DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Domus Dei est, et porta caeli» hem cantat en la processó d’entrada recordant les paraules de Jacob (Gn 28,17) en despertar del somni en que veié una escala que anava del cel a la terra per on pujaven i baixaven els àngels i en haver escoltat la veu del Senyor. Els temples no són per sí mateixos res més que uns edificis, sovint bells arquitectònicament, però que sense el seu sentit últim no serien diferents d’altres. També aquella luxosa arca que s’endinsava al santuari del temple que Salomó, el rei savi, havia fet bastir, no seria més que un objecte preuat sinó fos per contenir en el seu interior les dues taules de la Llei que el Senyor havia lliurat a Moisés a l’Horeb. El que fa preuat un temple, el que el fa sant és el que hi conté. A Jerusalem el núvol de la glòria del Senyor omplí el temple i aquest es convertí així també en la casa de Déu i la porta del cel, com havia proclamat Jacob en despertà del somni.

Avui celebrem la dedicació d’aquesta església, d’aquesta basílica per designi de sant Joan XXIII, que és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s’alça. Ho fem de nou aquest any aquí mateix després d’haver-ho impedit l’any passat les obres de consolidació de la volta. Perquè les esglésies, els temples pateixen el pas dels anys i els estralls de la història; com ho patí aquell gran temple que havia edificat Salomó i del que quedaren poc més que els fonaments que avui encara veneren els fills d’Israel. Però no són aquests estralls el realment important, el que dona sentit a un temple és el que vertaderament importa. Digué Jesús a la samaritana vora el pou de Jacob: «arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. (...) Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.» (Jn 4,21-24).

Acostar-nos al Déu viu, a la Jerusalem celestial, a l’aplec festiu dels inscrits com a ciutadans del cel és el realment important, com ens ha dit la carta als cristians Hebreus. El Senyor es fa present aquí, en aquest temple, perquè s’hi fa present a través de l’assemblea reunida en el seu nom, perquè s’hi fa present quan s’hi proclama la seva Paraula, perquè s’hi fa present quan el lloem, perquè s’hi fa present quan el pa i el vi es transformen en el seu cos i en la seva sang. I aquest cos seu i aquesta seva sang en entrar al nostre cos pecador ens porten la salvació.

Jesús digué a Zaqueu: «Avui s’ha salvat aquesta casa» perquè aquell qui enfilat en un sicòmor havia fet mans i mànigues per veure a Jesús, en rebre’l a casa seva, en restituir el que havia defraudat i en donar la meitat dels seus béns als pobres, edificà un temple del grat del Senyor. El que entrà dins de Zaqueu fou la salvació, la bona nova de l’Evangeli, la paraula del Crist mateix i així aquell ric publicà malvist per tots esdevingué temple de Déu. Entrant el Senyor a la casa, en l’ànima de Zaqueu aquest se salvà, sols així se salvà.

També nosaltres venim aquí a aquest temple per cercar la salvació, hi venim convençuts de que el Senyor que habita al seu temple en esperit i en veritat, ens cridarà com a Zaqueu i ens dirà “de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva”. Sabem que som temple de Déu i el temple de Déu és sant i aquest temple som nosaltres, ens diu sant Pau (1Co 3,16-17). Heus aquí unides la veritat i dignitat de Déu amb la veritat i la dignitat de l’home, en paraules de Benet XVI; perquè quan Déu fa estada en nosaltres és quan esdevenim vertaderament creatures de Déu, fills de Déu en el Fill.

Així aquest temple esdevé la casa de Déu, perquè el Senyor s’hi fa present, i esdevé la porta del cel, perquè el Senyor ens crida ara i aquí a la salvació, a ser pedres vives i adoradors en esperit i en veritat, que significa que els pobres trobin misericòrdia, els oprimits assoleixin la llibertat veritable i tots els homes es revesteixin de la dignitat dels fills de Déu (Cf. Benet XVI 7 de novembre de 2010).

Déu n’és el constructor, Déu n’és el conservador d’aquest temple que som nosaltres i junts, units com a pedres vives amb Crist com a pedra angular esdevenim l’Església, prefiguració de l’Església celestial.