DISSABTE DE LA SETMANA XXVI DURANT L’ANY / II

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET

Jb 42,1-3.5-6.12-16; 118,66.71.75.91.125.130; Lc 10,17-24

Per a Déu res no és impossible, a aquesta conclusió hi arribà Job després d’un camí no pas exempt de penalitats. Val més tenir coneixement i bon sentit, fe en els manaments que cap altra bé. A la fi del seu viatge vital Job ha adquirit aquest coneixement i bon sentit, al cap i a la fi l’hi ha fet bé haver sofert tantes penes i ja no s’alegra pas de que els seus enemics hagin estat sotmesos, sinó de que el seu nom estigui escrit en el cel, d’haver recuperat l’amistat amb Déu. El camí existencial de Job és també el nostre camí, aprenem en les penes més que en les joies, perquè hi aprenem a confiar-nos en el Senyor. Ai d’aquell qui es creu satisfet, a recer de l’error i es permet d’anar donant lliçons als altres, com feien els mal anomenats amics de Job, aquests que creien saber-ho tot, fins i tot la causa dels mals que afligien a aquell que en altre temps havia estat afavorit pel Senyor i del que ara rebia mals; però el que feien en realitat era intentar allunyar-lo de Déu que vol dir portar-lo a la perdició, cercant i donant explicacions humanes l’hi impedien de trobar sentit a la seva situació.

Estimats germans i germanes més de tres anys després ens tornem a trobar aquí a Poblet, podríem ben bé dir que després d’haver sofert moltes penes, d’haver viscut situacions que en la nostra darrera trobada no hauríem pogut pas preveure ni en el pitjor dels escenaris. I és que no hi ha res de nou sota el sol; hem avançat molt tecnològicament i socialment, però al cap i a la fi seguim a mercè de pandèmies o de guerres, davant de les quals de res no val la nostra autosuficiència personal i col·lectiva. Déu a través de la història ens parla, com parlà al poble d’Israel, com parlà a Job en la seva història personal, com ens parla també a nosaltres si deixem d’ensordir amb les nostres migrades cabòries i ens parem a escoltar-lo amb una mínima atenció. Perquè malgrat el que hàgim pogut viure, els nostres ulls segueixen essent feliços de veure el que veuen, de veure al Senyor.

Tots hem patit de més o menys prop la pandèmia, tots coneixem víctimes a les que ha arrabassat la vida o ha sumit en la solitud o ha marcat d’una manera o d’una altra. Com Job al final del seu periple, tampoc per a nosaltres res és igual perquè sense de fet haver canviat res, perquè res no hem viscut que no haguessin viscut altres generacions, tot ha canviat i ens n’hem adonat de la nostra pròpia fragilitat, de les nostres febleses tant físiques com morals, que diria sant Benet. Però potser el Fill ens ha volgut revelar al Pare a través d’aquesta feblesa; perquè s’aprèn molt més de la feblesa que de l’autosatisfacció.
Avui celebrem una santa discreta i minúscula en el conjunt de la seva societat i alhora enormement gran en el conjunt de l’Església. Santa Teresa de l’infant Jesús o Teresa de Lisieux, ha esdevingut una de les santes més conegudes i estimades. Ella no ha deixat mai d’ajudar a les ànimes més senzilles, als petits, als pobres, als qui sofreixen, a tots els qui la invoquen, i també ha il·luminat a tota l’Església amb la seva profunda doctrina espiritual. Deia el Papa Benet XVI parlant sobre ella que: «hauríem de poder repetir cada dia al Senyor, que volem viure d’amor a ell i als altres, aprendre a l’escola dels sants a estimar d’una forma autèntica i total. Teresa és un dels «petits» de l’Evangeli que es deixen portar per Déu a les profunditats del seu Misteri. Una guia per a tots. Amb la humilitat i la caritat, la fe i l’esperança, Teresa entra contínuament en el cor de la Sagrada Escriptura que conté el Misteri de Crist.» (Audiència General 6 d’abril de 2011).

Teresa de l’infant Jesús des de la vida amagada del seu monestir arribà al cor del món. No és altra que aquest el paper dels monestirs, el paper dels monjos i de les monges, viure amb simplicitat la grandesa de l’amistat amb Déu, que és l’única i vertadera amistat que val la pena de viure. I cap altra cosa hi podeu venir a cercar els qui us acosteu al monestir que aquesta amistat amb Déu.

Aquella simplicitat i aquella amistat amb Déu que assaborí a la fi Job, exemple de fidelitat en l’adversitat, i que Teresa de l’infant Jesús, exemple de fidelitat en la humilitat, creient-se sempre indigne, definia escrivint: «Perquè la teva ànima és extremadament senzilla; i quan siguis perfecta, seràs més senzilla encara, perquè quant un més s’acosta a Déu, més se simplifica.» Job i Teresa alegres de tenir llurs noms escrits en el cel, perquè això és l’únic que té valor, arribaren a veure amb els seus propis ulls allò que només coneixien pel que havien sentit dir, fent experiència de Déu en la feblesa i en l’adversitat i coneixent de primera mà l’amistat amb Déu. Tant de bo també a nosaltres se’ns faci el regal de conèixer a Déu a través del Fill que ens el vol revelar.