LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1, 12-14; Sl 86; Ef 1, 3-6. 11-12; Lc 1, 39-47

Avui celebrem la solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat. Jo contemplo en aquesta festa dues paraules importants, que proposo a la vostra consideració: Primera, la muntanya. La muntanya sempre ha estar un lloc, un espai de manifestació i revelació de Déu. La segona, el misteri. Més enllà del sentiment entranyable que ens desvetlla aquesta solemnitat, cal considerar que Maria va ser la dona que va viure el misteri de Déu en tota la seva plenitud. Tot el misteri trinitari ha fet la seva obra en la vida de Maria.

La gent senzilla del poble català, artistes, poetes… ha donat protagonisme a aquestes dues paraules en la seva vida, en relació a la Mare de Déu de Montserrat.

Ho veiem en Joan Maragall, que escriu:

Surto de cara a les vostres penyes
i en cada una veig un ensaig
de vostra imatge…
Sou graciosa, penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles els camins nostres i me n'hi vaig.
Els camins nostres són plens de boira:
per los esquinços guaita el cel blau…
Només hi trobo boixos i mates
que humils floreixen dintre la pau.

(Intermezzo, a la Mare de Déu, o.c. Editorial Perenne 4, Barcelona, 1960, p.162)

Surto de cara a les vostres penyes... Enlairem la nostra mirada a la muntanya. A aquesta muntanya que rep pau. Aixequem els nostres ulls a les muntanyes d'on ens ve l'auxili. Les muntanyes ens serveixen allò que reben. La nostra esperança l'hem de posar en la font mateixa d'on elles flueixen. D'on flueixen? De les Escriptures... Com diu el salmista: Aixeco el ulls a les muntanyes, d'on em vindrà l'auxili?; l'auxili em vindrà del Senyor que ha fet el cel i la terra. (St. Agustí, Evang. Joan, Tractat 1,6)

I jo diria que avui tenim tres penyes, com tres valuoses muntanyes. En elles hem de cercar els nostres camins. Les trobem en la litúrgia de la Paraula, que acabem d'escoltar.

Primera penya: La lectura de la carta als Efesis. Que ens parla del misteri de Déu amagat des d'abans de crear el món i que ara ens ha estat revelat, manifestant-nos que hem estat predestinats a ser sants, irreprensibles en l'amor, a fi de ser lloança de la seva glòria, o bé, a fi de cantar, com diem al refetor durant el temps pasqual, les lloances de Déu. Maria, va acollir aquesta paraula, aquest misteri en el seu cor, i en la font divina se'ns fa per a tots nosaltres font de vida, amb les aigües fresques de la muntanya de Déu.

Segona penya: la lliçó de l'evangeli. Maria acaba de rebre l'anunci del Misteri que Déu planta o posa enmig nostre, mitjançant el seu cor. Comença a concebre Déu en la naturalesa humana, a partir de la seva resposta afirmativa a l'arcàngel missatger de Déu: Que es compleixin en mi les teves paraules. I tot seguit se'n va de pressa a la muntanya, a un poble de Judà. Ain Karem. Tot seguit d'escoltar la salutació de Maria, totes dues beneeixen el Senyor: Beneït el fruit de les teves entranyes. Allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà... diu Elisabet. La meva ànima magnifica, celebra, el Senyor... completa Maria. Potser en aquells camins hi havia encara molta boira, però comença a esquinçar-se, i hi besllumem el cel blau. Un cel que pinta de blau la humanitat.

Tercera penya: La tenim en la lectura dels Fets dels Apòstols. Maria entre els deixebles de Jesús. Tots constants i unànimes en la pregària. Tots junts en la pregària esperant el reflorir de la paraula de Jesucrist en la concòrdia que dóna i construeix aquesta pregària ben feta. Tots junts en la pregària esperant el naixement de l'Església a partir del moviment, del buf de l'Esperit Sant.

Necessitem pujar a la muntanya, pujar de cara a les penyes de la Mare de Déu de Montserrat. Necessitem meditar les paraules que Maria rep en el seu cor, els seus gestos, apropar-nos cada dia a ella com a penya bonica, que en la remor de les seves aigües, ens fa delir pels atris del Senyor, allí d'on surten les aigües vives de la Vida. Aquí trobarem els nostres camins.

També davant el misteri, com en va trobar ella, nosaltres trobarem boires, però gràcies a Maria sempre hi haurà un esquinç per aguaitar el cel blau. I de vegades també és engrescador contemplar el cel, la seva bellesa a través de les teranyines de les boirines, que ens ajuden a somniar quelcom de la bellesa que imaginem hi ha al darrere.

Però cal caminar també entre els boixos i mates d'aquesta terra, com hi va caminar sempre Maria, senzilla i humil, però també sempre oberta al Misteri de Déu, que arriba a florir quan la pau es va configurant en el nostre espai interior.