Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Js 5,9a.10-12; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: 9a); 2C 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32
Alegreu-vos, reconcilieu-vos, estimeu-vos.
Alegreu-vos, feu festa, estigueu contents, sereu consolats, ens diu el cant d’entrada
d’aquest quart diumenge de Quaresma.
Se’ns està invitant a l’alegria enmig de les incerteses d’aquest món, perquè no
ens podem quedar enganxats en aquest desert.
Si avui se’ns convida a alegrar-nos, és perquè el nostre camí quaresmal albira
la meta, o almenys està orientat ple de deler espiritual cap a la Pasqua.
La Quaresma és un temps privilegiat que tenim per pensar, reflexionar i
meditar. I, què hem de pensar? Què hem de reflexionar? Què hem de meditar?
Només una cosa: la relació que tenim amb Déu.
Sí, la relació que tenim amb Déu, relació entre Déu i nosaltres, i nosaltres
amb Déu. Relació que passa per Jesucrist, que és el pont que uneix la nostra
humanitat a la seva divinitat, i atansa la divinitat a la nostra humanitat.
Alegrem-nos, reconcilieu-vos, estimeu-vos.
Reconcilieu-vos, perquè Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens
ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació. L’exemple el tenim en
la paràbola de l’evangeli que hem escoltat. Jesús presenta la relació del pare
i dels dos fills.
Com n’és el pare acollidor, espera i guaita, té paciència. D’enamorat el pare
es commogué quan el veié, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. La misericòrdia
d’aquest pare és la misericòrdia de Déu, que espera que la llibertat de fill
pròdig, d’aquest fill de Déu, s’adoni, reflexioni dintre seu i reconegui el seu
pecat.
Pecat que Déu sempre perdona i oblida. Déu retorna la dignitat perduda
desmesuradament, perquè tot és poc per al qui retorna a casa sa i estalvi.
Però, el fill gran sembla que això de perdonar i oblidar, no ho té encara molt
clar.
Quantes vegades se sent dir: jo perdono, però no oblido. Sembla que enlloc de
misericòrdia la persona es vol quedar en la misèria.
Alegrem-nos, reconciliem-nos, estimeu-vos.
Estimeu-vos, en això coneixerà tothom que sou deixebles meus. És el manament de
Jesús. Nosaltres en aquest temps de reflexió hem d’obrir els ulls del cor per
adonar-nos de veure el que tenim, el que hem rebutjat, el que ens hem separat i
allunyat.
Nosaltres podem tenir la mateixa actitud del fill pròdig i endinsar-nos en el
pecat; podem tenir la mateixa actitud del fill gran, com els mestres de la Llei
i els fariseus que murmuren, i sentir enveja perquè el pare és bo i perdona.
Però, també se’ns convida a tenir l’actitud del pare i estimar, perdonar i
oblidar les ofenses sempre. I això, és el treball que se’ns ha manat als
cristians. El sagrament de la penitència, la reconciliació i el perdó ens obre
el camí cap al retorn d’Aquell que ens havíem allunyat.
L’Eucaristia ens convida ara a participar de la Pasqua, no de la Pasqua que els
israelites celebraren en acció de gràcies en entrar a la terra promesa, a la
plana de Jericó, sinó de la Pasqua cristiana, el memorial que per la mort i la
resurrecció de Jesucrist ens ha reconciliat amb l’amor de Déu i ens exhorta a
reconciliar-nos amb els germans, el proïsme i els més necessitats d’aquest
desert.
Alegrem-nos, reconciliem-nos, estimem-nos.