DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 3,1-8a.10.13-15; Sl 102,1-2.3-4.6-7.8 i 11, 1C 10,1-6.10-12; Lc 13,1-9

«Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual.» ens ha dit Jesús per dos cops en l’Evangeli que avui hem escoltat, explicant-nos que no som pas millors que aquells galileus malmenats pel seu pecat o que aquells divuit homes aixafats per la torre de Siloè, que no som pas millors que ningú. La conversió de cor és l’objectiu del camí quaresmal i tot cercant-la Jesús interpreta els fets històrics en clau de salvació, interpreta els signes dels temps com a signes de Déu.

En totes les etapes de la història, en cada moment de la nostra vida, el Senyor ens ofereix la possibilitat de convertir-nos, però el primer pas per la conversió és penedir-nos de les nostres faltes, dels nostres pecats, deixant de fer el mal que desplau al Senyor i obrant el bé que li plau. Déu és present al llarg de la història de la humanitat, es fa el trobadís amb nosaltres, sempre a l’espera de tocar els nostres cors, sempre obert a la nostra conversió. Parla poc directament als homes al llarg de la història, ho fa tant sols a homes concrets, destinats d’antuvi a ser el seu instrument, són els profetes, vertadera veu de Déu davant dels homes. Com parla a Moisès cridat per Déu mentre pasturava el ramat del seu sogre per a contemplar-lo en una bardissa que cremava però no es consumia, trobant-lo així a través d’un signe extraordinari. Quan crida, Déu demana total disponibilitat a qui crida, ens demana com a única resposta aquest «aquí em teniu» generós i decidit de Moisès, que sols podrem donar alliberats dels nostres egoismes, de les nostres pors, dels nostres dubtes.

Hem de témer Déu, no pas tenir-li por; l’hem de reverenciar, descalçant-nos del pes de les nostres culpes per tal d’arribar a descobrir a aquell que és qui és. Ell és el qui perdona les culpes i guareix de tota malaltia, el qui rescata de la mort la nostra vida, el qui ens sacia d’amor entranyable, el qui fa justícia als oprimits, el qui és lent per al càstig i fidel en l’amor. Nosaltres quan pequem som com aquella figuera que no dona fruit però a la que el Senyor no mana de tallar-la, ans al contrari deixa fer a qui la cava, la fema i espera encara per a veure si es converteix i dona fruit.

La lentitud de Déu per a castigar és una mostra palpable del seu amor, un amor sempre esperançat en la nostra conversió. Però no és una esperança a fons perdut, cal que nosaltres per donar fruit rebutgem allò que no és bo, que no obrem el mal que ofèn al Senyor un mal que tant sovint fem i el resultat del qual són les guerres, els exilis, el dolor nascut de l’odi; quan el nostre fruit hauria de ser sempre l’amor. Ens hem de deixar cavar-nos i amarar-nos d’amor per part d’aquell qui és molt més que cap profeta, molt més que Moisés, deixar-nos convertir pel mateix Crist, el déu amb nosaltres, el déu encarnat, el déu que parla cara a cara amb la seva creatura. No podem perdre el temps de la nostra vida i cal que n’aprofitem cada moment per a apropar-nos a aquell que és bondat i justícia infinites.

Jesús parlà als qui eren presents de dos esdeveniments amb molts morts, però Jesús, a diferència dels fariseus, no els llegeix com un càstig pels presumptes pecats de les víctimes, sinó com una invitació a la conversió de tots. Convertir-se vol dir donar bons fruits ja, ara i aquí. Com una figuera, com una vinya que han de donar bon fruit, en cas contrari es talla i es crema. No en tenen prou la figuera o el cep amb haver estat plantats, com no en tenim prou nosaltres en haver estat batejats per a salvar-nos. El poble d’Israel murmurant camí de la terra promesa no en tenia prou amb haver estat elegit per Déu si al cap i a la fi el desagradava i li era infidel. Tampoc nosaltres li som plaents criticant, murmurant o vivint una fe aparent.

Déu es presenta cada dia davant nostre, a vegades de la manera més insospitada i en el lloc més imprevisible per a parlar-nos, per a convidar-nos a la conversió, per a oferir-nos la nostra salvació, vertader i únic camí cap a la llibertat. Mai no podrem acabar d’entendre aquesta llibertat que ens ofereix Jesucrist, immensa, infinita com el seu amor. La llibertat sols adquireix el seu autèntic sentit quan alliberada del pecat s’exercita en el servei de la veritat que salva, quan cavada i regada per l’amor infinit de Déu ens deslliga de tota servitud i dona fruit en nosaltres, per als altres i en Crist, aquell qui és el qui és.