DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Feu això per celebrar el meu memorial.»

L’Eucaristia és passat, en ella i per ella fem memòria d’un fet concret. L’apòstol sant Pau, en el relat que acabem d’escoltar, el més antic de la institució, ens transmet la tradició que ve del mateix Senyor. L’Eucaristia com a memorial és en primer lloc record d’un fet que va succeir realment. Com aquell que instituí Déu davant de Moisès quan guiava al poble d’Israel perquè fes memòria del seu alliberament i el celebrés com un pelegrinatge en honor del Senyor. No és pas que aquella fos una aliança incompleta, era la que convenia aleshores entre Déu i el seu poble. Però calia renovar-la cada any actualitzant el sacrifici pasqual mitjançant la mort d’un cabrit o d’un anyell que calia menjar cenyits, amb les sandàlies posades i el bastó a la mà, perquè era el símbol d’un poble en marxa vers la terra promesa, vers el nou regne que Déu els havia de donar i que calia que conquerissin amb el seu esforç i governessin seguint la voluntat del Senyor. El poble d’Israel conservant antigues tradicions pròpies d’un poble ramader centrà el sentit d’aquella festa en el seu caràcter alliberador i el que tal volta havia estat una festa natural esdevingué en un memorial de la salvació, l’obra de Déu en favor del seu poble. Ben aviat però les infidelitats van debilitar aquella aliança i Déu envià al món al seu Fill únic perquè fos aquell sacerdot únic que calia i ell mateix la víctima que d’una vegada per sempre establís l’aliança de tots els homes amb Déu sense necessitat de repetir el sacrifici. Per això l’Eucaristia no és quelcom repetitiu, és cada vegada nova i alhora és memorial d’aquella única i exclusiva Eucaristia que celebrà Jesús amb els seus deixebles a les portes de llur passió i crucifixió, però sobretot a les portes de la seva resurrecció. Aquella Eucaristia fou única i Crist és l’únic summe sacerdot digne de fe, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus. Moisés essent el servidor de Déu va ser qui li va parlar cara a cara; però Crist és el Fill de Déu fet home per a la nostra salvació. Moisés tant sols va visitar Déu en una tenda; però Crist ha construït un santuari no fet per mans humanes sinó construït amb pedres vives, com ens diu la primera Carta de sant Pere (Cf. 1Pe 2,5). Aquesta nit del sopar pasqual de Jesús enllaça amb la tradició jueva que ens parla d’una primera nit que fou la de la creació; d’una segona nit, que fou la de l’aliança amb Abraham; d’una tercera nit la de l’èxode pasqual quan Déu es manifestà a favor del seu poble i d’una quarta nit que és la nit messiànica, la nit de la nova creació, la nit de la vertadera salvació.

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni.»

L’Eucaristia és present, actualització de l’acció de Jesús tot i que no aporta ni canvia res del seu lliurament, fet un cop per sempre. Abans de la seva mort Jesús va portar a terme quelcom més gran que un simple gest per a expressar el sentit de la seva vida i de la seva mort. Va estimar fins a l’extrem, es va lliurar Ell mateix i ens va ensenyar com recordar-ho i celebrar-ho en la seva absència, a l’espera de la seva vinguda definitiva. Menjar i compartir el pa vol dir compartir la vida; compartir taula és formar una comunitat. En aquest sopar qui convida, celebra, presideix i es lliura és el mateix Crist, compartint i alimentant-nos així amb la seva mateixa vida. Compartint nosaltres la seva taula entrem en comunió amb Ell i entre nosaltres, per tal d’arribar a ser el que hem sumit, cos de Crist, que és l’Església.

L’Eucaristia manifesta en el pla sacramental el sentit profund de la mort i de la resurrecció de Crist; una comunicació entre aquesta nostra vida en comunió amb la font de tota vida, que és Crist, aquell que fa de nosaltres una única família amb un sol cos, l’Església. Crist es fa present entre nosaltres en la taula de l’Eucaristia, per una seva presència real. En paraules de sant Pau VI: «tal presència es diu real, no per exclusió, com si les altres no fossin reals, sinó per antonomàsia, perquè és també corporal i substancial, perquè per ella certament es fa present Crist, Déu i home, sencer i íntegre. Falsament explicaria aquesta manera de presència qui s’imaginés una naturalesa, com si diguéssim, «pneumàtica» i omnipresent, o la reduís als límits d’un simbolisme, com si aquest augustíssim sagrament no consistís sinó tan sols en un signe eficaç de la presència espiritual de Crist i de la seva íntima unió amb els fidels del cos místic» (Mysterium fidei, 5)

«Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.»

L’Eucaristia és també futur, mira al futur perquè és anticipació de la darrera vinguda del Crist i per això mateix és alhora transformadora dels nostres cors. «Anunciar la mort del Senyor «fins que vingui» (1Co 11, 26), comporta per als que participen en l’Eucaristia el compromís de transformar la seva vida, perquè tota ella arribi a ser en certa manera «eucarística». Precisament aquest fruit de transfiguració de l’existència i el compromís de transformar el món segons l’Evangeli, fan resplendir la tensió escatològica de la celebració eucarística i de tota la vida cristiana.» (Ecclesia de Eucharistia, 20).

Si compartim la seva taula, si escoltem la seva Paraula, si rebem el seu cos i la seva sang no podem restar indiferents als altres, la nostra vida no pot transcórrer com si no l’haguéssim rebut. Ens ho mostra l’Evangeli que hem escoltat, compartir la taula de la Paraula i de l’Eucaristia, compartir el pa i el vi, compartir el cos i la sang del Crist s’ha de transformar en servir als germans tot reconeixent en ells la imatge del Senyor. El relat del rentament dels peus té un contingut molt concret; l’estructura sacramental implica l’estructura eclesial, l’estructura de la fraternitat. Aquesta estructura significa que els cristians han d’estar sempre disposats a fer-se servidors els uns dels altres, i que únicament d’aquesta manera podrem actualitzar-la, fent-ne memòria i vivint l’Eucaristia. Vivint-la fent el que Ell mateix va fer i que fa també ara, ja que el Senyor que seu a la dreta del Pare, en virtut de la seva intercessió, ens renta els peus dia rere dia en el moment en què els nostres llavis pronuncien la frase del Parenostre: «perdoneu les nostres culpes». Quan preguem l’oració del Senyor, quan diem les paraules del Parenostre, el Senyor s’inclina cap a nosaltres, agafa de nou una tovallola i ens renta els peus, ens renta dels pecats, ens purifica d’allò que el baptisme ens havia netejat i que nosaltres hem embrutat. (Cf. Ratzinger, J., El camino pascual, 114-120). Nosaltres sols podem arribar a transformar els nostres cors per arribar a servir als germans, qui ens renta de veritat és el Crist. Tal com ho va fer als seus deixebles fins i tot al qui no volia, fins i tot al qui el traïa.

En paraules del Papa Francesc: «És així, amb senzillesa, que Jesús ens dona el sagrament més gran. El seu és un gest humil de donació, un gest de compartir. En la culminació de la seva vida, no reparteix pa en abundància per a alimentar a les multituds, sinó que es dona, es parteix a si mateix en el sopar de la Pasqua amb els deixebles. D’aquesta manera, Jesús ens mostra que l’objectiu de la vida és el donar-se, que allò més gran és servir. I avui trobem la grandesa de Déu en un tros de pa, en una fragilitat que desborda d’amor i desborda de donació.» (Àngelus 6 de juny de 2021).