SANTS PERE I PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere, el capdavanter en la confessió de la fe, i Pau, el qui la posa a plena llum. Dues maneres de no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat. Pere és dels primers cridats per Jesús a seguir-lo. Caminant vora al llac de Galilea, Jesús veié dos germans, eren pescadors i estaven ocupats a tirar les xarxes, Jesús els cridà i ells deixant-ho tot el seguiren. Un d’ells era Pere, l’apòstol de les incerteses, aquell que, en veure a Jesús com un fantasma caminar sobre les aigües, tot acostant-se a la barca dels deixebles, a l’Església, es tirà a l’aigua i s’enfonsà perquè la seva fe encara no era plena i cridà a Jesús «salva’m» i amb ell crida tota la humanitat. El mateix Pere que vol estalviar-li al mestre la passió dient-li «a tu tot això no et passarà» i a qui Jesús apartà com si fos Satanàs. El Pere que fou present al Tabor i a Getsemaní, que es veié deixant-ho tot per Jesús i que a la fi el negà i, en adonar-se del que havia fet, plorà amargament. El Pere que preguntà quantes vegades hem de perdonar i que avui respon a la pregunta que Jesús ens fa a cadascun de nosaltres, la pregunta central de la nostra fe: «Qui dius que soc jo?»

L’Evangeli de Mateu ens mostra el paper central de Pere com el primer dels apòstols, la pedra fundacional de l’Església de Crist, el posseïdor de les claus del Regne del cel i aquell qui lligant i deslligant a la terra lliga i deslliga al cel. Feia prop de dos anys que seguia Jesús, que ho havia deixat tot per Ell quan la seva resposta ressonà com un tro des del més profund de la seva ànima per confessar que Jesús és el Messies, el Fill de Déu viu. La resposta de Jesús el desconcertà, Pere, l’humil pescador, havia d’esdevenir la pedra sobre la que s’aixecaria l’Església. Pedra feble i bellugadissa entre els aiguamolls de la seva incertesa, que s’enfonsà un cop i un altre en les seves pors i les seves negacions. Sols amb l’experiència de la resurrecció del Fill i la vinguda de l’Esperit, la feble roca s’enfortirà per resistir les onades dels dubtes i esdevenir clau de volta de l’Església on Crist es fa present per mitjà de l’Esperit.

Pau, en canvi, és la fermesa feta home, tot i ser el darrer dels apòstols, aquell qui, de ferm perseguidor, esdevingué perseguit per mantenint-se ferm seguidor de Crist, aquell qui portà l’Evangeli arreu. El qui arribà a Jesús passant per l’Església d’una manera peculiar. Perquè va trobar l’Església abans de trobar Jesús però aquest encontre li va provocar un rebuig violent i un afany perseguidor. L’adhesió de Pau a l’Església es va realitzar per la intervenció directa de Crist, qui, en revelar-se-li en el camí de Damasc, es va identificar amb la seva Església i li va fer comprendre que perseguir-la era perseguir-lo a ell, a Crist. Llavors, Pau es va convertir, al mateix temps, a Crist i a l’Església, i aquesta va passar a ser el centre del seu pensament, del seu cor i de la seva activitat. Pau ens fa entendre que no sols existeix una pertinença de l’Església a Crist, sinó una identificació d’aquesta amb Crist mateix. La grandesa i la noblesa de l’Església, és a dir, de tots els qui en formem part, deriva del fet que som membres de Crist, com una extensió de la seva presència personal al món. Aquí arrela el nostre deure a viure realment de conformitat amb Crist. Com Pau que té ben clar el valor fonamental i fundant de Crist i de la Paraula que l’anunciava. Pau sabia que no sols no s’arriba a ser cristià per coerció, sinó que en la configuració interna de la nova comunitat el component institucional estava inevitablement vinculat a la Paraula viva, a l’anunci del Crist viu. La paraula encarnada que té per centre la creu i la resurrecció de Crist, misteri en el qual les Escriptures han trobat ple acompliment. El misteri pasqual, que va provocar el viratge de la seva vida en el camí de Damasc, està al centre de la predicació de l’Apòstol per excel·lència; misteri, anunciat en la paraula que hem de fer realitat en la caritat cristiana.

Pau presenta a l’Església com l’esposa de Crist utilitzant una antiga metàfora profètica, que considerava el poble d’Israel com l’esposa del Déu de l’aliança; així posa de relleu la gran intimitat de les relacions entre Crist i la seva Església, que és objecte del més tendre amor per part del seu Senyor; perquè l’amor ha de ser recíproc, i també nosaltres, com a membres de l’Església, hem de demostrar-li una fidelitat apassionada.

Pere compartí camí i vida amb Jesús. Pau tampoc no coneix Jesús com un personatge del passat, certament coneix la gran tradició sobre la seva vida, les seves paraules, la seva mort i resurrecció; però ho viu com a realitat d’un Jesús viu. Per a Pau, les paraules i les accions de Crist no pertanyen al temps històric, al passat. Per l’apòstol, com per a nosaltres, Jesús viu i parla ara i aquí, en la seva Església i viu per a la seva Església. Aquesta és la veritable forma de conèixer  Jesús i d’acollir-lo. També nosaltres hem d’aprendre a conèixer Jesús, no segons la carn, com una persona del passat, sinó com el nostre Senyor i germà, que està avui amb nosaltres i ens mostra com viure i com morir.

De Pere i Pau rebé l’Església el primer missatge salvador. Pere coneix i segueix Jesús viu, amb Ell camina vers Jerusalem, vers la Pasqua definitiva i única; Pau, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, també el coneix quan se li apareix, a ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereix que l’anomenin com a tal, ja que va perseguir l’Església de Déu. Pere i Pau, pilars de l’Església de Crist, els qui arribats al moment de desfer les amarres i de deixar el port, després de lluitar en el noble combat de la fe i acabada la cursa, es mantingueren fidels i el Senyor els guardà pel seu Regne, els alliberà veritablement perquè oferiren la seva vida per Jesucrist. Pere i Pau, fonaments de la nostra Església, capdavanters en la confessió de la fe que posaren a plena llum.