Homilia
predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 22,19-23; Sl 137,1-2a.2bc-3.6 i 8bc (R.: 8bc); Rm 11,33-36; Mt
16,13-20
Claus,
claus, claus. Quantes vegades en la vida hem perdut les claus? Quantes
vegades hem arribat a la porta i a l’anar a obrir ens hem deixat la clau? I,
ara, fins i tot ens oblidem de la clau de pas, per accedir a l’ordinador, al
telèfon o per pagar amb una targeta de crèdit.
Tot està rodejat de claus. La nostra vida està
envoltada de claus. La vida és un continu obrir i tancar portes.
Avui hem de considerar que tan sols amb una clau, amb una clau mestra ja no ens
caldrien més claus.
Però, quina clau pot obrir totes les portes, o pot tancar-les totes?
La fe, la clau de la fe, sí, la clau de la fe ens obre i tanca totes les
portes. La fe en Jesús ens obre a la vida en plenitud. Perquè,
tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. La fe
en Jesús ens tanca a una vida anodina, a una vida sosa, sense sal ni gust. La
fe en Jesús ens obre a una vida plena de goig, però també de dolors, de creu
per arribar a la glòria.
Perquè, per a nosaltres: Qui diem que és Jesús? És un personatge històric? És
el Fill de Déu? És el Messies esperat per salvar tot el món? És el meu Déu, el
meu protector? És el meu estimat, en qui he posat tota la meva confiança? És a
qui escolto en la meva pregària? És el centre de la meva vida? És l’eix, la
columna vertebral de la meva de la vida?
O més encara: Visc d’acord amb el missatge que Jesús ens ha deixat? Perquè, si
em considero cristià, he de seguir les petjades del Crist. I per seguir Crist,
la meva vida s’ha d’anar configurant als mateixos sentiments del Crist.
Sentiments de pau, de reconciliació, de coneixement de Déu.
Per això, hem de reconèixer en la nostra vida que tenim necessitat d’un
salvador, necessitat de l’únic salvador. Hem de reconèixer els nostres
mancaments, acceptar la nostra pobresa espiritual i atansar-nos a l’únic que ens
pot donar la clau mestra que ens obre a la fe, l’esperança i la caritat.
Pere, ens és un exemple, tot i seguir Jesús, el nega, però es reconcilia. Així,
també és la nostra vida. Encara que siguem monjos, consagrats, casats, fadrins
o viudos, joves i vells, som cristians. Som seguidors de l’únic que ens pot
obrir la porta, Jesús té la clau de la nostra vida. La vida que ara vivim i la
futura.
I Jesús ens dona la clau en l’Església
Jesús edifica l’Església sobre Pere. I a Pere li han estat donades les claus
del Regne. Això és, l’Església té ara les claus en el successor de Pere, i en
cada ministre ordenat, que pel sagrament del perdó pot reconciliar els fidels
en Déu. L’Església és l’instrument de reconciliació de Déu per al món. I els
seus ministres estem ordenants per al servei de la reconciliació.
I tots nosaltres ací presents formem l’argamassa d’aquesta Església exultant,
santa i configurada per pobres pecadors, però amb ganes de tirar endavant, amb
l’ajuda dels sants que ens han precedit, amb el depòsit de santedat dels
màrtirs que segellaren la sang del pacte de la glòria, bescanviant la vida
caduca per l’eterna.
Esperant el nostre moment celebrem l’Eucaristia, com aliment del nostre camí
per seguir amb força cap a endavant. Alimentats amb el cos de Crist hauríem de
sortir de la celebració amb a força renovada per servir el proïsme.
La clau, la clau de la fe ens empeny a viure l’esperança futura del Regne del
cel i ens dóna la clau de viure l’amor rebut per Jesús, estimant allò que ens
mana i desitjant allò que ens ha promès, la vida eterna.
No ens oblidem mai que la clau mestra del cristià és una, en tres, és a dir: l’Església
amb la fe que professem, el Crist a qui seguim i el servei vers els altres més
necessitats. Però, tot és una única clau, com és u el Déu a qui seguim i servim
que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.