DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 17,8-13; Sl 120; 2Tm 3,14-4,2; Lc 18,1-8

Estimats germans i germanes,

En el «camí de Jesús a Jerusalem», Sant Lluc ens aporta avui un aspecte que se l’estima molt: LA PREGÀRIA. Ja a la primera lectura se’ns presenta l’exemple de Moisès en pregària: mentre ell manté les mans alçades a Déu, el seu poble guanya els enemics. Déu manifesta el seu poder per Moisès, que ha de ser ajudat: li aguanten les mans alçades perquè no pot comptar amb les seves pròpies forces. Això ens suggereix que mai no es prega sol.

Aquest episodi connecta amb l’Evangeli d’avui, tot subratllant que Déu escolta l’oració perseverant. La intenció de la paràbola es fer adonar-nos de la necessitat de pregar sense perdre mai l’esperança. Les maneres de ser dels personatges de la paràbola són extremades, a fi de donar més vigor a la història: el jutge és descrit com un home malvat en si mateix i deshonest en el seu càrrec; la dona que suplica és una viuda, una persona desemparada. La tradició bíblica presenta la viuda, juntament amb l’orfe i l’immigrant, com a figura del pobre, i mostra com Déu sempre l’escolta i l’ajuda. La viuda és un exemple dels qui no tenen veu, dels indefensos, als quals Jesús ofereix la Bona Nova de l’Evangeli. Si el jutge sense entranyes de la paràbola va fer justícia, amb més motius farà justícia Déu que és just i misericordiós. «¿D’on em vindrà l’ajuda?... És el Senyor qui et guarda, el Senyor t’empara al teu costat mateix». Tot i que a vegades sembli que no hi és i no ens escolta, el salm ens dóna confiança. Germans, alcem també nosaltres els ulls a Déu, la nostra esperança, perquè «mai no s’adorm, sempre vigila».

La pregària, no n’hi ha prou que sigui sincera, espontània, sentida. Ha de ser incansable, insistent. Cal ser constants en la pregària, individualment i comunitàriament, com a signe i expressió de la gran confiança en l’amor de Déu. Déu és present en el nostre camí, però cal que nosaltres —a través de la pregària— visquem i expressem aquesta presència. La pregària no és només l’expressió d’un sentiment, sinó també la manifestació de la nostra fe. La pregària és la respiració de l’ànima. Sense la pregària freqüent, l’ànima es torna anèmica, la fe s’afebleix, l’esperança disminueix i, en lloc de la caritat, l’egoisme regeix la nostra vida. La pregària va unida al estudi i coneixement de les Sagrades Escriptures, inspirades per Déu, que tenen el poder de donar-nos la saviesa «que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist», tal com ens diu Sant Pau.

Pregar és entrar en comunió amb Déu, renovant la nostra confiança amb Ell. La pregària és la trobada de la set de Déu i de la nostra. L’encontre de Jesús amb la samaritana ho expressa molt bé. Quan ella va a buscar aigua, Jesús ja la està esperant; i ella, que espera saciar la seva set, troba l’aigua viva que purifica la seva vida. Santa Teresa de l’Infant Jesús ens diu unes paraules molt boniques sobre la pregària. Ella és Doctora de l’Església, i Patrona de les Missions juntament amb sant Francesc Xavier. Escoltem-la!: «Per a mi, la pregària és un impuls del cor, és una senzilla mirada dirigida al cel, és un crit d’agraïment i d’amor, tan enmig de la prova com enmig de la joia; en fi, és una cosa gran, sobrenatural, que eixampla l’ànima i m’uneix a Jesús» (manuscrit C, 25).

Preguem, germans, per totes les necessitats del mon. Quantes injustícies i quantes guerres sense sentit, quan de sofriment i soledat, quants problemes sense solució! Pregar no és deixar-ho tot en mans de Déu. Nosaltres hem de col·laborar també. Amb aquesta disposició d’ànim celebrem aquesta Eucaristia. Jesús ve a nosaltres. Jesús està amb nosaltres. Desitgem-lo i escoltem-lo en el nostre cor. Ell ens parla i es vol comunicar amb nosaltres. Obrim-li la porta!