïllat, és dolorós. És estar a la vora del camí. Són multitud els qui, en aquesta societat, estan a la vora del camí. Dius bé de sentir-te afortunada si comptes amb gent que t’estima, és la porta per sortir d'una solitud dolorosa.

També és veritat que ens enfonsa en la solitud l'aclaparament de les coses de la vida. Una vida supeditada per complet a l'agenda, una vida absorbida pel mòbil, per internet..., que són mitjans que ens obren a una relació amb la gent però també, ben sovint, una porta oberta a la soledat i al buit.

Necessitem conèixer i viure l'experiència de l'altra paraula: el recés. El recés ens posa en relació amb nosaltres mateixos. Si som estranys a nosaltres mateixos, ho som també per als altres, ja que no arribem a tenir un contacte profund amb nosaltres, i difícilment connectem en profunditat amb els altres.

Estem en el camí de la vida. El camí no el fem sols, sinó que molts ens hi acompanyen. És important ser conscients que hem de voler bé als altres, i desitjar que s'incorporin amb nosaltres al camí.

Jesús feia camí, de vegades envoltat de multitud, una multitud que li volia impedir d’escoltar les veus del qui cridava ran del camí, però a cau d'orella de Jesús percebia perfectament les ones dels crits de la persona sola, aïllada. Per això es pot dir d'ell: «va passar fent el bé».

Jo crec que aquest és avui el camí de l'alegria. No et deixis seduir pels records negatius. Mira de conèixer tot el bo i positiu que hi ha en tu. I passa fent el bé. És el camí que dóna sentit a la vida i ens obre les portes de l'alegria. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 30è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa
El cec assegut vora el camí representa el gènere humà que, privat pel seu primer pare de la claredat de la llum celestial, es veu enfonsat en les tenebres de la seva condemna. Quan el nostre creador s'apropa a Jericó, el cec torna a la llum, perquè quan la divinitat ha pres la feblesa de la nostra carn, el gènere humà ha recobrat la llum que havia perdut.

És cec tothom qui no coneix l'esclat de la llum eterna. Però si aquest cec creu en el Redemptor que ha dit: «Jo sóc el camí», ja es troba assegut vora el camí. Si creu en ell i li prega d'obtenir la llum eterna, seu vora el camí i demana caritat. Abans Jesús no arribi al nostre cor, una multitud de desitjos oposats als de l'esperit i una munió de vicis dissipen els nostres pensaments i ens distreuen en la pregària. «Però ell cridava encara més fort», perquè com més ens veiem aclaparats pel tumult dels nostres pensaments, més hem de perseverar ardentment en la pregària. Quan dubtem en la pregària, enmig de la multitud dels nostres pensaments, sentim —per dir-ho així— Jesús que passa. I quan perseverem ardentment en la pregària, Déu s'atura al nostre cor, i recobrem la llum que havíem perdut.

I encara: És la humanitat que passa i és la divinitat que s'atura. Per això, quan el Senyor passava sentia els crits del cec, i, en aturar-se, li retornà la vista. És a dir, per la seva humanitat, el Senyor s'ha compadit misericordiosament dels crits de la nostra ceguesa, i amb la potència de la seva divinitat ha difós en nosaltres la llum de la seva gràcia. I ens pregunta què volem que ens faci per tal d'animar el nostre cor a pregar, perquè vol que li demanem allò que ell preveu que li demanarem i que ens concedirà.

El cec no demana or al Senyor; sinó llum. Tampoc nosaltres no hem de demanar les falses riqueses, sinó la llum que només podem veure nosaltres i els àngels. La fe duu a aquesta llum. Per això Jesús diu al cec: «Vés, la teva fe t'ha salvat». Hi veu i el segueix. Practica el bé que ara ja coneix.

DIUMENGE XXIX DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 53,10-11; Sl 32; He 4,14-16; Mc 10,35-45

«Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai...» perquè som febles i ensopeguem sempre en les mateixes pedres. La nostra vida està orientada instintivament a ambicions i egoismes, que engendren rivalitats a tots els nivells. Només tindrà eficàcia la reflexió personal d'aquest text evangèlic si ho fem des de les nostres pròpies limitacions, des de la humilitat, i des del ferm propòsit de canviar. Jaume i Joan han demanat ser poderosos i triomfadors, i Jesús transforma aquest desig fent-los capaços d'entregar la seva vida pels altres. «Aquesta és l'esperança que posem en Vós!» Crist és la nostra esperança perquè ens orienta i redreça, ens va instruint cada diumenge amb paciència de pare, amb tendresa de mare i amb confiança d'amic.

Segons la segona lectura, «acostem-nos confiadament al tron de la Gràcia de Déu» perquè durant tota la vida tenim l'àrdua tasca de convertir aquest cor de pedra en un de carn! Agrada el poder, les possibilitats que dóna el poder, la falsa «glòria» de sentir-se admirats i aplaudits. Nosaltres, com els apòstols, demostrem no comprendre les paraules de Jesús. Ell els parla de la creu i ells ambicionen els honors d'aquest món. És veritat que ells van donar la vida, però mentrestant es barallen en lluites pel poder. Per què aquesta contradicció misteriosa? Es tracta, en paraules de l'apòstol Pau, de la llei del pecat que portem dins nostre (cf. Rm 7,18-25): «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria... Que en sóc de dissortat! Qui m'alliberarà? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!» Germans, ens cal apartar-nos dels falsos camins que no condueixen sinó a la infelicitat, cal enamorar-nos del camí de l'Evangeli que al principi pot semblar-nos estret, cal confiar en el Senyor i dir-li: «Correré pels camins del manaments si Vós m'eixampleu el cor» (Sl 118,32). Escoltem també la recomanació de S. Benet, vàlida per a tothom: «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,74).

Jesús ens explica que nosaltres també haurem de compartir la seva passió i donar la vida. La passió de la creu! Gràcies a la creu podem veure, finalment, la voluntat de Déu. Si confiem sempre en el Senyor, l'Esperit guia sempre els nostres passos a través de les dificultats i de les tenebres, necessàries per arribar a aferrar-nos a Déu i no als capricis de la nostra voluntat. No és seguint la nostra voluntat, sinó la del Senyor, com trobarem la nostra autèntica realització personal i com millor ajudarem les persones que Déu ens ha posat al costat. Estem cridats a imitar Jesús: la seva entrega, humilitat i disponibilitat amb el desig de servir, escoltar i ajudar sempre. «Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida».

Avui l'Església celebra el Dia mundial de la propagació de la fe, el Diumund. Fem memòria dels missioners i cooperants en països de missió. Ajudem-los amb les nostres pregàries i amb la nostra generositat! Donem gràcies a Déu pel seu valor i la seva fe. Recordem, finalment, les paraules de la segona lectura: «Mantinguem ferma la fe que professem».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L’ANY
Diumenge 29è durant l’any (Cicle B)

Dels sermons d’Orígenes, prevere
Jaume i Joan buscaven el primer lloc, volien seure a la dreta i a l’esquerra de Jesús en el Regne. En aquesta circumstància, Jesús ensenya als seus deixebles com poden arribar a ser grans als ulls de Déu, a ser, fins i tot, els primers.

Els caps de les nacions, els diu, en disposen com a amos. Que els caps de l’Església, al contrari, estiguin al servei de l’Església. Els poderosos de la terra poden arribar a exercir una autoritat injusta; els caps de l’Església, per la seva part, hauran de conformar-se a aquesta norma de conducta: «Feu-vos deixebles meus, que sóc benigne i humil de cor, i les vostres ànimes trobaran repòs».

Hi ha situacions en què, segons la paraula de l’Apòstol, «els qui pequen han de ser amonestats davant de tothom, a fi que també els altres temin». Hi ha moments en què cal usar de l’autoritat que un té per lliurar certes persones «a Satanàs per a la perdició de la seva carn a fi que el seu esperit se salvi el dia del Senyor Jesús». Però això s’ha de donar rarament, i si de vegades cal «renyar els indisciplinats, cal també encoratjar els pusil·lànimes, fer-se càrrec dels febles, tenir paciència amb tothom, no tornar a un altre mal per mal». El pecador no ha de ser tractat com un enemic; escoltem l’Apòstol que ens diu: «No el tracteu com un enemic, sinó corregiu-lo com un germà».

M’he estès una mica parlant d’això per fer comprendre als qui tenen autoritat dins l’Església que no han d’imitar els caps de les nacions, ni rivalitzar amb els poderosos o amb els reis, sinó que en totes les coses han de prendre el Crist per model. El Crist es feia assequible absolutament a tothom, parlava amb les dones, beneïa els petits. I, encara que puguem trobar un sentit més profund al gest de Jesús de tirar aigua en un gibrell i de posar-se a rentar els peus dels deixebles, escoltem amb tot la paraula que Jesús va dir en aquella ocasió: «Vosaltres m’anomeneu Mestre i Senyor, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si jo, doncs, el Senyor i el Mestre, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres». Els fa comprendre que han d’imitar la seva humilitat admirable. I és sens dubte perquè el Senyor s’ha fet el servidor de tots per a la salvació dels homes que l’apòstol ens diu: «Jesús ha pres la condició de servidor i s’ha humiliat, fent-se obedient fins a la mort; i és per això que Déu l’ha exalçat». Si algú, doncs, vol ser exalçat, que conformi el seu obrar a l’obrar del Senyor, a l’obrar que ha merescut al Senyor una glòria tan gran.

És veritat que de vegades el Fill de l’home es va deixar servir: «Hi anaren els àngels i el serviren», diu l’Evangeli. També Marta el va servir. Però ell no havia vingut a fer-se servir: va viure enmig dels homes per servir; va anar tan lluny en aquest servei que ens ha valgut la salvació. Va donar la seva vida en rescat de tots els qui creurien en ell.