16 de setembre de 2018

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 50,5-10; Sl 114,1-6.8-9; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

«Jesús amb els seus deixebles»... Ja sabeu que anaven pels pobles de Cesarea anunciant la Bona Nova. Tot fent camí a Jesús se li acut de fer una enquesta: «Qui diu la gent que sóc jo?» I com sol passar en les enquestes, hi ha disparitat d’opinions: uns que el Baptista, altres, Elies, altres, un profeta...

Però ara Jesús canvia el registre, canvia la pregunta de l’enquesta, i va directe cap a ells, que ja feia temps que anaven amb ell, l’escoltaven, veien com obrava, com actuava amb les multituds, com aquestes reaccionaven, com reaccionava Jesús...
«I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?» Pere, impetuós com sempre respon el primer: «Tu, ¡el Messies!»

Fins aquí tot clar i normal, ¿no és així? Fins i tot Mateu recull en el seu Evangeli, en relatar aquesta escena, que Jesús encara afegeix aquelles paraules de lloança a Pere: «Feliç tu Simó, perquè això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel». L’escena no podia ser més bella i perfecta.

Però ve la segona escena: Jesús comença a instruir-los: «El Fill de l’home ha de patir molt, ser condemnat pels sacerdots i lletrats, els representants de la institució religiosa, ser mort i ressuscitarà el tercer dia». Ho explicava amb tota claredat.

Allò de ressuscitar era una cosa que ni tan sols entenien gens ni mica, i a més no s’atrevien a preguntar-li sobre el tema; però això de ser executat i condemnat a mort, era una cosa que els sonava molt forta i inadmissible... Però si havien estat testimonis de tants miracles!

Pere, doncs, torna a prendre la paraula i, a part, el vol fer reflexionar. Però la resposta de Jesús a Pere és molt dura: «Fuig d’aquí, Satanàs! Tu penses com els homes, no com Déu». Hem de preguntar-nos: els deixebles de Jesús, com el contemplaven quan el veien ensenyar i obrar amb les multituds? No havien percebut res de la seva divinitat. A tot estirar, un gran profeta?

Jesús continuarà completant el seu ensenyament que subratllarà després amb la seva vida: el camí de Jesús és el servei de donar la vida; qui la vol salvar o guardar la perd, se li s’esvaeix com la boira amb la força del sol. La vida que es guanya, s’enriqueix, però es guanya i es fa gran en el servei, un servei no segons la norma, sinó segons la generositat del cor.

No és fàcil el testimoni de Jesús. Seguir Jesucrist no és obligatori, és una decisió lliure de cadascù. Però Jesucrist s’ha pres seriosament, molt seriosament l’home i la humanitat. I nosaltres, cristians i monjos, sentint tocat el nostre cor per l’amor de Crist, li hem dit: SÍ! Ens hem consagrat a ell pel baptisme i pels altres sagraments: el matrimoni cristià, o la consagració religiosa, i això suposa prendre’s seriosament aquella expressió que sant Benet repeteix més d’una vegada en la seva Regla: «no anteposar res a Crist».

I no anteposar res a Crist comporta viure aquella expressió tan forta de sant Pau:
«L’amor del Crist ens empeny» (2Co 5,14). Crist ens domina, no ens deixa escapatòria. És com quan dos joves viuen un primer amor, un amor seriós, i un dia es trenca, i deixa una empremta que recordaran sempre. Així ens pot passar a nosaltres amb Crist: Que hàgim gustat, viscut el seu amor, i aquest amor s’ha refredat o encara més: trencat.

«L’amor del Crist ens empeny». Però contemplar i considerar tota la persona de Crist, ens ha de portar a contemplar i considerar la creu, sense la qual no tenim pas a la resurrecció. I sense resurrecció la nostra fe no té sentit.

Crist és l’obra que fa veritat la nostra fe. Sant Jaume ens diu que la fe sense les obres no ens pot salvar, però aquestes obres són Crist: els seus ensenyaments, la seva vida, el seu passar amb una gran humanitat entre els pobles... O sigui que necessitem mirar la nostra vida, si la nostra vida confessa Jesús com el Messies, si en el nostre camí acceptem també servir amb generositat, que en moltes ocasions serà creu. Però la creu sempre és la llinda de la Resurrecció.

I atenció: els apòstols convivien ja feia temps amb Jesús i no havien captat el missatge de la seva vida. Nosaltres monjos que hem fet una professió solemne de seguir la persona de Crist, sentim que ens empeny? Que no volem suavitzar les paraules de Crist com Pere? O com a cristians: la persona de Crist domina la nostra vida?

Que es compleixin en tots vosaltres les paraules d’Isaïes: «El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella; i jo no m’he rebel·lat, ni m’he fet enrere».