DIMECRES DE CENTRA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Soc només pols i cendra» digué Abraham al Senyor (Gn 18,27) tot intercedint pels justos de Sodoma. Tant sols des de la humilitat, des de la consciència de la nostra petitesa ens podem adreçar al Senyor; sempre però confiats en la seva gran misericòrdia. La Quaresma és un temps fort, un temps privilegiat, un temps on poder girar confiats la mirada cap al Senyor amb més força encara. No és un temps privilegiat sols per sí mateix, sinó per damunt de tot perquè és el camí que ens porta cap a la Pasqua, cap a la plenitud. És aquest un temps de reconciliació amb Déu, un temps de conversió. No és el temps de la hipocresia, tampoc és un temps per viure endebades, per recórrer en va, no és un temps perdut. És un camí que ens porta cap a la vida plena, lliure del pecat, viscuda al costat del Crist gloriós que per la seva passió, mort i resurrecció ha guanyat per a nosaltres la Vida, amb majúscules. En aquest camí però hi trobem dificultats. Jesús mateix les compartí amb nosaltres per tal de mostrar-nos com vèncer-les. Del desert a Getsemaní Jesús és temptat, Ell que no va experimentar el pecat, va voler ser temptat per tal que nosaltres poguéssim ser justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit l’Apòstol. La seva ascensió vers Jerusalem, vers el seu enlairament a la creu, el seu descens al país dels morts, no fou endebades, no fou un temps perdut; Ell ens obrí camí cap al Pare, Ell el primer d’entre els morts i el primogènit dels ressuscitats ens obrí el camí cap a la vida de la gloria. El camí cap a la Pasqua no és un camí planer, és un camí ple de perills, de riscos, de temptacions. Al desert, el lloc emblemàtic i privilegiat per a trobar a Déu i alhora on Satanàs posa els seus paranys aprofitant la debilitat humana, Jesús fou temptat però en la solitud la pregària esdevingué la seva força. A Getsemaní a les portes de la passió i a un tret de pedra d’uns endormiscats Pere, Jaume i Joan; Jesús fou temptat de nou però en sortí vencedor tot pregant fins a suar sang.

També nosaltres som temptats, «davant l’amarga desil·lusió per tants somnis trencats, davant de la preocupació pels reptes que ens concerneixen, davant del desànim per la pobresa dels nostres mitjans, tenim la temptació de tancar-nos en el propi egoisme individualista i refugiar-nos en la indiferència davant el patiment dels altres» (Papa Francesc, Missatge per a la Quaresma de l’any 2022). Així també nosaltres per la pregària podem arribar a vèncer la temptació, no malversant la gràcia que hem rebut, sinó certs i confiats de que en tot moment som sostinguts per l’esperit magnànim d’aquell contra qui hem pecat, d’aquell qui sempre s’encén de gelosia per la seva creatura i pel seu gran amor ens convida sempre a reconciliar-nos amb Ell. Aquest camí cap a la Pasqua no el podem fer amb les alforges buides, cal que les buidem de tota vanaglòria, del que és pura imatge, pura façana i les omplim d’autenticitat; sense tocs de trompeta sinó més aviat mirant que la nostra mà esquerra no sàpiga el bé que fa la dreta; cal que les omplim d’una pregària amagada, d’un dejuni que mostri una cara rentada i un cos perfumat. El que importa és fer camí cap al Pare, cap a aquell per qui no hi ha secrets, cap a aquell que veu tot el que és amagat, que veu el que hi ha al fons dels nostres cors i no es refia d’aparences enganyoses.

Ara és de nou l’hora de la conversió, ara és de nou l’hora d’esquinçar-nos els cors perquè ara és de nou l’hora favorable, ara és de nou el dia de la salvació, ara és de nou l’hora per recobrar el goig de saber-nos salvats. Iniciem avui de nou aquest camí vers la celebració anual de la Pasqua, anunci de la nostra pròpia Pasqua. Fem-ho recordant que som pols, fem-ho demanant al Senyor arribar a la meta amb ànima pura, demanant-li el perdó dels nostres pecats i fem-ho sempre certs de la misericòrdia del Senyor i del seu immens amor per nosaltres. Perquè en paraules del Papa Benet XVI: «La resurrecció de Crist anima les esperances terrenals amb la «gran esperança» de la vida eterna i introdueix ja en el temps present la llavor de la salvació.» (Spes Salvi 3,7).