Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Gn 2, 18-25; Mc 7, 24-30
Tots dos, l'home i la dona, anaven nus, sense avergonyir-se. La nuesa de què ens parla el relat del Gènesi i la manca de vergonya que l'acompanyava, són l'expressió més diàfana de la manera de viure segons el projecte original de Déu que l'Escriptura anomena jardí d'Edèn. Segons la narració de la creació de Déu que estem llegint aquests dies, l'home és creat el primer entre els éssers vius: abans que les plantes i el jardí d'Edèn, que Déu posa al seu servei, i abans que els animals, que Déu crea amb la intenció d'ajudar l'home i fer-li companyia i a qui Déu presenta per tal que l'home els donés nom. Donar nom significa fer-se pròpia una certa realitat. L'home, doncs, s'apropià dels animals però no en trobà cap que des de la seva diferència li permetés de formar una comunitat. Fou aleshores quan Déu, d'allò que l'home era, en formà un altre que essent diferent i restant en la seva diferència com a signe de la pròpia identitat, la dona –que no és un home–, pogués crear una unió perfecta entre iguals, entre éssers de la mateixa dignitat, que respectant les diferències pròpies no es convertís en una mescla o una confusió. Totes aquestes maneres de viure amb els altres, amb les plantes i els vegetals, amb els animals salvatges i domèstics, de l'home amb la dona, estaven originàriament expressades per la nuesa. La nuesa com a qualitat de la transparència de totes aquestes simbiosis, de totes aquestes maneres de viure amb els altres i amb tot allò que ens envolta. Transparència en la relació amb el món vegetal per tal com l'home se'n servia per al goig dels seus ulls i per a aliment del seu cos; transparència amb els animals, per tal com l'home se'ls feu propis sense subjugar-los ni maltractar-los; transparència amb l'altre com ell, perquè era os dels seus ossos i carn de la seva carn: la diferència i la distància de l'altre no provocaven recel ni recança sinó proximitat i escalfor. Tot un seguit de relacions caracteritzades per la nuesa i la diafanitat que manifestaven l'harmonia interna amb què l'home i la dona vivien la seva pròpia interioritat, al centre de la qual hi havia, evidentment, la relació fonamental i fundant amb Déu el seu Senyor, present arreu. La nuesa ens parla, doncs, de la diafanitat perduda en totes les nostres relacions que ens constitueixen –de nosaltres amb Déu, de nosaltres amb nosaltres, de nosaltres amb els altres, de nosaltres amb la naturalesa...– i que podem tornar a recuperar si ens acostem a menjar de la taula del Crist, on fins i tot les engrunes que en cauen són portadores de redempció.
12 de febrer del 2009
9 de febrer del 2009
DILLUNS V (I)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Gn 1,1-19 ; Mc 6, 53-56
Estimats germans i germanes:
Entre avui i demà escoltem el relat de la creació del món. Hi veiem com Déu disposa les coses pensant en el ésser humà i en el seu bé. El Gènesi no és un llibre científic en el seu sentit actual. En frase atribuïda a Galileu, la Bíblia més que dir-nos com es va fer el cel i la terra, vol ensenyar-nos com es va al cel i com s'ha de viure a la terra. L'autor sagrat vol dir-nos que origen de tot està en Déu, en la seva voluntat creadora, comunicadora, plena de saviesa i d'amor. Ho fa segons el llenguatge i la cosmovisió propis de la seva època. La poesia i la bellesa de les pàgines que hem escoltat ens fan cantar un himne de lloança a un Déu que ens fa participar de la seva Vida i ens indica el camí de la joia interior.
Ho veiem a l'Evangeli d'avui. Jesús guareix les malalties, dóna a cadascú allò que necessita, desperta en ells una vida i una esperança, sap arribar a cada persona i acollir-la. L'Església primitiva anomenava Jesús "l'únic metge". Commogut pels sofriments tan físics com morals, Jesús no solament es deixa tocar pels malalts, sinó que fa seves les misèries d'ells: "Ell prengué les nostres malalties i es carregà amb els nostres mals" (Mt 8,17).
Davant del mal al món, sempre inexplicable, cal la solidaritat, la compassió, la dedicació als altres. Cal "confortar els cors desfets i embenar les ferides", segons el Salm 146. Tots els qui tocaven Jesús, "es posaven bons", com diu l'Evangeli. Quan la nostra mirada compassiva o el nostre gest amistós toquen el cor dels altres, ajudem a guarir les seves ferides i a que retrobin la pau.
Quan ens acostem a Jesús, quedem guarits, transformats en persones noves, amb més vitalitat. Aquesta presència és particularment activa a través dels sagraments, i d'una manera especial per mitjà de l'Eucaristia.
Gn 1,1-19 ; Mc 6, 53-56
Estimats germans i germanes:
Entre avui i demà escoltem el relat de la creació del món. Hi veiem com Déu disposa les coses pensant en el ésser humà i en el seu bé. El Gènesi no és un llibre científic en el seu sentit actual. En frase atribuïda a Galileu, la Bíblia més que dir-nos com es va fer el cel i la terra, vol ensenyar-nos com es va al cel i com s'ha de viure a la terra. L'autor sagrat vol dir-nos que origen de tot està en Déu, en la seva voluntat creadora, comunicadora, plena de saviesa i d'amor. Ho fa segons el llenguatge i la cosmovisió propis de la seva època. La poesia i la bellesa de les pàgines que hem escoltat ens fan cantar un himne de lloança a un Déu que ens fa participar de la seva Vida i ens indica el camí de la joia interior.
Ho veiem a l'Evangeli d'avui. Jesús guareix les malalties, dóna a cadascú allò que necessita, desperta en ells una vida i una esperança, sap arribar a cada persona i acollir-la. L'Església primitiva anomenava Jesús "l'únic metge". Commogut pels sofriments tan físics com morals, Jesús no solament es deixa tocar pels malalts, sinó que fa seves les misèries d'ells: "Ell prengué les nostres malalties i es carregà amb els nostres mals" (Mt 8,17).
Davant del mal al món, sempre inexplicable, cal la solidaritat, la compassió, la dedicació als altres. Cal "confortar els cors desfets i embenar les ferides", segons el Salm 146. Tots els qui tocaven Jesús, "es posaven bons", com diu l'Evangeli. Quan la nostra mirada compassiva o el nostre gest amistós toquen el cor dels altres, ajudem a guarir les seves ferides i a que retrobin la pau.
Quan ens acostem a Jesús, quedem guarits, transformats en persones noves, amb més vitalitat. Aquesta presència és particularment activa a través dels sagraments, i d'una manera especial per mitjà de l'Eucaristia.
4 de febrer del 2009
DIMECRES IV (I)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
És un dia ferial, i hem d'anar de cara a les lectures. La primera ha estat un nou i llarg fragment de la carta als cristians hebreus [12, 4-7. 11-15], en què "el Senyor repta aquells que estima", o titulem el fragment com una "pedagogia de Déu". I és que la prova, la que sigui, no ha de posar en dubte la paternitat de Déu per a nosaltres, no pas més que les correccions d'un pare de família rigorós o el tracte d'un rabí. Déu ens tracta com a fills (7), perquè Déu no és pas per a nosaltres un padrastre. La prova, d'altra banda, permet de viure en comunió amb Ell, en la seva presència i el seu amor. I quan ens trobem amb la prova, Déu no pot fer menys que compartir-la amb nosaltres, pel que d'aquí ens ve la nostra seguretat: que Déu és amb nosaltres.
El salm responsorial [= SR] ha estat el salm 102, que és un "himne a la misericòrdia divina", perquè Déu és un pare amorós que guareix els seus fills i els perdona sempre. Tot passa en aquest món, però la seva bonesa és eterna. Quan el fem servir ens és una meditació confiada i tranquil·la.
L'evangeli ha estat un fragment de sant Marc [6, 1-6], que ens ha vingut a dir que "els profetes només són mal rebuts en el seu poble", o bé també podríem dir que hi havia "falta de fe a Natzaret". I és que contant la visita de Jesús a Natzaret, l'evangelista Marc tendeix a subratllar que allà, com a tot arreu, el desconeixement del poble de cara al Messies fou total. ¿Com hauria pogut tenir, una família pobra del poble, el Messies meravellós que s'esperava? (2-3). Però Marc hi afegeix un detall que li és propi: i és la falta de fe de la "parentela" de Jesús (4), que és un índex, sens dubte, de les tensions existents en la comunitat primitiva –interpreta l'evangelista- entre els partidaris dels apòstols –que Marc en fa al·lusió immediatament després [Mc 6, 7-13]- i els partidaris de Jaume, germà del Senyor.
I acabem repetint la col·lecta que ens ha fet demanar, com un programa del què hem de fer, que "us estimem amb tot el cor i que també estimem tots els homes amb una caritat sincera". Amén.
És un dia ferial, i hem d'anar de cara a les lectures. La primera ha estat un nou i llarg fragment de la carta als cristians hebreus [12, 4-7. 11-15], en què "el Senyor repta aquells que estima", o titulem el fragment com una "pedagogia de Déu". I és que la prova, la que sigui, no ha de posar en dubte la paternitat de Déu per a nosaltres, no pas més que les correccions d'un pare de família rigorós o el tracte d'un rabí. Déu ens tracta com a fills (7), perquè Déu no és pas per a nosaltres un padrastre. La prova, d'altra banda, permet de viure en comunió amb Ell, en la seva presència i el seu amor. I quan ens trobem amb la prova, Déu no pot fer menys que compartir-la amb nosaltres, pel que d'aquí ens ve la nostra seguretat: que Déu és amb nosaltres.
El salm responsorial [= SR] ha estat el salm 102, que és un "himne a la misericòrdia divina", perquè Déu és un pare amorós que guareix els seus fills i els perdona sempre. Tot passa en aquest món, però la seva bonesa és eterna. Quan el fem servir ens és una meditació confiada i tranquil·la.
L'evangeli ha estat un fragment de sant Marc [6, 1-6], que ens ha vingut a dir que "els profetes només són mal rebuts en el seu poble", o bé també podríem dir que hi havia "falta de fe a Natzaret". I és que contant la visita de Jesús a Natzaret, l'evangelista Marc tendeix a subratllar que allà, com a tot arreu, el desconeixement del poble de cara al Messies fou total. ¿Com hauria pogut tenir, una família pobra del poble, el Messies meravellós que s'esperava? (2-3). Però Marc hi afegeix un detall que li és propi: i és la falta de fe de la "parentela" de Jesús (4), que és un índex, sens dubte, de les tensions existents en la comunitat primitiva –interpreta l'evangelista- entre els partidaris dels apòstols –que Marc en fa al·lusió immediatament després [Mc 6, 7-13]- i els partidaris de Jaume, germà del Senyor.
I acabem repetint la col·lecta que ens ha fet demanar, com un programa del què hem de fer, que "us estimem amb tot el cor i que també estimem tots els homes amb una caritat sincera". Amén.
2 de febrer del 2009
LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ml 3,1-4; He 2, 14-18; Lc 2, 22-40
Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1, 3)
Quina meravella més gran no hauria estat haver pogut contemplar l'aparició de la llum primordial en el no-res més absolut. Poder veure el primer bri de llum creada, la primera espurna de l'encisadora creació de Déu. Déu, benaurada Trinitat i unitat primera, que és llum i font de la llum (cf. 1Jn 1, 5), va voler donar, en primer lloc, existència fora de si mateix a la mateixa llum. Per això digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir.
Una meravella semblant deuria experimentar el vell Simeó, ja carregat d'anys i mogut per l'Esperit Sant, quan, en entrar Maria i Josep amb l'infant Jesús al temple, contemplà aquell en qui residia la plenitud de tota la seva esperança i el confessà com a llum que es revela a les nacions i glòria d'Israel, el seu poble. Simeó, l'home que guardà la fidelitat i mantingué ferm el seu cor, va veure en l'infant que entrava al temple la realització de l'esperança del seu propi poble, una esperança tan llargament provada. Va veure en ell la llei de Moisès acomplerta, el primogènit consagrat al Senyor i rescatat en record de l'alliberament d'Israel de la terra on eren esclaus, Egipte: el Senyor, amb mà forta, ens va fer sortir d'Egipte, la terra on érem esclaus. I com que el faraó s'obstinà a no deixar-nos sortir, el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d'Egipte, tant els dels homes com els dels animals. Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits (Ex 13, 14-15). Va veure en ell acomplerta la promesa que li havia fet l'Esperit Sant de no morir sense haver vist el Messies del Senyor; l'acompliment, per tant, de l'esperança messiànica del fill de David. Va veure, alhora, en ell l'acompliment de totes les profecies que anunciaven el consol d'Israel, la llum que resplendia en el país tenebrós (cf. Is 9, 2). Va veure, encara en ell, el Senyor que Israel buscava, l'àngel de l'aliança de Israel desitjava, entrant al seu temple per la porta que dóna a l'orient (cf. Ml 3, 1). Va veure en ell la llum i la glòria del Senyor omplint novament el seu temple, omplint novament el lloc sant. Va contemplar, en fi, l'entrada a Sió del seu rei pacífic i salvador. Motiu de joia i alegria immensa per al vell home que havia fet d'aquesta visió la raó de tota la seva vida. Per això, en veure el do de Déu en Jesús infant, prengué aquest en braços, beneí Déu i li donà gràcies. Simeó, evocà el record de l'amor de Déu enmig del temple i realitzà, així, la invitació del profeta Isaïes que diu: Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor (Is 60,1). Simeó és, en efecte, aquesta Jerusalem que s'alça radiant perquè ha arribat la seva llum.
Moisès i la Llei, David i el Messies, els profetes i els salmistes, l'elecció i l'universalime, el temple... tota la tradició veterotestamentaria es fa present en aquesta escena perquè en Simeó és tot el poble d'Israel, el poble de l'Aliança, que ha sortit a l'encontre del seu Senyor, del seu Messies Salvador i ha alçat les llindes del portals i engrandit les portalades per tal que el rei de la glòria pugui entrar al seu temple.
Tot i així, les profecies anunciaven també que només una resta acolliria la llum de Jerusalem. Ho recull sant Joan quan diu: Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. (...) Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit (Jn 1, 9 i 11). Per això l'infant que és la gloria d'Israel, serà alhora motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, per tal que es revelin els sentiments amagats al cor de molts. En el pla amagat de Déu, Israel no ha aconseguit allò que buscava, sinó només uns escollits. Els altres, en canvi, s'han endurit (cf. Rm 11, 7). La caiguda d'Israel ha servit, però, perquè la salvació arribés als pagans (Rm 11, 11): la glòria d'Isarel és alhora, segons la tradició més genuïna del poble escollit, llum de les nacions. Jesús s'ha emparentat amb nosaltres per fer de tots nosaltres, pagans i jueus, un nou poble escollit, una única família de Déu (cf. He 2,14). A tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu (Jn 1, 12).
Fou, certament germans, una gran meravella la creació de la llum, la seva vocació a l'existència. Déu digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1,3). Fou, però, una meravella encara més admirable que el qui és essencialment llum increada i invisible fes resplendir de manera humana i visible, en el rostre del seu Fill, aquesta mateixa llum increada. Per això, per tal que la llum increada pogués resplendir tota ella en el rostre de Crist, calia que abans existís la llum creada que permetés de veure la meravella admirable del rostre visible de la llum invisible, la glòria d'Israel i la llum de les nacions.
Nosaltres hem rebut el qui és la llum veritable, vingut al món (cf. Jn 1, 9), i hem cregut en el seu nom. Acollint-lo esdevenim també nosaltres llum per al món. Mirem, doncs, germans, de no enfosquir amb el nostre tancament, amb el nostre egoisme, amb el nostre judici i amb la nostra manca d'estimació, aquesta llum que se'ns ha ofert per portar a la llum els nostres germans contemporanis nostres que encara viuen a la fosca, enmig de les tenebres d'aquest món, i puguem arribar feliçment tots junts a la glòria d'aquella llum que és essencialment la benaurada Trinitat. Amén.
Ml 3,1-4; He 2, 14-18; Lc 2, 22-40
Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1, 3)
Quina meravella més gran no hauria estat haver pogut contemplar l'aparició de la llum primordial en el no-res més absolut. Poder veure el primer bri de llum creada, la primera espurna de l'encisadora creació de Déu. Déu, benaurada Trinitat i unitat primera, que és llum i font de la llum (cf. 1Jn 1, 5), va voler donar, en primer lloc, existència fora de si mateix a la mateixa llum. Per això digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir.
Una meravella semblant deuria experimentar el vell Simeó, ja carregat d'anys i mogut per l'Esperit Sant, quan, en entrar Maria i Josep amb l'infant Jesús al temple, contemplà aquell en qui residia la plenitud de tota la seva esperança i el confessà com a llum que es revela a les nacions i glòria d'Israel, el seu poble. Simeó, l'home que guardà la fidelitat i mantingué ferm el seu cor, va veure en l'infant que entrava al temple la realització de l'esperança del seu propi poble, una esperança tan llargament provada. Va veure en ell la llei de Moisès acomplerta, el primogènit consagrat al Senyor i rescatat en record de l'alliberament d'Israel de la terra on eren esclaus, Egipte: el Senyor, amb mà forta, ens va fer sortir d'Egipte, la terra on érem esclaus. I com que el faraó s'obstinà a no deixar-nos sortir, el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d'Egipte, tant els dels homes com els dels animals. Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits (Ex 13, 14-15). Va veure en ell acomplerta la promesa que li havia fet l'Esperit Sant de no morir sense haver vist el Messies del Senyor; l'acompliment, per tant, de l'esperança messiànica del fill de David. Va veure, alhora, en ell l'acompliment de totes les profecies que anunciaven el consol d'Israel, la llum que resplendia en el país tenebrós (cf. Is 9, 2). Va veure, encara en ell, el Senyor que Israel buscava, l'àngel de l'aliança de Israel desitjava, entrant al seu temple per la porta que dóna a l'orient (cf. Ml 3, 1). Va veure en ell la llum i la glòria del Senyor omplint novament el seu temple, omplint novament el lloc sant. Va contemplar, en fi, l'entrada a Sió del seu rei pacífic i salvador. Motiu de joia i alegria immensa per al vell home que havia fet d'aquesta visió la raó de tota la seva vida. Per això, en veure el do de Déu en Jesús infant, prengué aquest en braços, beneí Déu i li donà gràcies. Simeó, evocà el record de l'amor de Déu enmig del temple i realitzà, així, la invitació del profeta Isaïes que diu: Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor (Is 60,1). Simeó és, en efecte, aquesta Jerusalem que s'alça radiant perquè ha arribat la seva llum.
Moisès i la Llei, David i el Messies, els profetes i els salmistes, l'elecció i l'universalime, el temple... tota la tradició veterotestamentaria es fa present en aquesta escena perquè en Simeó és tot el poble d'Israel, el poble de l'Aliança, que ha sortit a l'encontre del seu Senyor, del seu Messies Salvador i ha alçat les llindes del portals i engrandit les portalades per tal que el rei de la glòria pugui entrar al seu temple.
Tot i així, les profecies anunciaven també que només una resta acolliria la llum de Jerusalem. Ho recull sant Joan quan diu: Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. (...) Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit (Jn 1, 9 i 11). Per això l'infant que és la gloria d'Israel, serà alhora motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, per tal que es revelin els sentiments amagats al cor de molts. En el pla amagat de Déu, Israel no ha aconseguit allò que buscava, sinó només uns escollits. Els altres, en canvi, s'han endurit (cf. Rm 11, 7). La caiguda d'Israel ha servit, però, perquè la salvació arribés als pagans (Rm 11, 11): la glòria d'Isarel és alhora, segons la tradició més genuïna del poble escollit, llum de les nacions. Jesús s'ha emparentat amb nosaltres per fer de tots nosaltres, pagans i jueus, un nou poble escollit, una única família de Déu (cf. He 2,14). A tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu (Jn 1, 12).
Fou, certament germans, una gran meravella la creació de la llum, la seva vocació a l'existència. Déu digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1,3). Fou, però, una meravella encara més admirable que el qui és essencialment llum increada i invisible fes resplendir de manera humana i visible, en el rostre del seu Fill, aquesta mateixa llum increada. Per això, per tal que la llum increada pogués resplendir tota ella en el rostre de Crist, calia que abans existís la llum creada que permetés de veure la meravella admirable del rostre visible de la llum invisible, la glòria d'Israel i la llum de les nacions.
Nosaltres hem rebut el qui és la llum veritable, vingut al món (cf. Jn 1, 9), i hem cregut en el seu nom. Acollint-lo esdevenim també nosaltres llum per al món. Mirem, doncs, germans, de no enfosquir amb el nostre tancament, amb el nostre egoisme, amb el nostre judici i amb la nostra manca d'estimació, aquesta llum que se'ns ha ofert per portar a la llum els nostres germans contemporanis nostres que encara viuen a la fosca, enmig de les tenebres d'aquest món, i puguem arribar feliçment tots junts a la glòria d'aquella llum que és essencialment la benaurada Trinitat. Amén.
1 de febrer del 2009
DIUMENGE IV (B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 18, 15-20; 1Co 7, 32-35; Mc 1, 21-28
Estimats germans i germanes:
¿Què podem dir de l'Evangeli d'avui? ¿Què espereu dels comentaris que intentem fer els preveres? El concili Vaticà II diu que hem d'aplicar la veritat perenne de l'Evangeli a les circumstàncies concretes de la vida. Això vol dir que ens hem d'esforçar a tractar els problemes del nostre temps a la llum de Crist (cf "Presbyterorum ordinis",4). Moltes circumstàncies creen problemes. Per exemple, l'activisme per subsistir, per una banda, i la decepció, per un altra, ens impedeixen tres coses: escoltar serenament la Paraula de Déu, gaudir de la Presència de Jesús, i col·laborar amb els altres amb actitud sincera i positiva. L'amor ha de guiar la nostra opció cristiana.
L'amor, però, ha de madurar: els primers sentiments de novetat enlluernadora i de goig ingenu i fàcil s'han de convertir en la manifestació més pura de l'amor veritable: la donació sense condicions, que sembla impossible, el lliurament joiós. En el camí de la nostra vocació hem de descobrir el goig de voler i saber donar-se; això significa trobar l'alegria en el sacrifici, la generositat en els compromisos, la prudència conciliadora, i l'acció eficaç i decisiva. Davant la lluminositat del missatge de Jesús ens podem sentir com aquell home "posseït d'un esperit maligne". En versió actual aquests "esperits" tenen molts noms i els molesta la proximitat de Jesucrist que ve a alliberar-nos d'ells. Tenen noms tan corrents com egoisme, ambició, mentida, manipulació, insensibilitat... I nosaltres, ¿com reaccionem?
La predicació de Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm ens planteja una urgència: desvetllar l'esperança adormida al cor de cada persona. Amb paraules, és clar, però sobre tot amb la nostra vida. Tindrem autoritat si les nostres paraules no estan en contradicció amb els nostres fets; si sabem parlar sense ofendre ni humiliar, respectant la dignitat del proïsme. Hem de fer de l'amor mutu l'expressió més entenedora de la presència de Déu en el món. "Si ens estimem els uns als altres, Déu és amb nosaltres i el seu amor es realitza plenament en nosaltres" (1Jn 4,12). El nostre cor inquiet sempre cerca on trobar repòs. Massa sovint cerca coses que no l'omplen i cau en la tristesa. Però les seves ànsies el fan anar més enllà i emprèn una nova ruta a la recerca d'allò que li pugui donar la joia. La plenitud només es troba en Déu. Podem viure experiències de pecat —millor dit, les vivim— quan el nostre cor està conduït pels esperits malignes, com els que he citat abans. La trobada amb el Senyor, Paraula i Eucaristia, transforma el nostre interior. Cal, doncs, fer cas del Salm responsorial que ens diu: "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: No enduriu els vostres cors".
No n'hi ha prou en portar el nostre nom de cristians, com un títol que comporta certes seguretats. Crist continua parlant-nos. No endurim els nostres cors i no ens fem els desentesos. Coneixem les nostres covardies i infidelitats, i ens sap greu, però tornem a caure-hi una i un altra vegada. Germans, no retardem més el projecte d'amor de Déu per nosaltres. Encara que visquem entre dificultats i contradiccions, Déu ens dóna forces per respondre amb fermesa, amb alegria i germanor. Ajudem-nos els uns als altres.
"Jo voldria que visquéssiu sense neguits", ens diu S. Pau a la segona lectura. Se'ns convida a viure amb serenor, a no deixar-nos absorbir per les coses que només són transitòries i caduques, a posar la confiança en el Senyor, disposats a servir-lo a Ell, i als altres per amor a Ell, de la millor manera que sapiguem. Quan ens preguntem sobre el sentit de tot allò que fem... la pregària, la lectura i la meditació de la Paraula de Déu ens ajuden molt. Cito per segona vegada el Vaticà II: "Hi ha tanta força i poder en la paraula de Déu que és fonament de l'Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l'ànima, font pura i perenne de vida espiritual" ("Dei Verbum",21).
"Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor: No enduriu els vostres cors".
Dt 18, 15-20; 1Co 7, 32-35; Mc 1, 21-28
Estimats germans i germanes:
¿Què podem dir de l'Evangeli d'avui? ¿Què espereu dels comentaris que intentem fer els preveres? El concili Vaticà II diu que hem d'aplicar la veritat perenne de l'Evangeli a les circumstàncies concretes de la vida. Això vol dir que ens hem d'esforçar a tractar els problemes del nostre temps a la llum de Crist (cf "Presbyterorum ordinis",4). Moltes circumstàncies creen problemes. Per exemple, l'activisme per subsistir, per una banda, i la decepció, per un altra, ens impedeixen tres coses: escoltar serenament la Paraula de Déu, gaudir de la Presència de Jesús, i col·laborar amb els altres amb actitud sincera i positiva. L'amor ha de guiar la nostra opció cristiana.
L'amor, però, ha de madurar: els primers sentiments de novetat enlluernadora i de goig ingenu i fàcil s'han de convertir en la manifestació més pura de l'amor veritable: la donació sense condicions, que sembla impossible, el lliurament joiós. En el camí de la nostra vocació hem de descobrir el goig de voler i saber donar-se; això significa trobar l'alegria en el sacrifici, la generositat en els compromisos, la prudència conciliadora, i l'acció eficaç i decisiva. Davant la lluminositat del missatge de Jesús ens podem sentir com aquell home "posseït d'un esperit maligne". En versió actual aquests "esperits" tenen molts noms i els molesta la proximitat de Jesucrist que ve a alliberar-nos d'ells. Tenen noms tan corrents com egoisme, ambició, mentida, manipulació, insensibilitat... I nosaltres, ¿com reaccionem?
La predicació de Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm ens planteja una urgència: desvetllar l'esperança adormida al cor de cada persona. Amb paraules, és clar, però sobre tot amb la nostra vida. Tindrem autoritat si les nostres paraules no estan en contradicció amb els nostres fets; si sabem parlar sense ofendre ni humiliar, respectant la dignitat del proïsme. Hem de fer de l'amor mutu l'expressió més entenedora de la presència de Déu en el món. "Si ens estimem els uns als altres, Déu és amb nosaltres i el seu amor es realitza plenament en nosaltres" (1Jn 4,12). El nostre cor inquiet sempre cerca on trobar repòs. Massa sovint cerca coses que no l'omplen i cau en la tristesa. Però les seves ànsies el fan anar més enllà i emprèn una nova ruta a la recerca d'allò que li pugui donar la joia. La plenitud només es troba en Déu. Podem viure experiències de pecat —millor dit, les vivim— quan el nostre cor està conduït pels esperits malignes, com els que he citat abans. La trobada amb el Senyor, Paraula i Eucaristia, transforma el nostre interior. Cal, doncs, fer cas del Salm responsorial que ens diu: "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: No enduriu els vostres cors".
No n'hi ha prou en portar el nostre nom de cristians, com un títol que comporta certes seguretats. Crist continua parlant-nos. No endurim els nostres cors i no ens fem els desentesos. Coneixem les nostres covardies i infidelitats, i ens sap greu, però tornem a caure-hi una i un altra vegada. Germans, no retardem més el projecte d'amor de Déu per nosaltres. Encara que visquem entre dificultats i contradiccions, Déu ens dóna forces per respondre amb fermesa, amb alegria i germanor. Ajudem-nos els uns als altres.
"Jo voldria que visquéssiu sense neguits", ens diu S. Pau a la segona lectura. Se'ns convida a viure amb serenor, a no deixar-nos absorbir per les coses que només són transitòries i caduques, a posar la confiança en el Senyor, disposats a servir-lo a Ell, i als altres per amor a Ell, de la millor manera que sapiguem. Quan ens preguntem sobre el sentit de tot allò que fem... la pregària, la lectura i la meditació de la Paraula de Déu ens ajuden molt. Cito per segona vegada el Vaticà II: "Hi ha tanta força i poder en la paraula de Déu que és fonament de l'Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l'ànima, font pura i perenne de vida espiritual" ("Dei Verbum",21).
"Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor: No enduriu els vostres cors".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
