Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ex 12, 1-8. 11-14; Sl 115; 1Co 11,23-26; Jn 13, 1-15
No heu volgut sacrificis ni oblacions, però m'heu format un cos
No hi ha cap mena de dubte que ni el pa ni el vi tenen un origen diví. L'Escriptura ens garanteix que Déu va donar a l'home totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè fossin el nostre aliment (Cf. Gn 1,29). En cap moment, però, ens diu que Déu donés el pa i el vi als homes. És més, el salm ens assegura que és l'home qui treu el pa de la terra i el vi que li alegra el cor, l'oli amb què s'ungeix el front i el pa que li renova les forces (Cf. Sl 103, 14-15).
Si això és així, no deixa de ser sorprenent que del blat i del raïm l'home n'hagi arribat a elaborar allò que constitueix l'aliment bàsic de tantes persones i cultures com són el pa i el vi. No deixa de ser admirable, alhora, que a l'home se li hagués ocorregut de cultivar les espigues de blat i de plantar els ceps; de moldre els grans de blat i de premsar els raïms; de coure el blat triturat i de fer fermentar el suc del raïm. Del do de Déu que són el blat i el raïm, i del do de Déu que és la intel·ligència humana, l'home n'ha elaborat, per tant, els seus aliments més bàsics i essencials: el pa que li renova les forces i el vi que li alegra el cor.
Si això és sorprenent, ho és també tota la cultura que ha anat creixent al voltant d'aquests dos elements bàsics de l'alimentació humana. El treball d'uns quants per oferir el pa i el vi a la casa de tots; el treball de tots per guanyar-nos-els i portar-los a casa; la taula familiar o d'amistat on s'apleguen els comensals per alimentar-se o per celebrar la joia d'un esdeveniment festiu... en definitiva, al llarg de la història humana, el pa i el vi han anat incorporant tota una sèrie de valors culturals i simbòlics que n'han enriquit el seu mer valor alimentari.
Fou, però, en el transcurs d'un sopar, d'una cena, ara fa uns dos mil anys, on el pa i el vi adquiriren un valor que mai ningú no hauria pogut concebre. En efecte, en la darrera cena del Senyor Jesús, aquell primer dijous sant, envoltat dels seus deixebles, ell, amb les seves mans venerables, va prendre el pa i digué: això és el meu cos; després agafà el calze, ple del fruit de la vinya, i digué: aquest és el calze de la meva sang. Què va passar?
Fixem-nos-hi bé. Déu en entrar al món, es va formar un cos. En efecte, diu la carta als hebreus, quan Crist entrà al món digué a Déu: No heu volgut sacrificis ni oblacions, però m'heu format un cos (Hb 10, 5). Certament, que Déu s'hagi encarnat per amor nostre, és un misteri admirable i digne de tot el nostre agraïment. Però el secret de la formació del cos resta –malgrat totes les tècniques de manipulació genètica– una cosa de Déu: ell és l'autor d'aquesta meravella que anomenem cos humà. Crist, però, per fer-nos més evident el seu designi d'amor per a nosaltres, la seva invariable decisió de reconduir totes les coses al Pare, l'obra de salvació i de redempció del gènere humà, ha volgut vincular aquesta mateixa obra, no només a la iniciativa divina, sinó també a la activitat humana. La manera com ha trobat de fer-ho és restant present entre nosaltres en quelcom que expressa alhora tant el do de Déu com el treball de l'home: heus ací que el pa i el vi, fruits de l'acció divina i de la humana, han esdevingut el mitjà més eminent de la presència sacramental del Senyor enmig nostre. El pa, convertit en el Cos del Senyor, i el vi, convertit en la seva Sang per l'acció de l'Esperit Sant, són el signe més clar per a nosaltres de la fidelitat de Déu al seu amor per tots els homes. L'abaixament de Déu, que es feu home per nosaltres fins a donar la vida, continua ara en el misteri del pa i del vi fets Cos i Sang del Senyor, misteri eucarístic, continuadors sacramentals d'aquella única acció salvadora del gènere humà.
Crist, escollint el pa i el vi per romandre sacramentalment present entre nosaltres, assumí tots aquells valors que el pa i el vi havien anat incorporant. Per això, el pa i el vi eucarístics són vertader aliment de vida eterna, ens donen, de fet, la vida nova del Crist, aquella vida que mai no s'acaba; per això, també el pa i el vi eucarístics són el sagrament per excel·lència de la caritat humana i del servei: pa i vi compartits durant la cena, pa i vi elaborats per l'acció conjunta de molts homes; pa i vi que impliquen, per tant, la solidaritat humana; per això també, el pa i el vi del banquet eucarístic, profetitzen el cel nou i la terra nova; per això encara, el pa partit i el vi vessat, són el sagrament de l'amor que es dóna fins al do de si mateix; i, finalment, esdevenen també el vehicle per excel·lència de l'acció de gràcies per les meravelles que Déu fa entre nosaltres.
Si, doncs, combreguem d'aquest pa i d'aquest vi, sagrament de la caritat divina, com podem desentendre'ns del nostre germà? Com el podem jutjar o menysprear o mirar de trepitjar? Com podem deixar sense menjar el famolenc que truca a les nostres portes? Com podem deixar de donar-nos fent-nos proïsme dels altres, de les seves necessitats? Si anem cada dia a alimentar-nos d'aquell ha donat la seva vida per nosaltres i ha deixat d'aquest do un sagrament tant admirable, com podem deixar de servir els altres?
Una darrera consideració: tinguem present que Crist es fa present en el pa i en el vi. No ha escollit productes superflus de l'alimentació humana, sinó aquells que en constitueixen el nucli bàsic. Si anem a combregar d'aquest Cos i d'aquesta Sang, com podem, doncs, permetre que manquin als nostres germans els productes més essencials de l'alimentació humana? No clama al cel que avui els cereals més bàsics per a viure es vegin gravats de preus tant alts que els fan privatius de la major part dels homes que conviuen amb nosaltres? Els aliments essencials a preus d'or! La caritat de Déu, que avui celebrem i commemorem ens empeny, germans, a treballar perquè la justícia i la pau regnin a la terra; especialment per tal que no manqui entre els més necessitats allò que per dret els pertoca: el pa que li renova les forces.
No ens adonem, a més cristians com som, que la proposta redemptora de Déu envers nosaltres s'ha fet tan vulnerable que si arribés a mancar el blat i el vi, s'estroncaria la font de tota l'economia sacramental? L'elecció del pa i del vi per part de Déu, per fer-los sagrament de la seva presència, ens recorda que també nosaltres que estem celebrant aquesta eucaristia, estem cridats a fer viu amb la nostra vida aquest compromís que Déu manté amb tots els homes, especialment amb els qui es troben més mancats d'allò de més essencial per a viure.
No defraudem amb el nostre tancament i el nostre egoisme l'amor d'un Déu tan gran! Doneu-nos Senyor, el dia d'avui, el nostre pa de cada dia.
9 d’abril del 2009
8 d’abril del 2009
DIMECRES SANT
Homilia predicada pel P. Maties Prades
¿Què hauria fet Judes si Jesús hagués estat coronat rei? ¿Per què els apòstols es van quedar adormits quan Jesús més els necessitava?: "Sento una tristor a l'ànima com per a morir-me. Quedeu-vos i vetlleu amb mi". Estimats germans, tots els qui aclamaven Jesús -"Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor"- després es van quedar muts. ¿On són ara aquells que seguien Jesús, que menjaven el seu pa, escoltaven la seva paraula, i eren guarits per Ell? ¿Què fem nosaltres davant del sofriment dels altres? ¿On som?
Davant de la passió de Jesús i davant el dolor del món, nosaltres tenim un paper i adoptem una actitud. La traïció de Judes, segurament per desengany, i les negacions de Pere, per covardia, tenen un desenllaç molt diferent: en les seves llàgrimes de penediment, Pere se sent perdonat. Tenim l'oportunitat de reflexionar sobre el que podem anomenar "el gran teatre del món" que pren formes tan variades de comèdia, drama o tragèdia. Pere va tenir temps de meditar sobre els esdeveniments d'aquells dies, que el van marcar. Segons ell, Jesús ens deixà el seu exemple perquè seguim les seves petjades: "Quan l'insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia". Quan el negaven, el menyspreaven i l'oblidaven, perdonava. El seu amor ens atreu. La seva creu trenca les nostres reticències. Ens ensenya com hem de reaccionar davant la cruesa dels nostres combats diaris; i davant les proves inesperades de la vida: com la decepció dels amics, la indiferència de les persones que estimem, el silenci imposat. "He esperat en va qui em compadís, no trobo ningú que em consoli", diu el Salm. Germans, si ens llencem pel camí assenyalat per Jesús, correm el risc de no saber on anirem a parar. Així, perdem els papers, els nostres càlculs, les seguretats que donen alguna satisfacció. La vida cristiana, autènticament viscuda, ens fa entrar en contradicció entre allò que ha de ser i entre allò que és. Llarg procés de lluites, però també de grans alegries. Ens passa quelcom de semblant al Servent del llibre d'Isaïes. Avui hem llegit el tercer cant, on s'insisteix tant en el dolor com en la confiança: "El Senyor m'ajuda: per això no em dono per vençut".
En cada Eucaristia recuperem forces per mirar la vida amb optimisme, encara que sapiguem que les proves ens esperen en cada cantonada. Enfortits amb l'aliment espiritual, sabrem "sostenir els cansats", com diu la primera lectura. Déu actua en nosaltres respectant la nostra llibertat. Podem apartar-nos de Jesús per unes monedes, com Judes. O podem negar-lo, com Pere, però... les llàgrimes purificadores poden guarir "les ferides incurables del nostre cor", com diu el Salm, i apropar-nos a Déu. Penso que el text d'Isaïes ens suggereix l'actitud a prendre:
"Un matí i un altre, (Déu) em desvetlla l'orella, perquè escolti com un deixeble". Us escoltem, Senyor. Digueu-nos com hem de perdonar.
¿Què hauria fet Judes si Jesús hagués estat coronat rei? ¿Per què els apòstols es van quedar adormits quan Jesús més els necessitava?: "Sento una tristor a l'ànima com per a morir-me. Quedeu-vos i vetlleu amb mi". Estimats germans, tots els qui aclamaven Jesús -"Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor"- després es van quedar muts. ¿On són ara aquells que seguien Jesús, que menjaven el seu pa, escoltaven la seva paraula, i eren guarits per Ell? ¿Què fem nosaltres davant del sofriment dels altres? ¿On som?
Davant de la passió de Jesús i davant el dolor del món, nosaltres tenim un paper i adoptem una actitud. La traïció de Judes, segurament per desengany, i les negacions de Pere, per covardia, tenen un desenllaç molt diferent: en les seves llàgrimes de penediment, Pere se sent perdonat. Tenim l'oportunitat de reflexionar sobre el que podem anomenar "el gran teatre del món" que pren formes tan variades de comèdia, drama o tragèdia. Pere va tenir temps de meditar sobre els esdeveniments d'aquells dies, que el van marcar. Segons ell, Jesús ens deixà el seu exemple perquè seguim les seves petjades: "Quan l'insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia". Quan el negaven, el menyspreaven i l'oblidaven, perdonava. El seu amor ens atreu. La seva creu trenca les nostres reticències. Ens ensenya com hem de reaccionar davant la cruesa dels nostres combats diaris; i davant les proves inesperades de la vida: com la decepció dels amics, la indiferència de les persones que estimem, el silenci imposat. "He esperat en va qui em compadís, no trobo ningú que em consoli", diu el Salm. Germans, si ens llencem pel camí assenyalat per Jesús, correm el risc de no saber on anirem a parar. Així, perdem els papers, els nostres càlculs, les seguretats que donen alguna satisfacció. La vida cristiana, autènticament viscuda, ens fa entrar en contradicció entre allò que ha de ser i entre allò que és. Llarg procés de lluites, però també de grans alegries. Ens passa quelcom de semblant al Servent del llibre d'Isaïes. Avui hem llegit el tercer cant, on s'insisteix tant en el dolor com en la confiança: "El Senyor m'ajuda: per això no em dono per vençut".
En cada Eucaristia recuperem forces per mirar la vida amb optimisme, encara que sapiguem que les proves ens esperen en cada cantonada. Enfortits amb l'aliment espiritual, sabrem "sostenir els cansats", com diu la primera lectura. Déu actua en nosaltres respectant la nostra llibertat. Podem apartar-nos de Jesús per unes monedes, com Judes. O podem negar-lo, com Pere, però... les llàgrimes purificadores poden guarir "les ferides incurables del nostre cor", com diu el Salm, i apropar-nos a Déu. Penso que el text d'Isaïes ens suggereix l'actitud a prendre:
"Un matí i un altre, (Déu) em desvetlla l'orella, perquè escolti com un deixeble". Us escoltem, Senyor. Digueu-nos com hem de perdonar.
5 d’abril del 2009
DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Mc 11, 1-10; Is 50, 4-7; Fil 2, 6-11; Mc 14, 1-15, 47
Molts estenien els mantells pel camí i d'altres, ramatge que recollien dels camps
Tota la vida del Senyor està marcada per la seva hora: aquella hora per la qual va venir al món, aquella hora en la qual havia de donar la vida pel món. Són tants els moments de la vida de Jesús en què l'Evangeli ens assegura que encara no havia arribat la seva hora. Avui, però, avui sí que ha arribat la seva hora. Ha arribat el moment de pujar a Jerusalem, la ciutat de David, el rei, per donar-hi la vida. Per això, la pujada a Jerusalem, des de Bet-Fagué i Bet-Hània —com ens narra l'Evangeli que hem escoltat abans de la processó—, es converteix en epifania de la seva missió: "Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor". El camí de Jerusalem ens manifesta el sentit de la missió d'aquell que ve en nom del Senyor, del mateix Fill de Déu: entra a Jerusalem per dur a compliment l'obra de la seva encarnació. Per això, també, la seva entrada a Jerusalem, és acompanyada d'una manifestació tant serena i clara de la seva autoritat: "Aneu al poble d'aquí al davant,... digueu-li que el Senyor l'ha de menester...". Per això, encara, la seva pujada a Jerusalem, fou preanunciada profèticament: "Beneït el regne del nostre pare David, que està a punt d'arribar". Per això, finalment, la seva entrada a Jerusalem dalt del pollí guarnit, fou aclamada per la multitud que estenien els mantells pel camí i el ramatge que recollien dels camps, al crit de: "Hosanna", Déu salva!
Però el camí de Jesús, el Salvador, no acabà a les portes de Jerusalem, sinó a fora de la ciutat, després d'haver passat, però, pel seu bell mig. La multitud que l'aclamà un dia a les portes amb ramatge recollit dels camps, més tard, al centre de la ciutat —al palau del gran sacerdot i al pretori de Pilat—, li preparà, potser dels mateixos arbres d'on havia tret aquells rams, una creu. La multitud que durant la pujada a Jerusalem l'acompanyà un dia al crit de: "Hosanna", l'empenyia una altre dia vers l'indret del Gólgota, el lloc de la Calavera, per crucificar-lo, segurament cridant: "crucifiqueu-lo". I, de fet, hi ha una relació entre un crit (Crucifiqueu-lo, la creu) i l'altre (Hosanna, la salvació).
En efecte, Déu —ens diu el llibre del Gènesi— havia fet néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Déu havia creat els arbres per embellir la vida dels homes i donar-los aliment. Els homes els hem fet servir per millorar la nostra vida, però també per fer-nos mal. Un bastó tant ens ha servit per ajudar a caminar un ancià com per atonyinar un germà. Quan Crist va venir al món, plorà i sanglotà dins l'estretor de la fusta d'un pessebre; quan va entrar a Jerusalem, el ramatge estès li va fer de passadís; quan, en canvi, arribà la seva hora, passà d'aquest món al Pare clavat en la fusta d'una creu. L'arbre que havia de servir per embellir la vida de l'home, s'havia convertit en instrument de tortura i de suplici, en un instrument de mort. Si almenys aquest arbre —la creu— hagués vinclat les seves rames, hagués ablanit la seva fusta, hagués endolcit la rigidesa que li havia donat la natura, hagués sostingut suament els membres d'aquell que hi penjava... però, no havia de ser així perquè al jardí del que fórem expulsats hi havia una arbre de la vida i un arbre del coneixement del bé i del mal: arbres, els fruits dels quals ens haurien estat donats si nosaltres desobedients no els haguéssim pres per dany nostre. No havia de ser, doncs, així perquè calia que la creu esdevingués la regeneració del nou arbre de la vida i, alhora, del nou arbre del coneixement del bé i del mal. Déu canvià, per amor a nosaltres, aquella situació desgraciada i la creu, d'instrument de tortura i de mort, es convertí, gràcies a la generositat d'aquell que l'acceptà, en nau de salvació. Déu vencé l'enginy astut del maligne i sabé treure el remei d'on l'enemic ens ferí.
És cert que la salvació ens arribà en plenitud, quan arribà la seva hora, aquella seva hora quan Crist, abandonant fins i tot les darreres resistències, es lliurà serenament a la mort; ja des d'abans de crear el món, però, Déu havia predestinat el seu Fill a ser el nostre salvador. Per això, ara, a la fi dels temps, quan l'hora del Senyor ja s'ha acomplert, Déu l'ha manifestat a favor nostre (Cf. 1Pe, 1, 20).
També nosaltres avui, després del camí quaresmal de preparació per a la celebració de l'hora de Jesús, ens hem posat a caminar darrera de Jesús, portant també els nostres rams, que hem trobat al peu del camí, i cantant: "Glòria, lloança i honor a vós, Rei, Crist, redemptor" i "Hosanna a dalt del cel". Hem acompanyat amb alegria el nostre Rei que ens salva per tal que, seguint-lo, fent-nos deixebles seus, arribem també nosaltres, no a aquella Jerusalem que passa com una ombra i que mata els profetes, sinó a la Jerusalem eterna, la ciutat santa que, venint de Déu, baixarà del cel abillada com una núvia per al seu espòs. El camí de Jesús cap a Jerusalem ens ensenya el nostre camí de seguiment humil del Senyor. Mirem, doncs, de seguir-lo humilment tot brandant no ja rams d'olivera sinó les armes de la justícia i de la pau!
Mc 11, 1-10; Is 50, 4-7; Fil 2, 6-11; Mc 14, 1-15, 47
Molts estenien els mantells pel camí i d'altres, ramatge que recollien dels camps
Tota la vida del Senyor està marcada per la seva hora: aquella hora per la qual va venir al món, aquella hora en la qual havia de donar la vida pel món. Són tants els moments de la vida de Jesús en què l'Evangeli ens assegura que encara no havia arribat la seva hora. Avui, però, avui sí que ha arribat la seva hora. Ha arribat el moment de pujar a Jerusalem, la ciutat de David, el rei, per donar-hi la vida. Per això, la pujada a Jerusalem, des de Bet-Fagué i Bet-Hània —com ens narra l'Evangeli que hem escoltat abans de la processó—, es converteix en epifania de la seva missió: "Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor". El camí de Jerusalem ens manifesta el sentit de la missió d'aquell que ve en nom del Senyor, del mateix Fill de Déu: entra a Jerusalem per dur a compliment l'obra de la seva encarnació. Per això, també, la seva entrada a Jerusalem, és acompanyada d'una manifestació tant serena i clara de la seva autoritat: "Aneu al poble d'aquí al davant,... digueu-li que el Senyor l'ha de menester...". Per això, encara, la seva pujada a Jerusalem, fou preanunciada profèticament: "Beneït el regne del nostre pare David, que està a punt d'arribar". Per això, finalment, la seva entrada a Jerusalem dalt del pollí guarnit, fou aclamada per la multitud que estenien els mantells pel camí i el ramatge que recollien dels camps, al crit de: "Hosanna", Déu salva!
Però el camí de Jesús, el Salvador, no acabà a les portes de Jerusalem, sinó a fora de la ciutat, després d'haver passat, però, pel seu bell mig. La multitud que l'aclamà un dia a les portes amb ramatge recollit dels camps, més tard, al centre de la ciutat —al palau del gran sacerdot i al pretori de Pilat—, li preparà, potser dels mateixos arbres d'on havia tret aquells rams, una creu. La multitud que durant la pujada a Jerusalem l'acompanyà un dia al crit de: "Hosanna", l'empenyia una altre dia vers l'indret del Gólgota, el lloc de la Calavera, per crucificar-lo, segurament cridant: "crucifiqueu-lo". I, de fet, hi ha una relació entre un crit (Crucifiqueu-lo, la creu) i l'altre (Hosanna, la salvació).
En efecte, Déu —ens diu el llibre del Gènesi— havia fet néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Déu havia creat els arbres per embellir la vida dels homes i donar-los aliment. Els homes els hem fet servir per millorar la nostra vida, però també per fer-nos mal. Un bastó tant ens ha servit per ajudar a caminar un ancià com per atonyinar un germà. Quan Crist va venir al món, plorà i sanglotà dins l'estretor de la fusta d'un pessebre; quan va entrar a Jerusalem, el ramatge estès li va fer de passadís; quan, en canvi, arribà la seva hora, passà d'aquest món al Pare clavat en la fusta d'una creu. L'arbre que havia de servir per embellir la vida de l'home, s'havia convertit en instrument de tortura i de suplici, en un instrument de mort. Si almenys aquest arbre —la creu— hagués vinclat les seves rames, hagués ablanit la seva fusta, hagués endolcit la rigidesa que li havia donat la natura, hagués sostingut suament els membres d'aquell que hi penjava... però, no havia de ser així perquè al jardí del que fórem expulsats hi havia una arbre de la vida i un arbre del coneixement del bé i del mal: arbres, els fruits dels quals ens haurien estat donats si nosaltres desobedients no els haguéssim pres per dany nostre. No havia de ser, doncs, així perquè calia que la creu esdevingués la regeneració del nou arbre de la vida i, alhora, del nou arbre del coneixement del bé i del mal. Déu canvià, per amor a nosaltres, aquella situació desgraciada i la creu, d'instrument de tortura i de mort, es convertí, gràcies a la generositat d'aquell que l'acceptà, en nau de salvació. Déu vencé l'enginy astut del maligne i sabé treure el remei d'on l'enemic ens ferí.
És cert que la salvació ens arribà en plenitud, quan arribà la seva hora, aquella seva hora quan Crist, abandonant fins i tot les darreres resistències, es lliurà serenament a la mort; ja des d'abans de crear el món, però, Déu havia predestinat el seu Fill a ser el nostre salvador. Per això, ara, a la fi dels temps, quan l'hora del Senyor ja s'ha acomplert, Déu l'ha manifestat a favor nostre (Cf. 1Pe, 1, 20).
També nosaltres avui, després del camí quaresmal de preparació per a la celebració de l'hora de Jesús, ens hem posat a caminar darrera de Jesús, portant també els nostres rams, que hem trobat al peu del camí, i cantant: "Glòria, lloança i honor a vós, Rei, Crist, redemptor" i "Hosanna a dalt del cel". Hem acompanyat amb alegria el nostre Rei que ens salva per tal que, seguint-lo, fent-nos deixebles seus, arribem també nosaltres, no a aquella Jerusalem que passa com una ombra i que mata els profetes, sinó a la Jerusalem eterna, la ciutat santa que, venint de Déu, baixarà del cel abillada com una núvia per al seu espòs. El camí de Jesús cap a Jerusalem ens ensenya el nostre camí de seguiment humil del Senyor. Mirem, doncs, de seguir-lo humilment tot brandant no ja rams d'olivera sinó les armes de la justícia i de la pau!
3 d’abril del 2009
DIVENDRES V DE QUARESMA
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
L'intent d'apedregar Jesús (lectura 2=evangeli) serveix com a preludi a la Passió, el qual caràcter redemptor fa ressaltar l'escriptura, en dir: "les seves ferides ens curaven" (antífona 2; 1 Pe 2, 24). Jesús tanmateix dóna compte del seu sofriment en el cant d'entrada i en la primera lectura, quan diu: "Compadiu-vos de mi, Senyor, i deslliureu-me dels enemics que em persegueixen" (antífona 1; salm 30, 10), però també mostra la seva confiança, en dir: "el Senyor em fa costat... els qui em persegueixen cauran" (lectura 1).
La primera lectura ha estat un fragment del profeta Jeremies [20, 10-13], que és el tema del "just perseguit", però sostingut per Déu en els seus sofriments, i que en això profetitza a Jesús en la seva "passió". I és que les persecucions contra el profeta són nombroses i hom vol la seva mort. Profundament marcat per aquest destí, Jeremies, el primer que digué a Déu de "tu", es gira a Jahvè per a confiar-se-li i demanar revenja. Això ens val per algunes imatges del retrat del "servent sofrent", com són el tema del complot i el de l'anyell conduït a l'escorxador. I en aquest fragment d'avui l'estil és encara més el de les "confessions", posant de manifest a quina profunditat el profeta ha viscut la seva relació personal amb Déu.
El salm responsorial ha estat el salm 17, el qual títol és "el Senyor m'ha salvat, perquè m'estima". I és que salvat pel Senyor d'un gran perill, el salmista proclama el seu reconeixement a Déu que no abandona mai el seus i els dóna una força incomparable, perquè "res no és impossible a Déu" [Lluc 1, 37].
El fragment evangèlic d'avui era de sant Joan [10, 31-42], el qual encapçalament era "que van intentar agafar Jesús, però se'ls escapà de les mans". I és que, davant els seus adversaris, disposats a fer-lo perdre, Jesús afirma ben palesament la seva filiació divina, ja que Ell és aquell a qui el Pare consagrà i envià al món; i el Pare està en Ell i Ell en el Pare. Durant la controvèrsia, però Jesús empra tots els recursos per a encaminar els seus adversaris vers el misteri de la seva persona. I no li queda res més que l'humor (versets 32. 34-46) per a subratllar tota la distància que el separa de les argúcies i de la incredulitat dels seus contradictors.
I acabem amb la col·lecta d'aquesta missa, que ens ha fet demanar al "Senyor que perdoni les culpes del seu poble, i per la seva benignitat, ens desfaci dels lligams pecaminosos que hem contret a causa de la nostra feblesa". Amén.
L'intent d'apedregar Jesús (lectura 2=evangeli) serveix com a preludi a la Passió, el qual caràcter redemptor fa ressaltar l'escriptura, en dir: "les seves ferides ens curaven" (antífona 2; 1 Pe 2, 24). Jesús tanmateix dóna compte del seu sofriment en el cant d'entrada i en la primera lectura, quan diu: "Compadiu-vos de mi, Senyor, i deslliureu-me dels enemics que em persegueixen" (antífona 1; salm 30, 10), però també mostra la seva confiança, en dir: "el Senyor em fa costat... els qui em persegueixen cauran" (lectura 1).
La primera lectura ha estat un fragment del profeta Jeremies [20, 10-13], que és el tema del "just perseguit", però sostingut per Déu en els seus sofriments, i que en això profetitza a Jesús en la seva "passió". I és que les persecucions contra el profeta són nombroses i hom vol la seva mort. Profundament marcat per aquest destí, Jeremies, el primer que digué a Déu de "tu", es gira a Jahvè per a confiar-se-li i demanar revenja. Això ens val per algunes imatges del retrat del "servent sofrent", com són el tema del complot i el de l'anyell conduït a l'escorxador. I en aquest fragment d'avui l'estil és encara més el de les "confessions", posant de manifest a quina profunditat el profeta ha viscut la seva relació personal amb Déu.
El salm responsorial ha estat el salm 17, el qual títol és "el Senyor m'ha salvat, perquè m'estima". I és que salvat pel Senyor d'un gran perill, el salmista proclama el seu reconeixement a Déu que no abandona mai el seus i els dóna una força incomparable, perquè "res no és impossible a Déu" [Lluc 1, 37].
El fragment evangèlic d'avui era de sant Joan [10, 31-42], el qual encapçalament era "que van intentar agafar Jesús, però se'ls escapà de les mans". I és que, davant els seus adversaris, disposats a fer-lo perdre, Jesús afirma ben palesament la seva filiació divina, ja que Ell és aquell a qui el Pare consagrà i envià al món; i el Pare està en Ell i Ell en el Pare. Durant la controvèrsia, però Jesús empra tots els recursos per a encaminar els seus adversaris vers el misteri de la seva persona. I no li queda res més que l'humor (versets 32. 34-46) per a subratllar tota la distància que el separa de les argúcies i de la incredulitat dels seus contradictors.
I acabem amb la col·lecta d'aquesta missa, que ens ha fet demanar al "Senyor que perdoni les culpes del seu poble, i per la seva benignitat, ens desfaci dels lligams pecaminosos que hem contret a causa de la nostra feblesa". Amén.
1 d’abril del 2009
DIMECRES V DE QUARESMA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Dn 3, 14-20. 91-92. 95; Sl Dn 3, 52. 53. 54. 55. 56; Jn 8, 31-42
«Em passa una cosa estranya: no puc sentir cap pena per la meva sort. Una alegria interna, intensa, forta m'envaeix tot. Voldria fer-te una carta trista de despedida, però no puc. Tot estic envoltat d'idees alegres com un pressentiment de la Glòria». Ho escrivia a la seva promesa el beat Francesc Castelló, màrtir, poques hores abans de morir, el setembre de l'any 1936. I un altre condemnat a mort, tres anys després, l'octubre de 1939, també poques hores abans de morir afusellat, escrivia a la seva esposa i als seus fills: «Estimeu-vos molt, tant com jo us estimo… Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu… La meva resposta al mal que m'han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: Perdó!» Dos testimonis de dues persones que van conquerir l'autèntica llibertat dels fills de Déu, aquella llibertat que es troba solament en la recerca humil i coratjosa de la Veritat.
El camí Quaresmal que enfila ja la darrera pujada ha estat sobretot una invitació a conquerir aquesta llibertat. Llibertat en la vida personal, en la vida política i social, en la vida de comunitat, en la vida de l'església. Llibertat com a recerca apassionada de la Veritat en Crist. I són els testimonis, els màrtirs, com els dos que us he proposat, els qui ens guien en aquest camí, en tant que en ells es reprodueix l'únic testimoni de Crist. En tots tres hi ha un element comú: l'acceptació lliure de la mort com un servei a la veritat. La veritat, fora d'aquesta dimensió del servei, esdevindria fonamentalisme fanàtic. Solament la veritat cercada i viscuda com un servei és font de llibertat i de creixement. No és fàcil, ni és cosa d'un dia, el compromís per la veritat. Primer cal desemmascarar tots els rostres de la mentida, dins nostre i en els altres, també en l'església. I amb quin criteri? Ens el dóna Jesús mateix: l'amor: «Si Déu fos el vostre pare, m'estimaríeu a mi». És estimant, pel camí del servei, que descobrim el rostre de la Veritat, en Crist, i és estimant que creixem com a persones en la veritable llibertat de fills estimats de Déu, el nostre Pare.
Ja ara, el pa que partim i la copa que repartim, ens són un pressentiment, i molt més que un pressentiment, de la perfecta alegria i la llibertat veritable. Glòria i lloança per sempre, amén!
Dn 3, 14-20. 91-92. 95; Sl Dn 3, 52. 53. 54. 55. 56; Jn 8, 31-42
«Em passa una cosa estranya: no puc sentir cap pena per la meva sort. Una alegria interna, intensa, forta m'envaeix tot. Voldria fer-te una carta trista de despedida, però no puc. Tot estic envoltat d'idees alegres com un pressentiment de la Glòria». Ho escrivia a la seva promesa el beat Francesc Castelló, màrtir, poques hores abans de morir, el setembre de l'any 1936. I un altre condemnat a mort, tres anys després, l'octubre de 1939, també poques hores abans de morir afusellat, escrivia a la seva esposa i als seus fills: «Estimeu-vos molt, tant com jo us estimo… Seguiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu… La meva resposta al mal que m'han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: Perdó!» Dos testimonis de dues persones que van conquerir l'autèntica llibertat dels fills de Déu, aquella llibertat que es troba solament en la recerca humil i coratjosa de la Veritat.
El camí Quaresmal que enfila ja la darrera pujada ha estat sobretot una invitació a conquerir aquesta llibertat. Llibertat en la vida personal, en la vida política i social, en la vida de comunitat, en la vida de l'església. Llibertat com a recerca apassionada de la Veritat en Crist. I són els testimonis, els màrtirs, com els dos que us he proposat, els qui ens guien en aquest camí, en tant que en ells es reprodueix l'únic testimoni de Crist. En tots tres hi ha un element comú: l'acceptació lliure de la mort com un servei a la veritat. La veritat, fora d'aquesta dimensió del servei, esdevindria fonamentalisme fanàtic. Solament la veritat cercada i viscuda com un servei és font de llibertat i de creixement. No és fàcil, ni és cosa d'un dia, el compromís per la veritat. Primer cal desemmascarar tots els rostres de la mentida, dins nostre i en els altres, també en l'església. I amb quin criteri? Ens el dóna Jesús mateix: l'amor: «Si Déu fos el vostre pare, m'estimaríeu a mi». És estimant, pel camí del servei, que descobrim el rostre de la Veritat, en Crist, i és estimant que creixem com a persones en la veritable llibertat de fills estimats de Déu, el nostre Pare.
Ja ara, el pa que partim i la copa que repartim, ens són un pressentiment, i molt més que un pressentiment, de la perfecta alegria i la llibertat veritable. Glòria i lloança per sempre, amén!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
