Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Pere, el capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, el qui la posa a plena llum. Dues maneres de no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat. Pere és dels primers cridats per Jesús a seguir-lo. Caminant vora al llac de Galilea, Jesús veié dos germans, eren pescadors i estaven ocupats a tirar les xarxes, Jesús els cridà i ells deixant-ho tot el seguiren. Un d’ells era Pere, l’apòstol de les incerteses, aquell que, en veure a Jesús com un fantasma caminar sobre les aigües, tot acostant-se a la barca dels deixebles, a l’Església, es tirà a l’aigua i s’enfonsà perquè la seva fe encara no era plena i cridà a Jesús «salva’m» i amb ell crida tota la humanitat. El mateix Pere que vol estalviar-li al mestre la passió dient-li «a tu tot això no et passarà» i a qui Jesús apartà com si fos Satanàs. El Pere que fou present al Tabor i a Getsemaní, que es veié deixant-ho tot per Jesús i que a la fi el negà i, en adonar-se del que havia fet, plorà amargament. El Pere que preguntà quantes vegades hem de perdonar i que avui respon a la pregunta que Jesús ens fa a cadascun de nosaltres, la pregunta central de la nostra fe: «Qui dius que soc jo?»
L’Evangeli de Mateu ens mostra el paper central de Pere com el primer dels apòstols, la pedra fundacional de l’Església de Crist, el posseïdor de les claus del Regne del cel i aquell qui lligant i deslligant a la terra lliga i deslliga al cel. Feia prop de dos anys que seguia Jesús, que ho havia deixat tot per Ell quan la seva resposta ressonà com un tro des del més profund de la seva ànima per confessar que Jesús és el Messies, el Fill de Déu viu. La resposta de Jesús el desconcertà, Pere, l’humil pescador, havia d’esdevenir la pedra sobre la que s’aixecaria l’Església. Pedra feble i bellugadissa entre els aiguamolls de la seva incertesa, que s’enfonsà un cop i un altre en les seves pors i les seves negacions. Sols amb l’experiència de la resurrecció del Fill i la vinguda de l’Esperit, la feble roca s’enfortirà per resistir les onades dels dubtes i esdevenir clau de volta de l’Església on Crist es fa present per mitjà de l’Esperit.
Pau, en canvi, és la fermesa feta home, tot i ser el darrer dels apòstols, aquell qui, de ferm perseguidor, esdevingué perseguit per mantenint-se ferm seguidor de Crist, aquell qui portà l’Evangeli arreu. El qui arribà a Jesús passant per l’Església d’una manera peculiar. Perquè va trobar l’Església abans de trobar Jesús però aquest encontre li va provocar un rebuig violent i un afany perseguidor. L’adhesió de Pau a l’Església es va realitzar per la intervenció directa de Crist, qui, en revelar-se-li en el camí de Damasc, es va identificar amb la seva Església i li va fer comprendre que perseguir-la era perseguir-lo a ell, a Crist. Llavors, Pau es va convertir, al mateix temps, a Crist i a l’Església, i aquesta va passar a ser el centre del seu pensament, del seu cor i de la seva activitat. Pau ens fa entendre que no sols existeix una pertinença de l’Església a Crist, sinó una identificació d’aquesta amb Crist mateix. La grandesa i la noblesa de l’Església, és a dir, de tots els qui en formem part, deriva del fet que som membres de Crist, com una extensió de la seva presència personal al món. Aquí arrela el nostre deure a viure realment de conformitat amb Crist. Com Pau que té ben clar el valor fonamental i fundant de Crist i de la Paraula que l’anunciava. Pau sabia que no sols no s’arriba a ser cristià per coerció, sinó que en la configuració interna de la nova comunitat el component institucional estava inevitablement vinculat a la Paraula viva, a l’anunci del Crist viu. La paraula encarnada que té per centre la creu i la resurrecció de Crist, misteri en el qual les Escriptures han trobat ple acompliment. El misteri pasqual, que va provocar el viratge de la seva vida en el camí de Damasc, està al centre de la predicació de l’Apòstol per excel·lència; misteri, anunciat en la paraula que hem de fer realitat en la caritat cristiana.
Pau presenta a l’Església com l’esposa de Crist utilitzant una antiga metàfora profètica, que considerava el poble d’Israel com l’esposa del Déu de l’aliança; així posa de relleu la gran intimitat de les relacions entre Crist i la seva Església, que és objecte del més tendre amor per part del seu Senyor; perquè l’amor ha de ser recíproc, i també nosaltres, com a membres de l’Església, hem de demostrar-li una fidelitat apassionada.
Pere compartí camí i vida amb Jesús. Pau tampoc no coneix Jesús com un personatge del passat, certament coneix la gran tradició sobre la seva vida, les seves paraules, la seva mort i resurrecció; però ho viu com a realitat d’un Jesús viu. Per a Pau, les paraules i les accions de Crist no pertanyen al temps històric, al passat. Per l’apòstol, com per a nosaltres, Jesús viu i parla ara i aquí, en la seva Església i viu per a la seva Església. Aquesta és la veritable forma de conèixer Jesús i d’acollir-lo. També nosaltres hem d’aprendre a conèixer Jesús, no segons la carn, com una persona del passat, sinó com el nostre Senyor i germà, que està avui amb nosaltres i ens mostra com viure i com morir.
De Pere i Pau rebé l’Església el primer missatge salvador. Pere coneix i segueix Jesús viu, amb Ell camina vers Jerusalem, vers la Pasqua definitiva i única; Pau, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, també el coneix quan se li apareix, a ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereix que l’anomenin com a tal, ja que va perseguir l’Església de Déu. Pere i Pau, pilars de l’Església de Crist, els qui arribats al moment de desfer les amarres i de deixar el port, després de lluitar en el noble combat de la fe i acabada la cursa, es mantingueren fidels i el Senyor els guardà pel seu Regne, els alliberà veritablement perquè oferiren la seva vida per Jesucrist. Pere i Pau, fonaments de la nostra Església, capdavanters en la confessió de la fe que posaren a plena llum.
29 de juny del 2017
25 de juny del 2017
DIUMENGE XII DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 20,10-13; Sl 68; Rm 5,12-15; Mt 10,26-33
Estimats germans i germanes,
Quin gran tema de meditació el d’avui: la por! Actualment tenim molta por al terrorisme, a les injustícies i al canvi climàtic. Jesús ens demana que no ens deixem vèncer per la por. «No tingueu por!»: ho hem escoltat tres vegades. La por és un torbament intens davant d’un perill real o imaginari. Veiem molt clarament la por en els animals: L’instint de conservació els fa actuar de forma sorprenent. És un instint natural que també tenim les persones com a defensa espontània. Segons un monjo benedictí, en els éssers humans la raó regula l’instint de la por, el qual influeix en la voluntat i determina les reaccions. La por és dolenta quan apaga l’amor i la confiança. Si un es deixa guiar només per la por no viu una vida de llibertat, veu més perills dels que hi ha, s’aïlla, resta immadur i perd la confiança en si mateix i en els altres.
«No tingueu por!» Tenim por, els creients? ¿Ens costa de confessar la nostra fe lliurement i sense complexos? El missatge de Jeremies, de part de Déu, va resultar incòmode: per això el van perseguir i volien venjar-se d’ell. Però el profeta es manté fidel, no perd l’esperança, segueix confiant en el Senyor. I nosaltres? Les incomprensions ens poden fer caure en la por i en el desànim. Els nous «profetes» de la societat del consum anuncien paradisos meravellosos, però que només estan a l’abast dels qui tenen joventut o diners. L’Església es presentada com una institució passada de moda i plena de defectes. No tinguem por de les crítiques, si aquestes ens ajuden a millorar i a renovar-nos. És veritat que els homes som especialistes en cometre errors, però Déu continua la seva obra d’amor en el món.
Sovint tenim por a posar-nos davant de Déu perquè això significa trobar-se amb un mateix i amb tot el que això comporta. Déu és com el nostre mirall: Ell sap què som, què valem, el que hi ha de bo i de dolent en nosaltres. Posar-nos davant d’Ell suposa el procés de descobrir la nostra realitat, sense enganys. Davant Déu ens sentim limitats i febles. Però només units a Ell, trobem aquesta llum d’esperança, aquesta força inexplicable, i aquest consol que ens reconforta i fa perdre la por.
Quin gran misteri el de la nostra llibertat i el de la nostra feblesa! Ni tan sols coneixem els seus límits. La pregària confiada és el signe més gran de la pobresa i de la grandesa de l’home, que camina avançant i retrocedint alhora. És reconfortant pensar en positiu: que la confiança i la paciència van posant les coses al seu lloc; que la perseverança ens permet de no defallir; que la fe i la pregària ens uneixen a Déu, que dóna força i coratge.
No tinguem por a manifestar-nos tal com som i a dir el què pensem. No tinguem por davant les dificultats i limitacions pròpies i dels altres, de renovar la confiança, de creure més enllà de les aparences, de viure la llibertat que dóna l’amor sense condicions. No tinguem por als moments de desànim, a les experiències negatives, al pecat, al sofriment. No tinguem por de sortir del nostre egoisme i anar a l’encontre dels qui se senten sols i desemparats. No tinguem por de perdre la vida pels altres, i de donar-la al servei de l’Evangeli.
La Missa dominical és com una escola on aprenem a viure: escoltem, compartim, convivim i esperem junts. Jesús coneix el fons del nostre cor i ens dóna sempre noves possibilitats i una esperança més gran que la que el món pot oferir. Segons la segona lectura, per la Gràcia de Jesucrist, el do de Déu, el seu amor, supera totes les nostres caigudes, infidelitats i mediocritats. Si deixem que Ell actuï en nosaltres, podrem ser guarits de qualsevol mal i alliberats de les nostres pors. El coratge forma part de la història anònima de cadascú. Podem acabar recordant l’oració col·lecta: «Senyor... no deixis mai de la teva mà aquells en qui ha arrelat sòlidament el teu amor».
Jr 20,10-13; Sl 68; Rm 5,12-15; Mt 10,26-33
Estimats germans i germanes,
Quin gran tema de meditació el d’avui: la por! Actualment tenim molta por al terrorisme, a les injustícies i al canvi climàtic. Jesús ens demana que no ens deixem vèncer per la por. «No tingueu por!»: ho hem escoltat tres vegades. La por és un torbament intens davant d’un perill real o imaginari. Veiem molt clarament la por en els animals: L’instint de conservació els fa actuar de forma sorprenent. És un instint natural que també tenim les persones com a defensa espontània. Segons un monjo benedictí, en els éssers humans la raó regula l’instint de la por, el qual influeix en la voluntat i determina les reaccions. La por és dolenta quan apaga l’amor i la confiança. Si un es deixa guiar només per la por no viu una vida de llibertat, veu més perills dels que hi ha, s’aïlla, resta immadur i perd la confiança en si mateix i en els altres.
«No tingueu por!» Tenim por, els creients? ¿Ens costa de confessar la nostra fe lliurement i sense complexos? El missatge de Jeremies, de part de Déu, va resultar incòmode: per això el van perseguir i volien venjar-se d’ell. Però el profeta es manté fidel, no perd l’esperança, segueix confiant en el Senyor. I nosaltres? Les incomprensions ens poden fer caure en la por i en el desànim. Els nous «profetes» de la societat del consum anuncien paradisos meravellosos, però que només estan a l’abast dels qui tenen joventut o diners. L’Església es presentada com una institució passada de moda i plena de defectes. No tinguem por de les crítiques, si aquestes ens ajuden a millorar i a renovar-nos. És veritat que els homes som especialistes en cometre errors, però Déu continua la seva obra d’amor en el món.
Sovint tenim por a posar-nos davant de Déu perquè això significa trobar-se amb un mateix i amb tot el que això comporta. Déu és com el nostre mirall: Ell sap què som, què valem, el que hi ha de bo i de dolent en nosaltres. Posar-nos davant d’Ell suposa el procés de descobrir la nostra realitat, sense enganys. Davant Déu ens sentim limitats i febles. Però només units a Ell, trobem aquesta llum d’esperança, aquesta força inexplicable, i aquest consol que ens reconforta i fa perdre la por.
Quin gran misteri el de la nostra llibertat i el de la nostra feblesa! Ni tan sols coneixem els seus límits. La pregària confiada és el signe més gran de la pobresa i de la grandesa de l’home, que camina avançant i retrocedint alhora. És reconfortant pensar en positiu: que la confiança i la paciència van posant les coses al seu lloc; que la perseverança ens permet de no defallir; que la fe i la pregària ens uneixen a Déu, que dóna força i coratge.
No tinguem por a manifestar-nos tal com som i a dir el què pensem. No tinguem por davant les dificultats i limitacions pròpies i dels altres, de renovar la confiança, de creure més enllà de les aparences, de viure la llibertat que dóna l’amor sense condicions. No tinguem por als moments de desànim, a les experiències negatives, al pecat, al sofriment. No tinguem por de sortir del nostre egoisme i anar a l’encontre dels qui se senten sols i desemparats. No tinguem por de perdre la vida pels altres, i de donar-la al servei de l’Evangeli.
La Missa dominical és com una escola on aprenem a viure: escoltem, compartim, convivim i esperem junts. Jesús coneix el fons del nostre cor i ens dóna sempre noves possibilitats i una esperança més gran que la que el món pot oferir. Segons la segona lectura, per la Gràcia de Jesucrist, el do de Déu, el seu amor, supera totes les nostres caigudes, infidelitats i mediocritats. Si deixem que Ell actuï en nosaltres, podrem ser guarits de qualsevol mal i alliberats de les nostres pors. El coratge forma part de la història anònima de cadascú. Podem acabar recordant l’oració col·lecta: «Senyor... no deixis mai de la teva mà aquells en qui ha arrelat sòlidament el teu amor».
24 de juny del 2017
NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Un fill teixit en les entranyes de la mare perquè fos llum de tots els pobles, perquè la salvació del Senyor arribés d’un cap a l’altre de la terra.
Aquest nen, que s’ha de dir Joan, creixerà i s’enfortirà en l’Esperit. La mà del Senyor serà amb ell. Viurà al desert i en complir-se el temps es manifestarà a Israel.
Com es manifestarà? Predicant un baptisme de conversió. Perquè Joan té una missió concreta de preparar els cors, d’aplanar els camins perquè Déu ha concedit la seva gràcia, ha donat un Salvador al seu poble. Un Salvador que és Jesús.
Abans, però, s’ha de preparar la seva vinguda. I, abans, ens hem de preparar per a rebre’l. Necessitem de la llàntia del desert per esbrinar el camí que porta a la llum veritable.
L’ascesi de Joan ens portarà a la mística de Jesús. Del desert de Joan ens endinsarem en el verger de Jesús. Del signe de conversió ens deixarem modelar com el fang per les paraules de Jesús. Del baptisme amb aigua passarem al baptisme de l’Esperit Sant. La preparació de Joan ens portarà a la celebració de Jesús. Del servent submís descobrirem l’amo fidel. Del naixement de Joan ens endinsarem a la vida en Jesús. Del Jordà anirem al Gòlgota. Del martiri albirarem la resurrecció.
Tot per cercar Aquell, l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món. El temps de Joan és per a gràcia nostra, perquè ens obrim a Jesús que ens ve a cercar perquè el seguim. No podem quedar-nos en la nostra infantesa, hem de créixer en el coneixement del Senyor Jesús. Això, com a monjos, ens obliga a tenir l’oïda ben atenta a l’escolta de la voluntat de Déu.
S’ha complert el temps. La veu de Joan ens porta a la Paraula eterna de Jesús. «Parem-hi l’orella del cor, doncs, acollim de bon grat l’exhortació del pare amorós i posem-la en pràctica, a fi que pel treball de l’obediència retornem a Aquell de qui ens havíem apartat per la desídia de la desobediència» (Cf. RB Pròleg). Ara és el nostre temps de treva.
Es complí el temps, Elisabet tingué un fill. Un fill teixit en les entranyes de la mare perquè fos llum de tots els pobles, perquè la salvació del Senyor arribés d’un cap a l’altre de la terra.
Aquest nen, que s’ha de dir Joan, creixerà i s’enfortirà en l’Esperit. La mà del Senyor serà amb ell. Viurà al desert i en complir-se el temps es manifestarà a Israel.
Com es manifestarà? Predicant un baptisme de conversió. Perquè Joan té una missió concreta de preparar els cors, d’aplanar els camins perquè Déu ha concedit la seva gràcia, ha donat un Salvador al seu poble. Un Salvador que és Jesús.
Abans, però, s’ha de preparar la seva vinguda. I, abans, ens hem de preparar per a rebre’l. Necessitem de la llàntia del desert per esbrinar el camí que porta a la llum veritable.
L’ascesi de Joan ens portarà a la mística de Jesús. Del desert de Joan ens endinsarem en el verger de Jesús. Del signe de conversió ens deixarem modelar com el fang per les paraules de Jesús. Del baptisme amb aigua passarem al baptisme de l’Esperit Sant. La preparació de Joan ens portarà a la celebració de Jesús. Del servent submís descobrirem l’amo fidel. Del naixement de Joan ens endinsarem a la vida en Jesús. Del Jordà anirem al Gòlgota. Del martiri albirarem la resurrecció.
Tot per cercar Aquell, l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món. El temps de Joan és per a gràcia nostra, perquè ens obrim a Jesús que ens ve a cercar perquè el seguim. No podem quedar-nos en la nostra infantesa, hem de créixer en el coneixement del Senyor Jesús. Això, com a monjos, ens obliga a tenir l’oïda ben atenta a l’escolta de la voluntat de Déu.
S’ha complert el temps. La veu de Joan ens porta a la Paraula eterna de Jesús. «Parem-hi l’orella del cor, doncs, acollim de bon grat l’exhortació del pare amorós i posem-la en pràctica, a fi que pel treball de l’obediència retornem a Aquell de qui ens havíem apartat per la desídia de la desobediència» (Cf. RB Pròleg). Ara és el nostre temps de treva.
23 de juny del 2017
SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Déu és amor. Amor que es desfà en compassió i benignitat per cada persona humana. Més encara, Déu, s’ha revelat, en el seu Fill, Jesucrist. Jesús ha revelat el cor de Déu, que parla al cor de la persona. Al cor però, de la persona senzilla i humil. Perquè, per als savis i els entesos tot això del cor i l’amor ha estat velat. La pura senzillesa és el que et pot apropar a estimar, a estimar sense mesura. Això t’apropa a conèixer Déu.
Déu és amor. Però, pots estar desenamorat. Pots viure tancat en les teves pròpies creences enganyoses. I, ja saps, que si estàs així, no pots ni créixer ni conèixer Déu. L’amor es troba en l’amor, no pot trobar-se en el desamor. El cor es troba en el cor. I, el cor funciona quan està regat per la sang de l’amor que ve de Déu.
Déu és amor. Els cansats i afeixugats d’aquest món poden reposar només en el cor de Déu, en el cor de Jesús que s’obre misericordiós per alliberar-te. És gran aquest cor de Jesús que et ve a l’encontre. I, sense adonar-te’n, t’interpel•la a obrir el teu cor i transformar-lo en un cor gran, bo i bell.
Déu t’ha escollit perquè siguis la seva possessió personal. Només cal reconèixer que Déu és Déu, sempre fidel. Nosaltres som els infidels que ens allunyem, i ens perdem. Però Ell sempre és fidel i vol que nosaltres acceptem la seva càrrega lleugera, el seu jou suau, per viure de la seva sang, del seu cor obert. Ell, en el silenci del cor, ens fa escoltar el batec de la paraula subtil. Paraula que ens crida. Paraula que ens ha donat la vida com a cristians.
Déu t’ha escollit. Ara cal que tu, com a deixeble, ho acceptis. Estima de moment tothom perquè t’aproximis al coneixement de Déu. El teu cor s’entendrirà i anirà creixent en amor vers el proïsme i així el Cor de Jesús i el teu es trobaran en l’amor obert al coneixement sempre més íntim i profund de Déu.
Déu t’ha escollit. Sigues amor, perquè Déu és amor.
Déu és amor. Amor que es desfà en compassió i benignitat per cada persona humana. Més encara, Déu, s’ha revelat, en el seu Fill, Jesucrist. Jesús ha revelat el cor de Déu, que parla al cor de la persona. Al cor però, de la persona senzilla i humil. Perquè, per als savis i els entesos tot això del cor i l’amor ha estat velat. La pura senzillesa és el que et pot apropar a estimar, a estimar sense mesura. Això t’apropa a conèixer Déu.
Déu és amor. Però, pots estar desenamorat. Pots viure tancat en les teves pròpies creences enganyoses. I, ja saps, que si estàs així, no pots ni créixer ni conèixer Déu. L’amor es troba en l’amor, no pot trobar-se en el desamor. El cor es troba en el cor. I, el cor funciona quan està regat per la sang de l’amor que ve de Déu.
Déu és amor. Els cansats i afeixugats d’aquest món poden reposar només en el cor de Déu, en el cor de Jesús que s’obre misericordiós per alliberar-te. És gran aquest cor de Jesús que et ve a l’encontre. I, sense adonar-te’n, t’interpel•la a obrir el teu cor i transformar-lo en un cor gran, bo i bell.
Déu t’ha escollit perquè siguis la seva possessió personal. Només cal reconèixer que Déu és Déu, sempre fidel. Nosaltres som els infidels que ens allunyem, i ens perdem. Però Ell sempre és fidel i vol que nosaltres acceptem la seva càrrega lleugera, el seu jou suau, per viure de la seva sang, del seu cor obert. Ell, en el silenci del cor, ens fa escoltar el batec de la paraula subtil. Paraula que ens crida. Paraula que ens ha donat la vida com a cristians.
Déu t’ha escollit. Ara cal que tu, com a deixeble, ho acceptis. Estima de moment tothom perquè t’aproximis al coneixement de Déu. El teu cor s’entendrirà i anirà creixent en amor vers el proïsme i així el Cor de Jesús i el teu es trobaran en l’amor obert al coneixement sempre més íntim i profund de Déu.
Déu t’ha escollit. Sigues amor, perquè Déu és amor.
21 de juny del 2017
DIMECRES DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (I)
Dia 21 de juny: sant Lluís Gonzaga
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-11; Sl 111,1-2.3-4.9 (R.: 1a); Mt 6,1-6.16-18
Avui donem gràcies pels dons que ha rebut l’Església, i que rebem ara, en aquesta Eucaristia, a través d’un seguidor insigne de Jesucrist, un soldat fidel de la milícia iniciada per sant Ignasi de Loiola, un servidor prudent que va saber esperar el retorn de l’Espòs amb el cos cenyit i els llums encesos: sant Lluís Gonzaga, patró de la joventut, un sant molt conegut i estimat, quan els sants eren encara coneguts i estimats i formaven part del nostre món, amb piadosa familiaritat, a través de les estampes, de les imatges dels temples o dels carrers, a casa, i fins amb el nom que rebíem a les fonts baptismals.
La comunió dels sants, coneguts i estimats, que poblen el nostre món, la nostra quotidianitat, és aquesta Amistat amb Crist, en majúscules, que ultrapassa els límits del temps i de l’espai, i que ens uneix a Ell en una sola abraçada, en una única sardana infinita que balla la dansa de l’eternitat al so de l’Esperit Sant.
Les lectures i el salm d’avui se’ns ofereixen com una paleta de colors amb els quals podem pintar prou bé la imatge d’un sant. D’un sant qualsevol. Triaré tres colors, i vosaltres podreu pintar el quadre, en el vostre cor, del sant que més us estimeu.
El primer color és la generositat, la del sembrador que no es reserva res del gra destinat a la sembra. La generositat és una disposició, una obertura del cor, que el situa tot ell receptiu al do de Déu. La generositat és el nom diví de la justícia, que sempre va més enllà dels seus propis límits. El segon color és la felicitat: «Feliç l’home», clama el salm. Feliç l’home que situa tota la seva vida en referència a Déu, que la viu d’acord amb el seu projecte, fent camí amb la brúixola dels Salms i de l’Escriptura, amb la confiança del temor i de l’amor de Déu que li il·luminen els passos, repartint als altres el que té i fent-los llum en la fosca. I el tercer color és l’autenticitat: l’almoina, la pregària, el dejuni, no són per a justificar-nos davant dels altres, ni tan sols davant de nosaltres mateixos, ni davant de Déu!, sinó per fer del seguiment de Crist un exercici de llibertat i de gratuïtat.
Contemplem sant Lluís, el seu cor sincer i les mans netes de culpa, i pugem amb ell a la muntanya santa. Oferim allà la tela senzilla de la nostra realitat, fràgil, feta de desig i d’esperança, i deixem-nos pintar per Déu un cor nou i un rostre nou, a semblança de Jesucrist, el Senyor ressuscitat, que ens alimenta amb el pa dels àngels. Amén.
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-11; Sl 111,1-2.3-4.9 (R.: 1a); Mt 6,1-6.16-18
Avui donem gràcies pels dons que ha rebut l’Església, i que rebem ara, en aquesta Eucaristia, a través d’un seguidor insigne de Jesucrist, un soldat fidel de la milícia iniciada per sant Ignasi de Loiola, un servidor prudent que va saber esperar el retorn de l’Espòs amb el cos cenyit i els llums encesos: sant Lluís Gonzaga, patró de la joventut, un sant molt conegut i estimat, quan els sants eren encara coneguts i estimats i formaven part del nostre món, amb piadosa familiaritat, a través de les estampes, de les imatges dels temples o dels carrers, a casa, i fins amb el nom que rebíem a les fonts baptismals.
La comunió dels sants, coneguts i estimats, que poblen el nostre món, la nostra quotidianitat, és aquesta Amistat amb Crist, en majúscules, que ultrapassa els límits del temps i de l’espai, i que ens uneix a Ell en una sola abraçada, en una única sardana infinita que balla la dansa de l’eternitat al so de l’Esperit Sant.
Les lectures i el salm d’avui se’ns ofereixen com una paleta de colors amb els quals podem pintar prou bé la imatge d’un sant. D’un sant qualsevol. Triaré tres colors, i vosaltres podreu pintar el quadre, en el vostre cor, del sant que més us estimeu.
El primer color és la generositat, la del sembrador que no es reserva res del gra destinat a la sembra. La generositat és una disposició, una obertura del cor, que el situa tot ell receptiu al do de Déu. La generositat és el nom diví de la justícia, que sempre va més enllà dels seus propis límits. El segon color és la felicitat: «Feliç l’home», clama el salm. Feliç l’home que situa tota la seva vida en referència a Déu, que la viu d’acord amb el seu projecte, fent camí amb la brúixola dels Salms i de l’Escriptura, amb la confiança del temor i de l’amor de Déu que li il·luminen els passos, repartint als altres el que té i fent-los llum en la fosca. I el tercer color és l’autenticitat: l’almoina, la pregària, el dejuni, no són per a justificar-nos davant dels altres, ni tan sols davant de nosaltres mateixos, ni davant de Déu!, sinó per fer del seguiment de Crist un exercici de llibertat i de gratuïtat.
Contemplem sant Lluís, el seu cor sincer i les mans netes de culpa, i pugem amb ell a la muntanya santa. Oferim allà la tela senzilla de la nostra realitat, fràgil, feta de desig i d’esperança, i deixem-nos pintar per Déu un cor nou i un rostre nou, a semblança de Jesucrist, el Senyor ressuscitat, que ens alimenta amb el pa dels àngels. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
