10 d’abril del 2009

DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 52, 13-53, 12; Sl 30; He 4, 14-16; 5, 7-9; Jn 18, 1-19, 42

Veniu, fiquem fusta en el seu pa

El Senyor que va ser aclamat al crit de: "Hosanna", quan entrà solemnement a Jerusalem; el Senyor, que amb un desig vehement –quant desitjava menjar amb vosaltres!–, ens donà el seu cos i la seva sang durant el darrer sopar pasqual; avui ha hagut d'engolir l'amargor d'un pa ple de fusta. Veniu, fiquem fusta en el seu pa, diu el profeta. Al pa eucarístic del dijous, s'hi ha barrejat la fusta dels rams del diumenge. Heus ací la menja de la passió d'avui, divendres: fusta dins del pa, cosa que fa del pa un aliment amarg.

Ell sabia que les branques i els rams anunciaven més aviat el nou arbre de la creu; ell sabia que el pa del sopar pasqual, calia partir-lo i, alhora, vessar el calze. Avui, branques i pa formen un amalgama de passió. És ben bé així. Ha menjat el pa amb la fusta quan, tot i haver tret el seu poble de l'opressió d'Egipte, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver alimentat el seu poble amb el manà i haver-lo introduït en una terra excel·lent, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver plantat el seu poble com una vinya escollida, bellíssima, ha rebut en bescanvi agrassots, vinagre i una llaçada al costat. Però ell, insultat no tornava insult, turmentat, no responia amb amenaces; escopit, maltractat, vilipendiat, mofat i fet objecte de burla, s'humiliava i no obria ni tant sols la boca. En la seva passió, era com l'anyell mansoi portat a matar o l'ovella mentre l'esquilen: callava i ni tan sols obria la boca.

Davant d'aquesta serenor, davant d'aquest silenci admirable, com podem nosaltres ara, que ens anomenem cristians, seguidors del Crist, per tant, insultar un germà? Maltractar-lo? Vilipendiar-lo? Mofar-nos d'ell o burlar-nos-en? Com podem calumniar o criticar o, només, murmurar? Que volem tornar a barrejar la fusta en el pa? Ell ha portat els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, nosaltres, morts als pecats, visquéssim com a justos. La fusta que li van barrejar amb el pa i la que li barregem nosaltres quan fem mal al seu cos, que són els nostres germans, el va transfigurar, però no segons aquella llum que el feu el més bell de tots els homes, sinó perdent tota bellesa i esclat, segons la forma del cuc, la forma de la repugnància que fins i tot li allunyava tota aparença humana.

Si et vénen a la boca els insults, pensa en els que rebé el teu Senyor per tu; si l'ira t'invita a maltractar, mira els cops i les bufetades que ell va rebre per tu; si la burla i el menyspreu es fan mestresses de la teva vida, contempla l'espectacle d'aquells soldats rient-se d'ell, ell que ho suportà per tu; quan la malicia aflori en el fons del teu cor, per embrutir totes les teves accions, mira el rostre ensangonat de Crist que ha patit per tu! Són els meus pecats i els teus el pes de la fusta que han ficat en el seu pa. I aquets pes l'ha encorbat tant que li ha arribat a esquinçar el cor i les entranyes i en el seu dolor ha exclamat: "Elohi, Elohi, lamà sabactani?" "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?

El Fill de Déu, que en el seu dolor, sent l'abandó de Déu: quin gran signe d'esperança per tots aquells que trencats pel propi dolor s'allunyen de Déu; per tots aquells que davant del mal del món i del dolor dels innocents, neguen Déu; quin gran signe d'esperança per tots aquells que cercant-lo no el troben! Si el mateix Fill va experimentar l'abandó de Déu, com podem jutjar tots aquells que en la seva desesperació, que en la seva manca de sentit, s'allunyen de Déu... nosaltres que mirem de no allunyar-nos de Déu ens hem de fer propers a tots aquests per tal que amb la nostra proximitat acabin sentint l'escalf de Déu. Però per ser propers, per fer-nos proïsme, hem de ser també lleugers: lleugers de nosaltres mateixos i dels nostre egoisme; lleugers dels nostres judicis i dels nostres tancaments; lleugers de malicia per alleugerir el pes de la fusta que hem mesclat amb el pa del Senyor!

Si però, no ens en sentim de lleugers, si veiem que som dels qui afegim fusta al pa o, si algú d'entre els qui ara m'escolteu, sou potser d'aquests que es troben allunyats de Déu; tots plegats, no desesperem. El clam de Jesús sota el pes de la fusta: Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? no és l'última paraula. Abans d'expirar, Ell s'ha confiat del tot a les mans del seu Pare, ha confiat el seu alè a les seves mans. Tot s'ha complert.

És així que, com diu un autor antic, la fusta ficada en el seu pa va fer que el pa fos millor. El pa és millor perquè Ell, amb les seves ferides, ens ha guarit. La seva passió, la pèrdua de la seva aparença humana, la seva mort dalt la fusta de la creu, ens ha renovat a tots nosaltres i ha segellat per sempre l'Aliança Nova de Déu amb els homes. Perquè la creu s'ha convertit en nau de salvació per a tots. Mirem, doncs, germans de no posar més fusta en el pa de Déu, no fos cas que amb tant de pes la nau de la salvació s'enfonsés i tirés avall. Aleshores sí que hauríem de perdre tota esperança.