Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
«T’he vist», diu Jesús a Natanael. A nosaltres ens ho diu avui: «T’he vist», t’he reconegut com a monjo, com a cristià, com a digne d’aquest nom. Jesús ens reconeix sempre. Però, nosaltres el reconeixem? És a dir, som dignes d’aquest nom?
Jesús ens convida a veure. A veure amb una amplitud de mires molt gran, jo diria que inabastable. Ens convida a admirar, a contemplar:«veureu obert el cel, i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home». Els àngels reconeixen el Fill de l’home, ens l’indiquen pujant i baixant, atansant-se al Crist, el Salvador. Però, nosaltres el reconeixem? Reconeixem qui és el nostre salvador absolut?
Jesús ens fa el do dels ulls de la fe. Però, és un do que s’ha de viure. «Cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala, on per la humilitat es puja» (cf. RB 7,6), ens diu la Regla de sant Benet.
La humilitat és l’únic camí per pujar cap al cel, per reconèixer i veure el nostre salvador, per poder dir com Natanael: «Mestre, vós sou el Fill de Déu».
Ara, dins la litúrgia eucarística baixaran i pujaran els àngels. La nostra ofrena serà portada a l’altar del cel, perquè rebent el cos i la sang de Crist tots siguem omplerts de la gràcia i de les benediccions del cel (cf. Cànon Romà).
Cal posar els ulls de la fe al nostre abast i amb humilitat anar fent camí cap a l’encontre definitiu amb Déu. Mentrestant encara som enviats a viure els dons rebuts i a mostrar-los als altres, especialment la fe, l’esperança i la caritat.
Que els àngels ens acompanyin sempre.
29 de setembre del 2014
21 de setembre del 2014
DIUMENGE XXV DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55,6-9; Sl 144; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16a
Estimats germans i germanes,
La paràbola de l'Evangeli d'avui costa d'entendre i desconcerta. El propietari d'una vinya surt a cercar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d'un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l'actitud de l'amo resulta incomprensible i fora de la Llei.
Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l'Antic Testament per referir-se al poble d'Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi hagi justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens cerca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seva vinya, és a dir, de l'Església i la societat.
Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a cercar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se'ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s'apiada dels qui l'invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui cerquem és Aquell qui surt al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seva. Cercar Déu és respondre a la seva crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».
La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l'anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faci més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els de darrera hora, que s'han afegit a la tasca molt tard, han respost amb confiança i van a la «recerca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L'important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.
La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depèn del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada envers tothom. Déu no és mou per criteris de justícia humana, sinó d'amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai no és tard per a Ell. Aquest és un missatge joiós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d'aprofitar-la.
Sempre estem a temps de convertir-nos, d'escoltar la veu del Senyor que ens cerca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l'amor ho és tot, que és l'únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Sobre això permeteu-me que us llegeixi unes frases curtes que m'han enviat i de les quals desconec l'autor. «Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L'amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L'obligació sense amor et fa malhumorat. L'agudesa sense amor et fa agressiu. L'honor sense amor et fa orgullós. L'amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L'ambició sense amor et fa injust...»
Germans estimats, demanem a Déu en aquesta Eucaristia que ens concedeixi llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l'Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen el seu Pare.
Is 55,6-9; Sl 144; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16a
Estimats germans i germanes,
La paràbola de l'Evangeli d'avui costa d'entendre i desconcerta. El propietari d'una vinya surt a cercar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d'un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l'actitud de l'amo resulta incomprensible i fora de la Llei.
Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l'Antic Testament per referir-se al poble d'Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi hagi justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens cerca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seva vinya, és a dir, de l'Església i la societat.
Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a cercar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se'ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s'apiada dels qui l'invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui cerquem és Aquell qui surt al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seva. Cercar Déu és respondre a la seva crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».
La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l'anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faci més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els de darrera hora, que s'han afegit a la tasca molt tard, han respost amb confiança i van a la «recerca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L'important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.
La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depèn del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada envers tothom. Déu no és mou per criteris de justícia humana, sinó d'amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai no és tard per a Ell. Aquest és un missatge joiós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d'aprofitar-la.
Sempre estem a temps de convertir-nos, d'escoltar la veu del Senyor que ens cerca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l'amor ho és tot, que és l'únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Sobre això permeteu-me que us llegeixi unes frases curtes que m'han enviat i de les quals desconec l'autor. «Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L'amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L'obligació sense amor et fa malhumorat. L'agudesa sense amor et fa agressiu. L'honor sense amor et fa orgullós. L'amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L'ambició sense amor et fa injust...»
Germans estimats, demanem a Déu en aquesta Eucaristia que ens concedeixi llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l'Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen el seu Pare.
14 de setembre del 2014
EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Nm 21,4b-9; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17
En la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, què celebrem? Què commemorem? L'exaltació del dolor, que suposa la creu? Sabem que Jesucrist, «havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu». I que per això Déu l'ha exalçat. És el sofriment, el dolor i la mort el que avui celebrem, en exalçar la Santa Creu? Jo diria que no, fonamentalment perquè el sofriment, el dolor i la mort no entraven en els plans originals de Déu, segons narren els primers capítols del llibre del Gènesi: al jardí del Paradís hi regnava l'harmonia, la concòrdia, la pau profunda perquè tot estava al seu lloc, en aquell lloc que Déu, en crear, havia destinat per cada criatura. La mort i el dolor van entrar després: per causa de la desobediència que va trastocar definitivament aquell ordre primitiu, aquella harmonia pacífica. El dolor entrava amb els dolors de part, el sofriment amb la suor del front i la mort amb l'expulsió del paradís. Avui no podem celebrar aquetes realitats, el sofriment, el dolor i la mort perquè aquestes són conseqüència de la destrucció del pla original de Déu. Per això, per renovar aquell designi original, per portar de nou l'harmonia, l'ordre i la pau al món volgut per Déu, calia que el sofriment, el dolor i la mort perdessin la seva força de soca-rel: «per això Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau», és a dir, Jesucrist, Fill de Déu, es va sotmetre a les lleis del sofriment, del dolor i de la mort, fins al punt de pujar al patíbul de la creu i quedar tant desfigurat que ni tan sols semblava un home. D'aquesta manera des de dins, sotmès al dolor silenciós de la injustícia, esclafat pel sofriment dels innocents, fet no res per la mort, destruïa el verí mortal del mal en el món, transfigurant el sofriment, eliminant el dolor, matant la mort. Per això, amb la creu de Jesucrist, s'ha renovat definitivament la vida, s'ha regenerat plenament la creació, ha tornat per no marxar mai més l'ordre de la pau i la justícia: ha iniciat ja la vida eterna, aquella vida que no és sinó comunió profunda, plena i perdurable amb Déu mateix, amb el Pare, en l'Esperit, pel Fill estimat, Jesucrist. Per això la Creu ha esdevingut el nou arbre de la vida: els vells arbres del Paradís, el de la vida i el del coneixement del bé i del mal, han deixat pas al nou arbre de la creu, que té per fruit la vida eterna. La vida eterna que és una renovada vida nova, una vida que regenera qui la rep, una vida que millora completament la condició de l'home perquè ens fa fills de Déu en el seu Fill. I aquest vida és la que ha vingut a dur-nos Jesucrist: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I això és el que avui celebrem: no l'exaltació del sofriment, del dolor o de la mort, sinó de la vida nova que ens ha dut el nou arbre de la vida que és la creu del Senyor, la creu que ha anorreat la força del sofriment, del dolor i de la mort.
I el germen d'aquesta vida nova, el seu ferment, ha estat confiat a l'Església per portar-lo d'un confí de món a l'altre. Nosaltres, doncs, que hem cregut i que per haver cregut posseïm ja la vida eterna, també som enviats al món, no per condemnar-lo, sinó per ajudar a salvar-lo. I ho farem, si ens fem propers dels qui pateixen encara les conseqüències del sofriment, del dolor i de la mort en les seves pròpies vides, si compartim silenciosament aquest patiment: així se sembrarà la llavor de la vida eterna entre els nostres germans i serà predicat sense massa paraules el nom del nostre Salvador. Que la Creu, l'exaltació de la qual celebrem avui, sigui la nostra única fermesa.
Nm 21,4b-9; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17
En la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, què celebrem? Què commemorem? L'exaltació del dolor, que suposa la creu? Sabem que Jesucrist, «havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu». I que per això Déu l'ha exalçat. És el sofriment, el dolor i la mort el que avui celebrem, en exalçar la Santa Creu? Jo diria que no, fonamentalment perquè el sofriment, el dolor i la mort no entraven en els plans originals de Déu, segons narren els primers capítols del llibre del Gènesi: al jardí del Paradís hi regnava l'harmonia, la concòrdia, la pau profunda perquè tot estava al seu lloc, en aquell lloc que Déu, en crear, havia destinat per cada criatura. La mort i el dolor van entrar després: per causa de la desobediència que va trastocar definitivament aquell ordre primitiu, aquella harmonia pacífica. El dolor entrava amb els dolors de part, el sofriment amb la suor del front i la mort amb l'expulsió del paradís. Avui no podem celebrar aquetes realitats, el sofriment, el dolor i la mort perquè aquestes són conseqüència de la destrucció del pla original de Déu. Per això, per renovar aquell designi original, per portar de nou l'harmonia, l'ordre i la pau al món volgut per Déu, calia que el sofriment, el dolor i la mort perdessin la seva força de soca-rel: «per això Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau», és a dir, Jesucrist, Fill de Déu, es va sotmetre a les lleis del sofriment, del dolor i de la mort, fins al punt de pujar al patíbul de la creu i quedar tant desfigurat que ni tan sols semblava un home. D'aquesta manera des de dins, sotmès al dolor silenciós de la injustícia, esclafat pel sofriment dels innocents, fet no res per la mort, destruïa el verí mortal del mal en el món, transfigurant el sofriment, eliminant el dolor, matant la mort. Per això, amb la creu de Jesucrist, s'ha renovat definitivament la vida, s'ha regenerat plenament la creació, ha tornat per no marxar mai més l'ordre de la pau i la justícia: ha iniciat ja la vida eterna, aquella vida que no és sinó comunió profunda, plena i perdurable amb Déu mateix, amb el Pare, en l'Esperit, pel Fill estimat, Jesucrist. Per això la Creu ha esdevingut el nou arbre de la vida: els vells arbres del Paradís, el de la vida i el del coneixement del bé i del mal, han deixat pas al nou arbre de la creu, que té per fruit la vida eterna. La vida eterna que és una renovada vida nova, una vida que regenera qui la rep, una vida que millora completament la condició de l'home perquè ens fa fills de Déu en el seu Fill. I aquest vida és la que ha vingut a dur-nos Jesucrist: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I això és el que avui celebrem: no l'exaltació del sofriment, del dolor o de la mort, sinó de la vida nova que ens ha dut el nou arbre de la vida que és la creu del Senyor, la creu que ha anorreat la força del sofriment, del dolor i de la mort.
I el germen d'aquesta vida nova, el seu ferment, ha estat confiat a l'Església per portar-lo d'un confí de món a l'altre. Nosaltres, doncs, que hem cregut i que per haver cregut posseïm ja la vida eterna, també som enviats al món, no per condemnar-lo, sinó per ajudar a salvar-lo. I ho farem, si ens fem propers dels qui pateixen encara les conseqüències del sofriment, del dolor i de la mort en les seves pròpies vides, si compartim silenciosament aquest patiment: així se sembrarà la llavor de la vida eterna entre els nostres germans i serà predicat sense massa paraules el nom del nostre Salvador. Que la Creu, l'exaltació de la qual celebrem avui, sigui la nostra única fermesa.
13 de setembre del 2014
MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT DEL P. BENET FARRÉ I LLORETA
PREGÀRIA FÚNEBRE
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Oh Déu, Pare bo i amic dels homes ...!
Et demanem que acullis el teu fill Benet, que després de la manifestació de les seves diades, ha arribat a casa teva, al temps de resar completes...
Saps?... Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...!
La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica «anar amb alegria a la casa del Senyor», a la teva Casa, a cantar les teves lloances, aquelles lloances que canten perpètuament a les estances celestials, en la teva Casa, oh bon Déu; i que ens va introduir aquí el teu Fill, el nostre germà i Salvador Jesucrist. Ell, el teu fill Benet, va iniciar aquestes lloances a Poblet, envoltat de ruïnes, i d'un abandó de 100 anys i ho va fer dient aquestes paraules: «A les vostres mans Senyor faig lliurament de mi. Treballeu una i altra vegada aquesta argila com el vas en mans del terrissaire. Doneu-li forma vós mateix; després, feu trossos d'ell, si us plau, i no tindrà res a dir. Ja n'hi ha prou amb que serveixi per als vostres fins...»
I de la confiança i l'abandó a les teves mans, del teu fill Benet, acompanyat de la mateixa il·lusió d'un petit grup de monjos, han tornat la bellesa a aquesta casa de Poblet i l'esperança a una comunitat nova.
La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica menjar cada dia el Pa baixat del cel, guardar al cor el Pa de la Paraula, no anteposar res a la recerca d'Aquell que tu oh Déu ens vas enviar perquè comencem a tenir vida eterna.
I ha estat en declinar el dia, quan va morint la claredat, la llum, i arriba la nit, que se n'ha anat a brillar en una altra regió, en un altre espai, Casa teva, per perllongar, allí, en la teva presència, una lloança eterna.
I de la manifestació dels seus dies, tu que escrutes el cor dels homes, i que tens una mirada més profunda que la nostra pobra mirada humana, saps que en el silenci li has regalat la teva Presència, que en el silenci li has regalat la teva Pau, i nosaltres amb la nostra pobra mirada hem aconseguit descobrir en ell una generositat en la vida monàstica, manifestada en una disponibilitat permanent i total, que es resolia en un servei concret i generós als seus germans de comunitat.
I si ens haguéssim de queixar d'alguna cosa davant teu, jo et diria que a mi em dol que ens hagis arrabassat de la comunitat una porció molt preciosa d'humor. Un punt preciós de sa i senzill humor que en moltes ocasions necessitem en els nostres complicats cors. Tu, oh Déu i Pare bo, que escrutes els cors dels teus fills saps dels moments feliços que ha fet viure a la comunitat, que els seus anys no han sigut mai un obstacle per fer explotar la riallada en els monjos, en una recreació.
Tot això ho contemplo, Pare, com una prova certa que el teu Amor estava arrelat en el seu cor, i per això el teu fill Benet era una referència permanent d'autèntica vida monàstica per a la resta de la comunitat, com una referència molt important i necessària per nosaltres, que ens hem anat incorporant a la comunitat de Poblet en els anys successius. Res no l'apartava de l'amor del Crist. Tenia ben guardada la saviesa de la Regla en el seu cor.
Tu oh Déu, i Pare bo amb els teus fills, ets un Déu discret i saps que el teu fill Benet vivia tot això amb discreció, desitjant més aviat viure en l'amor de les coses vulgars i senzilles.
Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...! Que escoltes les pregàries dels teus fills. Beneeix-nos! La teva benedicció sempre crea quelcom de nou. Dóna'ns el regal d'una nova vocació que ompli el buit que ha deixat el teu fill Benet que se n'ha anat a resar completes a Casa teva.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Oh Déu, Pare bo i amic dels homes ...!
Et demanem que acullis el teu fill Benet, que després de la manifestació de les seves diades, ha arribat a casa teva, al temps de resar completes...
Saps?... Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...!
La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica «anar amb alegria a la casa del Senyor», a la teva Casa, a cantar les teves lloances, aquelles lloances que canten perpètuament a les estances celestials, en la teva Casa, oh bon Déu; i que ens va introduir aquí el teu Fill, el nostre germà i Salvador Jesucrist. Ell, el teu fill Benet, va iniciar aquestes lloances a Poblet, envoltat de ruïnes, i d'un abandó de 100 anys i ho va fer dient aquestes paraules: «A les vostres mans Senyor faig lliurament de mi. Treballeu una i altra vegada aquesta argila com el vas en mans del terrissaire. Doneu-li forma vós mateix; després, feu trossos d'ell, si us plau, i no tindrà res a dir. Ja n'hi ha prou amb que serveixi per als vostres fins...»
I de la confiança i l'abandó a les teves mans, del teu fill Benet, acompanyat de la mateixa il·lusió d'un petit grup de monjos, han tornat la bellesa a aquesta casa de Poblet i l'esperança a una comunitat nova.
La seva diada ha estat durant 72 anys de vida monàstica menjar cada dia el Pa baixat del cel, guardar al cor el Pa de la Paraula, no anteposar res a la recerca d'Aquell que tu oh Déu ens vas enviar perquè comencem a tenir vida eterna.
I ha estat en declinar el dia, quan va morint la claredat, la llum, i arriba la nit, que se n'ha anat a brillar en una altra regió, en un altre espai, Casa teva, per perllongar, allí, en la teva presència, una lloança eterna.
I de la manifestació dels seus dies, tu que escrutes el cor dels homes, i que tens una mirada més profunda que la nostra pobra mirada humana, saps que en el silenci li has regalat la teva Presència, que en el silenci li has regalat la teva Pau, i nosaltres amb la nostra pobra mirada hem aconseguit descobrir en ell una generositat en la vida monàstica, manifestada en una disponibilitat permanent i total, que es resolia en un servei concret i generós als seus germans de comunitat.
I si ens haguéssim de queixar d'alguna cosa davant teu, jo et diria que a mi em dol que ens hagis arrabassat de la comunitat una porció molt preciosa d'humor. Un punt preciós de sa i senzill humor que en moltes ocasions necessitem en els nostres complicats cors. Tu, oh Déu i Pare bo, que escrutes els cors dels teus fills saps dels moments feliços que ha fet viure a la comunitat, que els seus anys no han sigut mai un obstacle per fer explotar la riallada en els monjos, en una recreació.
Tot això ho contemplo, Pare, com una prova certa que el teu Amor estava arrelat en el seu cor, i per això el teu fill Benet era una referència permanent d'autèntica vida monàstica per a la resta de la comunitat, com una referència molt important i necessària per nosaltres, que ens hem anat incorporant a la comunitat de Poblet en els anys successius. Res no l'apartava de l'amor del Crist. Tenia ben guardada la saviesa de la Regla en el seu cor.
Tu oh Déu, i Pare bo amb els teus fills, ets un Déu discret i saps que el teu fill Benet vivia tot això amb discreció, desitjant més aviat viure en l'amor de les coses vulgars i senzilles.
Oh Déu, Pare bo i amic dels homes...! Que escoltes les pregàries dels teus fills. Beneeix-nos! La teva benedicció sempre crea quelcom de nou. Dóna'ns el regal d'una nova vocació que ompli el buit que ha deixat el teu fill Benet que se n'ha anat a resar completes a Casa teva.
8 de setembre del 2014
EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Mi 5,1-4a; Sl 12; Rm, 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23
Germanes, germans,
Nou mesos després de la celebració de la Concepció Immaculada de la Verge Maria, festegem el seu naixement gloriós. La litúrgia només celebra tres naixements, el de Jesús, el de la Verge Maria i el de sant Joan Baptista. El primer i el tercer estan documentats en els evangelis, en canvi el de la Mare de Déu, tot i que els evangelistes no se'n fan ressò, l'església oriental la celebra des d'antic. Només fins al segle VII no es començà a celebrar a Roma i des de la capital catòlica s'expandí a tot el món cristià.
En veritat, és just i lloable que l'Església veneri amb devoció filial el naixement de la Mare del Salvador, que va merèixer tenir una concepció immaculada en vistes a la seva maternitat divina. Ella, la plena de gràcia i la tota pura, apareix en la llarga i clarament intencionada genealogia de Jesús, segons sant Mateu, com l'hereva i escollida enmig d'una ascendència on no tots els esglaons de la cadena són del tot edificants. Maria, descendent d'Abraham, sobretot per la fe, de la tribu de Judà i de la noble família de David, filla predilecta de la reialesa d'Israel. Però abans que tot ella fou la Mare del Déu fet home en les seves entranyes virginals. Jesús ve al món a través d'aquesta Verge de Natzaret al final d'un llinatge paradoxal del qual, malgrat tot, Déu se'n serví per portar a terme el seu pla de salvació per mediació del seu Fill Únic. I és que Déu sap escriure recte amb ratlles tortes. Tot i que en Jesús s'estronca aquesta línia biològica, a partir d'ell neix una innombrable descendència fruit de la fe i de l'adhesió personal al missatge i a la persona de Jesús.
Però quan mirem aquesta poncella de Natzaret en la seva realitat quotidiana, ben segur que quedaríem astorats de la ignorància que manifestaria sobre els títols amb què va ser engalanada posteriorment. Concepció immaculada, Mare de Déu, sempre verge, esperança d'Israel, filla de Sió i tants altres els tindria personalment per desconeguts. I és que Maria va viure sempre sota la mirada de Déu amb una transparència i humilitat totalment singulars. Ella vivia el dia a dia sense la més mínima pretensió ni aspiració. Per a ella tot fou gràcia, tot gratuïtat i rendició a la voluntat divina, com manifestaria a l'arcàngel Gabriel al final de la seva anunciació: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules», lluny de qualsevol retòrica o exaltació personal. Sense cap sobtada eufòria que la portés a contar-ho a les veïnes. Amb la més admirable discreció, com si res no passés en la seva vida, rendida tota ella a la voluntat de Déu. El per què de tot està en mans de Déu i el com ja s'anirà manifestant en el desplegament dels esdeveniments que marcaran la seva existència. Ella no es qüestiona res de res, s'ha posat a les mans de l'Amo i Senyor de la seva vida i viu confiada sota la seva providència.
Amb el naixement de la Verge s'obre una etapa trasbalsadora i decisiva en la història de la humanitat: la primera criatura perfecta, la nova Eva, despunta com l'aurora d'un llarg dia que promet ser intensament lluminós. Maria ve a ser com una llavor fecunda que amaga en el seu interior l'esplendor d'un arbre frondós que donarà lloc a l'Església per la seva unió íntima amb el seu Fill. Ella no es solament la Mare de Déu, ella és també la Mare de l'Església i la deixebla predilecta del seu Fill. Però tots aquests títols i privilegis no li van estalviar un camí de fe entre dubtes i dolors, entre silencis i esperances. No ens penséssim pas que per ser la Mare de Déu la seva vida va ser un camí de seda. Recordem sinó la infància de Jesús, el seu naixement en un estable, la fugida a Egipte, el retorn incert a Natzaret, la pèrdua de Jesús a Jerusalem en el temple, tots els interrogants al llarg dels anys d'incògnit a Natzaret, l'acomiadament de Jesús a l'hora de la seva vida pública, tot el que sentia dir d'ell en la seva missió, com els seus miracles i la gernació que el seguia. El seu Jesús se li havia escapat de les mans. Finalment l'oposició que li planten els prohoms de Jerusalem fins a condemnar-lo a mort. La pujada al calvari, la crucifixió i mort i l'enterrament en un sepulcre. Cert que la resurrecció dissiparia tots els seus dubtes i angoixes i l'ompliria d'una gran joia, però tot el que precedeix el triomf definitiu del seu Fill no ho desitjaríem a cap mare. I ella ho va portar amb enteresa de dona forta perquè sabia que la voluntat de Déu sobre ella no podia fallar. Maria visqué, doncs, un camí teologal de fe confiada en Déu, d'esperança incommovible davant les dificultats i amb un amor delicat i atent a tot i a tothom.
Que bonic, germanes i germans, que aquesta preciosa festa estigui tan arrelada popularment en la tradició del nostre poble amb motiu de les marededéu trobades com Montserrat, Núria, Meritxell, la Serra, el Camí, els Torrents, el Claustre i tantíssimes altres advocacions que tot fent corona al voltant de l'única i excelsa Mare de Déu, l'ornen amb una devoció i afecte filials.
Acabo reprenent el final de l'oració col·lecta d'avui: «Que la Nativitat de la Verge Maria ens porti a tots un augment de pau». Així sigui.
Mi 5,1-4a; Sl 12; Rm, 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23
Germanes, germans,
Nou mesos després de la celebració de la Concepció Immaculada de la Verge Maria, festegem el seu naixement gloriós. La litúrgia només celebra tres naixements, el de Jesús, el de la Verge Maria i el de sant Joan Baptista. El primer i el tercer estan documentats en els evangelis, en canvi el de la Mare de Déu, tot i que els evangelistes no se'n fan ressò, l'església oriental la celebra des d'antic. Només fins al segle VII no es començà a celebrar a Roma i des de la capital catòlica s'expandí a tot el món cristià.
En veritat, és just i lloable que l'Església veneri amb devoció filial el naixement de la Mare del Salvador, que va merèixer tenir una concepció immaculada en vistes a la seva maternitat divina. Ella, la plena de gràcia i la tota pura, apareix en la llarga i clarament intencionada genealogia de Jesús, segons sant Mateu, com l'hereva i escollida enmig d'una ascendència on no tots els esglaons de la cadena són del tot edificants. Maria, descendent d'Abraham, sobretot per la fe, de la tribu de Judà i de la noble família de David, filla predilecta de la reialesa d'Israel. Però abans que tot ella fou la Mare del Déu fet home en les seves entranyes virginals. Jesús ve al món a través d'aquesta Verge de Natzaret al final d'un llinatge paradoxal del qual, malgrat tot, Déu se'n serví per portar a terme el seu pla de salvació per mediació del seu Fill Únic. I és que Déu sap escriure recte amb ratlles tortes. Tot i que en Jesús s'estronca aquesta línia biològica, a partir d'ell neix una innombrable descendència fruit de la fe i de l'adhesió personal al missatge i a la persona de Jesús.
Però quan mirem aquesta poncella de Natzaret en la seva realitat quotidiana, ben segur que quedaríem astorats de la ignorància que manifestaria sobre els títols amb què va ser engalanada posteriorment. Concepció immaculada, Mare de Déu, sempre verge, esperança d'Israel, filla de Sió i tants altres els tindria personalment per desconeguts. I és que Maria va viure sempre sota la mirada de Déu amb una transparència i humilitat totalment singulars. Ella vivia el dia a dia sense la més mínima pretensió ni aspiració. Per a ella tot fou gràcia, tot gratuïtat i rendició a la voluntat divina, com manifestaria a l'arcàngel Gabriel al final de la seva anunciació: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules», lluny de qualsevol retòrica o exaltació personal. Sense cap sobtada eufòria que la portés a contar-ho a les veïnes. Amb la més admirable discreció, com si res no passés en la seva vida, rendida tota ella a la voluntat de Déu. El per què de tot està en mans de Déu i el com ja s'anirà manifestant en el desplegament dels esdeveniments que marcaran la seva existència. Ella no es qüestiona res de res, s'ha posat a les mans de l'Amo i Senyor de la seva vida i viu confiada sota la seva providència.
Amb el naixement de la Verge s'obre una etapa trasbalsadora i decisiva en la història de la humanitat: la primera criatura perfecta, la nova Eva, despunta com l'aurora d'un llarg dia que promet ser intensament lluminós. Maria ve a ser com una llavor fecunda que amaga en el seu interior l'esplendor d'un arbre frondós que donarà lloc a l'Església per la seva unió íntima amb el seu Fill. Ella no es solament la Mare de Déu, ella és també la Mare de l'Església i la deixebla predilecta del seu Fill. Però tots aquests títols i privilegis no li van estalviar un camí de fe entre dubtes i dolors, entre silencis i esperances. No ens penséssim pas que per ser la Mare de Déu la seva vida va ser un camí de seda. Recordem sinó la infància de Jesús, el seu naixement en un estable, la fugida a Egipte, el retorn incert a Natzaret, la pèrdua de Jesús a Jerusalem en el temple, tots els interrogants al llarg dels anys d'incògnit a Natzaret, l'acomiadament de Jesús a l'hora de la seva vida pública, tot el que sentia dir d'ell en la seva missió, com els seus miracles i la gernació que el seguia. El seu Jesús se li havia escapat de les mans. Finalment l'oposició que li planten els prohoms de Jerusalem fins a condemnar-lo a mort. La pujada al calvari, la crucifixió i mort i l'enterrament en un sepulcre. Cert que la resurrecció dissiparia tots els seus dubtes i angoixes i l'ompliria d'una gran joia, però tot el que precedeix el triomf definitiu del seu Fill no ho desitjaríem a cap mare. I ella ho va portar amb enteresa de dona forta perquè sabia que la voluntat de Déu sobre ella no podia fallar. Maria visqué, doncs, un camí teologal de fe confiada en Déu, d'esperança incommovible davant les dificultats i amb un amor delicat i atent a tot i a tothom.
Que bonic, germanes i germans, que aquesta preciosa festa estigui tan arrelada popularment en la tradició del nostre poble amb motiu de les marededéu trobades com Montserrat, Núria, Meritxell, la Serra, el Camí, els Torrents, el Claustre i tantíssimes altres advocacions que tot fent corona al voltant de l'única i excelsa Mare de Déu, l'ornen amb una devoció i afecte filials.
Acabo reprenent el final de l'oració col·lecta d'avui: «Que la Nativitat de la Verge Maria ens porti a tots un augment de pau». Així sigui.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
