Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Dt 8,7-18; Sl 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd (R.: 12b); 2C 5,17-21; Mt 7,7-11
Encara avui, en un temps i en un país tan secularitzat com el nostre —diuen—, si busquem al diccionari la paraula témpores llegirem la definició següent: «Temps de dejuni, prescrit per l’Església catòlica, al començament de cadascuna de les quatre estacions de l’any» (DIEC2). La reforma litúrgica fruit del Vaticà II va suprimir totalment la celebració de les témpores —n’hi havia quatre, a la tardor (3a setmana de setembre), a l’hivern (3a setmana d’Advent), a la primavera (1a setmana de Quaresma), i a l’estiu (1a setmana després de Pentecosta), i se celebraven durant tres dies (el dimecres, el divendres i el dissabte). Les témpores ajudaven a connectar el cicle de l’Any Litúrgic amb el cicle natural, còsmic, de les estacions, amb la mort i el ressorgir de la natura, a viure el pas del temps com el lloc de la revelació de la bondat de Déu, Senyor de la Creació.
L’evangeli que hem escoltat posa l’accent en el nucli de la celebració d’avui, en la bondat de Déu, aquest Déu que sap donar coses bones, perquè és bo. Una paraula, bo, bondat, que ens remet directament a la primera pàgina de la Bíblia on contemplem tot el que Déu ha creat «bo de debò». Potser hi pensem poc en la bondat de Déu i en la bondat de la Creació, de tan centrats que vivim en les nostres misèries i soledats, en els nostres neguits mesquins, a l’ombra maligna de tants egoismes. I, malgrat tot, la primera lectura ha ressonat a les nostres orelles com un cant a la bondat de Déu i a la bondat de la Creació: aquest país que ens dóna el Senyor «fèrtil, un país de rierols, de fonts i d’aigües profundes, que afloren a les valls i a les muntanyes, un país de blat i d’ordi, de vinyes, figueres i magraners, d’oli i de mel, un país on el pa és abundant, on no manca res...» (Dt 8,7-9) és el país de la bondat de Déu on ens és donat de situar correctament i amb agraïment totes les coses, «perquè Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist» (2 C 5,18). És al desert, però, on aprenem a confegir el cant, el nostre cant a la bondat de Déu, el desert, gresol de la veritat de totes les coses, i sobretot dels nostres desigs i de les nostres opcions. Per això, amb el dejuni ens preparem per a l’acció de gràcies i acollim de mica en mica aquella llibertat de fills amb la qual, despullats de tot, ens presentarem davant el Senyor per oferir el sacrifici perfecte de la nostra acció de gràcies.
Donem glòria al bon Déu, el pare d’Israel i el nostre pare, que ens fa créixer i ens conforta, i confirma amb la seva presència en el pa i el vi damunt l’altar la sobirania de la seva bondat i de la seva tendresa, i demanem-li confiats que ens socorri en les nostres necessitats, en nom de Crist, el seu Fill, amb el gemec de l’Esperit Sant que clama dins nostre: amén.
5 d’octubre del 2016
2 d’octubre del 2016
DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Doneu-nos més fe».
Calamitats, devastacions, violències, penes, baralles i discòrdies... n’hi ha per tot arreu. I ens podem sentir insegurs si el nostre esperit d’orgull es pensa que ho pot solucionar tot.
Tal vegada ens falta revifar la flama del do de Déu. «Perquè l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny».
Jesús assenyala als apòstols la potència, la força de la fe. No hi ha cap dubte que la fe és un do de Déu gratuït. A nosaltres només ens cal acceptar-lo i viure’l.
Sí, cal viure la fe. De vegades tenim la fe molt diluïda, barrejada amb creences que no tenen res a veure en el seguiment de Jesús i del seu evangeli. I en lloc de córrer pel camí de l’evangeli, on s’eixampla el cor amb l’amor, entropessa dins el laberint d’una vida superficial, supèrflua i avorrida.
Si sabem en qui creiem, ens cal ser responsables. Com a cristians seguidors del Crist, no hem de fer altra cosa que complir el nostre deure.
I, quin és el nostre deure? Descobreix-lo tu mateix amb l’evangeli, amb la lectio, amb la meditació de la Paraula de Déu.
Viure la fe com a cristià implica posar-la en pràctica. I, es posa en pràctica en el servei, en les obres, en l’acció del cor obert a les necessitats dels altres, en la misericòrdia desenvolupada en la humilitat de la vida senzilla de creient. No ens podem enorgullir de ser cristians i monjos, si primer no ens dediquem a viure la fe amb humilitat i servei al proïsme. Perquè és en el necessitat en qui més se serveix Déu.
I perquè som servents sense cap mèrit, ja que és el nostre deure com a cristians, per continuar amb esperança i amor el camí de l’evangeli hem de demanar encara al Senyor: «Doneu-nos més fe».
«Doneu-nos més fe».
Calamitats, devastacions, violències, penes, baralles i discòrdies... n’hi ha per tot arreu. I ens podem sentir insegurs si el nostre esperit d’orgull es pensa que ho pot solucionar tot.
Tal vegada ens falta revifar la flama del do de Déu. «Perquè l’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny».
Jesús assenyala als apòstols la potència, la força de la fe. No hi ha cap dubte que la fe és un do de Déu gratuït. A nosaltres només ens cal acceptar-lo i viure’l.
Sí, cal viure la fe. De vegades tenim la fe molt diluïda, barrejada amb creences que no tenen res a veure en el seguiment de Jesús i del seu evangeli. I en lloc de córrer pel camí de l’evangeli, on s’eixampla el cor amb l’amor, entropessa dins el laberint d’una vida superficial, supèrflua i avorrida.
Si sabem en qui creiem, ens cal ser responsables. Com a cristians seguidors del Crist, no hem de fer altra cosa que complir el nostre deure.
I, quin és el nostre deure? Descobreix-lo tu mateix amb l’evangeli, amb la lectio, amb la meditació de la Paraula de Déu.
Viure la fe com a cristià implica posar-la en pràctica. I, es posa en pràctica en el servei, en les obres, en l’acció del cor obert a les necessitats dels altres, en la misericòrdia desenvolupada en la humilitat de la vida senzilla de creient. No ens podem enorgullir de ser cristians i monjos, si primer no ens dediquem a viure la fe amb humilitat i servei al proïsme. Perquè és en el necessitat en qui més se serveix Déu.
I perquè som servents sense cap mèrit, ja que és el nostre deure com a cristians, per continuar amb esperança i amor el camí de l’evangeli hem de demanar encara al Senyor: «Doneu-nos més fe».
29 de setembre del 2016
SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Ara és l’hora» de collir les figues que queden, però no és temps de quedar-se a l’ombra de la figuera. Ara ens cal posar-nos en moviment cap a l’encontre amb el Crist.
Perquè avui els àngels ens porten a la contemplació de les coses del cel.
«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu», per això, ens hem de preocupar de cultivar la nostra ànima. Sí, cultivar l’ànima amb tots els sentits al nostre abast per donar glòria a Déu, que això és la nostra tasca, el viure com a monjos.
Així podrem reconèixer el Fill de Déu en «l’hora del seu poder i del seu regne», l’hora que Crist governa, perquè per la seva sang tot el mal ha estat vençut. Per això, ara celebrem l’Eucaristia.
I si Déu, per la seva misericòrdia ens ha estimat tant, fins a la mort del seu Fill únic, ara és l’hora de part nostra, de dedicar-nos a ser instruments de la seva misericòrdia i estimar. Al capdavall això és la voluntat de Déu.
Ja sabem i tenim notícies i veiem que de moment «el gran Drac, la Serp Antiga, l’anomenat Diable i Satanàs, que desencamina tot el món», encara ronda per la terra.
Però hem de sortir de l’ombra de la figuera perquè els seus pàmpols ens impedeixen mirar més enllà. Cal veure més enllà i viure sense enganys diabòlics. Cal apostar per viure una vida de misericòrdia.
Així, donarem culte a Déu, vivint la vida senzilla de monjo, de cristià. I si donem goig a Déu per la nostra vida, segur que veurem els àngels de Déu, pujant i baixant. I més encara, podrem enfilar-nos amb el àngels cap al cel.
Sí, ara és bona hora perquè els àngels ens acompanyin cap a la veritat absoluta de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.
«Ara és l’hora» de collir les figues que queden, però no és temps de quedar-se a l’ombra de la figuera. Ara ens cal posar-nos en moviment cap a l’encontre amb el Crist.
Perquè avui els àngels ens porten a la contemplació de les coses del cel.
«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu», per això, ens hem de preocupar de cultivar la nostra ànima. Sí, cultivar l’ànima amb tots els sentits al nostre abast per donar glòria a Déu, que això és la nostra tasca, el viure com a monjos.
Així podrem reconèixer el Fill de Déu en «l’hora del seu poder i del seu regne», l’hora que Crist governa, perquè per la seva sang tot el mal ha estat vençut. Per això, ara celebrem l’Eucaristia.
I si Déu, per la seva misericòrdia ens ha estimat tant, fins a la mort del seu Fill únic, ara és l’hora de part nostra, de dedicar-nos a ser instruments de la seva misericòrdia i estimar. Al capdavall això és la voluntat de Déu.
Ja sabem i tenim notícies i veiem que de moment «el gran Drac, la Serp Antiga, l’anomenat Diable i Satanàs, que desencamina tot el món», encara ronda per la terra.
Però hem de sortir de l’ombra de la figuera perquè els seus pàmpols ens impedeixen mirar més enllà. Cal veure més enllà i viure sense enganys diabòlics. Cal apostar per viure una vida de misericòrdia.
Així, donarem culte a Déu, vivint la vida senzilla de monjo, de cristià. I si donem goig a Déu per la nostra vida, segur que veurem els àngels de Déu, pujant i baixant. I més encara, podrem enfilar-nos amb el àngels cap al cel.
Sí, ara és bona hora perquè els àngels ens acompanyin cap a la veritat absoluta de Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant.
21 de setembre del 2016
SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13
Els denaris de plata, ben brunyits de tant passar de mà en mà, brillants, amb la imatge del Cèsar i la inscripció. Després venien les didracmes i els sextercis, els quadrants, i les més petites, els asos i els leptons. Les coneixia bé, totes les monedes, i a ulls clucs us hauria dit el valor i el nom de totes les que passaven per les seves mans. Aquell matí, Leví, el publicà, havia sortit de casa, com sempre, per anar cap al seu teloni, al lloc fronterer, on col·lectava els impostos per a l’invasor. Era l’hora màgica en què tot just comença a trencar el dia, el fred és viu i se senten, netes, totes les olors. L’havia despertat el soroll de les moles, com sempre, i també, com sempre, una mica més avall de casa seva, Rut, la prostituta, acomiadava l’últim client, un soldat romà ressagat, a la porta del seu catau. Un dia com qualsevol altre... un dia, però, que, al capdavall, no seria com qualsevol altre.
Molts anys després, assegut a la seva cambra del carrer Recte, prop de l’àgora, a Antioquia de Síria, encara el recordava aquell dia. Recordava el contacte de la mà de Jesús, el rabí, damunt les seves espatlles, la profunditat del seus ulls i el to de la seva veu, entre dolç i peremptori alhora, i aquella sola paraula que ho capgirà tot: «Segueix-me!» (Mt 9,9). Ho recordava mentre escrivia la paràbola dels treballadors de la vinya. La seva comunitat li havia demanat de confegir un relat ordenat sobre Jesús, qui era, el que va dir i el que va fer, per tal de poder-s’hi emmirallar, ara que anaven morint els qui l’havien conegut o n’havien sentit parlar de primera mà. La paràbola del denari! El mateix jornal per a tots! A cada u un denari! Vet ací l’àlgebra divina (Mt 20,1-16). L’important és la crida i la resposta, no les hores treballades. ¿I la feta del peix, quan preguntaven a Pere si Jesús no pagava el tribut del temple? De la boca del peix en va sortir un estàter, i Jesús va dir a Simó: «dóna’ls la moneda, per tu i per mi» (Mt 17,24-27). Per tu i per mi. Tot en una mateixa moneda. Encara, l’àlgebra divina. En Jesús, que és la moneda divina del rescat de la humanitat, s’han unit per sempre en un de sol dos destins, el de Déu i el de l’home, dues històries, la humana i la divina, en un mateix negoci.
«No us emporteu a la bossa cap moneda» —va dir Jesús—; «ni d’or, ni de plata, ni de coure», recordava Mateu, tot trempant una ploma al seu escriptori; «perquè, on tens el tresor, hi tindràs el cor», escriví (Mt 10,9; 6,21). El tresor enterrat en un camp. Tota una vida per cercar-lo. I, si no el trobes, deixa’t, si més no, trobar per Jesús, ara, avui, un dia qualsevol. Deixa que sigui ell qui porti els teus comptes. Una mateixa moneda, un estàter, per tu i per mi, al teloni dels publicans i dels pecadors, que és la taula de l’església, per canviar-la en la moneda del Regne, a la taula de la joia i del perdó a la frontera del cel.
«Ell s’aixecà, i el va seguir» (Mt 9,9). Amén.
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13
Els denaris de plata, ben brunyits de tant passar de mà en mà, brillants, amb la imatge del Cèsar i la inscripció. Després venien les didracmes i els sextercis, els quadrants, i les més petites, els asos i els leptons. Les coneixia bé, totes les monedes, i a ulls clucs us hauria dit el valor i el nom de totes les que passaven per les seves mans. Aquell matí, Leví, el publicà, havia sortit de casa, com sempre, per anar cap al seu teloni, al lloc fronterer, on col·lectava els impostos per a l’invasor. Era l’hora màgica en què tot just comença a trencar el dia, el fred és viu i se senten, netes, totes les olors. L’havia despertat el soroll de les moles, com sempre, i també, com sempre, una mica més avall de casa seva, Rut, la prostituta, acomiadava l’últim client, un soldat romà ressagat, a la porta del seu catau. Un dia com qualsevol altre... un dia, però, que, al capdavall, no seria com qualsevol altre.
Molts anys després, assegut a la seva cambra del carrer Recte, prop de l’àgora, a Antioquia de Síria, encara el recordava aquell dia. Recordava el contacte de la mà de Jesús, el rabí, damunt les seves espatlles, la profunditat del seus ulls i el to de la seva veu, entre dolç i peremptori alhora, i aquella sola paraula que ho capgirà tot: «Segueix-me!» (Mt 9,9). Ho recordava mentre escrivia la paràbola dels treballadors de la vinya. La seva comunitat li havia demanat de confegir un relat ordenat sobre Jesús, qui era, el que va dir i el que va fer, per tal de poder-s’hi emmirallar, ara que anaven morint els qui l’havien conegut o n’havien sentit parlar de primera mà. La paràbola del denari! El mateix jornal per a tots! A cada u un denari! Vet ací l’àlgebra divina (Mt 20,1-16). L’important és la crida i la resposta, no les hores treballades. ¿I la feta del peix, quan preguntaven a Pere si Jesús no pagava el tribut del temple? De la boca del peix en va sortir un estàter, i Jesús va dir a Simó: «dóna’ls la moneda, per tu i per mi» (Mt 17,24-27). Per tu i per mi. Tot en una mateixa moneda. Encara, l’àlgebra divina. En Jesús, que és la moneda divina del rescat de la humanitat, s’han unit per sempre en un de sol dos destins, el de Déu i el de l’home, dues històries, la humana i la divina, en un mateix negoci.
«No us emporteu a la bossa cap moneda» —va dir Jesús—; «ni d’or, ni de plata, ni de coure», recordava Mateu, tot trempant una ploma al seu escriptori; «perquè, on tens el tresor, hi tindràs el cor», escriví (Mt 10,9; 6,21). El tresor enterrat en un camp. Tota una vida per cercar-lo. I, si no el trobes, deixa’t, si més no, trobar per Jesús, ara, avui, un dia qualsevol. Deixa que sigui ell qui porti els teus comptes. Una mateixa moneda, un estàter, per tu i per mi, al teloni dels publicans i dels pecadors, que és la taula de l’església, per canviar-la en la moneda del Regne, a la taula de la joia i del perdó a la frontera del cel.
«Ell s’aixecà, i el va seguir» (Mt 9,9). Amén.
18 de setembre del 2016
DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Am 8,4-7; Sl 112; 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13
Estimats germans i germanes,
Aquest diumenge i el següent tenen la característica comuna de presentar-nos a la primera lectura la clara denúncia del profeta Amós contra el mal ús de les riqueses. Les seves paraules dures troben una confirmació exigent a l’Evangeli: «Ningú no pot servir dos amos... No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses».
La paràbola que inclou l’Evangeli d’avui si no escandalitza, almenys sorprèn. El protagonista és un administrador poc escrupulós a qui el seu amo acomiada de la feina. L’home és llest i en veure’s al carrer, sense diners ni ganes de treballar, pensa com pot fer-se amb nous amics que l’ajudin el dia de demà. I amb aquesta intenció, comença a reduir els deutes de tots els qui estaven endeutats amb el seu amo. Aquí trobem allò que ens sorprèn a la paràbola. Quan esperàvem la renyina de l’amo al seu administrador per lladre i la consegüent lliçó moral, tot invitant a l’honradesa, ens trobem que l’amo felicita el trampós. Però no pas per haver robat, sinó perquè va ser tan llest que va saber aprofitar aquesta ocasió per preparar-se un bon futur.
Jesús ens proposa una actitud valenta: fer un ús prudent dels béns i ajudar els menys afortunats en les seves necessitats. El deixeble de Crist ha d’usar ponderadament de les riqueses i fer-se amic dels febles i desemparats. Aquesta és la millor «inversió». És una temptació fàcil fer del diner un ídol. El diner és la gran prova de l’amor, no perquè sigui dolent, sinó perquè desperta la cobdícia i ens condiciona la generositat i fins i tot la justícia.
El relat de sant Lluc ens presenta un tema de plena actualitat, sobre el qual hem de reflexionar. Podem treure conclusions. En primer lloc, s’insisteix en la responsabilitat del seguidor de Crist en l’administració quotidiana del béns confiats: dons i talents, la seva gràcia i el seu amor. Déu ens dóna béns de gran valor, que hem de compartir i posar al servei del altres. Som administradors que hem de vetllar pels interessos del Senyor, que ens ha ensenyat el manament de l’amor. Cal que caminem sempre vers la pràctica d’un amor actiu i concret amb cada ésser humà. Som cridats a treballar pel futur usant evangèlicament totes les possibilitats que tenim perquè cal tenir imaginació en la pràctica de la caritat. En segon lloc, s’indica l’actitud fonamental que el cristià ha de tenir davant la riquesa: honestedat i transparència. No hi ha cap alternativa entre Déu i les riqueses, entre el Déu veritable (que ens condueix a l’amor, a la vida i a la llibertat) i el «déu» diner (causa i principi d’injustícies, discòrdies, guerres, baralles i discussions). ¿A qui volem servir? Servir Déu implica una total adhesió i disponibilitat. Servir les riqueses condueix a l’esclavitud i a l’obsessió, com una droga que crea dependència.
Recordem la coneguda consigna: «Viure en el món sense ser del mon». És a dir, viure ben arrelats i compromesos en el món, però nets de la seva malícia, sense que el mal entri en el nostre cor. Ens agradaria viure en un món més humà, més fraternal, menys violent. Es fa difícil viure en aquest món seguint els principis evangèlics i anant a contracorrent. El nostre món te les seves lleis, les seves exigències i la seva ètica: «El negoci és el negoci», «El fi justifica els mitjans», «Tothom ho fa...». Per això, els cristians podem caure en una doble temptació: o viure al marge del món, sense assumir els nostres compromisos; o ser un més amb totes les implicacions, sense deixar-nos conduir per la llum de l’Evangeli. Crist ens demana, avui, que siguem «fills de la llum», que omplim el món de llum i d’esperança, però amb l’astúcia dels «fills d’aquest mon».
Hem de recordar, abans d’acabar, la recomanació de sant Pau a la segona lectura: cal que preguem! Ja que la voluntat de Déu és la salvació de tots els homes, pertoca a l’Església d’interessar-se per totes les realitats humanes i fer-ne pregària davant Déu. Preguem, doncs, els uns pels altres: Que Déu ens doni capacitat de discerniment i força per ser-li fidels!
Am 8,4-7; Sl 112; 1Tm 2,1-8; Lc 16,1-13
Estimats germans i germanes,
Aquest diumenge i el següent tenen la característica comuna de presentar-nos a la primera lectura la clara denúncia del profeta Amós contra el mal ús de les riqueses. Les seves paraules dures troben una confirmació exigent a l’Evangeli: «Ningú no pot servir dos amos... No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses».
La paràbola que inclou l’Evangeli d’avui si no escandalitza, almenys sorprèn. El protagonista és un administrador poc escrupulós a qui el seu amo acomiada de la feina. L’home és llest i en veure’s al carrer, sense diners ni ganes de treballar, pensa com pot fer-se amb nous amics que l’ajudin el dia de demà. I amb aquesta intenció, comença a reduir els deutes de tots els qui estaven endeutats amb el seu amo. Aquí trobem allò que ens sorprèn a la paràbola. Quan esperàvem la renyina de l’amo al seu administrador per lladre i la consegüent lliçó moral, tot invitant a l’honradesa, ens trobem que l’amo felicita el trampós. Però no pas per haver robat, sinó perquè va ser tan llest que va saber aprofitar aquesta ocasió per preparar-se un bon futur.
Jesús ens proposa una actitud valenta: fer un ús prudent dels béns i ajudar els menys afortunats en les seves necessitats. El deixeble de Crist ha d’usar ponderadament de les riqueses i fer-se amic dels febles i desemparats. Aquesta és la millor «inversió». És una temptació fàcil fer del diner un ídol. El diner és la gran prova de l’amor, no perquè sigui dolent, sinó perquè desperta la cobdícia i ens condiciona la generositat i fins i tot la justícia.
El relat de sant Lluc ens presenta un tema de plena actualitat, sobre el qual hem de reflexionar. Podem treure conclusions. En primer lloc, s’insisteix en la responsabilitat del seguidor de Crist en l’administració quotidiana del béns confiats: dons i talents, la seva gràcia i el seu amor. Déu ens dóna béns de gran valor, que hem de compartir i posar al servei del altres. Som administradors que hem de vetllar pels interessos del Senyor, que ens ha ensenyat el manament de l’amor. Cal que caminem sempre vers la pràctica d’un amor actiu i concret amb cada ésser humà. Som cridats a treballar pel futur usant evangèlicament totes les possibilitats que tenim perquè cal tenir imaginació en la pràctica de la caritat. En segon lloc, s’indica l’actitud fonamental que el cristià ha de tenir davant la riquesa: honestedat i transparència. No hi ha cap alternativa entre Déu i les riqueses, entre el Déu veritable (que ens condueix a l’amor, a la vida i a la llibertat) i el «déu» diner (causa i principi d’injustícies, discòrdies, guerres, baralles i discussions). ¿A qui volem servir? Servir Déu implica una total adhesió i disponibilitat. Servir les riqueses condueix a l’esclavitud i a l’obsessió, com una droga que crea dependència.
Recordem la coneguda consigna: «Viure en el món sense ser del mon». És a dir, viure ben arrelats i compromesos en el món, però nets de la seva malícia, sense que el mal entri en el nostre cor. Ens agradaria viure en un món més humà, més fraternal, menys violent. Es fa difícil viure en aquest món seguint els principis evangèlics i anant a contracorrent. El nostre món te les seves lleis, les seves exigències i la seva ètica: «El negoci és el negoci», «El fi justifica els mitjans», «Tothom ho fa...». Per això, els cristians podem caure en una doble temptació: o viure al marge del món, sense assumir els nostres compromisos; o ser un més amb totes les implicacions, sense deixar-nos conduir per la llum de l’Evangeli. Crist ens demana, avui, que siguem «fills de la llum», que omplim el món de llum i d’esperança, però amb l’astúcia dels «fills d’aquest mon».
Hem de recordar, abans d’acabar, la recomanació de sant Pau a la segona lectura: cal que preguem! Ja que la voluntat de Déu és la salvació de tots els homes, pertoca a l’Església d’interessar-se per totes les realitats humanes i fer-ne pregària davant Déu. Preguem, doncs, els uns pels altres: Que Déu ens doni capacitat de discerniment i força per ser-li fidels!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
