23 de juliol de 2017

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Alzira, 23 de juliol de 2017

Sv 3,1-9; Sl 123; 1Pe 3,14-17; Lc 6,17.20-23

«Val més sofrir per haver fet el bé que no per haver fet el mal» ens diu l’apòstol sant Pere. Ben Ahmet Almanzor, als ulls dels insensats semblava que morís, la seva mort fou tinguda per molts com un mal, aparentment era un fracàs. Però ell i les seves germanes el Senyor vingué a visitar-los. Un jove príncep ben situat, amb una vida còmoda per l’època, fou cridat pel Senyor; un jove que tenia un gran èxit com a diplomàtic aconseguint del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, fundador del Monestir de Poblet, una pau digna. Però els camins del Senyor són incomprensibles sovint per als homes; el jove Ben Ahmet, tornant de Lleida, de visitar una seva tia, passà vora el Monestir de Poblet i se sentí cridat per Déu, els cants dels monjos foren l’instrument del qual es valgué Déu per convertir-lo de príncep Ben Ahmet en el monjo fra Bernat. Preferí ser pobre a totes les riqueses que tenia; perquè dels pobres és el Regne del cel. Preferí passar fam a seure a les taules dels poderosos; perquè els famolencs Déu els saciarà. Preferí plorar que seguir rient en una vida buida; perquè els qui ploren riuran al Regne de Déu. Preferí ser odiat, rebutjat i insultat per causa del Fill de l’home a tota la seva joventut, riquesa i intel·ligència; perquè va saber que la seva recompensa seria gran en el cel. Una nit de tempesta la seva vida canvià; aparentment fou una decisió desassenyada, a la fi com sant Pau, com sant agustí i tants d’altres, la seva fou una conversió per una crida directa de Déu, fou tocat per la Paraula de Déu.

Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tan gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà a patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo”». Ramon Llull afrontava en la seva obra «El gentil i els tres savis» una innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginació, quan no de persecució, del poble d’Israel dispersat en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre, com afirmava Benet XVI a Ratisbona, «la raó i la fe cal que avancin juntes» . El martiri té la seva raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per la violència.

En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. El màrtir no l’entristeix el mal que se li infringeix, sinó la causa que el motiva i la causa del martiri és l’odi a la seva fe en Crist, a la seva fidelitat i al seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està sempre lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.

El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als qui Ell creu que són prou forts per a aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les autoritats de l’imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans, la vida a canvi de la conversió; durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dóna la vida per Crist; «Si el Senyor no hagués estat a favor nostre quan uns homes intentaven assaltar-nos, ens haurien engolit de viu en viu, tan gran era la fúria que portaven» diu el Salmista.

Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, fugint de la riuada que amenaça de passar-los més amunt del coll. Però Jesús no defugí el seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda’t l’espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m’ha donat?». Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang; són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres» ens diu la primera carta de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen», ens diu el Senyor. Mai més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir els cors no matar-los.

Avui molts cristians de totes les confessions també són perseguits, han d’abandonar llurs cases i països, i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix els cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven. El pecat de la desunió és rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta humanitat i de la vertadera vida de la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada per la resplendor de la veritat que ens fa realment lliures, Crist.

Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang. A ells Déu els posà a prova, els trobà dignes, els acceptà com a víctimes ofertes en holocaust i a la fi resplendeixen com les espurnes que corren pel rostoll. Els màrtirs són els qui tenen posada la confiança en el Senyor, comprenen la veritat i estan al seu costat. Per això Déu els elegeix, reben la gràcia i la misericòrdia, tenen l’esperança segura de la immortalitat i troben la pau. Són missatgers de pau perquè el Senyor ha estat a favor d’ells.

Que els sants Bernat, Maria i Gràcia ens consolin, augmentin el vigor de la nostra fe, ens omplin de goig i no ens manqui mai la seva intercessió davant de Déu perquè reconeguem en els nostres cors que Crist és el Senyor i estiguem sempre promptes a donar testimoni de la nostra fe que és la nostra esperança.