DIUMENGE DE LA SETMANA XV DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 55,10-11; Sl 64,10-14; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23

Hem estat engendrats de nou, no d’una llavor corruptible, sinó d’una que és incorruptible: la Paraula de Déu viva i eterna, escriurà sant Pere en la seva primera carta (cf. 1Pe 1,23). Aquella multitud que es reunia a l’entorn de Jesús, que l’escoltava vora l’aigua mentre Ell parlava de la barca estant, de fet escoltaven sense entendre, miraven i no veien res, durs d’orella i de cor insensible, es resistien a la conversió i a recobrar la salut. Jesús havia sortit a sembrar, però gran part de la llavor queia en terreny rocós i d’altra era engolida pels cards.

El Senyor no és un sembrador que sembra amb gasiveria, és un sembrador generós que va deixant la llavor aquí i allà tot i intuir, tot i saber, que de terra bona, preparada per acollir la seva Paraula no n’hi ha tanta. Abunda el terreny rocós, amb poca terra on arrelar, abunden els cards que no tenen altre objectiu que ofegar la bona planta, abunden les voreres del camí que acullen la Paraula sense altra futur que ser devorada pels ocells. Hi ha una sola bona llavor, la Paraula, hi ha un únic bon sembrador, el Senyor i hi ha molta diversitat de camps i de terrenys on cau aquesta llavor. Quan rebem la Paraula l’hem d’acollir, el nostre camp, és a dir el nostre cor, ha d’estar ben llaurat, lliure de males herbes per tal de que aquesta llavor pugui créixer i donar fruit, el cent, el seixanta o el trenta, el que sigui, però el que no podem deixar és que l’ofeguin els cards, que s’assequi així que surti el sol, que la devorin els ocells. La Paraula és un regal de Déu, un regal tant preciós que no podem sinó acollir-la i de fer-la créixer en els nostres cors.

Ens ho ha dit el profeta Isaïes, com la pluja o la neu que cauen del cel i amaren i fecunden la terra fent-la germinar, així la Paraula que surt dels llavis del Senyor no pot tornar infecunda, ha de complir la seva missió, aquella que li ha confiat el Pare, que no és altra que la nostra conversió. La Paraula que el Senyor sembra als nostres cors és aquella que ja existia des del principi, aquella que estava amb Déu i que era Déu, aquella que estava amb Déu al principi i per la que tot ha vingut a l’existència, en ella hi ha la vida, aquella vida que és llum per als homes, aquella llum que resplendeix en la foscor i ningú no ha pogut ofegar mai. La Paraula s’ha fet carn, el qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres (cf. Jn 1).

Quan tanquem els nostres cors a la Paraula, tanquem els cors al Crist, ens tanquem a la salvació. Certament els cards de l’egoisme i les males herbes de les ambicions massa humanes sempre miren d’ofegar la llavor de la Paraula, els ocells del pecat intenten un cop i un altre devorar-la i acabar amb la bona llavor i evitar de totes, totes que pugui donar bon fruit. Per acollir-la cal entendre-la, cal no tant sols rebre-la amb alegria sinó perseverar, superant dificultats i persecucions per evitar que sucumbeixi de seguida tot just arribat el primer entrebanc; cal lluitar per vèncer les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses i centrar-nos en allò que és essencial, el Regne.

La Paraula cal acollir-la amb un cor ben disposat, cal perseverar en la seva escolta i cal arrelar-la en el més profund dels nostres cors i tot això no és pas fàcil. El més fàcil és escoltar sense entendre, mirar sense veure-hi, perquè els nostres cors sovint esdevenen insensibles, ens tornem durs d’orella i ens tapem els ulls per tal de conservar la nostra falsa comoditat.

Ens cal ser ben conscients de que el que nosaltres veiem i sentim, molts profetes i justos desitjaren de veure-ho i d’escoltar-ho i no els fou donat de veure i de sentir. Ens ho ha dit l’Apòstol, no hem de perdre mai l’esperança de l’alliberament, d’aquella llibertat que és la glorificació dels fills de Déu, i obrir-nos a l’esperança és preparar-nos per acollir i fer créixer la llavor que el Senyor sembra als nostres cors. Que n’és de fàcil deixar-la ofegar per tantes i tantes coses mundanes; que n’és de difícil a vegades perseverar i vèncer els entrebancs i les dificultats. Però la llavor no resta sola, el rierol de Déu que desborda d’aigua i prepara el sembrats és l’Esperit que aplana els terrossos i amara els solcs.

Deixem actuar la gràcia per acollir aquella Paraula que ve del Pare, que s’ha fet carn de la nostra carn en el seu Fill i a la que l’Esperit ens ajuda a acollir amb un cor ben disposat. Com ens ha dit l’Apòstol esperem, tot gemegant, aquell dia en que serem plenament fills, aquell dia en que la llavor vencent les amenaces d’ocells i de cards, donarà fruit. No endurim els nostres cors, no ens rendim acomodaticiament als valors exclusivament mundans, rebutgem el que és contrari al nom de cristians i seguim a aquell qui ens revela el que des de la creació del món havia estat secret, Crist el bon sembrador.

Escoltem doncs la Paraula, meditem-la i fem que vagi arrelant en el nostre interior fins a donar el fruit de la conversió del cor. Com escriu l’Apòstol: «se sembra un cos corruptible, però en ressuscita un d’incorruptible; se sembra un cos sense honor, i ressuscita gloriós; és sembrat feble, i ressuscita ple de força. És sembrat un cos terrenal, i ressuscita un cos espiritual.» (1Co 15,42-44).

Aquest és el fruit de la Paraula, que vindrà quan el nostre cos serà redimit si com terra bona acollim amb generositat la Paraula de Déu viva i eterna, llavor de salvació i de vida, llavor de resurrecció, que ens fa fills de Déu i hereus del Pare.