MISSA VOTIVA DE SANTA TECLA

VISITA DE LA RELÍQUIA DEL BRAÇ DE SANTA TECLA A POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 3,1-9; Sl 33,2-9; Mt 25,1-13

Una noia de bona família promesa amb un dels homes més rics de la ciutat d’Iconi escoltava embadalida de la finestra estant un home foraster que havia arribat a la seva ciutat. D’ençà que el començà a escoltar ni menjava, ni bevia, sols estava pendent d’aquell estranger que parlava sobre la continència i la castedat, que parlava d’un tal Jesús de Natzaret que havia estat crucificat i havia ressuscitat, que a ell, el darrer dels apòstols, l’havia convertit havent-li sortit al pas camí de Damasc i fent-lo caure del cavall enlluernant-lo i deixant-lo cec per uns dies, com ho havia estat durant anys. L’estranger és Pau, la noia Tecla i aquell encontre casual canvià la vida de Tecla que escoltant-lo trobà la vertadera pau. Tecla ho deixà tot per seguir a Pau, renuncià al matrimoni, als seus costums, a la seva família i quan volgueren cremar-la viva per castigar la que a ulls humans era desassenyada conducta, el Senyor la protegí i feu caure sobre el foc una tromba d’aigua que l’apagà, com l’aigua del baptisme apaga el foc del pecat.

Tecla no seguia a Pau, seguia a aquell a qui Pau seguia, seguia al Crist. Pau és un fundador d’Esglésies, de les construïdes amb pedres vives, és a dir, amb persones que s’ofereixen «com una víctima viva, santa i agradable a Déu» (Rm 12,1). Tecla fou una pedra ben viva i Crist preservà aquella pedra viva de tot turment. Ni les flames, ni els seus lleons, ni les feres marines, ni els bous, ni les serps no pogueren vèncer aquella dona que tant agosaradament ho deixà tot, deixà l’amor humà, deixà la seguretat d’una vida còmoda i luxosa per viure confiada en aquell de qui havia escoltat la Paraula, que Pau predicava. Res no espantava a Tecla, malgrat haver estat depurada com l’or al gresol, malgrat haver estat oferta com una víctima damunt l’altar; ella tenia l’esperança segura de la immortalitat, fou posada a prova i el Senyor la considerà digne d’Ell. Aquesta verge desassenyada als ulls dels seus pares, als ulls del seu promès i als ulls dels homes, era assenyada davant de Déu, el jutge únic i veritable. La seva torxa estava a punt per a rebre el nuvi, el vertader nuvi amb qui realment valia la pena d’unir-se, el Crist.

Els màrtirs són aquells qui han donat testimoni de la seva fe, aquells qui havent vençut totes les dificultats, havent suportar tota mena de penalitats, s’han mantingut fidels al Crist. Per Tecla escoltar a Pau parlar de Crist significà el naixement a una nova vida, a la vertadera vida i ja no li calgué res més, tota altra cosa li semblava supèrflua.

Què ens ensenya Tecla a qui coneixem a mig camí entre el relat i la llegenda? Tecla, la deixeble de Pau per excel·lència, ens mostra que alçant la mirada vers el Senyor serem omplerts de llum, que invocant-lo serem salvats de qualsevol perill, de qualsevol risc que pugui atemptar contra la nostra ànima. Ella va tastar-lo i va saber que n’és de bo el Senyor, que n’és de bo l’espòs a qui esperà amb la torxa de la fe ben encesa i l’oli de la fidelitat sempre a punt.

Els màrtirs són homes i dones com nosaltres, no tenen res de diferent; són homes i dones que s’han confiat plenament al Senyor i Ell ha obrat per mitjà d’ells grans prodigis, a través d’ells ha escampat la fe i llur vida i llur mort han estat llavor de nous creients. Sempre és temps de màrtirs, no són cosa del passat, són també cosa del present i ho seran del futur, perquè la fe sense testimoniar-la és morta. En paraules del Papa Benet XVI «avui és més necessari que mai tornar a proposar l’exemple dels màrtirs cristians, tant de l’antiguitat com del nostre temps, en la vida dels quals i en el testimoniatge dels quals, portat fins al vessament de la sang, es manifesta de manera suprema l’amor de Déu.» (8 de novembre 2007).

Tecla fou guanyada al Crist per Pau i mai més no se’n va desdir del seu compromís, desassenyada pels homes fou assenyada per Déu, escollí el millor espòs i mai no va dubtar de la seva elecció. Ni els turments, ni la persecució, ni el menyspreu dels qui abans havien estat els seus familiars i conciutadans no pogueren temptar-la i arrabassar-li la fe. Fou feliç perquè trobà en el Senyor el seu refugi. Aquesta és la lliçó dels màrtirs, aquest és el seu testimoni. Tecla una dona valenta, agosarada, conseqüent, ho deixà tot en escoltar per boca de Pau la Paraula de Déu, la bona nova del Crist, i és avui per a nosaltres un testimoni de fe, un model de creient i una mostra del que la fe pot fer en les ànimes que es posen en mans de Déu, en l’ànima dels qui posen en Ell la confiança i s’obren a la veritat i que a la fi del camí són recompensats arribant a la seva presència. Pau i Tecla, dues vides marcades per l’encontre amb el Crist, dues ànimes bessones que formen part de les nostres arrels cristianes més profundes i ens esperonen avui a caminar vers el Senyor amb confiança, amb perseverança i amb fidelitat, tal com ells ho feren.