DISSABTE DE LA SETMANA XXIX DURANT L’ANY / II

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ef 4,7-16; Salm 121,1-2.3.4-5 i Lc 13,1-9

Cada dissabte als monestirs cistercencs dediquem l’Eucaristia a Maria, a la Mare de Déu i mare nostra. Ella rebé la gràcia en plenitud, perquè Crist fou del tot generós amb la seva mare. Si a uns els fa el do de ser apòstols, a d’altres de ser evangelistes, pastors o mestres, a Maria li fa el do de ser mare, ella que forma part del seu poble sant ho fa de manera privilegiada, portant dins les seves entranyes al Fill de Déu, a l’home perfecte, a l’home que arriba a la talla de la plenitud. Maria és el nostre model. Acollim-nos a ella per no fluctuar, perquè no se’ns endugui el vent de qualsevol doctrina, l’atzar del que pensa la gent o l’astúcia dels qui ens volen conduir allí on no hi ha Crist. Amb Maria com a model esforcem-nos per mantindre’ns en la unitat i en l’amor a Crist, i créixer amb Ell que és el cap d’aquest cos que és la seva Església. Si caiem, si ens veiem buits, com a sense fruit, no hem de tenir por; encomanem-nos a Maria perquè la immensa misericòrdia del Senyor cavi la terra de la nostra fe i l’adobi amb l’esperança; així nosaltres tenint-la a ella per model ens podrem esforçar més i més per donar d’ara endavant bon fruit.

Aquella noia de Natzaret deixà que la visita de l’àngel la sorprengués, fins i tot l’esporuguís, però ella era tota confiança en Déu i per obra de l’Esperit Sant nasqué dins del seu ventre el fruit més preuat, el Fill de Déu que venia a salvar-nos. Ella era una noia qualsevol, certament escollida per Déu des de sempre. També nosaltres, cadascun de nosaltres hem rebut un do, som escollits de Déu, escollits per Déu, per a acomplir una missió. Deixem-lo actuar en nosaltres, com Maria deixem que Déu entri en la nostra vida, en el nostre cor i ens transformi. No és pas fàcil, tot al nostre voltant ens empeny sovint a no escoltar la seva veu: la comoditat, la inèrcia, el mimetisme dels que ens envolten ens hi empenyen. Però Ell, com ho feu a Maria, ens parla, ens crida, ens estima. Estem estretament units i lligats a Ell i amb l’amor a Ell i dels uns pels altres, tots junts, anem fent camí i anem creixent; tocats per l’amor de Déu. No tinguem por de deixar-nos tocar per l’amor de Crist, no tinguem por ni vergonya de ser testimonis del seu amor enmig del món.

Encomanem-nos a Maria per poder avançar en el camí de l’amor a Crist i als germans, en el camí cap a la plenitud. No tinguem por, Crist vingué, ve cada dia per portar a plenitud tot l’univers, per portar-nos a la plenitud a cadascun de nosaltres; com vingué a Maria. Obrim-li les portes del nostre cor i deixem que actuï en nosaltres. María tremolà davant el misteri de la crida de Déu, que en un instant li canvià la vida i li feu sentir tota la seva petitesa. L’àngel, llegint en el més profund del seu cor, li digué: «No tinguis por!». Déu també llegeix en el nostre cor. Ell coneix bé els desafiaments que hem d’afrontar en la vida, quan ens sentim torbats i embargats per tantes pors. Maria no temé i per això trobà gràcia davant de Déu. La presència contínua de la gràcia divina en nosaltres, ens ha d’animar a avançar amb confiança. El camí de la nostra vida no està lliure, ni ho estarà mai, de dubtes, de temptacions. Potser tinguem la sensació de no estar a l’alçada dels deixebles de Crist. Però la nostra vida no és pura casualitat ni mera lluita per sobreviure, sinó que cadascun de nosaltres és una història estimada per Déu.

Que Maria, a qui Déu va dirigir la seva mirada amorosa, ens protegeixi, ens agafi de la mà i ens porti així pel bon camí cap a la casa del Senyor, el seu Fill estimat.

ANIVERSARI DE LA DEDICACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE VALLDONZELLA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Santa Maria de Valldonzella

Ez 47,1-2.8-9.12 ; Salm 83,3.4.5 i 10.11; 1Pe 2,4-9 i Jo 4,19-24

Adorar al Pare en esperit i en veritat, això és el realment important. Pel judaisme tenia molta importància el temple a Jerusalem; la seva destrucció i la seva reconstrucció esdevenien com un signe de la vitalitat del poble d’Israel. Però amb Jesús tot ha canviat, Ell és la pedra viva, escollida per Déu i de gran valor. El temple ja no és una construcció sumptuosa, bella que es justifica per si mateixa; el vertader temple és el construït per pedres vives, el vertader temple és un temple espiritual, el vertader temple som nosaltres i la pedra angular és Crist.

Al llarg de la història d’aquesta comunitat de Valldonzella heu tingut diversos temples, fins aquest dedicat el 22 d’octubre de 1923 pel bisbe Ramon Guillamet; els atzars de la història han fet que els edificis monàstics fossin destruïts i tornats a construir; però la comunitat com a tal no ha desaparegut mai amb l’edifici, perquè éreu vosaltres el vertader temple. «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20) ens diu l’evangeli de Mateu; Déu és enmig dels seus fidels, «podran dir: “És aquí” o “És allà”. El Regne de Déu és enmig vostre.» (Lc 17,21) ens diu l’evangeli de Lluc. Cada cop que ens reunim per a celebrar l’Eucaristia el president fa servir l’expressió “El Senyor sigui amb vosaltres”, no és tant sols l’expressió d’un desig perquè el Senyor és vertaderament enmig nostre. Quan el prevere ho diu en iniciar la celebració ho diu perquè quan ens reunim en el seu nom, Ell és enmig nostre; quan el prevere o el diaca ho diu abans de proclamar l’Evangeli és perquè el Senyor es fa present de manera especial en proclamar la seva paraula; quan ho diu abans del centre de la celebració és perquè s’hi fa present pel mitjà del pa i del vi de manera especialíssima i fonamental. Però no tot acaba amb una presència real al llarg de la celebració, nosaltres som les pedres vives d’aquest temple definitiu, per tant hem de fer present al Senyor al nostre voltant, així ho indica l’expressió final de l’Eucaristia, el Senyor sigui amb vosaltres, perquè el fem present en el món.

Això mateix li ho confessa Jesús a la dona samaritana. Aquesta insòlita trobada de Jesús amb la dona samaritana ens mostra que no hi ha home o dona que en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi assedegat, com ella que és al costat d’un pou amb un càntir buit, amb l’esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l’existència. Avui són molts els pous que s’ofereixen a la set de l’home. Com Jesús, en el pou de Sicar, també l’Església sent el deure asseure’s al costat dels homes i dones, els assedegats del nostre temps, per fer present al Senyor en les seves vides, de manera que puguin trobar-lo, perquè només el seu Esperit és l’aigua que dóna la vida veritable i eterna.

Per ser pedres vives hem d’estar assedegats de Déu, assedegats d’aquell riu dels que ens parla Ezequiel, d’aquella aigua que allí on arriba tot viu. Nosaltres mateixos hem de ser aquesta aigua i portar vida, no ser pas pedra d’ensopec, sinó portar il·lusió al nostre entorn. Sempre hi haurà qui no farà cas del nostre testimoni, però no per això hem de deixar de proclamar la lloança d’aquell que ens ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable, com ens diu la primera carta de sant Pere. Perquè l’hora s’acosta, millor dit és ara mateix i hem de ser aquí i ara dels adoradors que vol el Pare, dels qui ho fan en esperit i en veritat. Pedres vives del temple espiritual que té en Jesús la seva pedra angular i del qual nosaltres n’hem de ser testimonis.

Trobar a Jesús porta necessàriament a la conversió. Només trobant a Jesús podrem saciar la nostra set, només acudint a la seva presència beurem pau, perdó, serenitat i fortalesa per continuar caminant en aquesta vida. Només llegint i comprenent la seva Paraula ens enfortirem amb l’aigua de vida, solament acostant-nos als que encara tenen set espiritual, aconseguirem descobrir el rostre de Jesús qui, igual que amb la samaritana, sempre ens està esperant al costat del pou d’aigua viva.

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple, és només un edifici en el qual Déu i l’home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d’aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d’un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L’edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no només al final dels temps, sinó ja ara mateix.
Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més. Que coneixent Déu la nostra vida es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres i així adorem al Pare en esperit i en veritat, que és el realment important.

DIUMENGE XXV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sv 2,12.17-20; Sl 53; Jm 3,16-4,3; Mc 9,30-37

Estimats germans i germanes,

No és fàcil comentar les lectures d’aquest diumenge, perquè són molt clares i perquè ens comprometen. ¿Què pensaria Jesús veient els seus deixebles obsessionats en ocupar llocs importants? Si els comparem, veiem paral·lelismes entre el relat evangèlic d’avui i el del diumenge passat: els dos anuncien la mort i la resurrecció de Jesús. Entre les dues escenes semblants, l’evangelista sant Marc situa la Transfiguració. Aquest fet transcendental no va poder commoure ni canviar aquells que el seguien, perquè no comprenien res. Jesús els parla del servei i de la creu, de donar la vida per guanyar-la; i ells discutien «quin d’ells seria el més important». Jesús no es deixa vèncer per la decepció, i insisteix: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». Però els bons llocs, l’èxit, el poder i el protagonisme són temptacions seductores que ens enlluernen a tots i a tots els nivells. El Senyor ens demana vigilar i pregar per no caure en la temptació.

¿Quin és el camí a seguir? Com Crist ens vol alliberar, ens proposa «la saviesa que ve de dalt». Ens estima i vol que la nostra vida sigui «pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits», segons la segona lectura. La felicitat no la trobem en una pretesa superioritat sobre els altres ni en el sabor agredolç del poder; sinó en l’amor, en el servei fet per amor; no sols donant, sinó donant-se. Considerar-se servidor dels altres no vol dir menysprear-se a si mateix, sinó considerar que tots els altres són dignes de ser servits. Si ens considerem creients i estimem Jesucrist, hem d’actuar com Ell. Això té moltes implicacions, que cal reconèixer sincerament. Entre altres: el servei, la generositat; i la lluita no per ser superior als altres sinó per millorar com a família, grup o comunitat. En paraules de la carta de sant Jaume, hem de ser persones pacificadores que sembrem en esperit de pau; lluny d’enveges, ambicions i discòrdies.

Les solucions sempre són més fàcils del que pensem. Cal pregar molt, germans, perquè les nostres qualitats no es converteixin en les armes destructores de l’orgull, la discriminació, la autosuficiència i la manipulació. En la pregària trobem Crist i la Saviesa de la seva Paraula. La pregària esponja el cor i aclareix les idees. D’aquesta manera sortim de la nostra mediocritat i comencem un viatge vers els ideals nobles, vers Déu. Quan nedem a contracorrent podem sentir una certa sensació de soledat, de sorpresa i de dolor. Però si avancem pel camí de la honestedat i de la coherència, descobrim que Déu no defrauda, que la seva Saviesa és superior a la nostra, i que la confiança ens mena a la font de la seva Paraula i del seu Amor.

Quan Jesús posa un nen al mig del grup ens manifesta l’actitud a prendre per tal de convertir-nos. El noi significa les possibilitats d’una vida nova, d’un canvi de vida. Els nois són sincers i espontanis, tenen el cor net i una mirada transparent. El somriure de la bondat ens ajuda a ser millors i a esborrar els punts foscos del nostre comportament. Crist es fa present en l’Eucaristia enmig nostre. Al voltant de l’altar, hem de descobrir que Déu estima tothom, que nosaltres hem d’estar al mateix nivell, que el perdó trenca les barreres, que l’amor uneix. La Transfiguració ens ha de transformar, i els seus fruits són la contemplació i l’acció la contemplació i l’acció. Crist ens il·lumina amb la Saviesa de la seva Paraula, ens alegra amb la seva esperança, i ens anima amb el seu Amor.

Escoltem-lo, estimem-lo! Aquesta ha de ser la nostra única ambició.

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 50,5-10; Sl 114,1-6.8-9; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

«Jesús amb els seus deixebles»... Ja sabeu que anaven pels pobles de Cesarea anunciant la Bona Nova. Tot fent camí a Jesús se li acut de fer una enquesta: «Qui diu la gent que sóc jo?» I com sol passar en les enquestes, hi ha disparitat d’opinions: uns que el Baptista, altres, Elies, altres, un profeta...

Però ara Jesús canvia el registre, canvia la pregunta de l’enquesta, i va directe cap a ells, que ja feia temps que anaven amb ell, l’escoltaven, veien com obrava, com actuava amb les multituds, com aquestes reaccionaven, com reaccionava Jesús...
«I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?» Pere, impetuós com sempre respon el primer: «Tu, ¡el Messies!»

Fins aquí tot clar i normal, ¿no és així? Fins i tot Mateu recull en el seu Evangeli, en relatar aquesta escena, que Jesús encara afegeix aquelles paraules de lloança a Pere: «Feliç tu Simó, perquè això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel». L’escena no podia ser més bella i perfecta.

Però ve la segona escena: Jesús comença a instruir-los: «El Fill de l’home ha de patir molt, ser condemnat pels sacerdots i lletrats, els representants de la institució religiosa, ser mort i ressuscitarà el tercer dia». Ho explicava amb tota claredat.

Allò de ressuscitar era una cosa que ni tan sols entenien gens ni mica, i a més no s’atrevien a preguntar-li sobre el tema; però això de ser executat i condemnat a mort, era una cosa que els sonava molt forta i inadmissible... Però si havien estat testimonis de tants miracles!

Pere, doncs, torna a prendre la paraula i, a part, el vol fer reflexionar. Però la resposta de Jesús a Pere és molt dura: «Fuig d’aquí, Satanàs! Tu penses com els homes, no com Déu». Hem de preguntar-nos: els deixebles de Jesús, com el contemplaven quan el veien ensenyar i obrar amb les multituds? No havien percebut res de la seva divinitat. A tot estirar, un gran profeta?

Jesús continuarà completant el seu ensenyament que subratllarà després amb la seva vida: el camí de Jesús és el servei de donar la vida; qui la vol salvar o guardar la perd, se li s’esvaeix com la boira amb la força del sol. La vida que es guanya, s’enriqueix, però es guanya i es fa gran en el servei, un servei no segons la norma, sinó segons la generositat del cor.

No és fàcil el testimoni de Jesús. Seguir Jesucrist no és obligatori, és una decisió lliure de cadascù. Però Jesucrist s’ha pres seriosament, molt seriosament l’home i la humanitat. I nosaltres, cristians i monjos, sentint tocat el nostre cor per l’amor de Crist, li hem dit: SÍ! Ens hem consagrat a ell pel baptisme i pels altres sagraments: el matrimoni cristià, o la consagració religiosa, i això suposa prendre’s seriosament aquella expressió que sant Benet repeteix més d’una vegada en la seva Regla: «no anteposar res a Crist».

I no anteposar res a Crist comporta viure aquella expressió tan forta de sant Pau:
«L’amor del Crist ens empeny» (2Co 5,14). Crist ens domina, no ens deixa escapatòria. És com quan dos joves viuen un primer amor, un amor seriós, i un dia es trenca, i deixa una empremta que recordaran sempre. Així ens pot passar a nosaltres amb Crist: Que hàgim gustat, viscut el seu amor, i aquest amor s’ha refredat o encara més: trencat.

«L’amor del Crist ens empeny». Però contemplar i considerar tota la persona de Crist, ens ha de portar a contemplar i considerar la creu, sense la qual no tenim pas a la resurrecció. I sense resurrecció la nostra fe no té sentit.

Crist és l’obra que fa veritat la nostra fe. Sant Jaume ens diu que la fe sense les obres no ens pot salvar, però aquestes obres són Crist: els seus ensenyaments, la seva vida, el seu passar amb una gran humanitat entre els pobles... O sigui que necessitem mirar la nostra vida, si la nostra vida confessa Jesús com el Messies, si en el nostre camí acceptem també servir amb generositat, que en moltes ocasions serà creu. Però la creu sempre és la llinda de la Resurrecció.

I atenció: els apòstols convivien ja feia temps amb Jesús i no havien captat el missatge de la seva vida. Nosaltres monjos que hem fet una professió solemne de seguir la persona de Crist, sentim que ens empeny? Que no volem suavitzar les paraules de Crist com Pere? O com a cristians: la persona de Crist domina la nostra vida?

Que es compleixin en tots vosaltres les paraules d’Isaïes: «El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella; i jo no m’he rebel·lat, ni m’he fet enrere».

DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Tanca’t amb pany i clau, refugia’t en tu mateix, fes-te el sord a les veus del proïsme, fes-te el cec davant de les injustícies. Procura per tu, sigues egoista, no ajudis ningú, ves pujant l’escala de la supèrbia i viu lliure si pots. Així sembla que es mou el món.

Però, Jesús passa per la Decàpolis, un terreny poc religiós; com ara podria ser la nostra societat.

I Isaïes crida: «Sigueu valents, no tingueu por. Déu mateix ve, és qui ve a salvar tot el que està perdut».

Sí, a qui veritablement es troba amb Jesús li canvia la vida, li capgira completament la seva existència. Perquè la presencia de Jesús és salvació. La paraula que Jesús pronuncia guareix: «Obre’t».

«Obre’t». Però, ens agrada tancar-nos, perquè ens sentim més protegits, més forts, més nosaltres i més còmodes.

Tal vegada ens convé incomodar-nos baixant per l’escala de la humilitat i adonar-nos de la nostra sordesa, la nostra ceguesa i la nostra misèria en que vivim. Ens cal reconèixer la nostra poca sensibilitat per escoltar les prescripcions de Jesús en la bona nova de l’evangeli.

Espavilem-nos i prestem atenció, no tinguem por, deixem que Jesús ens toqui i ben palpats ens desclogui els ulls, les orelles, la llengua i el cor. Sí: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».

Escoltem atentament la seva paraula que de tantes maneres se’ns fa present. Adonem-nos que només ell, Jesús, ens pot obrir els taps que ens tanquen a la vida veritable. Sols Jesús ens pot concedir la llibertat veritable i l’herència eterna.

Quan Jesús ens diu: «Obre’t». Vol dir: Obre’t de bat a bat, dona’t als altres, escolta la necessitat del proïsme, desviu-te per ajudar els altres. La teva fe, la teva esperança, la teva caritat vessa-la en els més necessitats. Ara tenim temps encara de fer el bé a tothom, perdona i siguis misericordiós. Obre’t.