DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

Al bell mig del jardí del paradís hi havia un arbre, l’arbre del bé i del mal, un arbre que donava un fruit que feia goig de veure i que era temptador d’agafar-lo i menjar-lo perquè  donava coneixement i entre les explicacions temptadores de la serp i la decisió d’Adam i d’Eva de desobeir al Senyor, aquests en menjaren i el pecat entrà en la història de la humanitat.

Ara tenim davant dels ulls un altre arbre, no està pas al mig de cap paradís, ans al contrari, està plantat al bell mig d’un petit turó on s’acostuma a ajusticiar als malfactors. En aquest arbre el fruit que hi penja no fa pas goig, ens ho ha dit rel profeta Isaïes, tothom s’esglaia de veure’l, de tan desfigurat que està, ni tant sols sembla un home, no te res d’humana la seva presència. És l’arbre d’on penja tot el sofriment humà, aquell qui hi està penjat porta damunt seu les nostres malalties, els nostres dolors, perquè no els ha refusat i és la seva pena la que ens ha de tornar la pau i les seves ferides ens curen. El dolor humà no es fa atractiu, no el desitgem pas però malgrat això existeix i hi hem de conviure; tampoc Déu no l’ha defugit, ha enviat al seu propi Fill perquè ens fes justos tot prenent damunt seu les nostres culpes. No és Déu un déu cruel a qui el sofriment li plagui, Déu és misericordiós i benigne que s’ha fet solidari dels nostres dolors fins a acceptar la mort i una mort de creu.

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

La creu instrument de mort, d’escarni i d’opressió ha esdevingut signe d’alliberament. No és pas una contradicció, entrava dins dels plans de Déu que el seu Fill ens estimés fins a l’extrem i tant sols ho podia demostrar compartint la nostra sort. De res hagués valgut un Déu victoriós allunyat i aliè al dolor humà perquè hagués estat, en certa manera, un déu insensible i insolidari. Aquest rei dels jueus és certament rei, però la seva reialesa lluny de ser proclamada pels poderosos és combatuda i blasmada per una munió de gent alenada pels grans sacerdots. Aquest rei que té l’arbre de la creu com a tron, espines per corona i una canya per ceptre; no rep crits de victòria, escolta les burles dels soldats, el bram que demana per a ell la pena de la creu per part d’una multitud, que ha oblidat ben aviat els crits de joia del diumenge anterior, i com a homenatge rep bufetades i escopinades; substituint aquells mantells, aquelles branques d’olivera i de palmera que encatifaven el camí d’entrada a Jerusalem en honor del fill de David. Ens ho ha dit el salmista, ara és la befa dels enemics, la burla dels veïns i l’esglai dels coneguts. Tant d’esglai que fins i tot els més propers se’n desentenen i neguen ni tant sols conèixer-lo i els més agosarats el segueixen a distància; com a vegades fem nosaltres amb les desgràcies dels altres.

La creu d’aquell primer Divendres Sant és signe de tot menys de victòria, però malgrat això s’ha convertit allí mateix en la bandera de la llibertat respecte al pecat, en la senyera de la solidaritat envers el dolor i el sofriment, en el símbol de la nostra redempció. Per la creu i en la creu el patiment humà no ha desaparegut, però ha adquirit un nou sentit. Aquest nou gran sacerdot no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses, les ha compartides; no ens rebutja quan intentem acostar-nos al seu tron de gràcia, sinó que es compadeix de nosaltres i ens concedirà, arribada l’hora, l’auxili que necessitem. Perquè Ell, com ens ha dit la Carta als cristians Hebreus, tot i que era el Fill de Déu aprengué en el sofriment que és el patir convertint-se així en font de salvació eterna. Perquè «No és el poder el que redimeix, sinó l’amor. Aquest és el distintiu de Déu, Ell mateix és amor. Quantes vegades desitjaríem que Déu es mostrés més fort! Que actués durament, que derrotés el mal i creés un món millor. (...) Nosaltres sofrim per la paciència de Déu. I, malgrat això, tots necessitem de la seva paciència. Déu, que s’ha fet anyell mansuet, ens diu ben clar que el món se salva pel Crucificat i no pels qui crucifiquen. El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes.» (Benet XVI 24 d’abril de 2005).

La tenim tant a la vista la creu que quasi hem oblidat el seu sentit. En paraules de santa Teresa Beneta de la Creu: «és el símbol de tot allò difícil i pesat, i que resulta tan oposat a la naturalesa, que, quan un pren aquesta càrrega sobre si, té la sensació de caminar cap a la mort.» (La ciència de la creu, I,2). Potser a hores d’ara estem recuperant una mica més el seu sentit, perquè per una part, no pas petita, de la nostra societat, la creu ha esdevingut quelcom com un signe d’imposició, es rebutja la seva presència i cal recordar sempre aquelles paraules de Benet XVI: «l’Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l’acció de l’Esperit Sant» (Benet XVI 2 d’octubre de 2008); la fe, que te en la creu el seu símbol més sublim, és do i obra de Déu.

«Mireu l’arbre de la Creu, on morí el Salvador del món.»

Aquesta història, la nostra història, no acaba pas al calvari i per això mateix la mort ja no és sinó el pas cap a una nova vida plena i perdurable. Qui està penjat de l’arbre de la creu, aquest fruit d’aparença tant pot atractiva és el Salvador del món. Per salvar-nos ha estat provat en tot, llevat del pecat; ha estat detingut, interrogat, escarnit, abandonat, traït i crucificat. Però no és aquesta també la situació de tanta gent al nostre món? No és aquesta la conseqüència directe de la guerra, dels desequilibris socials, de les injustícies i de l’afany per posseir i per tenir poder?

Jesús, el Crist, aquest rei dels jueus reconegut amb sorna per Pilat, defensat tant sols per una espasa, és però el testimoni de la veritat i ha vingut a salvar al món, a tot el món. No és segurament això el que molts esperaven i per això mateix l’han rebutjat i han anat de dret a fer caure l’arbre verd, però fent-ho en primer lloc ajuden al pla de Déu, sense saber-ho ni encara menys voler-ho, i en segon lloc es fan insolidaris amb qualsevol sofriment d’altri, anteposant els seus interessos per damunt de qualsevol altra cosa, fins i tot de Déu i de la veritat. Malgrat la creu, malgrat la passió, malgrat la mateixa resurrecció, el dolor no és pas absent del nostre món, potser perquè no som prou capaços de ser-ne testimonis i de viure’l aquest misteri de la creu.

Mirem l’arbre de la creu amb confiança i amb esperança, reconeixent en ell aquell qui morí per a redimir al món i que és font de salvació eterna, aquell en qui tot s’ha complert, aquell qui és capaç de compadir-se per nosaltres fins a l’extrem de morir per nosaltres, aquell qui és testimoni de la veritat, aquell en qui ha dipositada l’esperança de la resurrecció que no ha de trigar a arribar; malgrat el silenci de la creu, malgrat el silenci del sepulcre o tal volta gràcies a la creu i al descens del Fill de Déu fet home al país de la mort, hem estat redimits i la mort ha estat vençuda.