DIUMENGE XXXI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sa 11,23-12,2; Sl 144,1-2.8-9.10-11.13cd-14; 2Te 1,11-2,2; Lc 19,1-10

Qui ho havia de dir que aquell personatge que tant havia defraudat seria a qui aniria a buscar i a salvar el Fill de l’home. Qui ho havia de dir que aquell pecador a qui ningú volia rebre, que havia fet tant de mal a tanta gent amb la seva usura, veuria la salvació a casa seva. Zaqueu era un home tenaç, ho havia sigut tota la seva vida i així havia amassat una gran fortuna, vivia bé, amb les butxaques ben plenes, les espatlles cobertes i sembla que no li importava massa el que poguessin pensar i dir d’ell. Però no sabem ben bé com el cor d’aquell home a qui ningú hagués qualificat de pietós, ni hauria esperat cap altra cosa que el que havia fet fins llavors, va ser tocat per Déu i la tenacitat i l’enginy que fins llavors havia emprat per enriquir-se il·lícitament, l’emprà en entestar-se a veure a Jesús que passava; així malgrat la seva petita estatura el veié i no li feu basarda enfilar-se dalt d’un arbre per tal d’aconseguir-ho.

Què mogué a aquell cap de de publicans i de cobradors d’impostos a fer tal cosa? No fou altra cosa que la gràcia de Déu. Déu s’apiada de tothom, dissimula els pecats dels homes perquè puguin penedir-se i és que Ell estima tot el que existeix i no abomina de res d’allò que ha creat; com ens ha dit el llibre de la Saviesa. I Zaqueu també era obra de Déu, l’alè immortal de Déu també era present en aquell home tant menyspreat per tothom i que havia esdevingut quelcom com la viva imatge del pecat. El Senyor el reprengué una mica, li recordà les seves culpes amb llur sola mirada i l’allunyà del mal acostant-lo a la fe. En aquell pecador el nom de Jesús, el nostre Senyor, fou glorificat, com ens ha dit sant Pau; per inversemblant que això hagués pogut semblar abans de succeir.

A Jesús no li preocupaven les crítiques dels qui es creien purs, a Ell el que l’ocupava aquell dia és la salvació d’aquell qui estant perdut feu mans i mànigues per veure’l passar. No li fou fàcil a Zaqueu, la gentada li privava la vista, el seu mateix entorn, en el qual es creia tant segur i satisfet, era el gran obstacle per a poder ni tant sols veure a Jesús, hagué de pujar dalt un arbre, però això fou suficient per veure i per ser vist; això fou suficient perquè el Senyor mateix es convidés a casa seva; això fou suficient perquè la salvació entrés en aquella casa i els qui havien estat defraudats per aquell, cobrador corrupte recuperessin quatre vegades més del que els havia estat pres i els pobres rebessin la meitat dels seus béns.

Zaqueu era un home de molt bona posició social, però mal vist i marginat per la societat, era algú que no estava a l’alçada del que aquella societat entenia per bo. Però Zaqueu estava més a prop del Regne que molts d’aquells qui es creien purs. Inquiet com era, era un home obert, i corrent d’aquí cap allà volia saber qui era Jesús, volia veure a Jesús; el veié, el rebé i cregué. Zaqueu de fet, potser sense saber-ho ni ell mateix, buscava la veritat, la vertadera vida; perquè la que ell tenia en el fons no el feia feliç; se sabia estafador i buscava una altra vida, plena de la vertadera riquesa, d’aquella que no s’arna i supera la temporalitat.

La seva, com la nostra, no era tant sols una petitesa física. Tots som petits davant de Déu, no podem abastar la totalitat de Déu, som massa petits per a conèixer-lo del tot, perquè les nostres mires són sovint curtes, massa humanes i terrenals; però si el nostre cor està inquiet, si cerquem a aquell qui és la veritat descansarem quan el trobem com deia sant Agustí.

Zaqueu trobà a Jesús de dalt d’un arbre estant, com nosaltres trobem la salvació en aquell qui restà penjat en l’arbre de la creu. De dalt del sicòmor estant Zaqueu mirà a Jesús i Jesús mirà a Zaqueu, es troben amb la mirada. És aleshores quan Jesús li diu a Zaqueu que baixi de pressa de l’arbre on s’ha enfilat, que baixi de pressa de la suposada comoditat en la que viu, que baixi de pressa de la usura que l’ha fet ric, perquè creient-se amb aquests mals subterfugis per damunt dels altres, als qui té dominats econòmicament, de fet s’ha allunyat de Déu i dels homes. Tal com viu no estima ni a Déu ni al proïsme; però tot estar per fer i tot és possible per al Fill de l’home; avui mateix la salvació entrarà a casa seva; ara que ja l’ha vist i l’ha escoltat, ja sols li manca acollir a Jesús a taula i restituir el mal que ha fet.

La salvació està prop d’ell i Zaqueu va entendre el que Jesús li volia dir, l’escoltà; va baixar de l’arbre, l’acollí a casa seva, actuà, i de tant content que estava s’adonà que li calia rectificar el mal que havia fet, reparà. Escoltà, actuà i reparà; tres elements fonamentals per a la salvació, que podem viure també nosaltres en el sagrament del perdó. Zaqueu va perdre aquell dia molts diners, però guanyà una riquesa molt més important; la seva casa, la seva ànima fou salvada i és que el fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar el qui està perdut, perquè Ell tot ho plany i amb el seu poder dur a bon terme tots els bons propòsits i totes les obres que la fe ens inspira i de les que el pecat ens allunya impedint-nos de dur-les a terme. Així actua la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist el Senyor.

També nosaltres hem de mirar d’enfilar-nos per damunt de les nostres falses comoditats, del diner, del poder, de les enveges, de les murmuracions, de l’autosuficiència i de tantes altres coses que ens limiten la visió de Déu; hem de mirar de fixar la vista en Crist, de cridar la seva atenció i estiguem certs de que Ell ens mirarà, de que Ell ens cridarà i de que Ell ens mourà a deixar de fer el mal i a començar a fer el bé. Perquè el Senyor sosté als qui cauen i sols Ell els redreça, com redreçà a Zaqueu. Déu no fa res sense estimar, Déu ho fa i ho pot per amor.