Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ez 33, 7-9; Sl 94; Rm 13, 8-10; Mt 18, 15-20
Germans i germanes,
Els temes que ens proposa l’evangeli d’avui són el de la correcció fraterna, difícil i delicada a l’hora de posar-la en pràctica i que malgrat tot el Senyor ens demana de fer-la i ens ensenya la manera de portar-la a terme, l’autoritat de lligar i de deslligar concedida a l’Església i que Jesús ja havia concedit a Pere amb motiu de la seva confessió messiànica, i finalment, la importància i el poder de la pregària feta en comú.
El fragment de l’evangeli que hem escoltat correspon a una part del quart bloc de discursos amb què sant Mateu estructura el seu evangeli. Prèviament ha parlat de l’atenció als nens i als febles, dels qui són causa d’escàndol i dels qui estan en perill de perdre’s. L’escena catequètica d’avui té com a auditori el grup íntim dels deixebles en la petita casa de Cafarnaüm. Jesús els alliçona pastoralment de cara a com hauran d’actuar en cada comunitat eclesial concreta. Com a exemple els proposa el cas d’un membre de la comunitat que es posa en actitud de pecador públic, un cas que fa incompatible la permanència d’un determinat membre en la comunitat eclesial. Per tant, es tracta d’una situació realment greu i escandalosa. L’evangeli indica un procediment semblant, bé que més suavitzat, que el que seguien altres associacions contemporànies d’Israel: començar per una entrevista personal, de cor a cor. Després, en el cas que el germà culpable no entrés en raó, insistir amb la mateixa correcció davant un cert nombre de testimonis, i si encara s’obstinava en la seva mala conducta, recórrer a l’arbitratge de tota la comunitat en la qual s’hagi produït l’escàndol. En el cas extrem que fins i tot arribava a menysprear la reprensió de la comunitat, aleshores, que sigui excomunicat de la mateixa com un membre aliè, és a dir, com un pagà o un publicà. Malgrat la dràstica sentència final, sempre li queda oberta la porta, a aquest membre reticent, amb la condició que reconegui la seva culpa i es converteixi sincerament demanant perdó davant la comunitat cristiana.
La regla de sant Benet, que dedica dotze capítols al codi penal, o sigui la sisena part de la mateixa regla, té uns capítols que els monjos tenim ben presents en aquest moment i que retraten perfectament aquesta perícopa evangèlica. Es tracta concretament dels capítols vint-i-set i vint-i-vuit. El primer parla de la sol·licitud que ha de tenir l’abat envers els excomunicats, i el segon, sobre els qui, després de corregits sovint, no volen esmenar-se. Sant Benet es fa ressò de l’ensenyament de Jesús i l’aplica al cas d’un germà culpable, exclòs temporalment de la comunitat. El nostre Pare Fundador preveu l’excomunió per als germans que cometen faltes greus per tal que, privats de la relació amb els membres de la comunitat, s’adonin de com necessiten dels germans pel seu equilibri psicològic i moral. D’aquesta manera l’excomunió esdevé com una mena de teràpia que ajuda el germà malalt a revisar la seva conducta així com a enyorar de retrobar-se de nou amb els seus germans. I per tal d’aconseguir la guarició del germà excomunicat, sant Benet aplica els mateixos procediments indicats en l’ensenyament de Jesús, fins arribar, en el cas extrem que el culpable no es retractés, a la sanció definitiva, que el sant legislador anomena el ferro de l’amputació, és a dir, l’expulsió del membre del monestir, que l’abat portarà a terme, no fos cas –afegeix sant Benet- que una ovella malalta contagiés tot el ramat. Però aquesta mesura definitiva serà el resultat d’una llarga i pacient negociació amb el germà culpable.
L’evangeli d’avui, doncs, ens proposa el difícil tema de la correcció fraterna. Sense arribar, però, al cas extrem de l’excomunió, al llarg de la nostra experiència i vida de fe ens podem trobar amb situacions i persones que demanin una intervenció decidida per tal de convèncer-los del seu error, sempre amb la intenció de voler el seu bé i el de la comunitat. Es necessita coratge, tacte i oportunitat per afrontar el problema amb garantia d’èxit. Coratge, perquè es tracta de fer veure a algú que no actua correctament i que el seu comportament fins i tot perjudica la vida de la comunitat, cosa que l’individu culpable tal vegada ignora o no ho vol assumir. Certament, és una labor delicada de discerniment per part de la persona que hagi de negociar seriosament amb el germà que va errat. Cal que els seus arguments es fonamentin en la veritat i que ell mateix tingui prou autoritat moral per convèncer el germà malalt del seu error. Tacte i prudència, perquè es tracta de condemnar el pecat però d’estimar el pecador, i els mitjans a emprar per a aconseguir-ho s’han de basar simultàniament en el respecte i en l’amor. Santa Teresina deia que els problemes no s’han de combatre mai frontalment, sinó per sobre o per sota, i aquesta pot ser una forma intel·ligent d’atacar el mal sense que el malfactor es posi tens i d’aquesta manera pugui esdevenir més receptiu i vulnerable a les exhortacions convincents que se li proposin. I finalment oportunitat, perquè l’avinentesa del moment i les circumstàncies pot facilitar la tasca del canvi de conducta del transgressor. S’ha de deixar passar temps perquè el qui va errat reflexioni serenament i vagi adonant-se de la gravetat de la situació que hagi pogut provocar amb el seu mal comportament.
Vet aquí, germans i germanes, com podem portar a terme aquella obra de misericòrdia espiritual de corregir el qui va errat. Però no oblidéssim mai que també nosaltres podem ser objecte de reprensió i correcció. Que quan ens toqui a nosaltres, doncs, siguem prou humils per rendir-nos sincerament a l’evidència i agrair la intervenció dels qui ens corregeixen pel nostre bé i pel bé del grup. D’aquesta manera aprendrem a estimar la veritat i ens deixarem afaiçonar per ella i pels qui tenen el deure onerós de vetllar per la pau i la concòrdia entre tots.
Jesús ens invita encara a ser assidus a la pregària comunitària i a viure-la amb fe convençuts que el Pare del cel ens concedirà sempre el que li demanem perquè la pregària feta en comú té la garantia de la presència del Crist, i, units al Crist, serem objecte de la benevolència del Pare.
