DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ez 47,1-2.8-9.12; Sl 45,2-3.5-6.8-9 (R.: 5); Jo 2,13-22

A l’evangeli de Joan que hem escoltat el relat de la purificació del temple té una gran importància, pel fet que està ubicat gairebé al començament, tot just després de les noces de Canà, mentre que en Marc, Mateu i Lluc, l’episodi es troba a la fi del ministeri públic de Jesús i al començament de la seva passió, mort i resurrecció.

Posant aquest relat als inicis del seu evangeli, Joan mostra que la vida de Jesús serà senyada pel temple, on sovint el trobem ensenyant. L’acció simbòlica de treure els canvistes, els venedors, els moltons i els vedells, conté, en efecte, un ensenyament essencial. Jesús diu: «No convertiu en mercat la casa del meu Pare», i seguidament els deixebles recorden el salm 68: «El zel del teu temple em consumeix». En tot això Jesús no mostra cap menyspreu ni rebuig del temple; al contrari: per a Ell és la llar del seu Pare, i, com a tal, no podia ser profanat per la corrupció de certa activitat econòmica, aliena a l’adoració de l’únic Déu. És especialment significatiu que Jesús realitza aquesta acció en l’espai del temple que estava reservat a l’adoració dels no jueus, l’anomenat atri dels gentils o pati dels pagans.

Així, Jesús recorda que, en ser el temple el lloc més sagrat de la terra, no podia acabar sent instrumentalitzat per altres interessos, perdent de vista allò que era essencial: la vocació universalista que Israel tenia respecte al món pagà. Com diu Isaïes, Déu vol que el seu temple sigui una casa d’oració per tots els pobles (Cf. Is 56,7). Així s’ho va revelar des del principi el Senyor a Abraham, quan el digué que en el seu nom es beneirien tots els pobles de la terra.

El zel de Jesús per la Casa del seu Pare, que devia ser també Casa d’oració per tots els pobles, el porta a donar la vida, i a assumir en el seu propi cos el temple de Jerusalem. A la creu, estenent els braços en gest d’obertura universal, Jesús, abans de morir, diu: «tinc set!» És la set d’abraçar els fills de Déu dispersos, d’abraçar totes els pobles de la terra i de conduir-los cap al Pare.

La seva set es transforma meravellosament en una font d’aigua viva, que raja del seu cor traspassat. En aquest moment s’acompleix la visió del profeta Ezequiel: aquell temple nou i meravellós pel poble que estant a l’exili ho havia perdut, ho tenim ara en el cos crucificat, en el costat obert per la llançada, per on surt aigua i sang, símbols del baptisme i de l’Eucaristia. Pel costat dret del temple que veu Ezequiel neix una font d’aigua que baixa cap al desert, el fecunda i el converteix en un nou paradís. Del costat obert de Jesús brolla l’aigua i l’Esperit Sant, qui consolarà i donarà la vida al món.

«Destruïu aquest santuari i en tres dies el reconstruiré». El cos de Crist va ser destruït amb la seva crucifixió i mort, però, tres dies després, per la força de l’Esperit, es va aixecar i es va reconstruir amb la resurrecció. Aquest és el signe més gran de Jesús, és la seva gran obra. Amb la Pentecosta el cor dels nous creients es fa temple de l’Esperit Sant.

Però són molts els temples de l’Esperit que es destrueixin amb les guerres. Això en ha de fer reflexionar. Som temples on s’ha de manifestar el mateix zel de Jesús, el zel que ens ha de convertir en fonts abundoses d’aigua viva. Els cristians, com temples de l’Esperit, hem de tenir set y zel d’aquesta font d’aigua viva que murmura en el nostre cor, hem de saber descobrir-la i abocar-la com un riu que, sortint de les esglésies, alegri els carrers de la nostra ciutat.

Allà on arribin els braços d’aquest riu que formem els creients tot viurà; els cristians som els braços d’un riu que porta vida, pau i esperança en els deserts de la mort, de la guerra, de la soledat. Ser temples de l’Esperit Sant és no tenir por d’anar a contracorrent, perquè el Senyor de l’univers és amb nosaltres. És no tenir por d’experimentar la destrucció, com també va ser destruït el temple del cos de Jesús, perquè l’Esperit Sant ens reconstrueix: el Senyor de l’univers és amb nosaltres: és dins de nosaltres! Tot allò que sembli destruir el temple del nostre cos (malalties, sofriments, traumes, incomprensions), ha de fer-nos experimentar amb més força que ens reconstrueix la força de l’Esperit que habita dins nostre.

Que la festa de la dedicació de la basílica romana de Sant Joan del Laterà, l’església més antiga del món, que té el títol de Cap i Mare de totes les esglésies, ens susciti meravellar-nos de nou de la presència divina que ens habita i ens faci ser constructors del món de demà, el món on viuran les generacions que vindran.