DIUMENGE DE LA SETMANA XVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 3,5.7-12; Sl 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52

Escriu sant Bernat: «mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte carnal pel gust de les coses de Déu.» (Sermó de l’Epifania, 7). Quan David seguint la seva pròpia voluntat va voler fer un cens i fent-lo ofengué al Senyor, aquest per mitjà de Gad li deixà escollir el càstig pel seu pecat entre tres anys de fam, tres mesos de derrotes i de persecució pels seus enemics o tres dies de pesta per a tot el país. David veient-se atrapat, pensà que més li valia caure en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en les mans dels homes i escollí tres dies de pesta que provocaren setanta mil morts, fins que al Senyor li va doldre aquella calamitat i va manar a l’àngel exterminador que s’aturés, mentre David s’ho repensava i veient que era ell qui havia ordenat de fer el cens, qui havia pecat, qui havia obrat malament i no pas el poble; demanà que la mà del Senyor caigués damunt d’ell i de la seva família però no sobre els altres (cf. 1 Cr, 21).

David, el rei per excel·lència, l’elegit del Senyor per regnar tret per Samuel d’entre pletes i ramades, havia pecat en voler fer un cens contra la voluntat del Senyor, com pecà en fer eliminar Uries l’hitita per tal de posseir Betsabé, la seva dona. David fent el mal i no el bé, sucumbí a la concupiscència de la carn, un pecat habitual en els poderosos, i sucumbint-hi feu el mal que ofèn al Senyor. Perquè no estava encara com escriu sant Bernat: «despullat de la manera de ser vil i perversa de l’home vell.» (Sermó de l’Epifania, 7).

El seu fill Salomó quan el Senyor en un somni li ofereix donar-li el que li demani, escull amb molt més seny i sabent-se inexpert, massa jove per a conduir la gent i enmig d’un poble que ningú no és ni capaç, ni està capacitat per comptar, demanà la gràcia de destriar entre el bé i el mal. Se sabia feble, perquè com li havia dit al Senyor al dedicar-li el temple: «no hi ha home que no pequi» (1Re 8,46). Escollí per això mateix la saviesa que «ronda buscant els qui són dignes d’ella, se’ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament» (Sv 6,16).

Salomó sabia com escriu sant Bernat que «la saviesa que ens fa conèixer Déu i que ens ensenya a menysprear el món és preciosa. El qui la trobi, si la reté, serà feliç.» (Sermó de l’Epifania, 7). Salomó no ho demanà per a ell tot sol, a qui humanament potser li hauria plagut més una llarga vida, una gran riquesa o la vida dels seus enemics; sinó que ho demanà per a servir millor al poble que el Senyor s’ha escollit per heretat i així poder-lo escoltar i fer-li justícia.

Salomó fou un rei prudent i sagaç i certament cap altra com ell no s’hi ha pogut comparar mai, ni abans, ni ara; perquè sovint sembla que reialesa, poder i saviesa no van sempre de la mà. La saviesa fou per a Salomó aquella perla fina que valia molt més que la vida i la riquesa, fou aquell tresor amagat que per adquirir-lo valia la pena vendre-ho tot, desprendre’s de tota ambició personal i renunciar a tota cobejança. Salomó aconseguí del Senyor el do de destriar allò que és bo i val la pena recollir en els coves de la nostra vida, d’allò que és dolent i que més val llençar-ho de nou al mar del rebuig.

Déu, ens ha dit l’Apòstol, ho disposa tot en bé dels qui l’estimen i en favor de Salomó disposà la gràcia del discerniment, donant-li la capacitat de treure del seu cofre coses modernes i antigues i tal com diu sant Benet a la Regla, fou docte en la llei divina, perquè sabia d’on treure coses noves i velles; fou desinteressat, sobri, misericordiós, sempre feu prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també l’obtingué per a ell i avorrint els propis vicis arribà a estimar al seu poble (cf. RB 64,9-11). Perquè Déu li va concedir una saviesa i una intel·ligència tant grans, i uns coneixements tan vastos com la sorra de la vora de la mar (cf. 1Re 5,9).

També nosaltres hem de demanar al Senyor que ens concedeixi la gràcia, el do de distingir entre el bé i el mal i així poder obrar el bé, per tal de no caure en el que confessava Pau: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19). Ens hem de transformar en factors del bé i evitar de ser factors del mal, és a dir ser benefactors i no pas malfactors. Però per obrar així, amb justícia i bondat, cal saber que és el bé i el que és el mal, el que fa bé als altres i el que els fa mal, no pas el que ens convé tant sols a nosaltres i tant sovint confonem amb el bé d’altri, quan de fet malmet les nostres relacions amb els germans i amb el Senyor.

El Senyor ens ofereix també a nosaltres el do de la saviesa, de la veritable saviesa. El tresor amagat, la perla fina, el peix bo el podrem descobrir estant atents a les paraules i a la llei del Senyor, estimant els seus preceptes, perquè la seva Paraula és l’única que dona llum i es fa entenedora fins i tot per als senzills, com ens ha dit el salmista. Com escriu sant Bernat: «mireu-lo a través de l’obediència, perquè no hi ha cap altre accés per a contemplar-lo més directe i més segur que aquest. I quedareu il·luminats amb la llum de la saviesa.» (Sermó de l’Epifania, 7).

Aquesta saviesa que ve de Déu no és pas la intel·ligència de tenir molts coneixements ni cap habilitat pràctica, sinó la participació de la mentalitat de Déu, la capacitat de penetrar en el sentit profund de l’ésser, de la vida i de la història, anant més enllà de la superficialitat per a descobrir el significat profund de tot, aquell sentit que sols li pot donar el Senyor.

La saviesa és la llum que il·luminant les nostres opcions de tots els dies, movent-nos a escollir el bé davant del mal, il·lumina els nostres passos i ens condueix pel camí recte que emprèn aquell qui sap el que és grat als ulls del Senyor i el que és recte segons els seus preceptes. (Cf. 1Re 3,9).
Aquest fou el camí per on transità Salomó, aquest és el camí dels qui esdevenen deixebles del Crist, el camí que el Senyor ens ofereix de recórrer aquí a la terra per arribar al Regne del cel amb plenitud. Certs de que, en paraules de sant Bernat «on hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.» (Sermó de l’Epifania, 7).