DIUMENGE XXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 9,13-18; Sl 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17; Flm 9b-10.12-17; Lc 14,25-33

El llenguatge de Crist sona dur i feréstec quan ens diu que sinó l’estimem més que al pare, la mare, l’esposa, els fills o als germans no podem ser els seus seguidors. Sinó l’estimem més que a la nostra pròpia vida no tenim res a fer. O tal volta sí, perquè abans d’emprendre la construcció de la nostra fe, abans d’emprendre la batalla contra la incredulitat i el mal ens cal mesurar les nostres forces, no sigui que esdevinguin incertes les nostres previsions o insegurs els nostres raonaments.

No podem ser deixebles del Crist sense renunciar a tot el que tenim, no podem ser els seus seguidors sense portar cadascun de nosaltres la nostra pròpia creu. Però de fet, no hi molta gent portant ja creus ben pesades? No hi ha molta gent portant la creu de la fam, la de l’exili, sigui per motius polítics, econòmics o socials, la creu de la nuesa, la creu de la presó, la creu de la solitud, la creu de la malaltia o la creu de la incomprensió? Hi ha tantes creus al món, tants natzarens amb feixugues creus carregades al coll que ni hi ha prou veròniques compassives per eixugar tants fronts amarats de suor i de sang, ni prou cireneus per ajudar-los en el camí. O tal volta sí que hi ha un cireneu amb prou experiència en això de carregar-se la creu al coll, un cireneu sempre disposat a donar un cop de mà, per més feixuga que sigui la nostra creu, el Crist.

Tant de bo que si mirant les creus dels altres pensem que no ens pertoca d’ajudar-los, que no ens correspon d’eixugar llur suor del rostre, aquesta separació del dolor dels altres sigui, com succeí a Onèsim, ocasió per a recobrar-los per sempre com a germans, rebent-los com a tals. Massa sovint el cos, aquesta vida, esdevé una càrrega per a l’esperit, que afeixuga l’ànima. Una creu tant pesada que no deixa espai per a pensar en res més que en com suportar-la, no deixa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ni encara menys ens permet de ser capaços de trobar un rastre de les coses del cel. Com descobrir-hi aleshores la voluntat del Senyor? Com conèixer que desitja Déu? És que potser és el Senyor qui ens vol afeixugats, esclafats sota el pes de les creus de la vida?

No pas si mirem en profunditat el misteri de la redempció. La vida d’aquí a la terra és com un somni en fer-se de dia, com l’herba que espigada al matí, al vespre ja està marcida i seca. Hi ha quelcom que va molt més enllà, hi ha qui per a Ell mil anys són com un dia que ja ha passat. Ell és la font de la saviesa, el qui la dona i qui envia l’Esperit, el qui dona la saviesa que salva. És aquell qui reclama la nostra atenció, és aquell qui a canvi d’estimar-lo més que a cap altra, aquell qui acceptant les nostres renúncies mogudes per l’amor vers Ell, és pacient amb nosaltres, ens sacia amb el seu amor i esdevé la nostra muralla, una muralla on les torres estan ben fonamentades, els merlets conclosos i ben acabats i la lluita ben planificada.

És dur el llenguatge de Jesús, tant dur que alguns l’abandonaren i l’abandonen també avui. La crida de Jesús és la crida a una nova llibertat, la llibertat del deixeble. Una llibertat, costosa, cara, que requereix coratge. Jesús demana als qui el volen seguir de renunciar a tot el que posseeixen; però demanant-nos aquesta renuncia Jesús va més enllà de les coses materials; ens parla d’estimar, de no voler ser els amos de la nostra vida, dels nostres sentiments; perquè aquests moltes vegades deixen veure que només posseïm la injustícia, més que no pas la misericòrdia; és quan jutgem durament als germans i ens sentim amb el dret de pensar i de decidir pels altres, amb dret de carregar-los pesades creus al coll, sense la mínima intenció d’ajudar-los o d’alleugerir-los la càrrega. Crist ens convida a deixar de carregar creus, sigui de manera activa individual i personal o sigui de manera passiva i col·lectiva, i ens convida a carregar la seva creu i a seguir-ho per a aprendre així d’ell a practicar la misericòrdia, la justícia i la gràcia, l’amabilitat.

Deia el ja avui beat Joan Pau I: «Estimar a Déu és viatjar amb el cor cap a Déu. Un viatge preciós. (...) Un viatge que comporta a vegades sacrificis, però aquests no han d’aturar-nos. Jesús està a la creu: el vols besar? Si ho vols fer no pots sinó inclinar-te cap a la creu i deixar que et punxin algunes espines de la corona que té al cap el Senyor» (Audiència General 27 de setembre de 1978).