DIUMENGE DE RAMS: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Mc 11, 1-10; Is 50, 4-7; Fil 2, 6-11; Mc 14, 1-15, 47

Molts estenien els mantells pel camí i d'altres, ramatge que recollien dels camps

Tota la vida del Senyor està marcada per la seva hora: aquella hora per la qual va venir al món, aquella hora en la qual havia de donar la vida pel món. Són tants els moments de la vida de Jesús en què l'Evangeli ens assegura que encara no havia arribat la seva hora. Avui, però, avui sí que ha arribat la seva hora. Ha arribat el moment de pujar a Jerusalem, la ciutat de David, el rei, per donar-hi la vida. Per això, la pujada a Jerusalem, des de Bet-Fagué i Bet-Hània —com ens narra l'Evangeli que hem escoltat abans de la processó—, es converteix en epifania de la seva missió: "Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor". El camí de Jerusalem ens manifesta el sentit de la missió d'aquell que ve en nom del Senyor, del mateix Fill de Déu: entra a Jerusalem per dur a compliment l'obra de la seva encarnació. Per això, també, la seva entrada a Jerusalem, és acompanyada d'una manifestació tant serena i clara de la seva autoritat: "Aneu al poble d'aquí al davant,... digueu-li que el Senyor l'ha de menester...". Per això, encara, la seva pujada a Jerusalem, fou preanunciada profèticament: "Beneït el regne del nostre pare David, que està a punt d'arribar". Per això, finalment, la seva entrada a Jerusalem dalt del pollí guarnit, fou aclamada per la multitud que estenien els mantells pel camí i el ramatge que recollien dels camps, al crit de: "Hosanna", Déu salva!

Però el camí de Jesús, el Salvador, no acabà a les portes de Jerusalem, sinó a fora de la ciutat, després d'haver passat, però, pel seu bell mig. La multitud que l'aclamà un dia a les portes amb ramatge recollit dels camps, més tard, al centre de la ciutat —al palau del gran sacerdot i al pretori de Pilat—, li preparà, potser dels mateixos arbres d'on havia tret aquells rams, una creu. La multitud que durant la pujada a Jerusalem l'acompanyà un dia al crit de: "Hosanna", l'empenyia una altre dia vers l'indret del Gólgota, el lloc de la Calavera, per crucificar-lo, segurament cridant: "crucifiqueu-lo". I, de fet, hi ha una relació entre un crit (Crucifiqueu-lo, la creu) i l'altre (Hosanna, la salvació).

En efecte, Déu —ens diu el llibre del Gènesi— havia fet néixer de la terra fèrtil tota mena d'arbres que fan goig de veure i donen fruits saborosos. Déu havia creat els arbres per embellir la vida dels homes i donar-los aliment. Els homes els hem fet servir per millorar la nostra vida, però també per fer-nos mal. Un bastó tant ens ha servit per ajudar a caminar un ancià com per atonyinar un germà. Quan Crist va venir al món, plorà i sanglotà dins l'estretor de la fusta d'un pessebre; quan va entrar a Jerusalem, el ramatge estès li va fer de passadís; quan, en canvi, arribà la seva hora, passà d'aquest món al Pare clavat en la fusta d'una creu. L'arbre que havia de servir per embellir la vida de l'home, s'havia convertit en instrument de tortura i de suplici, en un instrument de mort. Si almenys aquest arbre —la creu— hagués vinclat les seves rames, hagués ablanit la seva fusta, hagués endolcit la rigidesa que li havia donat la natura, hagués sostingut suament els membres d'aquell que hi penjava... però, no havia de ser així perquè al jardí del que fórem expulsats hi havia una arbre de la vida i un arbre del coneixement del bé i del mal: arbres, els fruits dels quals ens haurien estat donats si nosaltres desobedients no els haguéssim pres per dany nostre. No havia de ser, doncs, així perquè calia que la creu esdevingués la regeneració del nou arbre de la vida i, alhora, del nou arbre del coneixement del bé i del mal. Déu canvià, per amor a nosaltres, aquella situació desgraciada i la creu, d'instrument de tortura i de mort, es convertí, gràcies a la generositat d'aquell que l'acceptà, en nau de salvació. Déu vencé l'enginy astut del maligne i sabé treure el remei d'on l'enemic ens ferí.

És cert que la salvació ens arribà en plenitud, quan arribà la seva hora, aquella seva hora quan Crist, abandonant fins i tot les darreres resistències, es lliurà serenament a la mort; ja des d'abans de crear el món, però, Déu havia predestinat el seu Fill a ser el nostre salvador. Per això, ara, a la fi dels temps, quan l'hora del Senyor ja s'ha acomplert, Déu l'ha manifestat a favor nostre (Cf. 1Pe, 1, 20).

També nosaltres avui, després del camí quaresmal de preparació per a la celebració de l'hora de Jesús, ens hem posat a caminar darrera de Jesús, portant també els nostres rams, que hem trobat al peu del camí, i cantant: "Glòria, lloança i honor a vós, Rei, Crist, redemptor" i "Hosanna a dalt del cel". Hem acompanyat amb alegria el nostre Rei que ens salva per tal que, seguint-lo, fent-nos deixebles seus, arribem també nosaltres, no a aquella Jerusalem que passa com una ombra i que mata els profetes, sinó a la Jerusalem eterna, la ciutat santa que, venint de Déu, baixarà del cel abillada com una núvia per al seu espòs. El camí de Jesús cap a Jerusalem ens ensenya el nostre camí de seguiment humil del Senyor. Mirem, doncs, de seguir-lo humilment tot brandant no ja rams d'olivera sinó les armes de la justícia i de la pau!