FESTA DEL VOT DE POBLE EN HONOR DEL SAGRAT COR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Parròquia de l’Assumpció de Maria de Solivella, 9 setembre 2022
Ez 34,11-16; Sl 22,1-3.4-6; Rm 5,5-11; Lc 15,3-7

Molt estimat senyor Arquebisbe, estimat Mossèn Adam, estimats germans preveres i diaques, estimats germanes i germans.

«Adoneu-vos bé d’això» diu l’Apòstol sant Pau, adonem-nos de com el Crist ens estima, perquè no trobaríem massa gent disposada a morir pels bons i pels dolents. L’amor de Crist és un amor fins a l’extrem, un amor infinit. L’amor és quelcom que tots experimentem i difícilment som capaços de representar. Un sentiment tant vital com aquest el situem en el cor, perquè de fet ultrapassa qualsevol raonament, estimem perquè estimem i poc podem afegir-hi, poc podem explicar. Però l’amor humà és a vegades fugisser, a vegades interessat, a vegades limitat. Molts cops veiem com l’amor es trenca en el matrimoni, en les relacions familiars, entre amics; es trenca perquè no som capaços de superar les dificultats, anteposem a l’amor altres valors especialment materials; sinó pensem en quantes famílies trencades per una herència, per posseir un o altre bé, perquè el materialisme i l’egoisme són els principals enemics de l’amor. El nostre amor, essent humà, és sovint imperfecte i a vegades no correspost i això provoca dolor. Però també és ben cert que moltes vegades res pot superar per exemple a l’amor dels pares pels seus fills o tantes vides lliurades en servei dels altres sense esperar res més a canvi que el sentiment d’haver fet el bé. Aquest darrer amor lliure i sense condicions, és un tast, una mostra de l’amor de Déu. Diu sant Pau que potser trobaríem algú disposat a morir per un home honrat, per una causa justa, algú disposat a donar la vida amb valentia per amor a un ideal.

L’amor de Déu supera ben bé tot això. L’amor de Déu es regeix per uns altres paràmetres. Déu va enviar al seu Fill al món, es va fer carn, un com nosaltres, llevat del pecat, per salvar als bons però també als dolents. L’amor de Déu és quelcom incommensurable però alhora respecta la llibertat de l’estimat, Déu estima a canvi de res, Déu és amor sense condicions, sense preu, fins a l’extrem, fins i tot sabent-se no correspost Déu estima igual, sabent-se no reconegut estima igual. I Crist és la representació d’aquest amor, l’encarnació d’aquest amor. Ell fent-se home, patint com un de nosaltres i morint com nosaltres ens mostrà el que és estimar fins a l’extrem. Ens ho explica el mateix Jesús d’una manera ben gràfica. Perquè qui de nosaltres deixaria noranta-nou ovelles per anar a cercar-ne una de perduda? No ens plantejaríem si el risc val la pena? No tindríem por de perdre les altres noranta-nou? Tot depèn de l’amor, perquè no és cert que hi ha molts pares que ho han deixat tot i han esmerçat tots els esforços sense cap recança per poder rescatar un fill de la droga, per lluitar amb ell contra la malaltia o qualsevol altre adversitat? Déu és pare, un pare amorós de tots i cadascun dels seus fills, sigui correspost aquest amor o no ho sigui, creguin en Ell o no hi creguin; i quan perd una ovella no para fins a recuperar-la i integrar-la de nou al ramat.

Hem reduït massa sovint l’amor als vertígens del desig individual o sentiments fugissers i d’aquesta manera, ens hem allunyat de la veritable felicitat que es troba en el lliurament sense reserves, en allò que el Concili Vaticà II anomena «el noble ministeri de la vida» (cf. Gaudium et spes, 51). Buscar-nos a nosaltres mateixos per egoisme en lloc de buscar el bé de l’altre, és, al cap i a la fi, pecar. Això ens allunya de Déu, font de tot amor, i de Crist Salvador que va oferir el seu Cor ferit perquè trobéssim la nostra vocació d’éssers que s’uneixen lliurement al seu amor. Crist ens convida a imitar-lo en l’amor, segur que no podrem estimar mai com Ell estima, però ens hi podem acostar. Hem de deixar de banda la dinàmica de la correspondència i encara més de la correspondència a curt o mig termini, l’amor no es cobra. El peatge de l’amor es cobra al final del camí, al final de la nostra vida. Ens cal aprendre a mirar als altres no tant sols amb els nostres ulls, sinó des de la perspectiva de Jesucrist. Ens cal mirar més enllà de l’aparença exterior de l’altre i descobrir-hi la riquesa del seu interior veure’l amb els ulls de Crist. Per a nosaltres creients per oferir amor al qui el necessita, per poder estimar al proïsme, ens cal el contacte amb Déu, poder veure en el proïsme no tant sols a l’altre, sinó reconèixer en ell la imatge divina. I a l’inrevés, si en la nostra vida obviem tota l’atenció a l’altre, si som tant sols pietosos, homes i dones religiosos que compleixen amb els seus deures però no estimem a l’altre, marcim també la relació amb Déu, pot ser serà una relació correcta, però sense amor no és res. És la disponibilitat amorosa vers al proïsme, el que ens fa sensibles davant Déu. És el servei als altres el que ens obre l’ànima a l’amor de Déu. Escrivia el Papa Benet XVI en la seva Encíclica Déu és amor que l’amor a Déu i l’amor al proïsme són inseparables, són un únic manament; però tots dos viuen de l’amor que ve de Déu, que ens ha estimat primer. No es tracta d’un manament que se’ns imposa, sinó d’una experiència d’amor nascuda des de dins, nascuda al cor, un amor que per la seva pròpia naturalesa ha de ser ulteriorment comunicat a uns altres. (Cf. Deus caritas est, 18)

Solivella va prendre als anys quaranta del segle XVIII l’opció de confiar-se a l’amor de Déu. Els vostres avantpassats decidiren d’acudir per alliberar-se de l’estrall de la mort de molts infants a la intercessió divina, concretament invocant al Sagrat Cor de Jesús, una devoció que en aquella època entrava amb força al nostre país. Així el Consell Municipal tingué molt clar a qui havia d’acudir, havia de recórrer a l’amor de Déu. Així el poble s’obligava a dedicar cada any una festa en honor d’aquesta advocació cristològica, passejant pels carrers de la vila al Santíssim. Déu va vessar el seu amor sobre Solivella i aquella pandèmia va acabar i la vila conscient del que havia promès ha complert el seu vot de poble, llevat moments puntuals quan les circumstàncies no ho feren possible. Així Solivella celebra d’una manera solemne i evident que Déu un dia va estimar-la o millor dit que estimant-la sempre aquesta vila, un dia va demostrar-los als seus vilatans com els estimava.

Les tradicions són sempre boniques de recordar i de mantenir. Però no podem oblidar-ne els orígens, no podem oblidar el lligam que aquesta tradició estableix entre Déu i Solivella i aquest lligam no és altre que l’amor. En paraules del Papa Francesc: «Déu s’ha unit a nosaltres, ens ha escollit i aquest vincle és per sempre, no tant perquè nosaltres som fidels, sinó perquè el Senyor és fidel i suporta les nostres infidelitats, la nostra lentitud, les nostres caigudes. (...) La fidelitat de Déu ens ensenya a acollir la vida com a esdeveniment del seu amor i ens permet testimoniar aquest amor als germans mitjançant un servei humil i mansuet.» (Homilia 27 de juny 2014). L’amor ha de ser fidel per damunt de qualsevol altra cosa; ja sabem que cap amor està exempt de dificultats, cap amor està lliure de patir tempestes; el vertaderament important és que perseverant en l’amor, essent fidels en l’amor puguem ser capaços de sortejar-les i superar-les. Déu cuida de nosaltres, Déu te cura de la humanitat. No ens ha deixat, ell cuida de nosaltres; no és pas un Déu llunyà, per a qui no comptem per a res. Podem veure el món com regit per un conjunt de lleis pròpies segons les quals es desenvolupa, i en les quals Déu no intervé, on no hi ha lloc per a Déu, no hi ha lloc per al seu amor. Sovint no volem que Déu ens molesti. Però si que és bell i consolador saber que hi ha una persona que ens estima i ens cuida i ho és molt més saber que Déu que ens coneix, ens estima i es preocupa per nosaltres. (Cf. Benet XVI 11 de juny de 2010).

Déu no es cansa mai d’estimar, per això el representem amb el cor obert a tots, obert de bat a bat, amb el cor sagnant, trencat de tant estimar-nos. Som nosaltres els qui ens cansem d’estimar, ens cansem d’estimar als altres quan creiem que no som correspostos, que no se’ns retorna l’amor; som nosaltres els qui a vegades ens cansem de ser estimats, sobretot de ser estimats per Déu. Estimar no és fàcil, cal esforçar-s’hi, cal treballar l’amor, cada dia, a cada instant, davant de cada dificultat, davant de cada entrebanc per tal de poder seguir el camí cap a Déu i seguir estimant. Tenim molts exemples d’amors desinteressats, gratuïts, altruistes; però tenim un exemple sublim el d’aquell qui mai es cansa d’estimar, el d’aquell qui estima sempre i en tota circumstància fins a l’extrem. Ho fa amb amor pacient, bondadós, sense enveja, ni altivesa, ni orgull, sense egoisme, ni irritació, ni desig de venjança, trobant el goig en la veritat i no pas en la mentida; excusant-ho tot, esperant-ho tot i suportant-ho tot.

Un amor que no és només un sentiment, és una força que dona vida. Déu Pare ens convida a estimar, el seu Fill Jesucrist ens mostra com estimar i amb Ell tots els sants reconeguts per l’Església i tots aquells sants de la “porta del costat”, com diu el Papa Francesc, que han estimat als germans, s’han deixat estimar per Déu i ens ensenyen com estimar. Perquè Déu és amor, és tot amor.