DIMECRES SANT

Homilia predicada pel P. Maties Prades

¿Què hauria fet Judes si Jesús hagués estat coronat rei? ¿Per què els apòstols es van quedar adormits quan Jesús més els necessitava?: "Sento una tristor a l'ànima com per a morir-me. Quedeu-vos i vetlleu amb mi". Estimats germans, tots els qui aclamaven Jesús -"Hosanna. Beneït el qui ve en nom del Senyor"- després es van quedar muts. ¿On són ara aquells que seguien Jesús, que menjaven el seu pa, escoltaven la seva paraula, i eren guarits per Ell? ¿Què fem nosaltres davant del sofriment dels altres? ¿On som?

Davant de la passió de Jesús i davant el dolor del món, nosaltres tenim un paper i adoptem una actitud. La traïció de Judes, segurament per desengany, i les negacions de Pere, per covardia, tenen un desenllaç molt diferent: en les seves llàgrimes de penediment, Pere se sent perdonat. Tenim l'oportunitat de reflexionar sobre el que podem anomenar "el gran teatre del món" que pren formes tan variades de comèdia, drama o tragèdia. Pere va tenir temps de meditar sobre els esdeveniments d'aquells dies, que el van marcar. Segons ell, Jesús ens deixà el seu exemple perquè seguim les seves petjades: "Quan l'insultaven, no responia insultant; quan el turmentaven, no responia amb amenaces; sinó que confiava la seva causa a Aquell que judica amb justícia". Quan el negaven, el menyspreaven i l'oblidaven, perdonava. El seu amor ens atreu. La seva creu trenca les nostres reticències. Ens ensenya com hem de reaccionar davant la cruesa dels nostres combats diaris; i davant les proves inesperades de la vida: com la decepció dels amics, la indiferència de les persones que estimem, el silenci imposat. "He esperat en va qui em compadís, no trobo ningú que em consoli", diu el Salm. Germans, si ens llencem pel camí assenyalat per Jesús, correm el risc de no saber on anirem a parar. Així, perdem els papers, els nostres càlculs, les seguretats que donen alguna satisfacció. La vida cristiana, autènticament viscuda, ens fa entrar en contradicció entre allò que ha de ser i entre allò que és. Llarg procés de lluites, però també de grans alegries. Ens passa quelcom de semblant al Servent del llibre d'Isaïes. Avui hem llegit el tercer cant, on s'insisteix tant en el dolor com en la confiança: "El Senyor m'ajuda: per això no em dono per vençut".

En cada Eucaristia recuperem forces per mirar la vida amb optimisme, encara que sapiguem que les proves ens esperen en cada cantonada. Enfortits amb l'aliment espiritual, sabrem "sostenir els cansats", com diu la primera lectura. Déu actua en nosaltres respectant la nostra llibertat. Podem apartar-nos de Jesús per unes monedes, com Judes. O podem negar-lo, com Pere, però... les llàgrimes purificadores poden guarir "les ferides incurables del nostre cor", com diu el Salm, i apropar-nos a Déu. Penso que el text d'Isaïes ens suggereix l'actitud a prendre:

"Un matí i un altre, (Déu) em desvetlla l'orella, perquè escolti com un deixeble". Us escoltem, Senyor. Digueu-nos com hem de perdonar.