Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La missa s'obre amb el càntic de l'Èxode: la dels llavis dels muts, la qual boca ha obert la Saviesa, i ha donat eloqüència als senzills [Sa 10, 20-21], no són sinó Moisès i el seu poble que entonen el Càntic dels Rescatats després de la seva alliberació (antífona d'introducció). Però també es refereix a aquests "pobles tan diversos" que el Senyor ha cridat a la gràcia del baptisme (col·lecta) i que reben l'encàrrec per al futur de "proclamar la lloança d'aquell qui t'ha cridat... a la seva llum admirable" (antífona de comunió; 1 Pe 2, 9). Heus ací doncs la missió profètica i sacerdotal del poble de Déu. I que aquest les durà a bon terme en la mesura en què "els qui en les fonts baptismals han nascut a una nova vida en el seu esperit i una mateixa caritat en la seva vida" (col·lecta).
La primera lectura ha estat del llibre dels Fets dels Apòstols [3, 11-26], en el qual sant Pere ha ben afirmat que "vosaltres vau matar el qui ens obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts". I és que la curació del paralític li ofereix a Pere una nova ocasió per a proclamar el missatge de salvació: o sigui, que Jesús, el crucificat, ha ressuscitat. I és que Déu ha donat compliment a les Escriptures i afegeix aquí que invita a la conversió plena mitjançant el perdó dels pecats, mentre esperem el retorn de Jesús, que tornarà per a restaurat tot l'univers.
El salm responsorial escollit ha estat el vuitè (8è), que expressa la grandesa de l'home i del Crist. És un càntic de lloança que exposa que tot el que Déu ha fet és meravellós, i que la seva glòria esclata sobretot als ulls dels senzills. Però, el més meravellós és que Déu es preocupi de l'home, tot i la seva petitesa, i en faci el rei de la creació. A l'Església li encanta de cantar aquest salm en honor del Crist, l'home perfecte i ben estimat del Pare.
El fragment de l'evangeli d'avui era de sant Lluc [24, 35-48], on es recalca que tal com "deien les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia". I és que Jesús se'ls apareix als Onze, mostrant-los l'autenticitat del seu cos ressuscitat, com ho és: el menjar amb ells i després els demostra que les Escriptures han tingut acompliment en la seva passió i resurrecció i en la futura predicació de la seva obra a tots els pobles.
I acabem amb l'oració postcomunió, on demanarem que "l'intercanvi sagrat de la nostra redempció ens sigui un ajut en aquesta vida i ens obtingui en l'altra el goig que no s'acaba mai". Amén.
16 d’abril del 2009
14 d’abril del 2009
DIMARTS DE L'OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18
«Surrexit Christus spes mea». «Resurrectio Domini, spes nostra», deia sant Agustí. La resurrecció de Crist és la resurrecció de l'esperança, aquesta rosada fresca que vivifica la fe. De fet, el relat de la resurrecció que llegíem la nit santa de Pasqua, segons l'evangelista Marc, ens deixava amb recança. Acabava així: «Les dones van sortir del sepulcre plenes d'esglai i totes tremoloses, i no digueren res a ningú, perquè tenien por». És estrany! Ens pensem ingènuament que la joia pasqual és una alegria d'exaltació, desenfrenada per la inconsciència, a l'estil del que fa la gent quan els toca la rifa de Nadal, que destapen cava i el fan rajar com un sortidor damunt seu. No! Sant Marc sabia molt bé que la joia de Pasqua no es pot improvisar. Cal abans tota una pedagogia. La pedagogia de la por i de l'esperança per desfer el camí de Galilea i retrobar-se amb Jesús. Com l'introit de la missa del dia de Pasqua, escrit en el mode 4t, que és d'una joia serena, tendra i continguda, no d'una joia a crits, sense aturador. La joia de Pasqua és la joia serena de l'esperança, com la pluja d'aquests dies, que va amarant la terra i les plantes, i les fa resplendir com noves sota els raigs puríssims del sol primaveral.
Maria Magdalena ens és mestra d'aquesta esperança amb el seu plor i la seva recerca de l'Estimat, aquest seu Déu Jesucrist Hortolà —com el bon Déu Hortolà del primer paradís— que juga a fet i amagar amb la seva criatura per tal de suscitar en ella el desig i la font del desig. «Adam, on ets! Moisès, Moisès! Samuel, Samuel! Maria!». I el «Rabbuni» de Maria esclata com la resposta al neguit de l'Antiga Aliança que cerca l'Estimat, aquell que és «com un pomer entre els arbres del bosc, el fruit del qual és dolç al paladar», perquè és el fruit de la vida retrobada que la serp ja no podrà enverinar. «Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella! —li diu Jesús— Els teus ulls són coloms». Maria li contesta: «Que n'ets, de bell, estimat meu, que n'ets, de fascinant! Com verdeja el nostre llit!». Crist ha ressuscitat, Crist, la nostra esperança. I va davant nostre a Galilea! Posem-nos doncs, en camí, que és Pasqua, al·leluia!
Ac 2, 36-41; Sl 32, 4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b); Jn 20, 11-18
«Surrexit Christus spes mea». «Resurrectio Domini, spes nostra», deia sant Agustí. La resurrecció de Crist és la resurrecció de l'esperança, aquesta rosada fresca que vivifica la fe. De fet, el relat de la resurrecció que llegíem la nit santa de Pasqua, segons l'evangelista Marc, ens deixava amb recança. Acabava així: «Les dones van sortir del sepulcre plenes d'esglai i totes tremoloses, i no digueren res a ningú, perquè tenien por». És estrany! Ens pensem ingènuament que la joia pasqual és una alegria d'exaltació, desenfrenada per la inconsciència, a l'estil del que fa la gent quan els toca la rifa de Nadal, que destapen cava i el fan rajar com un sortidor damunt seu. No! Sant Marc sabia molt bé que la joia de Pasqua no es pot improvisar. Cal abans tota una pedagogia. La pedagogia de la por i de l'esperança per desfer el camí de Galilea i retrobar-se amb Jesús. Com l'introit de la missa del dia de Pasqua, escrit en el mode 4t, que és d'una joia serena, tendra i continguda, no d'una joia a crits, sense aturador. La joia de Pasqua és la joia serena de l'esperança, com la pluja d'aquests dies, que va amarant la terra i les plantes, i les fa resplendir com noves sota els raigs puríssims del sol primaveral.
Maria Magdalena ens és mestra d'aquesta esperança amb el seu plor i la seva recerca de l'Estimat, aquest seu Déu Jesucrist Hortolà —com el bon Déu Hortolà del primer paradís— que juga a fet i amagar amb la seva criatura per tal de suscitar en ella el desig i la font del desig. «Adam, on ets! Moisès, Moisès! Samuel, Samuel! Maria!». I el «Rabbuni» de Maria esclata com la resposta al neguit de l'Antiga Aliança que cerca l'Estimat, aquell que és «com un pomer entre els arbres del bosc, el fruit del qual és dolç al paladar», perquè és el fruit de la vida retrobada que la serp ja no podrà enverinar. «Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella! —li diu Jesús— Els teus ulls són coloms». Maria li contesta: «Que n'ets, de bell, estimat meu, que n'ets, de fascinant! Com verdeja el nostre llit!». Crist ha ressuscitat, Crist, la nostra esperança. I va davant nostre a Galilea! Posem-nos doncs, en camí, que és Pasqua, al·leluia!
12 d’abril del 2009
DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR / Missa del dia
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 10, 34a. 37-43; Sl 117; Col 3, 1-4; Jn 20,1-9
Oh tots, els assedegats, veniu a l'aigua
I la llum de Crist ens ve gràcies a l'aigua, l'aigua del baptisme.
No hauríem de deixar passar per alt, com el designi diví fa passar la seva salvació a través dels elements materials, creats directament per ell o elaborats per l'home: ho vèiem dijous, amb el pa i el vi; podríem recordar també ara els sants olis que el bisbe va beneir durant la celebració de la missa crismal; centrem-nos, però, en l'aigua beneïda aquesta nit i aspergida també avui en memòria del baptisme, per mirar de comprendre una mica millor l'economia de la nostra salvació. I és que és a través del bany regenerador en les aigües beneïdes la nit de Pasqua que ens fem em capaços de rebre la llum de Crist.
En efecte, ahir, durant la vetlla, celebrant reunits l'obra meravellosa de la creació i la meravella encara més gran de la redempció, vam demanar a Déu que es dignés beneir l'aigua; aquella aigua que Déu havia creat per fecundar la terra, per confortar el nostre cos amb la frescor i la netedat; aquella aigua que Déu havia fet instrument de misericòrdia quan alliberà de l'esclavitud el seu poble i amb la que Déu li calmà la set al desert; aquella aigua, encara, amb què Crist renovà la nostra naturalesa pecadora santificant-la en el seu baptisme en el Jordà. Com n'és de gran la cura que Déu mateix té dels seus propis dons: l'aigua, que ja era bona quan Déu la creà, que l'havia feta tant saludable, ara és santificada per convertir-se en font de santificació. La crea, i creant-la la fa bona; la santifica i santificant-la, la renova; la crea per fecundar; la santifica, per renovar i així es veu com l'aigua ha estat associada des de sempre al designi que Déu tenia amagat en favor dels homes.
Sense aigua no hi ha vida: prou ho sabem que la bellesa del nostre planeta no seria tan imponent sense aquest do meravellós; sense aigua tampoc no hi ha renovació: l'home no podria arribar a resplendir amb la bellesa de Crist, si mitjançant l'aigua del baptisme, no fos introduït en el mateix cor de la vida trinitària. Pocs seran, doncs, els esforços que farem per mantenir viva l'aigua; per tal que pugui arribar a tothom; per tal que pugui continuar regant els nostres camps i els nostres boscos, per tal que flueixi pura rius avall! I és que, sense aigua viva, no hi podrà haver aigua viva en el nostre cor.
Germans, la cura de Déu pel do de l'aigua, una cura que ens interpel·la a mantenir, va alhora acompanyada d'una pedagogia del tot divina. Trobem escrit en l'Escriptura: Oh tots, els assedegats, veniu a l'aigua. Déu dóna la vida per l'aigua perquè quan arribi la sequedat i la set cerquem la font de l'aigua viva. No devia ser d'aquesta aigua de la que Maria Magdalena tenia set quan se n'anà al sepulcre de matí? I quan, no trobant-la, corregué desconsolada, a dir-ho a Simó Pere i als deixebles, no fou, novament, aquesta aigua capaç de fer brollar vida eterna en qui la begui, la que anaren a cercar corrent també, Pere i Joan? A tots ells els havia estat arrabassat l'espòs, l'amic, el mestre i ara sentien la seva set: de tant set, tenien la gola resseca com terrissa i la llengua se'ls encastava al paladar. Per això ara corrien al sepulcre... i allà, veieren i cregueren i entengueren el que deien les Escriptures: que Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. I Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Cregueren i no han tingut mai més set: de l'aigua viva que van rebre del Senyor en nasqueren vertaderes font d'on ha brollat vida eterna.
Per això Pere, d'aleshores ençà, no pot estar-se de predicar: "Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s'aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d'abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d'entre els morts". Germans, nosaltres que també ens hem begut de l'aigua viva, acostem a la font tots els assedegats del nostre temps. Al·leluia!
Ac 10, 34a. 37-43; Sl 117; Col 3, 1-4; Jn 20,1-9
Oh tots, els assedegats, veniu a l'aigua
I la llum de Crist ens ve gràcies a l'aigua, l'aigua del baptisme.
No hauríem de deixar passar per alt, com el designi diví fa passar la seva salvació a través dels elements materials, creats directament per ell o elaborats per l'home: ho vèiem dijous, amb el pa i el vi; podríem recordar també ara els sants olis que el bisbe va beneir durant la celebració de la missa crismal; centrem-nos, però, en l'aigua beneïda aquesta nit i aspergida també avui en memòria del baptisme, per mirar de comprendre una mica millor l'economia de la nostra salvació. I és que és a través del bany regenerador en les aigües beneïdes la nit de Pasqua que ens fem em capaços de rebre la llum de Crist.
En efecte, ahir, durant la vetlla, celebrant reunits l'obra meravellosa de la creació i la meravella encara més gran de la redempció, vam demanar a Déu que es dignés beneir l'aigua; aquella aigua que Déu havia creat per fecundar la terra, per confortar el nostre cos amb la frescor i la netedat; aquella aigua que Déu havia fet instrument de misericòrdia quan alliberà de l'esclavitud el seu poble i amb la que Déu li calmà la set al desert; aquella aigua, encara, amb què Crist renovà la nostra naturalesa pecadora santificant-la en el seu baptisme en el Jordà. Com n'és de gran la cura que Déu mateix té dels seus propis dons: l'aigua, que ja era bona quan Déu la creà, que l'havia feta tant saludable, ara és santificada per convertir-se en font de santificació. La crea, i creant-la la fa bona; la santifica i santificant-la, la renova; la crea per fecundar; la santifica, per renovar i així es veu com l'aigua ha estat associada des de sempre al designi que Déu tenia amagat en favor dels homes.
Sense aigua no hi ha vida: prou ho sabem que la bellesa del nostre planeta no seria tan imponent sense aquest do meravellós; sense aigua tampoc no hi ha renovació: l'home no podria arribar a resplendir amb la bellesa de Crist, si mitjançant l'aigua del baptisme, no fos introduït en el mateix cor de la vida trinitària. Pocs seran, doncs, els esforços que farem per mantenir viva l'aigua; per tal que pugui arribar a tothom; per tal que pugui continuar regant els nostres camps i els nostres boscos, per tal que flueixi pura rius avall! I és que, sense aigua viva, no hi podrà haver aigua viva en el nostre cor.
Germans, la cura de Déu pel do de l'aigua, una cura que ens interpel·la a mantenir, va alhora acompanyada d'una pedagogia del tot divina. Trobem escrit en l'Escriptura: Oh tots, els assedegats, veniu a l'aigua. Déu dóna la vida per l'aigua perquè quan arribi la sequedat i la set cerquem la font de l'aigua viva. No devia ser d'aquesta aigua de la que Maria Magdalena tenia set quan se n'anà al sepulcre de matí? I quan, no trobant-la, corregué desconsolada, a dir-ho a Simó Pere i als deixebles, no fou, novament, aquesta aigua capaç de fer brollar vida eterna en qui la begui, la que anaren a cercar corrent també, Pere i Joan? A tots ells els havia estat arrabassat l'espòs, l'amic, el mestre i ara sentien la seva set: de tant set, tenien la gola resseca com terrissa i la llengua se'ls encastava al paladar. Per això ara corrien al sepulcre... i allà, veieren i cregueren i entengueren el que deien les Escriptures: que Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. I Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Cregueren i no han tingut mai més set: de l'aigua viva que van rebre del Senyor en nasqueren vertaderes font d'on ha brollat vida eterna.
Per això Pere, d'aleshores ençà, no pot estar-se de predicar: "Déu el ressuscità el tercer dia, i concedí que s'aparegués, no a tot el poble, sinó a uns testimonis que, des d'abans, Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres, que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d'entre els morts". Germans, nosaltres que també ens hem begut de l'aigua viva, acostem a la font tots els assedegats del nostre temps. Al·leluia!
DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR / Vetlla Pasqual en la Nit Santa
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Gn 1, 1-2, 2; Sl 103; Gn 22,1-13. 15-18; Sl 15; Ex 14, 15-15,1a; Sl Ex 15, 1-6. 17-18; Is 54, 5-14; Sl 29; Is 55, 1-11; Sl Is 12, 2-6; Ba 3,9-15. 32-4, 4; Sl 18; Ez 36, 16-17a. 18-21; Sl 41; Rm 6, 3-11; Sl 117; Mc 16, 1-8
Al principi Déu havia creat la llum
Després d'aquest gran dia de repòs, com aquell dissabte que seguí a la mort del Senyor, després de la llarga espera, hem sortit tots, encara en la foscor de la nit, per vetllar. Com les dones de l'Evangeli que, carregades d'ungüents i perfums, corregueren molt de matí –després d'aquella tensa espera– cap al sepulcre del seu Senyor, aquesta nit, també nosaltres, ens hem apressat a córrer a l'encontre del Senyor. Ens hi hem apressat, tot mirant d'escurçar la nit: el foc nou ha encès la flama nova i amb ella, el producte de les abelles, la cera del ciri, ha resplendit amb l'esclat de la nova llum. Hem corregut a vetllar i ens ha il·luminat la llum nova, la llum de Crist!
Aquelles dones que corregueren ansioses, quan arribaren al sepulcre i s'adonaren que la pedra, que tant les preocupava pel camí, ja havia estat apartada, veieren astorades un jove de blanques vestidures que els anunciava el goig del triomf de la llum sobre les tenebres: "No tingueu por. El crucificat ha ressuscitat, no hi és aquí!".
Amb el jove missatger del sepulcre exultaven tots els àngels del cel; també havien d'exultar tots els ministres de Déu i les dones eren les qui els havien de comunicar la bona nova. Ei dones! Correu, doncs, què espereu? Què us frena? Què és allò que us atura? No veníeu freturoses a ungir un mort? Per què no sortiu com gaseles a anunciar als deixebles que el Senyor els va al davant a Galilea? Que no veieu que ha de sonar la trompeta victoriosa per celebrar el triomf d'un Rei tan gran? Au, au, correu! Que tota terra també s'ha d'omplir d'alegria i ha de quedar il·luminada i radiant de la claror que ve de la llum del regne etern!
I és que avui, aquesta nit, la foscor ja s'ha esvaït! Al principi Déu havia creat la llum. Que existeixi la llum, i la llum existí. I Déu veié que la llum era bona de debò. (Gn 1,1-2). I Déu l'havia separada de la foscor. Però la foscor va anar guanyant terreny fins a arribar a aquell dia, quan s'escaigué l'hora del Senyor, quan, arribat a mig dia, s'estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. Déu els havia permès la darrera victòria. Les tenebres, però, encegades amb la seva pròpia foscor, no s'adonaren que engolien aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els qui vénen al món, i així, enganyades, foren elles mateixes entenebrides i engolides. La foscor ja s'ha esvaït! I la nit, aquesta nit realment benaurada, ha unit el cel i la terra i ha fet que l'home retrobés el seu Déu i Senyor!
Nosaltres que vetllem, mentre meditàvem com Déu ha desplegat el seu designi de salvació envers els pobles i els homes, no ens n'hem adonat però ja ha succeït. Sense saber ni quan ni com, Crist, tornant d'entre els morts s'ha aparegut gloriós als homes, com el sol en dia serè. Ens ha estat donat el do de la llum nova, d'una llum millor que aquella que Déu havia creat al principi i que era bona de debò: la llum que fa les festes en el cel, la llum que és Déu mateix, la llum de Crist!
I aquelles dones... sembla que ja han sortit: però, ai l'as, han fugit espantades i de tanta por no s'atreveixen a dir res! Ai dones, què feu! Que no veieu de què ens voleu privar? Si el do de la llum nova no s'anuncia, com podrà il·luminar? No tingueu por, us ha dit l'àngel. Sortiu del vostre esglai i digueu-ho a Pere i als altres deixebles... respirem, sembla que finalment ens hagin escoltat! Escoltarem també nosaltres, cristians d'avui, germanes i germans, el clam dels homes que demà vindran perquè també a ells els arribi un dia l'anunci de la llum de Crist i puguin respondre com nosaltres: Al·leluia? Quan sortirem d'aquesta festa, guardarem closos els llavis impedint que la llum nova arribi als qui ens envolten i als qui ens seguiran? No tinguem por: Crist ens va al davant!
Gn 1, 1-2, 2; Sl 103; Gn 22,1-13. 15-18; Sl 15; Ex 14, 15-15,1a; Sl Ex 15, 1-6. 17-18; Is 54, 5-14; Sl 29; Is 55, 1-11; Sl Is 12, 2-6; Ba 3,9-15. 32-4, 4; Sl 18; Ez 36, 16-17a. 18-21; Sl 41; Rm 6, 3-11; Sl 117; Mc 16, 1-8
Al principi Déu havia creat la llum
Després d'aquest gran dia de repòs, com aquell dissabte que seguí a la mort del Senyor, després de la llarga espera, hem sortit tots, encara en la foscor de la nit, per vetllar. Com les dones de l'Evangeli que, carregades d'ungüents i perfums, corregueren molt de matí –després d'aquella tensa espera– cap al sepulcre del seu Senyor, aquesta nit, també nosaltres, ens hem apressat a córrer a l'encontre del Senyor. Ens hi hem apressat, tot mirant d'escurçar la nit: el foc nou ha encès la flama nova i amb ella, el producte de les abelles, la cera del ciri, ha resplendit amb l'esclat de la nova llum. Hem corregut a vetllar i ens ha il·luminat la llum nova, la llum de Crist!
Aquelles dones que corregueren ansioses, quan arribaren al sepulcre i s'adonaren que la pedra, que tant les preocupava pel camí, ja havia estat apartada, veieren astorades un jove de blanques vestidures que els anunciava el goig del triomf de la llum sobre les tenebres: "No tingueu por. El crucificat ha ressuscitat, no hi és aquí!".
Amb el jove missatger del sepulcre exultaven tots els àngels del cel; també havien d'exultar tots els ministres de Déu i les dones eren les qui els havien de comunicar la bona nova. Ei dones! Correu, doncs, què espereu? Què us frena? Què és allò que us atura? No veníeu freturoses a ungir un mort? Per què no sortiu com gaseles a anunciar als deixebles que el Senyor els va al davant a Galilea? Que no veieu que ha de sonar la trompeta victoriosa per celebrar el triomf d'un Rei tan gran? Au, au, correu! Que tota terra també s'ha d'omplir d'alegria i ha de quedar il·luminada i radiant de la claror que ve de la llum del regne etern!
I és que avui, aquesta nit, la foscor ja s'ha esvaït! Al principi Déu havia creat la llum. Que existeixi la llum, i la llum existí. I Déu veié que la llum era bona de debò. (Gn 1,1-2). I Déu l'havia separada de la foscor. Però la foscor va anar guanyant terreny fins a arribar a aquell dia, quan s'escaigué l'hora del Senyor, quan, arribat a mig dia, s'estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. Déu els havia permès la darrera victòria. Les tenebres, però, encegades amb la seva pròpia foscor, no s'adonaren que engolien aquell qui és la llum veritable, la que il·lumina tots els qui vénen al món, i així, enganyades, foren elles mateixes entenebrides i engolides. La foscor ja s'ha esvaït! I la nit, aquesta nit realment benaurada, ha unit el cel i la terra i ha fet que l'home retrobés el seu Déu i Senyor!
Nosaltres que vetllem, mentre meditàvem com Déu ha desplegat el seu designi de salvació envers els pobles i els homes, no ens n'hem adonat però ja ha succeït. Sense saber ni quan ni com, Crist, tornant d'entre els morts s'ha aparegut gloriós als homes, com el sol en dia serè. Ens ha estat donat el do de la llum nova, d'una llum millor que aquella que Déu havia creat al principi i que era bona de debò: la llum que fa les festes en el cel, la llum que és Déu mateix, la llum de Crist!
I aquelles dones... sembla que ja han sortit: però, ai l'as, han fugit espantades i de tanta por no s'atreveixen a dir res! Ai dones, què feu! Que no veieu de què ens voleu privar? Si el do de la llum nova no s'anuncia, com podrà il·luminar? No tingueu por, us ha dit l'àngel. Sortiu del vostre esglai i digueu-ho a Pere i als altres deixebles... respirem, sembla que finalment ens hagin escoltat! Escoltarem també nosaltres, cristians d'avui, germanes i germans, el clam dels homes que demà vindran perquè també a ells els arribi un dia l'anunci de la llum de Crist i puguin respondre com nosaltres: Al·leluia? Quan sortirem d'aquesta festa, guardarem closos els llavis impedint que la llum nova arribi als qui ens envolten i als qui ens seguiran? No tinguem por: Crist ens va al davant!
10 d’abril del 2009
DIVENDRES SANT: LA PASSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 52, 13-53, 12; Sl 30; He 4, 14-16; 5, 7-9; Jn 18, 1-19, 42
Veniu, fiquem fusta en el seu pa
El Senyor que va ser aclamat al crit de: "Hosanna", quan entrà solemnement a Jerusalem; el Senyor, que amb un desig vehement –quant desitjava menjar amb vosaltres!–, ens donà el seu cos i la seva sang durant el darrer sopar pasqual; avui ha hagut d'engolir l'amargor d'un pa ple de fusta. Veniu, fiquem fusta en el seu pa, diu el profeta. Al pa eucarístic del dijous, s'hi ha barrejat la fusta dels rams del diumenge. Heus ací la menja de la passió d'avui, divendres: fusta dins del pa, cosa que fa del pa un aliment amarg.
Ell sabia que les branques i els rams anunciaven més aviat el nou arbre de la creu; ell sabia que el pa del sopar pasqual, calia partir-lo i, alhora, vessar el calze. Avui, branques i pa formen un amalgama de passió. És ben bé així. Ha menjat el pa amb la fusta quan, tot i haver tret el seu poble de l'opressió d'Egipte, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver alimentat el seu poble amb el manà i haver-lo introduït en una terra excel·lent, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver plantat el seu poble com una vinya escollida, bellíssima, ha rebut en bescanvi agrassots, vinagre i una llaçada al costat. Però ell, insultat no tornava insult, turmentat, no responia amb amenaces; escopit, maltractat, vilipendiat, mofat i fet objecte de burla, s'humiliava i no obria ni tant sols la boca. En la seva passió, era com l'anyell mansoi portat a matar o l'ovella mentre l'esquilen: callava i ni tan sols obria la boca.
Davant d'aquesta serenor, davant d'aquest silenci admirable, com podem nosaltres ara, que ens anomenem cristians, seguidors del Crist, per tant, insultar un germà? Maltractar-lo? Vilipendiar-lo? Mofar-nos d'ell o burlar-nos-en? Com podem calumniar o criticar o, només, murmurar? Que volem tornar a barrejar la fusta en el pa? Ell ha portat els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, nosaltres, morts als pecats, visquéssim com a justos. La fusta que li van barrejar amb el pa i la que li barregem nosaltres quan fem mal al seu cos, que són els nostres germans, el va transfigurar, però no segons aquella llum que el feu el més bell de tots els homes, sinó perdent tota bellesa i esclat, segons la forma del cuc, la forma de la repugnància que fins i tot li allunyava tota aparença humana.
Si et vénen a la boca els insults, pensa en els que rebé el teu Senyor per tu; si l'ira t'invita a maltractar, mira els cops i les bufetades que ell va rebre per tu; si la burla i el menyspreu es fan mestresses de la teva vida, contempla l'espectacle d'aquells soldats rient-se d'ell, ell que ho suportà per tu; quan la malicia aflori en el fons del teu cor, per embrutir totes les teves accions, mira el rostre ensangonat de Crist que ha patit per tu! Són els meus pecats i els teus el pes de la fusta que han ficat en el seu pa. I aquets pes l'ha encorbat tant que li ha arribat a esquinçar el cor i les entranyes i en el seu dolor ha exclamat: "Elohi, Elohi, lamà sabactani?" "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
El Fill de Déu, que en el seu dolor, sent l'abandó de Déu: quin gran signe d'esperança per tots aquells que trencats pel propi dolor s'allunyen de Déu; per tots aquells que davant del mal del món i del dolor dels innocents, neguen Déu; quin gran signe d'esperança per tots aquells que cercant-lo no el troben! Si el mateix Fill va experimentar l'abandó de Déu, com podem jutjar tots aquells que en la seva desesperació, que en la seva manca de sentit, s'allunyen de Déu... nosaltres que mirem de no allunyar-nos de Déu ens hem de fer propers a tots aquests per tal que amb la nostra proximitat acabin sentint l'escalf de Déu. Però per ser propers, per fer-nos proïsme, hem de ser també lleugers: lleugers de nosaltres mateixos i dels nostre egoisme; lleugers dels nostres judicis i dels nostres tancaments; lleugers de malicia per alleugerir el pes de la fusta que hem mesclat amb el pa del Senyor!
Si però, no ens en sentim de lleugers, si veiem que som dels qui afegim fusta al pa o, si algú d'entre els qui ara m'escolteu, sou potser d'aquests que es troben allunyats de Déu; tots plegats, no desesperem. El clam de Jesús sota el pes de la fusta: Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? no és l'última paraula. Abans d'expirar, Ell s'ha confiat del tot a les mans del seu Pare, ha confiat el seu alè a les seves mans. Tot s'ha complert.
És així que, com diu un autor antic, la fusta ficada en el seu pa va fer que el pa fos millor. El pa és millor perquè Ell, amb les seves ferides, ens ha guarit. La seva passió, la pèrdua de la seva aparença humana, la seva mort dalt la fusta de la creu, ens ha renovat a tots nosaltres i ha segellat per sempre l'Aliança Nova de Déu amb els homes. Perquè la creu s'ha convertit en nau de salvació per a tots. Mirem, doncs, germans de no posar més fusta en el pa de Déu, no fos cas que amb tant de pes la nau de la salvació s'enfonsés i tirés avall. Aleshores sí que hauríem de perdre tota esperança.
Is 52, 13-53, 12; Sl 30; He 4, 14-16; 5, 7-9; Jn 18, 1-19, 42
Veniu, fiquem fusta en el seu pa
El Senyor que va ser aclamat al crit de: "Hosanna", quan entrà solemnement a Jerusalem; el Senyor, que amb un desig vehement –quant desitjava menjar amb vosaltres!–, ens donà el seu cos i la seva sang durant el darrer sopar pasqual; avui ha hagut d'engolir l'amargor d'un pa ple de fusta. Veniu, fiquem fusta en el seu pa, diu el profeta. Al pa eucarístic del dijous, s'hi ha barrejat la fusta dels rams del diumenge. Heus ací la menja de la passió d'avui, divendres: fusta dins del pa, cosa que fa del pa un aliment amarg.
Ell sabia que les branques i els rams anunciaven més aviat el nou arbre de la creu; ell sabia que el pa del sopar pasqual, calia partir-lo i, alhora, vessar el calze. Avui, branques i pa formen un amalgama de passió. És ben bé així. Ha menjat el pa amb la fusta quan, tot i haver tret el seu poble de l'opressió d'Egipte, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver alimentat el seu poble amb el manà i haver-lo introduït en una terra excel·lent, aquest li va preparar una creu; quan, tot i haver plantat el seu poble com una vinya escollida, bellíssima, ha rebut en bescanvi agrassots, vinagre i una llaçada al costat. Però ell, insultat no tornava insult, turmentat, no responia amb amenaces; escopit, maltractat, vilipendiat, mofat i fet objecte de burla, s'humiliava i no obria ni tant sols la boca. En la seva passió, era com l'anyell mansoi portat a matar o l'ovella mentre l'esquilen: callava i ni tan sols obria la boca.
Davant d'aquesta serenor, davant d'aquest silenci admirable, com podem nosaltres ara, que ens anomenem cristians, seguidors del Crist, per tant, insultar un germà? Maltractar-lo? Vilipendiar-lo? Mofar-nos d'ell o burlar-nos-en? Com podem calumniar o criticar o, només, murmurar? Que volem tornar a barrejar la fusta en el pa? Ell ha portat els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, nosaltres, morts als pecats, visquéssim com a justos. La fusta que li van barrejar amb el pa i la que li barregem nosaltres quan fem mal al seu cos, que són els nostres germans, el va transfigurar, però no segons aquella llum que el feu el més bell de tots els homes, sinó perdent tota bellesa i esclat, segons la forma del cuc, la forma de la repugnància que fins i tot li allunyava tota aparença humana.
Si et vénen a la boca els insults, pensa en els que rebé el teu Senyor per tu; si l'ira t'invita a maltractar, mira els cops i les bufetades que ell va rebre per tu; si la burla i el menyspreu es fan mestresses de la teva vida, contempla l'espectacle d'aquells soldats rient-se d'ell, ell que ho suportà per tu; quan la malicia aflori en el fons del teu cor, per embrutir totes les teves accions, mira el rostre ensangonat de Crist que ha patit per tu! Són els meus pecats i els teus el pes de la fusta que han ficat en el seu pa. I aquets pes l'ha encorbat tant que li ha arribat a esquinçar el cor i les entranyes i en el seu dolor ha exclamat: "Elohi, Elohi, lamà sabactani?" "Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
El Fill de Déu, que en el seu dolor, sent l'abandó de Déu: quin gran signe d'esperança per tots aquells que trencats pel propi dolor s'allunyen de Déu; per tots aquells que davant del mal del món i del dolor dels innocents, neguen Déu; quin gran signe d'esperança per tots aquells que cercant-lo no el troben! Si el mateix Fill va experimentar l'abandó de Déu, com podem jutjar tots aquells que en la seva desesperació, que en la seva manca de sentit, s'allunyen de Déu... nosaltres que mirem de no allunyar-nos de Déu ens hem de fer propers a tots aquests per tal que amb la nostra proximitat acabin sentint l'escalf de Déu. Però per ser propers, per fer-nos proïsme, hem de ser també lleugers: lleugers de nosaltres mateixos i dels nostre egoisme; lleugers dels nostres judicis i dels nostres tancaments; lleugers de malicia per alleugerir el pes de la fusta que hem mesclat amb el pa del Senyor!
Si però, no ens en sentim de lleugers, si veiem que som dels qui afegim fusta al pa o, si algú d'entre els qui ara m'escolteu, sou potser d'aquests que es troben allunyats de Déu; tots plegats, no desesperem. El clam de Jesús sota el pes de la fusta: Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat? no és l'última paraula. Abans d'expirar, Ell s'ha confiat del tot a les mans del seu Pare, ha confiat el seu alè a les seves mans. Tot s'ha complert.
És així que, com diu un autor antic, la fusta ficada en el seu pa va fer que el pa fos millor. El pa és millor perquè Ell, amb les seves ferides, ens ha guarit. La seva passió, la pèrdua de la seva aparença humana, la seva mort dalt la fusta de la creu, ens ha renovat a tots nosaltres i ha segellat per sempre l'Aliança Nova de Déu amb els homes. Perquè la creu s'ha convertit en nau de salvació per a tots. Mirem, doncs, germans de no posar més fusta en el pa de Déu, no fos cas que amb tant de pes la nau de la salvació s'enfonsés i tirés avall. Aleshores sí que hauríem de perdre tota esperança.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
