Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5, 2-5; Sl 12, 6; Rm 8, 28-30; Mt 1, 1-16. 18-23
En el segle V existia a Jerusalem un santuari marià, al costat de les restes de la piscina Probàtica. Hi ha també, en aquest lloc, restes d’una basílica bizantina i unes criptes excavades a la roca que, segons la tradició, van formar part del que es considera la casa natal de la Verge.
En aquesta venerable Església sembla que sant Joan Damascè va pronunciar el seu bell sermó sobre la Nativitat de Maria. Una valuosa peça oratòria que ens mostra l’eloqüència i la devoció mariana del Damascè. El naixement de la Verge és considerat pel Sants Pares bizantins com el començament dels misteris de la salvació, i per això el celebren a l’inici del seu any litúrgic, el primer mes del qual és el setembre. I l’any litúrgic bizantí es clou amb la festa de la Dormició, a l’agost.
Joan Damascè acaba el seu sermó amb aquesta vibrant salutació:
Salve, oh Probàtica, sacratíssim santuari de la Mare de Déu!
Salve, oh Probàtica, casa paterna de la Reina!
Salve, oh Probàtica, en temps passats pleta d’ovelles de Joaquim, i ara Església, que ets com un cel per al ramat espiritual de Crist. Tu no reps ara un àngel que ve amb un ministeri (com a la Probàtica), sinó l’Àngel del gran consell (Is 9, 6) que ha descendit silenciosament com una pluja de bondat, i que ha restablert tota la naturalesa malalta… Salve, oh Probàtica, que la teva gràcia augmenti encara més!
L’entusiasme d’aquest Sant Pare és també una invitació per a nosaltres. Avui, quan celebrem la Nativitat de Santa Maria, que la nostra salutació no sigui una mera paraula, sinó un desig més viu d’estar a prop d’ella. Acompanyar-la, i que ens acompanyi. Que, en saludar-la, ens sentim acollits per ella. Que, en saludar-la, ens deixem moure per l’entusiasme i la devoció, com ho van fer tants Pares al llarg dels segles: sant Andreu de Creta, sant Bernat, sant Amadeu de Lausana, sant Joan Crisòstom …
A Maria no hi podem acudir amb una salutació freda. No podem, ni ho hem de fer. Ella va estar sempre oberta al foc de Déu, al foc de la seva Paraula, com també ens assenyala sant Joan Damascè, quan escriu:
Tu desitges alimentar-te amb les paraules divines i créixer com olivera fecunda a la casa de Déu, (Sl 52, 10) com un arbre plantat a la vora dels corrents d’aigua (Sal 1, 3) de l’Esperit, com un arbre de vida que, en el temps preestablert per Déu, ha produït el seu fruit (Ap 22, 2), o sigui Déu encarnat, vida eterna de totes les criatures.
Desitjar vivament alimentar-nos de la Paraula divina. Com ella. Un aliment que després donarà el seu fruit per a tots els homes: Crist, Déu encarnat, vida eterna. És l’homenatge més gran, la nostra millor devoció que podem oferir a Santa Maria.
Maria la contemplem dintre d’una llarga tradició, al llarg de la qual la Paraula de Déu va realitzant la configuració del seu poble, amb el qual duu a terme una Aliança. Al llarg de tots els segles d’aquesta tradició, com veiem en la genealogia que hem escoltat a l’evangeli, l’home no sempre és fidel. El poble viu i camina amb daltabaixos. Però Déu es manté fidel. Déu continua cridant. I esperant. I, simultàniament, oferint la seva gràcia. Diu bé l’Escriptura: La paciència de Déu és la nostra salvació. Déu vol la reconciliació amb tots els homes. I espera pacientment que els nostres camins i els nostres pensaments es vagin orientant cap als seus, i d’aquesta manera puguem anar vivint ja des d’ara aquesta salvació de Déu. Aquesta paciència divina tindrà a la fi la resposta més fidel en la humil serventa que serà Maria, la humil oient de la seva Paraula.
Salteu de goig, muntanyes, criatures de naturalesa racional que desitgeu els cims de la contemplació espiritual. Ha sorgit esplendorosa la muntanya del Senyor, que supera totes les serralades i els turons, o sigui, que està per sobre dels àngels i dels homes, i de la qual s’ha dignat a desprendre’s corporalment, sense intervenció de mà d’home, la pedra angular, Crist, que és una sola persona i que uneix el que està separat: la divinitat i la humanitat, els àngels i els homes, els gentils i l’Israel segons la carn, que s’unifiquen en l’Israel segons l’esperit.
Aquest goig el fa possible l’acceptació per part de Maria del missatge diví, per donar lloc a la reconciliació dels homes amb Déu, així com a la reconciliació dels homes entre si. No hi pot haver, en efecte, veritable reconciliació de l’home amb Déu, sinó n’hi ha alhora entre els homes.
Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, als qui estimen Déu tot els serveix per al bé, ens ensenya Pau. El bo i el dolent, els problemes i les dificultats, els obstacles de tota mena … l’amor ho sap aprofitar tot, tot, per al bé. Altrament ja no seria amor.
Avui el Verb de Déu, creador de l’univers, ha compost un llibre nou, que el Pare ha emès des del seu cor i que ha estat escrit amb el càlam o llengua divina de l’Esperit.
Necessitem llegir aquest llibre, meditar-lo molt, guardar el seu missatge en el cor, i deixar que el mateix Esperit de Déu vagi reescrivint el misteri diví en nosaltres.
